Mort a Texas

A Texas han executat Humberto Leal, mexicà declarat culpable de la violació i mort d'una noia de 16 anys.

Ens trobem, per tant, davant d'un crim especialment execrable.

Malgrat això, manifesto la meva protesta i la meva disconformitat amb l'execució.

La pena de mort no és cap solució, la pena de mort no és justícia, és venjança.

En aquest cas, a més, hi ha hagut una clara infracció del Dret Internacional, en concret del Conveni de Viena de Dret Consular, per tal com l'Estat de Texas va ignorar el dret de comunicació consular que assistia Humberto Leal, el que ha provocat l'intervenció del President Obama davant el Governador de Texas per a evitar l'execució. La resposta del Governador ha estat que Texas no està obligada a fer cas a cap tribunal estranger. Aquesta és la concepció de la Comunitat Internacional i del Dret Internacional que manifesta un composant d'un dels membres més rellevants de l'ONU com són els Estats Units d'Amèrica!

Més enllà, però, de tots els defectes de forma que hagi tingut el procés i del desconeixement de drets de l'acusat, i encara que no hi haguès cap dubte sobre la culpabilitat i tot el procediment haguès estat perfecte,continuaria manifestant-me en contra.

No admeto la pena de mort en cap cas, per cap crim, en cap circumstància, per més odiós que sigui el fet comès.

No accepto que cap Estat pugui matar fredament en una caricatura degradant de la Justícia.

Que ningú mati en el meu nom, que ningú escarneixi la humanitat dient que fa justícia matant!

L'ascensor social

Ja només funciona l'ascensor social mogut per la corrupció, com indica el Roto?

M'agradaria pensar que no és cert, però cal reconèixer que els motors de tots els altres mecanismes que fan moure l'ascensor social en les societats sanes estan en bastant mal estat.

Sense pietat

Avui ha començat l'estiu, com és l'habitual després de que ahir acabés la primavera. Res de nou ni d'extraordinari en el fet, el contrari sí que hauria estat notícia.

El que passa és que, almenys a Madrid, l'estiu ha començat sense cap mena de pietat per als éssers vius.

El Sol ens ha recordat que existeix, i que està disposat a que no l'oblidem.

Sort, encara, que hi ha una mica de nit!

Sant Jordi 2011

Reconec que m'encanta la celebració de Sant Jordi a Barcelona. És una de les ocasions en què es troba major complicitat social per fer possible que tothom sigui al carrer badant, comprant roses i llibres i tornant a badar.

També m'agrada - no ho amagaré pas - portar el nom d'un mite amb tants significats possibles, i que ha donat tant de joc en la literatura, sigui poesia o prosa.

No oblidem que la lectura, i més en un any com aquest amb l'abundància de publicacions sobre política, contra la resignació, a favor de la indignació i de la reacció contra els reaccionaris, ha de ser molt més que un plaer, un estímul i un preludi de l'acció política.

No oblidem tampoc que la rosa ha de ser ben roja, altrament no val.

8 de març, altre cop

Avui torna a ser 8 de març.

Avui tornem a recordar les treballadores tèxtils assassinades en l'incendi de la fàbrica causat pel seu empresari com a represàlia per la vaga que estaven fent, que és l'origen històric d'aquesta commemoració.

No ens deixem dur per les modes actuals que emmascaren, edulcoren i dissimulen el significat del 8 de març.

No es tracta d'una festa social per a exercir la galanteria, no es tracta d'omplir llotges d'estadis de futbol amb dones, no es tracta de res d'això.

És el record de la dura, duríssima lluita de les dones treballadores al llarg de la història. És el record de la seva incansable lluita per la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia social, la desaparició de tota discriminació.

És la constatació de que la història obrera no és una cosa només dels homes.

És el reconeixement de la decisiva contribució de les dones treballadores a la lluita pel progrés.

És també la constatació de que la lluita de les dones continua sent tan necessària com ho ha estat sempre, perquè la discriminació i la injustícia continuen existint.

És el crit d'esperança de que la lluita no acabarà, de que la humanitat - homes i dones - seguirà en la seva rebel busca de la justícia social.

Contra els tòpics

L'assassinat s'ha produït al carrer de Sant Pere més Alt de Barcelona, ben a prop d'on jo vaig nèixer.

Ha estat en el curs d'un atracament, quan el jove pakistanès Alí Akbar, de 18 anys, que es trobava treballant tot sol en un supermercat, ha rebut un tret al cap que l'ha mort immediatament. Es tractava d'un jove treballador ben conegut al barri, estudiant de medicina, que parlava català i castellà, arrelat a la nostra ciutat, que contribuïa amb la seva feina a la nostra convivència, i que ha estat mort mentre treballava.

