Primer de maig

La vaga del 1er. de maig de 1886 a Chicago va ser un èxit extraordinari, tant que la patronal, ben espantada va aconseguir que, per raó dels fets violents dels dies següents, es portessin a judici vuit líders sindicals. Com era previsible, set varen ser condemnats a mort i un a cadena perpètua, encara que després es van conmutar vàries penes. Són els coneguts com a "Màrtirs de Chicago". Quatre d'ells, Parsons, Spies, Fisher i Engel varen ser executats a la forca. Set anys més tard el Governador d'Illinois va reconèixer la innocència de tots els condemnats i va indultar els supervivents.

El 1889 el Congrés de la Internacional Socialista va acordar fixar el 1er. de maig com a dia de lluita i de record dels "Màrtirs de Chicago".

A Catalunya els primers en celebrar-lo varen ser els treballadors i treballadores de Sant Martí dels Provençals.

L'origen del 1er. de maig és una lluita obrera, la història del moviment obrer és una història de lluita.

Avui els treballadors i treballadores no podem oblidar la nostra història i hem de saber que els nostres drets existeixen per totes les lluites acumulades, i que res no està definitivament assegurat.

Avui ens manifestem en defensa pròpia i per al futur de la nostra societat.

No era dels meus

Marcelino Camacho no era dels meus. No he militat mai al seu partit, el Partido Comunista de España, ni tan sols al Partit Socialista Unificat de Catalunya. No he militat mai al sindicat que va fundar, Comissions Obreres. No, Marcelino Camacho no era dels meus.

Sempre, des de la Mina La Camocha fins al procés 1.001, des de les seves activitats sindicals i polítiques, Marcelino Camacho va ser una referència per a mi i per a molts i molts com jo, que no érem dels seus.

Marcelino Camacho ha representat la millor intel·ligència d'una gran part de la classe obrera del nostre país que va saber veure que la democràcia política era una condició necessària per a l'emancipació i el progrés cap a la justícia social i que, veient-ho, va actuar com calia, en les dures condicions de la clandestinitat forçada per una dictadura implacable. Va actuar per a trobar solucions polítiques, va eixamplar el camp clàssic del sindicalisme, va utilitzar les possibilitats que donaven les esquerdes del règim, va empènyer de manera decidida - i diria que prou decisiva - cap a la llibertat política.

No, al contrari del que s'ha posat de moda dir ara, la transició no va ser una trampa ordida a foscos despatxos entre politicastres. La transició va ser el resultat de la lluita obrera i de les lluites polítiques del veïns, dels ciutadans que volien ser-ho. Va ser el resultat de les lluites dirigides, entre d'altres, per Marcelino Camacho.

Certament, Marcelino Camacho no era dels meus.

Marcelino Camacho era dels nostres, de tots els que - cadascú des de les nostres posicions polítiques i amb els nostres propis mètodes - lluitàvem per la democràcia, la llibertat i la justícia.

Definitivament, Marcelino Camacho era dels nostres.

Una lliçó d'economia

Les lleis bàsiques que regeixen el mercat de treball explicades sense esforç pel genial El Roto, de manera que les poguem entendre tots.

Les conseqüències que en traguem de la seva comprensió són cosa de cadascú.

Ara que hi penso, segur que són de cadascú, o es tracta més aviat d'una cosa col·lectiva?

Europa, anys trenta?

Prou que em sap greu, però hi ha moments en que llegint les notícies, sigui als diaris o als nous mitjans de comunicació, tinc tota la sensació d'estar vivint a l'Europa dels anys trenta, del periode conegut como "entre-deux-guerres" i, a més, d'estar-ho fent amb una inconsciència generalitzada ben pròpia d'aquella època, tal com ens mostra l'il·lustració de Rudolf Schilchter a la República de Weimar.
Algú creu de debó que la policia francesa no té uns fitxers, ben poc secrets però ben il·legals, amb les dades ètniques dels romanesos, dels que anomenen "gens du voyage" i les seves suposades especialitats delictives per famílies? El precedent de la circular policial, retirada en ser descoberta, això sí, que indicava els romanesos com a objectiu preferent de desallotjaments i d'expulsions abona la clara sospita de que l'arxiu existeix.
Ningú no sent esgarrifances davant d'això? A ningú li venen records, propis o llegits o heretats, dels precedents de llistes de famílies classificades per ètnies?
Ningú fa res quan podem llegir a Europa Press que un regidor del PP de Leganés manifesta en un escrit que publica voluntàriament que caldria retirar la tutela dels fills als pares comunistes?
Creieu que per aquest camí anem gaire bé?
Jo no em resigno, i crec que no ens podem resignar.

