Llibres

Porto uns dies entre llibres, d'una manera diferent a l'habitual.

No els llegeixo, em veig obligat a canviar-ne molts de lloc, i això et posa en contacte físic amb l'inevitable pols, però també amb els papers que cauen de dintre, amb les anotacions a les primers pàgines, amb els records del moment en què els vas comprar, amb els forats de memòria que t'havien fet oblidar-los, i, naturalment amb els dubtes sobre la conservació d'alguns i la classificació racional i compatible amb l'espai de tots.

Una excursió al passat de la pròpia vida.

Si ho penses, no és tan mal pla, i encara sort que són llibres de paper i no de bronzo com els de Manolo Valdés de l'il.lustració!

¡Bien!

La buena noticia llega hoy de la República Argentina.

Todo está a punto para que mañana el legislativo federal vote la supresión de la jurisdicción militar y, lo que me parece aún más importante, la abolición completa de la pena de muerte, aún vigente aunque, afortunadamente, se lleve años sin aplicar.

Argentina se suma así al número de las naciones civilizadas que han borrado de su ordenamiento jurídico la pena de muerte, bárbara e injusta por definición.

Se trata, sin duda alguna de una magnífica noticia, que nos debe de estimular para seguir batallando por la implantación de la moratoria universal de aplicación de la pena de muerte, y para su abolición en todos los países.

Tot té una explicació

No hi ha res gratuït.

Tot té una explicació, i aquesta és la que ha trobat Forges a la perversa situació en la que el PP clama que existeix una conspiració contra el seu partit, però amaga que els actes d'espionatge, de corrupció i de traïció existeixen.

I tant que existeixen.

Tampoco así

Tampoco poniendo bombas en las sedes de los socialistas vascos, como han hecho en la Casa del Pueblo de Lazkao, justo en el día en que se cumplían 25 años desde que asesinaron al compañero Enrique Casas, el 23 de febrero de 1984, lo lograrán.

Lo que queda de ETA no podrá imponer su voluntad a un pueblo libre, que se expresará democráticamente el próximo domingo, como lo hizo también después del asesinato del Senador Casas.

Entonces los socialistas vascos desenmascararon a los etarras con el lema que se gritó en el entierro del compañero: "ETA, traidores, matáis a trabajadores".

Ahora todos sabemos que la única propuesta de los etarras es la destrucción, la muerte y el terror, pero estamos claramente decididos a no dejarnos aterrorizar.

El único futuro de ETA es la cárcel para sus componentes y la disolución para la organización.

La decisió adequada

La dimissió de Fernández Bermejo del seu càrrec de Ministre de Justícia ha estat una decisió adequada, que l'honora i marca la diferència amb els qui no dimiteixen mai, encara que els embolics d'espionatge, corrupció i traïció els envoltin de manera evident i, deixeu-m'ho dir, repugnant.

L'error d'apreciació en l'afer de la cacera es va sumar a la possible infracció administrativa, el que deixava al Ministre en una posició feble en moments en què cal tenir una posició forta per a encarar la reforma a fons de l'administració de la Justícia, amb les complicades negociacions que això implica no només amb les forces polítiques parlamentàries, sinó també amb el actors diversos de la Justícia, alguns dels quals van demostrar la seva disconformitat amb la vaga del passat 18 de febrer.

El relleu al Ministeri de Justícia, amb l'entrada de Francisco Caamaño, posa al front de la gestió governamental del tema a una persona que és un insigne jurista, amb una clara percepció de les necessitats federalitzants del nostre sistema autonòmic, i partidari de la negociació, l'acord i la proximitat en més d'un aspecte.

El resultat és un clar enfortiment de la posició del Govern, i una lliçó ètica dirigida als que només reclamen dimissions, però no les practiquen mai, ni quan la pudor de la corrupció és tan forta que ofèn a tothom.

Un PP enfangat fins a dir prou s'enfronta ara a les seves responsabilitats, que es nega a assumir, sense cap excusa per a mantenir els espies i els corruptes als seus llocs.

(article publicat a e-noticies)

Waltz with Bashir

Ari Folman, director israelià, ens explica en la pel.lícula "Waltz with Bashir" (Vals amb Bashir), la seva pròpia visió, els seus propis records, la seva pròpia consciència de la complicitat entre l'exèrcit israelià i les milícies falangistes libaneses en la massacre dels camps de refugiats de Sabra i Xatil.la, durant la primera guerra del Líban.

