Tornada a la foscor

El cop militar a Honduras suposa ben clarament una tornada a la foscor.

És un inadmissible retrocés cap a l'època en què els pobles de l'Amèrica Llatina no podien decidir sobre la seva vida en comú, sobre el seu futur i sobre els seus projectes, perquè eren ostatges de dictadures militars més o menys sangonoses, però plenament contràries a la democràcia.

Estàvem fins diumenge 28 de juny assistint a un període d'extraordinari interès a tota l'Amèrica que va de l'Estret de Magallanes a Río Grande, en què en tots els països, o gairebé en tots, hi havia governs establerts sobre el principi del sufragi universal democràtic.

Podem estar més o menys d'acord amb uns o amb d'altres, podem simpatitzar o no amb els seus projectes, podem criticar les seves mancances i ens costa d'assumir que no tota democràcia és idèntica a una altra i que no és aplicable arreu exactament el mateix standard democràtic, podem fins i tot estar preocupats per l'encaix en el sistema democràtic del nou i absolutament positiu fenomen de l'incorporació de la població indígena a la comunitat moderna i a la vida política democràtica.

Podíem tenir tots els dubtes que calguessin i podíem tenir esperances, ben àmplies i ben justificades.

El cop a Honduras afecta a tot això.

Quan es viola la democràcia en un país, es posa en perill a tot el continent. Quan els militars abandonen els seus deures constitucionals i intervenen amb les armes a la vida política, la prioritat absoluta és restaurar el funcionament democràtic, és reposar el legítim President a les seves funcions i deixar que la política amb els seus mitjans resolgui els problemes que hi pugui haver, i no deixar que ho facin les armes, que mai no resolen problemes polítics.

Cal l'actuació política, diplomàtica, civil, del conjunt de la comunitat internacional per a reposar la democràcia a Honduras, tornar a les seves funcions el President de la República Manuel Zelaya i tornar també els militars a les seves funcions i deures constitucionals.

No hi ha excusa de cap mena per a la passivitat. De l'esforç i l'activitat de tots nosaltres, sumats als del poble hondureny, depèn que la tornada a la foscor sigui definitiva o que assistim a la reinstauració de la democràcia.

(article publicat a e-noticies)

Contra el golpe en Honduras. Por la democracia.

Comunicado de la Comisión de Asuntos Exteriores del Congreso de los Diputados respecto al golpe de Estado en Honduras.

Con absoluta unanimidad, los portavoces de la Comisión de Asuntos Exteriores de todos los grupos parlamentarios del Congreso de los Diputados expresan su condena y completo rechazo del Golpe de Estado producido hoy en Honduras.

Manifiestan asimismo su deseo y exigencia de la reposición del Presidente Zelaya a sus funciones constitucionales, así como el regreso de los militares a sus acuartelamientos y al cumplimiento de sus funciones y deberes constitucionales.

Reclaman la inmediata puesta en libertad de todos los servidores públicos retenidos por los militares, así como de los representantes diplomáticos que han sufrido igual suerte.

Convocan a la comunidad internacional a colaborar para el restablecimiento de la normalidad democrática y constitucional en la República de Honduras.

En el Palacio del Congreso de los Diputados, a 28 de junio de 2009

Cada dia de cada any, drets per a tothom!

Avui commemorem els 40 anys dels fets d'Stonewall, al Greenwich Village de New York, que es consideren com el començament de l'actual estadi de la lluita pel ple reconeixement dels drets dels gays, lesbianes, transsexuals i bisexuals (GLTB).

Els actes, desfilades i manifestacions estan convocats una mica arreu, però la qüestió no es limita, no es pot limitar, a una commemoració puntual.

Cal treballar per aconseguir que la consciència social tingui ben assumit que totes les persones som iguals en els nostres drets i llibertats, amb plena independència de l'orientació o preferència sexual de cadascú.

Cal que la no discriminació per aquesta raó salti de les normes a la realitat social, perquè l'acceptació de la diferència i del dret a ser diferent, és un dels fonaments de la democràcia.