Lucidesa

Amb una lucidesa que arriba a fer mal, el Roto ens explica l'autèntic pensament de la patronal en aquests moments. Díaz Ferrán sap molt bé el que passa quan els treballadors ja no ténen res a perdre.

Primer de maig

Han passat 124 anys des d'aquella vaga de 1886 en que les concentracions obreres a Chicago van espantar l'oligarquia americana fins al punt de dictar penes de mort contra els principals líders obrers, coneguts com "Els màrtirs de Chicago".

El 1889 el Congrés de la Internacional Socialista va declarar el Primer de Maig com a jornada de lluita en record dels màrtirs i en defensa dels drets dels treballadors.

Tants i tants anys després, les agressions del capital contra el treball continuen, i la lluita dels treballadors també, per a aconseguir el nostre real objectiu: la justícia social.

Esclavisme (2)

Ara diuen que la proposta de "contracte" per a joves d'ahir no era de debò, que només era un exemple.

Avui he sentit a la tele un senyor - no sé qui era, no he arribat al començament de la notícia - que deia que calia posar "de patas arriba" l'Estatut dels Treballadors i anar a un model de mercat de treball completament diferent.

Tot això deu voler dir que tenen una idea general del que volen fer i només ens n'han explicat una miqueta. Així sembla que són alguns dels nostres empresaris.

M'espanto només de pensar quina una en porten al cap!

Esclavisme

N'hi ha prou amb una quantitat realment mínima d'exageració per a poder qualificar la proposta de contracte especial per a joves que ha fet avui Gerardo Díaz Ferrán, cap suprem de la CEOE, d'exaltació de l'esclavisme.

Jutgeu vosaltres mateixos, i qualifiqueu-lo adequadament, un contracte de durada entre 6 mesos i un any, limitat al salari mínim, sense cotització a la Seguretat Social i sense donar dret a indemnització per acomiadament ni a prestacions d'atur, destinat a persones que no hagin complert encara els 30 anys.

El model ideal de treballador del Sr. Díaz Ferrán sembla ser el dels esclaus de l'il·lustració que acompanya aquestes paraules.

Els nous sindicalistes

Estem veient aquests dies el sorgiment d'uns nous sindicalistes, que demostren la seva preocupació per la situació de la classe treballadora i que, a més, donen receptes clares, fàcils i concises per a millorar-la d'allò més.

Ahir mateix vaig saber que The Wall Street Journal, sincerament i ràpida convertit en paladí de la classe obrera, es meravellava pel fet de que no hi havia disturbis enlloc d'Espanya amb ocasió del Primer de Maig, i no era difícil veure com li recava la situació, tot enyorant aquells bons temps en què es declaraven vagues generals contra els governs d'esquerres.

El símbol màxim del capitalisme financer no està, però, tot sol en la seva preocupació. Altres nous sindicalistes l'acompanyen, i així ja fa dies que sabem que el PP està esperant el senyal dels líders sindicals a favor de la vaga general contra el Govern, i com que no la donen, es preocupa d'instruir als treballadors sobre els grans avantatges que en traurien, i el ràpid que s'acabaria amb la crisi si decidissin fer-la, i a ser possible que fos salvatge.

Resulta però que els sindicalistes i els treballadors en general no es deixen pas distreure pels cants dels travestits a l'obrerisme, i saben que contra el que cal combatre és contra els intents de les patronals d'aprofitar la crisis per a destruir les garanties jurídiques en el mercat del treball, per a aconseguir l'acomiadament no lliure, que ja ho és en la pràctica, sinó gratuït, tot dient que aquestes mesures destructives del nostre model social van a favor dels treballadors.

Els nous sindicalistes ho tenen negre, la disfressa i la mentida són massa evidents i no poden enganyar ningú.

Si no fos que la situació és seriosa, molt seriosa, n'hi hauria per a partir-se de riure.

(article publicat a e-noticies)

Aprofitar el temps

Quan anava de desconnexió per terres navarreses, em vaig trobar a Olite amb els actes de celebració del Primer de Maig organitzats pels companys de l'UGT de Navarra.