L'assassí confès és un home de nacionalitat francesa, tot just arribat a Barcelona des de París, que en arribar ha mort el nostre veí Akbar.

Encara queden moltes coses per aclarir i no tinc cap intenció de fer crònica negra, però m'interessa cridar l'atenció sobre el trencament dels tòpics sobre els que alguns volen fer-se un espai en la vida política.

La víctima, un treballador immigrat, l'assassí confès un europeu comunitari. Mentre, hi ha qui continua carregant totes les culpes de qualsevol delicte als immigrats, i no s'ha sentit cap veu dels qui prediquen els perills de les migracions ara i adès, i pertot i arreu, dient res respecte al crim contra Alí Akbar.

Només hem sentit la vergonyosa utilització política de l'assassinat per part del candidat Trias, que es va negar a sumar-se a la protesta municipal contra la retallada de Mossos d'Esquadra decidida pel neo liberal Govern de CiU, i que ara diu que la culpa de tot és de la suposada manca d'autoritat de Jordi Hereu.

Lamentable el crim, i lamentable la seva utilització política.

Tant de bó serveixi per a que molta gent pensi en la gran injústicia del tòpics ante immigrats.

Una cita / LXXXV

Despreciar a los políticos, aunque muchas veces nos den pie, es destruir la política como ejercicio de solidaridad, que es a lo que aspira el político. Destruyendo la política, facilitamos al paso al siniestro dictador de turno.

Emilio LLEDÓ ( 1927 - )

Una cita / LXXXIV

És la por al bàrbars el que ens fa bàrbars

Tzvetan TODOROV (1939 - )

Ara ho entenc!

Ara entenc la cara d'stress d'alguns, i d'algunes.

Un cop més

Ho sé perfectament, no és la primera vegada que poso aquesta imatge. Què hi farem!

No em repeteixo, insisteixo.

La visió dels Reis de l'Orient portant la molt republicana gorra frígia m'acontenta d'allò més, i és la meva manera de commemorar el final del cicle de festes d'hivern, que clou a casa nostra amb una manifestació de complicitat social que em sembla magnífica.

Tant de bó aconseguissim aquestes complicitats gairebé universals per a moltes altres finalitats!

Lliures del fum!

Des de fa mitja hora, els qui no volem fumar som plenament lliures de fum de tabac.

L'entrada en vigor de la nova normativa legal sobre l'ús social del tabac, clara, concisa i sense excepcions que serveixin com a excusa al seu incompliment, és una magnífica notícia, que demostra que quan una cosa es pren seriosament es pot aconseguir.

La llibertat de no fumar el tabac dels altres és una conquesta de civilització, de convivència, de civisme i de salut pública, que saludo amb entusiasme.

Ara cal seguir l'exemple d'altres països amb lleis semblants, en que es respecten plenament, ningú fuma en els llocs prohibits, i les autoritats controlen el compliment de la norma, i en sancionen l'incompliment.

Benvinguda la norma que ens permet la llibertat de no fumar!

2011

El desig que vaig formular ara fa un any de que entre tots fèssim "un 2010 molt, molt millor del que ens temem" es va quedar en això, en desig.

Certament el 2010 ha estat tan o més dolent del que temíem, encara que cal dir que els anys no són ni bons ni dolents, sinó que la nostra activitat, o la seva absència, és el que els fa d'una manera o d'altra.

Mirem ara de posar remei al que ha passat, mirem de construir col·lectivament un 2011 en el que avancem cap a la justícia social.

Amb el desig, però, no n'hi ha prou, cal la feina política conscient!

La manumissió de les paraules

Fa tot just un mes vaig acomplir a Roma el ritual de sempre que viatjo a un lloc on puc trobar llibres en alguna llengua que sigui capaç de llegir, és a dir entrar en una llibreria i posar-me com a límit el volum que em queda per ocupar a la maleta i a la bossa de mà permesa als avions.

En aquesta ocasió vaig comprar quatre llibres ben comptats, tots ells publicats de fresc, entre octubre i novembre, i que acabo de llegir malgrat les interrupcions provocades per haver d'atendre a la feina.

El primer va ser "Il cimitero di Praga", d'Umberto Eco, de gran promoció editorial arreu. Crec que en podeu prescindir perfectament, no perdreu res no llegint-lo i, en canvi, guanyareu moltes hores de la vostra vida.

El segon és "Il sorriso di Angelica", d'Andrea Camilleri. M'ha semblat l'enèssima repetició d'una fòrmula - la del comissari Montalbano - que em sona a plenament esgotada. Malgrat això té l'interés, per als qui som curiosos en qüestions de llengües, de que el progressiu avenç de l'espai ocupat pel dialecte sicilià arriba en aquesta ocasió a l'hegemonia total, deixant l'italià arraconat a algun escadusser diàleg entre, o amb, personatges forans.