Mentre hi hagi discriminació d'una mena o altre, mentre al Món hi hagi indrets on l'homosexualitat és considerada una malaltia o un delicte, on es pot tancar o sotmetre a teràpies els acusats d'homosexualitat, on es pot condemnar a mort, i executar, homosexuals pel fet de ser-ho, caldrà mantenir la reivindicació i la lluita, que ens afecta a tots els ciutadans i ciutadanes.

Cada dia de cada any, i arreu, drets per a tothom!

Como un perro verde

Como un perro verde, o mucho más rara, así es la situación que define, tan magistral como siempre, El Roto.

Con los obispos a cargo de los embarazos y los ginecólogos de las conciencias todos corremos el peligro de ser perros de un verde rabioso si no reaccionamos ya.

Pensament cavernari

Al Ple del Congrés dels Diputats que es celebra avui s'ha discutit un projecte legislatiu cabdal, encara que poc conegut en general per la ciutadania. Es tracta de la Llei que fixa el límit de despesa pública no financera, que els periodistes han anomenat "sostre pressupostari", que és imprescindible en la nostra legalitat per a poder elaborar i després debatre i aprovar els Pressupostos Generals de l'Estat.

Hi ha hagut expressions molt variades de coincidències i abundants discrepàncies en matèria de política econòmica, fiscal i financera, però gairebé tots els portaveus s'han mantingut dins d'un marc de referència comú, que és la necessitat - i la bondat - de l'existència d'un sistema impositiu com a element imprescindible de solidaritat i d'acció social protagonitzada per l'Estat, és a dir una posició de base socialdemòcrata amb gran varietat de matisos.

Un, un de sol, s'ha situat fora d'aquest marc generalment acceptat en el nostre estadi de civilització.

Cap sorpresa, ha estat el portaveu del Partit Popular, el Diputat per Madrid Cristobal Ricardo Montoro Romero.

Res més lluny de la meva intenció que comparar-lo amb l'ursus spaeleus (ós cavernari) de l'il.lustració, però és ben cert que el pensament econòmic que s'ha expressat en la seva intervenció és un pensament estrictament cavernari.

Podeu consultar la seva intervenció a la web del Congrés, però permeteu-me que en faci un resum en llenguatge planer.

La tesi central montoriana i cal assumir que "popular" és que l'Estat és un lladre, que els diners són dels qui els tenen per algun motiu prou vàlid com és el de ser rics, i que la solidaritat social articulada per mitjans fiscals és un robatori.

No és fàcil trobar altres exemples d'un atac d'aquesta mida al paper de l'Estat. Aquesta és la dreta que tenim.

Acció exterior

Aquesta setmana l'únic diari que és alfabètic i que, a més, es ven grapat, ha dedicat la meitat superior de la seva portada i dues pàgines de la seva edició en paper de dilluns passat a "glossar" el malbaratament de recursos que diu que suposen les 196 delegacions exteriors de diferents comunitats autònomes, a les que qualifica d'ambaixades, tot ressaltant que una quarta part són de la Generalitat de Catalunya.

Si, fent tots els esforços que calen, deixem de banda la demagògia impresentable de barrejar aquesta "informació" amb recordatoris de la crisi econòmica mundial i el manteniment de la curiosa tesi de que l'estat de les autonomies perjudica l'economia, i mirem d'analitzar el que es diu en la font descrita, però no citada, resulta que tot es pot resumir en una apel.lació més al somatén contra la destrucció d'Espanya i a l'atribució de voluntats polítiques que no s'atreveixen a qualificar per part dels Governs que mantenen aquestes delegacions.


Caldria aclarir mínimament algun concepte ben bàsic per a que la resposta no fos la simple foguerada que potser es pretén provocar.


Diríem aleshores que cal distingir entre política exterior, que compromet internacionalment l'Estat i que es reserva constitucionalment a l'executiu estatal, i acció exterior, que en un Món com l'actual té una multiplicitat extraordinària de subjectes, des d'oenagés i empreses fins a entitats polítiques subestatals, com les Comunitats Autònomes o els Länder alemanys, que representen en conjunt el gruix de les accions exteriors, molt més enllà del que fa qualsevol Estat en aquesta matèria, malgrat mantenir, com he dit, el monopoli de la política exterior.