La pel.lícula és una meravella formal, amb una animació extraordinària, una banda sonora a l'alçada, estructura narrativa ben compensada, i l'ús a tall d'epíleg d'imatges reals, que ha estat blasmat per alguns crítics cinematogràfics exquisits, em sembla d'allò més adeqüat - juntament amb al so d'aquests instants - per a deixar clar a l'espectador que no es tracta d'una faula, d'un conte fantàstic, sinó de la dura realitat dels crims de guerra contra el poble palestí.

Em sembla gairebé inexcusable veure-la.

Sandino

Avui fa exactament 75 anys que el varen assassinar, el 21 de febrer de 1934.

Sandino havia alliberat Nicaragua del jou colonial nord-americà, havia signat la pau i sortia d'un sopar a Palau amb el President constitucional de la República, quan va ser segrestat per membres de la Guàrdia Nacional, creada pels nord-americans i manada per Somoza, que ja volia ser dictador i que sabia que Sandino era l'obstacle real a les seves pretensions.

Augusto César Sandino, General de los hombres libres, havia encapçalat la lluita armada pel rescat de la llibertat i de la dignitat nacional de Nicaragua, i havia derrotat els Estats Units d'Amèrica. 

L'home que havia proclamat que "ni me vendo ni me rindo" i afirmava que "la soberanía del pueblo no se discute, sino que se defiende con las armas en la mano" era radicalment incompatible amb una dictadura, i els assassins ho sabien, per això el van matar.

Del seu llegat en va sorgir el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN), que tantes esperances va despertar amb la seva via emancipatòria, fins que d'error en error va arribar a l'actual "danielismo" de Daniel Ortega, en el que només militen ja tres dels nou Comandants de la Revolució.

El Movimiento Renovador Sandinista (MRS) malda per sostenir les idees de llibertat, progrés i emancipació assumides per Sandino, General de los hombres libres, amb la perspectiva socialista que té ara la seva lluita.

El sueño de la razón produce monstruos

El sueño de la razón, es decir el nacionalismo a ultranza, el liberalismo económico radical, el reaccionarismo social, el derechismo político extremo, produce monstruos, tal como nos dejó bien claro Goya.

En este caso el monstruo ha sido el discurso del Presidente de la República Checa, y Presidente de turno de la Unión Europea, Vaclav Klaus, ante el Parlamento Europeo. 

La descalificación democrática del parlamento, la acusación de totalitarismo, el desprecio a la idea de la unión de los pueblos, la reivindicación de todos los valores reaccionarios culminó con la comparación de la Unión Europea con la Unión Soviética, como si ambos sistemas políticos tuvieran algún punto en común por remoto que fuera.

La monstruosidad es evidente, y el monstruo parlante se descalifica por sí solo, pero debemos de movilizarnos políticamente para evitar que persista el sueño de la razón que produce tales monstruos.

Compte amb els experiments!

"Non credo che la sinistra sia di sinistra"

Alfonso Berardinelli

La derrota de l'esquerra italiana a Sardenya, la terra de Gramsci, ha provocat la dimissió del Secretari General del Partito Democratico, Walter Veltroni.

Alguna cosa va molt malament a les esquerres italianes quan decideixen experimentar fórmules organitzatives que arriben fins al punt de la negació de la pròpia identitat, per a adoptar un flonjo i vaporós apel.latiu que, per desgràcia, ha perdut tota la força revolucionària dels seus orígens a força de ser usat per tothom, amb raó i moltes vegades sense.

No sembla que proclamar-se demòcrata sigui suficient per a diferenciar-se dels qui assumeixen també la democràcia, per més que la trepitgin i menyspreïn diàriament, per això es produeixen afirmacions com les que encapçalen aquesta nota, és a dir que n'hi ha, i molts, que no creuen que l'esquerra sigui d'esquerra.

Crec que no és bó fer experiments amb l'instrument polític de la gent d'esquerres, el partit o partits que les representen. Les evolucions, adaptacions i modificacions necessàries de les formes d'actuació política s'han de fer sense perdre el referent bàsic, les esquerres i el socialisme, en qualsevol de les seves múltiples interpretacions.