El tercer és "Viaggi e altri viaggi", d'Antonio Tabucchi. Aquest autor segueix sense defraudar-me, i això que em sembla que he llegit la majoria de la seva producció, no tota al mateix nivell. En aquesta ocasió la passió compartida pels viatges, pel fet de viatjar i per la reflexió sobre les modificacions que el viatge produeix en nosaltres, ha fet que la lectura m'hagi resultat molt i molt interessant.

El quart, però, és la gran descoberta. Es tracta de "La manomissione delle parole", de Gianrico Carofiglio. No que l'autor sigui nou per a mi, car n'he llegit totes les novel·les de la seva sèrie negra, algunes d'altres d'altra temàtica i algun assaig sobre temes de pràctica jurídica molt apreciables.

Aquest llibre, però, el considero completament imprescindible, i us el recomano amb una profunda convicció.

Es tracta d'una sèrie de reflexions sobre el llenguatge i el seu ús pel poder, de com el llenguatge fa la cosa, de com la societat és modelada pel llenguatge que s'imposa, de com les possibilitats de la política queden delimitades pel llenguatge, i de molts altres aspectes.

Cal reconèixer que és clarament tributari del Kemplerer de la "Lingua Tertii Imperii", però no em sembla que això li tregui cap mèrit, i cal dir també que és una reflexió a l'italiana en el millor sentit de la paraula, és a dir que ocupa una cosa així como una desena part de les pàgines del fonamental llibre de Kemplerer.

No us en vull parlar més per no ser massa llarg, però feu-me cas, busqueu-lo i llegiu-lo. Encara que no us passi com a mi, que he descobert que Carofiglio posseix molts dels llibres que jo també tinc i que fins i tot coïncidim en molts dels que hem llegit, estic segur de que us agradarà el llibre, i que us obrirà perspectives i camps de reflexió, que és per al que serveixen els bons llibres.

Per si de cas no em feu cas, ja us aviso des d'ara que tinc el propòsit de dedicar algunes de les cites que poso en aquest blog a fragments de la manumissió de les paraules, i ja ho sabeu, qui avisa no és traïdor!

Una cita / LXXXIII

Fairy tales are more than true: not because they tell us that dragons exist, but because they tell us than dragons can be beaten.

Gilbert Keith CHESTERTON (1874 - 1936)

(Els contes de fades són més que certs: no perquè ens diuen que els dragons existeixen, sinó perquè ens diuen que els dragons poden ser vençuts)

(Los cuentos de hadas son más que ciertos: no porqué nos dicen que los dragones existen, sinó porqué nos dicen que los dragones pueden ser vencidos)

Com passa el temps!

Doncs sí, avui fa cinc anys que vaig començar aquest blog.

Hi he escrit 1.234 cops coses que en algunes ocasions se'n poden dir articles, altres vegades notes, i en certes ocasions rampells.

Des que tinc un perfil a Facebook hi he vinculat el blog, i el cert és que actualment la majoria de lectures i també dels comentaris es fan a través d'aquesta xarxa social.

L'evolució de les tecnologies de l'informació i la comunicació és imparable, però no ha fet morir els blogs com alguns profetitzaven, sinó que els ha especialitzat normalment en consideracions més llargues que les que es poden veure a Facebook o a Twitter.

De tota manera, cinc anys són una edat ja considerable, si no venerable, per a un blog, i n'estic d'allò més content.

Que en pugui fer molts més d'anys, en vida vostra, i que el pastís us vingui de gust!

La nit més llarga

Per als qui vivim a l'hemisferi nord, la nit del 21 al 22 de desembre, és a dir aquesta que ja està prop de començar, és la més llarga de l'any i, per tant, tenim també el dia més curt.

Des de demà el dia comença a allargar-se, en una seqüència en la que moltes civilitzacions han vist un símbol de la vida de reneix.

Per aquesta raó també vàries religions nascudes a l'hemisferi nord han senyalat amb les seves festes més significatives aquests darrers dies de desembre, en que la llum torna a fer-se més present.

En qualsevol cas, us desitjo a tots un molt feliç solstici d'hivern!

Why is it so hard to talk?

Ahir al vespre vaig anar a veure la versió del Teatre Lliure de "La gata sobre la teulada de zinc calenta", de Tennessee Williams, de la que alguns dels de la meva generació portem gravada a la memòria la versió cinematogràfica amb Liz Taylor de protagonista.