Si la confusió periodística fos de bona fe, n'hi hauria prou amb el corresponent suspens al mes de juny en l'assignatura de relacions exteriors per a l'autor de l'article i l'amonestació al redactor en cap per haver deixat passar un error tan barroer.


Em temo, però, que la bona fe no abunda gaire, quan en la mateixa "informació" es procura deixar ben clar que aquestes delegacions són molt dolentes quan es tracta de Catalunya, Euskadi i Andalusia, mentre que són perfectes en el cas de la Generalitat valenciana, que manté 27 delegacions exteriors absolutament impecables.


No com d'altres, és clar!


(article publicat a e-noticies)

Quants records!

Per raons que no vénen al cas, he passat el cap de setmana canviant llibres de lloc, en un intent desesperat d'ordenar la biblioteca domèstica.

En agafar cada llibre que feia temps que no tenia a les mans, quants records!

Passem comptes

Just a mig mandat municipal, aquest matí hem tingut a les Golfes de la Biblioteca Ignasi Iglesias, a Can Fabra, un interessant acte en què hem coincidit els assistents al Consell de Federació del PSC de Barcelona i moltíssimes persones que treballen a diverses i diferents entitats cíviques de Barcelona.

La qüestió era "passar comptes" dels dos anys del mandat i, naturalment, també parlar del futur.

Crec que és una experiència nova, la de que gent de la direcció del Partit dels Socialistes de Catalunya i de les entitats prenguin la paraula i debatin en un mateix acte polític, fora de les sessions dels Consells de Districte, i em sembla que caldria repetir-ho.

No ens aturaran!

Avui ha estat a Arrigorriaga (Bizkaia), i la víctima mortal l'inspector de Policía Nacional Eduardo Antonio Puelles García.

ETA ha tornat a assassinar, amb tota la covardia que la defineix, amb una bomba al cotxe.

Ens afecta, és clar que ens afecta, la mort d'un servidor públic, més exposat encara que la resta dels ciutadans a la violència terrorista.

Ens afecta, però no ens aturarà en la decidida, difícil i contínua lluita dels demòcrates per la convivència en una societat democràtica i lliure.

No ens aturaran!

Què està passant?

La Guardia Nazionale Padana exhibeix la seva uniformitat de camises verdes amb insígnies de caire militar, encara que amb un look bastant quillo - tot s'ha de dir - des de fa ja algun temps, en una demostració de mobilització militarista d'una opció política prou a la dreta com per a poder-la considerar extrema.

Fa ben poc ha fet la seva presentació en societat la Guardia Nazionale Italiana, vinculada al Movimento Soziale Italiano (MSI), de declarat caràcter neofeixista, mostrant una uniformitat ben farcida de simbologia feixista, en la que només falta el propi fascio. En aquest cas la fiscalia de Milà ha obert un expedient al respecte.

La ministra italiana de Turisme, la Sra. Brambilla aprofita la festa de la respectada arma de Carrabiners, el dia 6 de juny d'enguany, per a fer la prohibida salutació feixista en el moment d'acabar l'himne de Mamelli, que és el dels Carabinieri. No és una qualsevol, és una ministra de l'actual govern italià presidit pel Berlusconi de Villa Certosa.

Què està passant a Itàlia?

On són els ciutadans i ciutadanes? Qui defensa la dignitat de la República? Qui defensa la democràcia?

Altavoz

Hoy este blog pretende ser un simple altavoz de la declaración, que debería de sacudir conciencias y actuaciones, que acaba de emitirse en Jerusalén sobre la situación humanitaria en Gaza, y que transcribo a continuación:

Declaración de las Organizaciones Humanitarias, Organizaciones no Gubernamentales y Organizaciones de las Naciones Unidas trabajando en el territorio Palestino ocupado en el Segundo Aniversario
del bloqueo de Gaza

Jerusalén, 17 de junio de 2009:

Nosotros, las Naciones Unidas y las Organizaciones Humanitarias no Gubernamentales que trabajan en el territorio Palestino ocupado, condenamos enérgicamente el bloqueo de la Franja de Gaza que lleva en vigor dos años. El bloqueo al cual han sido sometidos 1,5 millones de personas ha sido descrito por los altos cargos de Naciones Unidas y los líderes del mundo como un castigo colectivo, en violación del Derecho Internacional.