Les veus que s'han sentit a casa nostra impulsant experiments calcats del Partito Democratico haurien de prendre nota del que passa quan es renuncia a dir el que s'és o quan, el que és molt pitjor, es renuncia a ser el que cal ser: l'exponent dels anhels polítics de l'esquerra.

Pues va a ser eso

Extraordinario, genial, sublime, es decir: el Roto.

¿Quién podría resumir mejor lo que hay detrás de las pretensiones de abaratamiento del despido?

Claro que la pregunta es retórica, la respuesta la sabemos: sólo una nueva interpretación del Roto.

Fantasmes

Sembla que resulta ben difícil desempallegar-se'n.

Tornen, insistentment i tossuda, a presentar-se els vells fantasmes que voldríem oblidar.

Cada cop que les circumstàncies econòmiques són dolentes, que hi ha crisi, es fan ben presents a tota Europa els fantasmes del racisme, la xenofòbia, el populisme.

En tenim massa exemples a molts països que no ens permeten continuar fent veure que no passa res, que es tracta de fets aïllats, o que en realitat no tenen res a veure amb el racisme, com es diu massa sovint.

Des de les cremes dels campaments gitanos d'aquest estiu a Itàlia i la passivitat dels banyistes italians davant l'ofegament d'unes nenes gitanes a la platja, fins als assalts a sinagogues i les profanacions de tombes jueves i islàmiques als cementiris francesos. Des dels clams per a la preferència nacional en l'ocupació a Gran Bretanya fins a les manifestacions de l'alcalde de Roma atribuint a gitanos una violació encara no esclarida.

Les manifestacions ferotges de l'odi al diferent, de l'exclusió, de la separació, ens recorden una història massa terrible, que és la d'Europa.

Cal que combatem els fantasmes, cal que els allunyem, perquè coneixem massa bé les conseqüències de no fer-ho.

(article publicat a e-noticies)

Palestina: la paz lejana

El Derecho de Gentes está basado en el principio de que 

las naciones deben de hacerse, en tiempo de paz, el mayor bien posible,

 y en tiempo de guerra, el menor daño posible. 

Montesquieu

El 27 de diciembre de 2008 es una fecha infausta para los principios del Derecho de Gentes, del Derecho Internacional, y para los principios de humanidad, así como para las esperanzas de paz.

Los bombardeos israelíes sobre Gaza no sólo infringen el Derecho Internacional, en especial la IV Convención de Ginebra que obliga a la potencia ocupante, en este caso Israel, a proteger la vida y bienes de las poblaciones ocupadas, sino que lo infringen también por la absoluta desproporción respectos a los ataques a los que dicen responder.

La pérdida de vidas humanas, la destrucción física del lugar de vida de los palestinos en Gaza, el terror que producen en la población civil – víctima principal e inocente -  son algo que va mucho más allá de una respuesta proporcionada a los irresponsables ataques con cohetes sobre territorio internacionalmente reconocido como israelí, que seguramente superan los límites del derecho a la resistencia contra la ocupación.

No me parece necesario insistir sobre lo que todos pudimos ver y conocer gracias a la labor de los periodistas que permanecieron en la Franja de Gaza durante todo el periodo de ataques aéreos y luego terrestres que produjeron un número de muertos que será prácticamente imposible establecer con exactitud, pero que supera los 1.300, de los cuales menos de cien son reconocidos por Hamás como combatientes sujetos a su disciplina.

Estos ataques han tenido, mucho me temo, otros efectos también terribles para Oriente Medio, para el conjunto del Mediterráneo, y para la totalidad de la Comunidad Internacional, además de producir cantidades ingentes de odio que afecta a toda una nueva generación que ha perdido parientes y amigos.

Se ha consolidado, en efecto, la división del pueblo palestino, separando plenamente las condiciones, las posibilidades y los destinos de los habitantes de Gaza respecto a los de Cisjordania y  Jerusalén Este. Con ello se completa la fragmentación de los palestinos en grupos distintos, si tenemos en cuenta la situación de los refugiados en Líbano, Siria y Jordania, principalmente, la de los palestinos ciudadanos de Israel, y la de los palestinos de la diáspora mundial. 