La veritat és que la versió del Lliure - amb "morcilla" inclosa per a fer referència a Paul Newman i a Liz Taylor - em va semblar molt i molt bona, que l'escenografia és un encert total al meu parer, i que les interpretacions són magnífiques.

No era, però, la meva intenció ficar-me a crític teatral - quina gosadia - sinó destacar la mateixa frase de Tennessee Williams que es destaca a l'escenari, "Per què és tan difícil parlar?"

Em sembla que la reflexió en forma de pregunta es pot aplicar molt més enllà de les concretes circumstàncies de l'obra de teatre, de forma ben adient al que en diem "teatre de tesi", com és el cas.

Ens resulta a tots realment difícil parlar en molts camps, inclosa la política.

Les coses anirien de manera diferent si parlèssim, sembla dir-nos Tennessee Williams en alguns moments, prou contradictoris amb d'altres.

Les coses anirien d'una altra manera si parlèssim? Les coses haurien anat d'una altra manera si haguèssim parlat?

Tot coneixent-nos

Reconec, d'entrada, que no és una gran foto, però és la que vaig poder fer des de l'escenari de la Sala d'Actes del Centre Cívic de les Cotxeres de Borrell on ahir a la tarda, dedicant-hi tres hores d'una tarda de diumenge, es reunia una bona representació de la comunitat paquistanesa de Barcelona.

Ho feia per a homanetjar el Dr. Allama Mohammed Iqbal, poeta, filosof, arquitecte, precursor de l'idea de Pakistan com a Estat resultant de la descolonització britànica de l'Ïndia. He de dir que vaig aprendre molt sobre la seva figura i sobretot sobre la importància que té per a l'imaginari col·lectiu dels paquistanesos.

En la meva intervenció vaig al·ludir a la importància que per als pobles té que algú els expliqui del punt de vista poètic, filosòfic, històric, qui són i quins reptes tenen al davant, tot referint-me al nostre poeta cívic i crític apassionat de la seva, nostra, pàtria Salvador Espriu.

A més d'exposicions sobre la seva vida i obra, es van recitar poemes d'Iqbal, declamats per veus joveníssimes i es va realitzar un concurs de dibuix per a nens i nenes, sobre el tema de Pakistan i Catalunya i sobre les imatges poètiques d'Iqbal, especialment l'àliga.

També es va entregar el premi al millor estudiant paquistanès del batxiller, que va recaure - sense cap sorpresa - en una noia que actualment està estudiant la carrera de gestió d'empreses.

Vull destacar la presència de generacions diferents assistint al mateix acte i la generosa presència femenina gens habitual en certes reunions.

El camí del coneixement mutu l'acabem tot just d'encetar, cal seguir-lo sense defallença per a que tots els qui formem actualment el poble de Catalunya ens poguem conèixer millor, com a condició necessària per a entendre'ns millor i per a formar un únic i sol poble.

10 anys sense Ernest Lluch

Tal dia com avui del 2000, els criminals d'ETA van assassinar el company Ernest Lluch.

No en faré la semblança, ni cap aproximació biogràfica. L'Ernest era i és prou conegut per a no haver de dedicar-nos a això.

Vull només recordar-lo com un company extraodinari, amb algunes de quines actuacions polítiques vaig estar d'acord plenament, i amb algunes d'altres vaig discrepar amb rotunditat, com la que va portar el PSC a la crisi que va explotar al Consell Nacional de Figueres per raó de la seva actitud respecte a les esmenes a la LOAPA.

Més enllà d'aquestes diferències, tots hem d'estar d'acord amb que era un home principalment de diàleg, portat fins a les últimes conseqüències. Que era un home plenament generós en l'ús del seu temps per a la causa comuna de la política, i que ho era també amb els seus coneixements musicals enciclopèdics que estava sempre disposat a compartir amb tothom, i amb les referències de la seva amplíssima cultura.

Quan el van matar jo exercia la docència en un dels intervals de la meva vida parlamentària, i el matí del dilluns em tocava la primera classe, la de les nou del matí. Vaig suspendre la classe en senyal de dol, i ho vaig fer comunicant-ho directament a l'alumnat reunit a l'aula corresponent. En aquella ocasió no vaig poder controlar l'emoció de la pèrdua de l'amic i del company, i vaig ploral davant els estudiants.

Encara avui em costa mantenir controlat el dolor de la seva mort i penso, a més, que és bó que així sigui.

El dolor de la pèrdua ens ha de mantenir permanentment vigilants en la defensa de la democràcia en la que Ernest creia, i a la que servia fins al punt que els enemics de la democràcia li van arrabassar la vida.

Una cita / LXXXII (In memoriam)

¿Miedo a morir? Qué coño. Si acaso, cabreo.

Luís García-BERLANGA Martí (1921 - 2010)