El volumen de bienes admitidos en la franja de Gaza bajo el bloqueo supone una cuarta parte de lo que se permitía con anterioridad al mismo. A pesar de que se permite la entrada de ocho de cada diez camiones cargados de alimentos, éstos solo tienen autorización para transportar 18 productos alimenticios básicos. Las semillas para la agricultura y los aportes cárnicos como los terneros, entre otros muchos productos, están prohibidos con lo que la población no pude paliar las deficiencias nutricionales que padecen. Incluso la ropa y los zapatos, los juguetes y los libros de texto están sistemáticamente prohibidos.

La población civil, en particular las mujeres, niños y ancianos, son víctimas de estas sanciones punitivas que les priva de la mayoría de los artículos básicos para mantener siquiera un mínimo nivel de vida. Asimismo, restringe severamente nuestra capacidad de ofrecer ayuda y asistencia al tiempo que aumenta la dependencia de la ayuda en Gaza a un nivel sin precedentes. Desde hace casi 6 meses, miles de personas viven en edificios dañados por la ofensiva israelí en Gaza. Estas personas continuarán viviendo en la más profunda miseria debido a que la prohibición de materiales de construcción continúa estrictamente en vigor.

Exigimos la apertura de los cruces en Gaza, de conformidad con los acuerdos internacionales y de conformidad con el reconocido universalmente los derechos humanos internacionales y normas del derecho humanitario.

La política de bloqueo a la Franja de Gaza está creando una atmósfera de privación que sólo puede hacer arraigar más la sensación de desesperanza y desesperación entre la gente. La población de Gaza necesita que se le muestre una alternativa de esperanza y dignidad. Permitiendo el desarrollo humano y la prosperidad es un primer paso fundamental hacia el establecimiento de una paz duradera.

Cal pressió

El discurs del Primer Ministre israelià Benjamí Netanyahu d'aquest diumenge demostra clarament que cal pressió, més pressió, sobre l'administració israeliana.

Tots ens hi juguem molt, naturalment en primer lloc s'hi juguen molt els palestins sota ocupació militar, els palestins refugiats i els palestins de la diàspora.

Però també s'hi juguem molt els israelians, s'hi juguen la possibilitat de viure en pau en un Estat reconegut pels seus veïns, o viure rodejats de pobles amb terres ocupades per l'exèrcit israelià i, per tant, amb greuges clars i evidents contra Israel.

També ens hi juguem molt tots els ciutadans de la Mediterrània, i del Món sencer, car el conflicte causat per l'ocupació militar és el més greu, llarg i potencialment extensible dels que existeixen en aquest moment.

El discurs que no fa cap referència a la congelació de les il.legals colònies en territori ocupat; que exigeix el reconeixement no d'Israel, sinó d'Israel com a estat ètnic i religiós jueu; que consagra l'annexió, del tot il.legal, de Jerusalem Est a Israel; que posa condicions limitatives inacceptables a un futur estat palestí; que ignora el dret al retorn dels refugiats, internacionalment establert, és un discurs que, per desgràcia, no obre vies possibles a la pau.

Cal, per això, que s'exerceixi la pressió política i diplomàtica adient sobre l'administració israeliana per tal que vegi que el camí cap a la pau és ineludible, i que és diferent a l'assenyalat diumenge passat.

Els Estats Units s'hi han posat, en un gir impensable fa poc i protagonitzat pel President Obama, encara que no hagi donat de moment els fruits desitjats.

La Unió Europea ha de posar-s'hi també, sense que sigui admissible que fugi d'estudi en una qüestió com aquesta.

(article publicat a e-noticies)

1.001

L'entrada que vaig posar ahir sobre Perpinyà feia el número 1.001 des que vaig començar aquest blog.