No se trata sólo de separación o discontinuidad geográfica, se trata de división política, de aparición de lógicas internas diferentes y divergentes, mucho más allá de cualquier disputa de liderazgos, y no podemos ignorar que eso supone un evidente obstáculo para la paz, puesto que la fragmentación dificulta enormemente la interlocución y la negociación. Todo ello es más profundo que una desavenencia entre Hamás y Al Fatal. Se plantea una crisis del sistema de representación política palestina en todos sus aspectos.

Por la parte israelí, las consecuencias electorales de los ataques a Gaza – que tenían indiscutiblemente un componente de campaña política interna – suponen también una consolidación institucional de la fragmentación social, producto principalmente de la política migratoria posterior a la desaparición práctica de los kibutzim, que se ha reflejado además en una clara deriva hacia la derecha, desde la ultra derecha de “Israel es nuestra Casa” de Avigdor Liebermann, la derecha extrema del Likud de Bibi Netanyahu y la derecha del Kadima de Tzipi Livni hasta las variadas expresiones del extremismo religioso de derechas, dejando a los partidos de centro y de izquierda en posiciones más que difíciles en el Knesset y sin posibilidad alguna de entrar en el Gobierno.

Si le añadimos la complejidad creciente del panorama regional, con la falta de actuación de los países árabes, claramente divididos al respecto por el miedo que algunos tienen a las repercusiones en los movimientos islamistas propios, la presencia actuante de Irán, y los intereses de presencia de las que quieren ser potencias regionales determinantes como Siria y Turquía, comprenderemos que nada es, en absoluto, fácil.

Sin embargo es imperativa la lucha por la paz. La comunidad internacional, especialmente NN.UU., EE.UU. y la UE, y la sociedad civil internacional organizada deben de presionar para lograr las condiciones para una paz justa y duradera, con el respeto pleno a las resoluciones de NN.UU, al Derecho Internacional y a los derechos del pueblo palestino.

No nos resignamos, no nos resignaremos, a seguir contemplando la ocupación y la violencia. No nos resignamos a renunciar a la paz, la justicia y la seguridad para todos los pueblos.

(article per a la revista de l'ONG Solidaridad Internacional)

Visca el 23 d'abril!

Avui, 14 de febrer, proclamo ben alt i fort: Visca el 23 d'abril!

Ja m'enteneu, oi?

Una cita / LXI

L'affirmation de la paix est le plus grand des combats

Jean JAURÈS (1858 - 1914)

(L'afirmació de la pau és el major dels combats)

(La afirmación de la paz es el mayor de los combates)

Homenatge merescut

Ahir al vespre, a una Sala de Columnes absolutament curulla, el Congrés dels Diputats va retre un més que merescut homenatge a Miguel Núñez, mort a darreries de l'any passat, dirigent històric del PSUC, combatent en la Guerra Civil en defensa de la República, militant i dirigent en la clandestinitat, lluitador per la llibertat, Diputat per Barcelona a les Corts Generals, internacionalista convençut i actuant, organitzador social infatigable, fundador d'ACSUR-Las Segovias, d'AMESDE, associació per a la memòria històrica i social d'Espanya, formador per la via de l'exemple de generacions de lluitadors, plenament conscient de la transcendència social i política de tot en la vida, fins de la pròpia mort que va voler, i va aconseguir, digna i lliure.

Vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment i em va convèncer de participar a les feines solidàries d'internacionalisme cooperador que desenvolupa ACSUR-Las Segovias. El vaig tractar i això i el seu record és una de les coses positives que conservaré de la meva vida política.

Van intervenir a l'homenatge la seva companya Elena, els presidents d'ACSUR i d'AMESDE, el Rector de la Complutense de Madrid, els diputats d'Iniciativa per Catalunya-Els Verds i d'Izquierda Unida, i el President del Congrés dels Diputats, que havia coincidit amb Miguel Núñez com a diputat.

L'homenatge, però i tal com cal, el va protagonitzar el poble que va omplir a vessar la sala més gran del Congrés.

La memòria del defensor de la memòria popular ens ha de servir per a seguir en les seves justes lluites.

La visió des de l'altre costat

Estic llegint aquests dies la "Historia de Al Andalus", de Ibn Al-Kardabús, en la potser massa literal traducció castellana de Felipe Maíllo Salgado, que si bé conserva el regust de l'original àrab dificulta un xic la lectura seguida.

