El Gran Dragón

Permeteu-me que avui cedeixi una mica a la nostàlgia, que forma part imprescindible dels nostres sentiments.

M'explico. Dilluns em vaig assabentar per un article de Francesc Peirón a La Vanguardia, que feia dos mesos que s'havien complert 50 anys de l'inauguració de "El Gran Dragón", així en castellà, que va ser el primer restaurant xinès de Barcelona. Sé que sona un pèl complicat, però ningú sembla haver recordat l'aniversari fins dos mesos després. Són coses que passen.

Es trobava, ho recordo molt bé, en un soterrani al que s'arribava a través d'un cul de sac que s'obre a l'esquerra baixant cap a mar, del carrer de la Ciutat de Barcelona, pel que es té també accés a una porta secundària de l'església dels Sants Just i Pastor.

S'hi baixava per una escaleta ben estreta i dreta, que permetia arribar a les grans sales que feien de menjador, això va fer que els bombers, amb molt bon criteri, n'establissin el tancament per manca de mesures de seguretat.

Tot això ve a tomb perquè allí vaig aprendre, ara deu fer uns 35 anys, a usar els temuts palets xinesos per a menjar. Va ser una classe inoblidable a càrrec del magnífic pedagog en la matèria que era el vellet que supervisava el menjador, vetllant que tot anés sobre rodes.

Desprès vaig descobrir que els palets xinesos eren d'allò més fàcil comparats amb els japonesos, però en aquell moment encara no hi havia cap restaurant japonès a Barcelona. També vaig poder comprovar que fer-los anar és com nedar, quan se'n ha après, no s'oblida mai.

Ja no queden mestres com el vellet de "El Gran Dragón", almenys pel que fa a les habilitats amb els palets.