M'agrada el número, encara que em sorprèn la quantitat, no pensava pas que fossin tantes.

Espero arribar a la 2.002 i que vosaltres ho veieu!

Perpinyà, sempre

(Fotos Miguel A. Martín)

Ahir vaig fer un viatge llampec Madrid-Perpinyà-Barcelona, per a poder participar en el Míting de la candidatura municipal Nouvelle Union avec la Gauche, que sota el lema "Perpinyà, més justa", lidera la companya socialista Jacqueline Amiel-Donat.

A Perpinyà es repeteixen les eleccions municipals després de que el Consell d'Estat francès dictaminés que s'havia produit un frau massiu organitzat per l'anterior alcalde Alduy.

L'acte va ser un autèntic èxit amb el local del Centro Español atapeït de públic, entre els que hi havia una àmplia representació de la Federació de Barcelona del PSC, que s'hi va traslladar en autocar, per a expressar la seva solidaritat amb els companys  perpinyanesos que estan lluitant per la democràcia i per l'esquerra.

Al míting hi vam parlar un pilot de gent, presentats pel Primer Secretari de la Federació del Parti Socialiste, Jacques Cresta. Per l'ordre d'intervenció vam ser els següents: Jaume Bartomeu, Primer Ministre d'Andorra; Christian Bourquin, President del Consell General del Pirineus Orientals; Jean-Claude Pérez, Diputat per l'Aude i candidat a les municipals de Carcassonne també anul.lades per frau de la dreta; Jean-Claude Gayssot, Vice-president del Consell Regional de Languedoc-Rosselló i exministre comunista; jo mateix, Jordi Pedret, Diputat per Barcelona; Raymond Vall, Senador i alcalde de Fleurance; Santi Vila, Alcalde de Figueres; Anna Pagans, Alcaldessa de Girona; Jacques Bascou, Diputat i Alcalde de Narbonne; Nicole Belloubet, Primera Tinent d'Alcalde de Toulouse; Hélène Mandroux, Alcaldessa de Montpellier; i Jordi Hereu, Alcalde de Barcelona, a més, naturalment de la candidata Jacqueline Amiel-Donat, que vaig tenir l'honor de presentar per indicació dels organitzadors.

A L'Indépendant d'avui hi podeu trobar una encertada crònica de l'acte, que va ser seguit amb entusiasme molt calorós, us ho puc assegurar, pel nombrós públic.

Preocupació

Seriosa preocupació, i profunda, d'aquelles que han de portar a la reflexió que precedeix a l'acció.

Aquesta és la mena de preocupació que tinc per Europa a rel dels resultats de les eleccions al Parlament Europeu d'enguany.

El predomini a Europa d'una dreta ben diferent de la que representaven els pares fundadors de la Comunitat Europea no és gens encoratjador, i és dolent per als interessos dels ciutadans europeus. Molt pitjor és la presència al nou Parlament de diputats i grups de la més ferotge dreta racista, xenòfoba i en més d'un cas filofeixista.

Crec que les precipitades conclusions, les translacions a d'altres àmbits electorals, les receptes de cuina ràpida són el pitjor que es pot fer en política, i per això miraré de no fer-ho jo.

La reflexió és necessària, és també -si ho voleu i així ho penso - urgent, però no convé als ciutadans que sigui precipitada ni dictada per l'enuig ni per l'eufòria.

Posem-nos-hi amb la major seriositat. Europa i els seus ciutadans ho necessiten.

Beirut

Surto, junt amb d'altres diputats, cap a Beirut per a fer d'observador internacional en les eleccions libaneses de diumenge 7 de juny. Formem part de l'equip d'observació de curta durada, que reforça en els dies immediats a la votació als observadors de llarga durada que ja fa setmanes que són al Líban.

Serà la meva segona experiència d'observació a la regió d'Orient Mitjà, després de les eleccions legislatives palestines.

El panorama libanès, i la seva història, són prou complicats com per a resultar enormement atractius, i la capacitat dels mecanismes electorals democràtics per a contribuir a tirar endavant un país quedaran exposats a una prova ben difícil en aquesta ocasió.