Aquest és un inconvenient petit comparat amb els atractius de poder tenir accés a una visió des de l'altre costat, procedent d'un historiador que escriu a cavall dels segles XII i XIII de la nostra era, és a dir quan ja ha passat l'època d'esplendor andalusí.

Sorprèn la que gairebé podríem anomenar neutralitat de l'historiador, cosa no tan fàcil de trobar, que no articula una obra propagandística i denigradora de l'enemic, sinó que reconeix les errades i les falles socials que es troben a Al Andalus, i explica les coses bones , i intel.ligents, que ha fet l'enemic cristià.

La visió de l'altre ens fa aprendre sempre coses noves sobre nosaltres, però en aquest cas ens hem de plantejar fins a quin punt es tracta d'una visió de l'altre o més bé d'una visió d'una part de nosaltres que hem ignorat amb pertinàcia.

Jo m'hi oposo

Jo, ciutadà de Barcelona, ciutat víctima dels bombardejos aeris i marítims de les tropes franquistes i els seus aliats feixistes i nazis, m'oposo a l'homenatge a qui va participar com a voluntari feixista en els exèrcits que perpetraren aquests atacs.

Jo, ciutadà de Catalunya, que fou atacada per les tropes sublevades, sofrí destrucció i mort, i va veure els seus fills afusellats, tancats en camps o obligats a l'exili per haver defensat les institucions polítiques legítimes de Catalunya contra els atacs feixistes, i que va sofrir l'afusellament del President Lluís Companys, democràticament elegit pel poble, m'oposo a l'homenatge a un feixista membre voluntari de l'exèrcit que ens envaí.

Jo, ciutadà d'Espanya, que sofrí una sangonosa guerra iniciada per la sublevació militar reaccionària, ràpidament ajudada pels aliats feixistes i nazis, que patí repressió i dictadura com a conseqüència de la victòria militar contra la legítima República, destruida per les armes junt amb el sistema educatiu, sanitari, de participació democràtica que concitava l'odi dels reaccionaris, m'oposo a l'homenatge a qui col.laborà - armes al puny - a la destrucció de la República Espanyola.

Jo, ciutadà d'Europa, realitat política superadora dels enfrontaments entre estats europeus, i fundada en principis democràtics, m'oposo a qualsevol homenatge als qui participaren en agressions bèl.liques contra altres pobles i governs légítims europeus i als propagandistes d'ideologies contràries a la democràcia, com és el feixisme.

M'acullo al meu democràtic i universal dret de ciutat per a oposar-me al projecte del govern municipal de Trieste de tornar a la nomenclatura dels carrers triestins el nom de Mario Granbassi, que va participar voluntàriament en l'atac al meu país, a la meva República, a la meva ciutat, al meu poble.

No entenc, i m'hi he esforçat, les raons que he pogut llegir per a justificar l'homenatge. Fos com a propagandista d'un règim antidemocràtic com el feixista, fos com a soldat voluntari atacant les institucions democràtiques espanyoles i matant el meu poble, no comprenc quines virtuts es pretenen proposar als triestins com a exemplars, ni quines actituts i obres de Mario Granbassi es consideren dignes d'imitació per les futures generacions.

No tinc cap consciència d'immiscir-me en afers interns de la ciutat de Trieste. Per a mi la democràcia i la memòria històrica són afers universals, que em legitimen per a expressar la meva opinió i mostrar els meus sentiments davant tal proposta d'homenatge. Ja res no és, en el nostre món, afer privatiu de ningú, i molt menys quan afecta la democràcia i la memòria, car quan se les ataca a qualsevol lloc, s'ataca el dret a la memòria i el dret a la democràcia de tothom.

Reclamo per això, amb la força que em dóna la indignació i amb la raó que m'atorga la defensa de la memòria democràtica del meu poble que no es faci aquest homenatge.

(article publicat en italià a Il Piccolo, de Trieste)

(article publicat a e-noticies)

Ni por esas

Hoy ha sido por coche bomba en Ifema, Madrid.

La violencia de los asesinos, hoy frustrados, no nos impedirá vivir en democracia.

Cuando las urnas hablan, y lo hacen en plena libertad, no existe ninguna justificación, ninguna, para la violencia.

Contra las bombas, compromiso democrático. Contra las bombas, participación electoral. Contra las bombas, votos.