Ja en parlarem a la tornada, que serà després de les eleccions europees.

Per cert, jo ja he votat, i he votat socialista. Vosaltres, amables lectors, no ho oblideu pas.

Controlar als qui manen

Ja ho sé que no és la Cambra dels Comuns, i que probablement no ho arribarà a ser mai pel que fa a les seves facultats de control del Govern.

El Parlament anglès és l'inventor del "question time", el temps dedicat a formular preguntes al Govern, que es transmet en directe per ràdio i televisió, i té un important nombre de seguidors amb un altíssim grau d'addicció. De fet alguns dels clàssics del parlamentarisme universal tenen el seu origen en el control britànic.

El Parlament europeu, però, ha anat adquirint facultats de control cada cop més importants, i no es limita a rebre passivament els discursos dels successius presidents de la Comissió, sinó que hi ha intervencions ben crítiques que, malgrat el dèficit de conseqüències reglamentàries, tenen indubtable transcendència política i han obligat a canviar polítiques per ser impossible seguir-les en contra del parer majoritari del Parlament. El mateix podem dir pel que fa als president del Consell que, com sabem, es tornen actualment cada sis mesos.

Aquesta possibilitat de crítica i de control dels òrgans executius és de gran importància, per tal com es exercida per l'única instància europea que és el resultat de l'expressió de la voluntat democràtica dels ciutadans considerats com a ciutadans europeus, no com a ciutadans de cadascun dels estats membres, que és com es legitimen els governs que formen el Consell.

El paper del Parlament com a expressió de la democràcia representativa del conjunt del poble europeu és del tot cabdal per tal com és l'òrgan més clar i entenedor en la seva composició i funcions de tot l'entramat institucional de la Unió.

Si sovint s'expressen, amb tota la raó, queixes sobre la foscor dels sistemes i mecanismes de decisió a la Unió, el reforçament del Parlament, dipositari de la legitimitat democràtica europea, resulta imprescindible per a que el poble, a través dels seus diputats, pugui exercir l'indispensable control sobre els qui manen.

Cal saber que només hi ha una manera de reforçar el Parlament, que és votar. Cal votar per a defensar el principi democràtic, cal votar per a poder controlar, cal votar als qui creuen en Europa.

Cal votar la llista socialista.

El vot

El vot no ho és tot en democràcia, el vot no és tota la democràcia, però és l'element bàsic de qualsevol sistema democràtic.

Els aparells de poder tenen com a única legitimació democràtica el consens dels ciutadans en la seva existència, expressat per mitjà del vot donat a les seves normes constituents i a les persones que han de prendre les decisions polítiques quotidianes.

En el cas de la Unió Europea, com en molts d'altres, el vot popular va dirigit a l'elecció dels membres del Parlament, que tindran una intervenció decisiva, que augmentarà en la propera legislatura, en les decisions més importants dels òrgans executius de la Unió, i que tindran un poder de control i pressupostari com mai no havien tingut amb anterioritat.

Totes les decisions europees - que ens afecten directament en la nostra vida diària i en les nostres expectatives i esperances - necessiten la legitimació del vot.

Europa com a unió política la necessita també per a poder fer front als reptes actuals. Per una Europa més forta, sòlida, solidària, amb possibilitats de presència real al Món i amb possibilitats de desenvolupar el seu model social propi, és necessari el vot.

Si no anem a votar, deixem que guanyin - sigui quin sigui el resultat electoral - els qui volen menys Europa, per a tenir major llibertat per a aplicar les seves doctrines ultraliberals, els qui volen que cap poder europeu pugui posar regles al mercat, els qui volen una Europa justeta que els garanteixi la possibilitat de moviment de capitals i no els entrebanqui en la seva ofensiva contra els drets dels treballadors, els qui volen destruir el model social europeu per deixar pas a un simple espai d'intercanvi de mercaderies i de capitals.

El vot és necessari per a defensar Europa, per a defensar-nos nosaltres mateixos.

(article publicat a e-noticies)