La memòria necessària

Aquest vespre he estat al Centro Galego de Barcelona, a la Rambla. S'hi presentava un any després d'haver sortit de la mà d'Editorial Galaxia, el llibre "A esforzada conquista da autonomia" de l'amic i diputat Ceferino Díaz, protagonista del complicat i certament esforçat camí que va portar a l'Estatut de Galícia de 1980.

Confesso que en desconeixia l'entrellat, que és apassionant. Costa de comprendre com es va aconseguir modificar totalment quan ja era a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats un projecte d'Estatut ben anti-autonòmic, plantejat per UCD, però aprovat per unanimitat de l'Assemblea de Parlamentaris Gallecs, i com això va ser a impuls dels companys del PSdeG-PSOE, que eren només 7 diputats sobre 35.

Una demostració de la necessitat de la memòria, perquè com ha dit en Raimon Obiols, que presentava el llibre junt amb l'autor, qui domina el passat, domina el present i el futur.

Una demostració també de com la política consisteix en actuar en la correlació de forces de manera que allò que sembla impossible, però és necessari, esdevingui possible.

Jo em poso tot seguit a llegir el llibre, i us recomano que el busqueu i feu el mateix.

Iniquitat

Avui el Senat italià a aprovat una esmena presentada per la Lega Nord a la legislació d'urgència sobre seguretat, que suposa que els metges i demés personal sanitari delatin els immigrants sense papers als que atenguin.

L'esmena ha estat aprovada per 154 vots a favor, 135 en contra i una abstenció. Tot això just al cap de ben pocs dies de que el Ministre de l'Interior, Maroni, declarés que cal ser dolents amb els immigrants irregulars.

Les protestes han sorgit ràpidament des de diversos sectors de societat italiana, inclosa aquesta vegada la jerarquia catòlica, i molt especialment des de la Federació de Col.legis de Metges, que es veuen rebaixats pels senadors a la condició de delators. L'oposició política de centre i d'esquerra també s'ha manifestat en contra segons podem veure a la premsa italiana, com Il Corriere della Sera o La Repubblica.

El vot senatorial és una iniquitat, però no només això. No només suposa una legitimació dels més baixos atacs als immigrants, ja prou insultats pel Govern de Berlusconi, sinó que  es posa en mans de xarxes paral.leles, ben controlades per màfies diverses, la situació sanitària dels immigrants, i a més suposa un greu perill per al control de la salut pública, que es pot veure afectada directament per la renúncia dels immigrants a l'atenció mèdica per por a la denúncia.

On està anant Itàlia? Què està passant a Europa?

O ens hi posem clarament i sense embuts, o la iniquitat engendrarà iniquitat fins que sigui impossible aturar-la.

Cal parar-hi molta atenció

La refineria Lindsey, a Lincolnshire ha contractat amb Total unes feines d'instal.lacions de desulfurització, que han estat adjudicades a l'empresa Irem, que ha contractat treballadors especialistes en la matèria, de nacionalitat italiana i portuguesa.

Tot absolutament dintre de la legalitat europea, que determina una clara unitat de mercat de treball.

Els treballadors de Lindsey han començat una vaga salvatge, que s'ha extès ràpidament per Escòcia, Anglaterra i en menor mesura Gal.les. El motiu és la protesta contra la contractació de treballadors "estrangers", malgrat la indiscutible condició de ciutadans comunitaris dels contractats, i amb clar oblit de que el dret al treball és un dret universal, en el que no caben discriminacions per raó d'origen.

Els sindicats britànics estan justificant la vaga amb al.legacions sobre possibles discriminacions salarials contra els treballadors comunitaris contractats que, en qualsevol cas, no han estat demostrades de cap manera.

La defensa del lloc de treball és un dret de tot treballador, sense cap mena de dubte, però això no empara qualsevol reclamació, i les que s'enarboren en les manifestacions, de British jobs for british workers i Put british workers first, participen més del més ferotge dels nacionalismes, i de la justificació de la divisió entre els treballadors pel seu origen, que d'una legítima reclamació obrera.

Naturalment, hi ha qui ho critica, però crec que faríem molt malament si deixéssim la crítica en mans exclusives de petites organitzacions poc representatives, i si no recordéssim que les èpoques de crisi profunda són especialment favorables als nacionalismes, als enfrontaments entre treballadors i a les actituds populistes, de tan tràgica història a Europa.

Em sembla que cal parar-hi molta atenció, i que cal que les esquerres majoritàries hi diguem la nostra.

El Gran Dragón

Permeteu-me que avui cedeixi una mica a la nostàlgia, que forma part imprescindible dels nostres sentiments.

M'explico. Dilluns em vaig assabentar per un article de Francesc Peirón a La Vanguardia, que feia dos mesos que s'havien complert 50 anys de l'inauguració de "El Gran Dragón", així en castellà, que va ser el primer restaurant xinès de Barcelona. Sé que sona un pèl complicat, però ningú sembla haver recordat l'aniversari fins dos mesos després. Són coses que passen.

Es trobava, ho recordo molt bé, en un soterrani al que s'arribava a través d'un cul de sac que s'obre a l'esquerra baixant cap a mar, del carrer de la Ciutat de Barcelona, pel que es té també accés a una porta secundària de l'església dels Sants Just i Pastor.

S'hi baixava per una escaleta ben estreta i dreta, que permetia arribar a les grans sales que feien de menjador, això va fer que els bombers, amb molt bon criteri, n'establissin el tancament per manca de mesures de seguretat.

Tot això ve a tomb perquè allí vaig aprendre, ara deu fer uns 35 anys, a usar els temuts palets xinesos per a menjar. Va ser una classe inoblidable a càrrec del magnífic pedagog en la matèria que era el vellet que supervisava el menjador, vetllant que tot anés sobre rodes.

Desprès vaig descobrir que els palets xinesos eren d'allò més fàcil comparats amb els japonesos, però en aquell moment encara no hi havia cap restaurant japonès a Barcelona. També vaig poder comprovar que fer-los anar és com nedar, quan se'n ha après, no s'oblida mai.

Ja no queden mestres com el vellet de "El Gran Dragón", almenys pel que fa a les habilitats amb els palets.

Anem bé

L'actuació del consorci de diferents poders públics, amb un clar lideratge de l'Ajuntament de Barcelona, i diverses expressions de la societat civil per a l'adquisició de la línia aèria Spanair marca, al meu entendre, el bon camí.

Enfocar el problema de front, posar-se a la feina, arribar a acords múltiples amb actors econòmics, socials i polítics molt diferents, negociar durament i hàbil, i arribar a assolir l'objectiu comú marcat és, sense cap mena de dubte, un mètode més que recomanable.

Hem obtingut una línia aèria de majoria aclaparadorament catalana, amb una participació minoritària sueca, que té l'avantatge del que s'anomena el know how del negoci.

Això ens permetrà un grau d'influència insospitat en el desenvolupament de l'aeroport de Barcelona, de quina importància estratègica no cal parlar. La nostra presència amb un pes més que notable és una bona notícia per a l'objectiu següent de convertir el nostre principal aeroport en un important hub per a les comunicacions de llarga distància, molt especialment amb Àsia, que és d'interès essencial per a la nova economia catalana.

Més enllà dels avantatges plenament indiscutibles de l'operació acabada, m'interessa destacar com aquesta actuació s'inscriu en la millor tradició del catalanisme, és a dir, en la tradició de fer coses, de posar-se a la feina, del propi esforç, que ha produït els millors moments de la nostra història moderna, ben diferent de les victimistes escenificacions de greuges, planys i d'altres excitacions de la discòrdia.

(article publicat a e-noticies)

Plaça Willy Brandt

Aquest plujós i ventós matí hem inaugurat a Barcelona la Plaça Willy Brandt.

Brandt va estar a Barcelona en plena guerra, vivint en primera línea els fets de maig del 37, dels que en va treure la seva posició, que no va abandonar mai, d'estar sempre a favor de la llibertat i en contra de qualsevol totalitarisme, tingués els cognoms que tingués, el que li va valdre l'exili i la pèrdua de la ciutadania alemanya.

Brandt, socialdemòcrata conseqüent i convençut, va ser Diputat al Bundestag, Canceller Federal, Alcalde de Berlín, Diputat al Parlament Europeu, President de l'Internacional Socialista i Premi Nobel de la Pau.

Va mantenir tota la seva vida la seva lleialtat socialista i el seu combat per la llibertat, el diàleg i el socialisme.

Willy Brandt es mereixia una plaça a Barcelona!