Com és clar, vaig acudir a la crida del meu sindicat, i hi vaig assistir.  

Us confesso que mai abans havia tingut l'ocasió, com la vaig tenir i aprofitar, de cantar l'Internacional davant un Palau Reial, encara que es tractés del de Carlos III el Noble, Rei de Navarra.

Les banderes vermelles omplien la ciutat, i el record de les lluites dels treballadors es va manifestar entre les pedres medievals.

El Primer de Maig arriba arreu!

Cal parar-hi molta atenció

La refineria Lindsey, a Lincolnshire ha contractat amb Total unes feines d'instal.lacions de desulfurització, que han estat adjudicades a l'empresa Irem, que ha contractat treballadors especialistes en la matèria, de nacionalitat italiana i portuguesa.

Tot absolutament dintre de la legalitat europea, que determina una clara unitat de mercat de treball.

Els treballadors de Lindsey han començat una vaga salvatge, que s'ha extès ràpidament per Escòcia, Anglaterra i en menor mesura Gal.les. El motiu és la protesta contra la contractació de treballadors "estrangers", malgrat la indiscutible condició de ciutadans comunitaris dels contractats, i amb clar oblit de que el dret al treball és un dret universal, en el que no caben discriminacions per raó d'origen.

Els sindicats britànics estan justificant la vaga amb al.legacions sobre possibles discriminacions salarials contra els treballadors comunitaris contractats que, en qualsevol cas, no han estat demostrades de cap manera.

La defensa del lloc de treball és un dret de tot treballador, sense cap mena de dubte, però això no empara qualsevol reclamació, i les que s'enarboren en les manifestacions, de British jobs for british workers i Put british workers first, participen més del més ferotge dels nacionalismes, i de la justificació de la divisió entre els treballadors pel seu origen, que d'una legítima reclamació obrera.

Naturalment, hi ha qui ho critica, però crec que faríem molt malament si deixéssim la crítica en mans exclusives de petites organitzacions poc representatives, i si no recordéssim que les èpoques de crisi profunda són especialment favorables als nacionalismes, als enfrontaments entre treballadors i a les actituds populistes, de tan tràgica història a Europa.

Em sembla que cal parar-hi molta atenció, i que cal que les esquerres majoritàries hi diguem la nostra.

Solidaritat

Per a sorpresa d'eurocentristes, i per a fer ballar al cap als que només veuen el món per un forat.

Aquí teniu la foto d'una manifestació obrera a Guatemala, en solidaritat amb els treballadors de Nissan a Catalunya.

La llegenda de la pancarta no deixa cap dubte: "Solidaridad con nuestros hermanos y hermanas en Cataluña."

L'internacionalisme és així, i la solidaritat s'exerceix en totes direccions.

Gràcies als companys i companyes de Guatemala per la seva solidaritat amb els treballadors i treballadores de Catalunya!

Más contra las 65 horas

A buen entendedor, un Roto basta.

Ahí está bien clarita la explicación de lo que quieren de verdad los que defienden la directiva de las 65 horas.

¡Todos contra las 65 horas!

65 hores, ni de conya!

Ahir, a la tornada de Perpinyà, vaig arribar a temps a la reunió dels socialistes de l'Eixample de Barcelona en Assamblea Ordinària per a elegir els delegats a l'onzè Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya, i després vam tenir el ja tradicional sopar d'estiu, abans de la dispersió que provoquen les vacances, encara que aquest estiu ens seguirem veient per raó del processos congresuals en marxa.

En l'Ordre del Dia de l'Assemblea hi ha sempre un punt referit a resolucions polítiques que poden presentar tant la Comissió Executiva com els militants.

En aquesta ocasió se'n van presentar tres i totes van ser aprovades. Una era sobre la laïcitat, la segona sobre la Directiva Europea sobre retorn, i la tercera sobre la proposta de Directiva Europea sobre el temps de treball.

Les veus que es van aixecar a la reunió varen ser clares i rotundes, contra el retrocés social i jurídic que suposa l'intent d'extensió de la jornada laboral, la destrucció del model europeu que implica, el perill de dúmping social que comporta, la traició a la centenària lluita obrera sobre la qüestió, l'amenaça directa a la pròpia raó de ser dels sindicats de treballadors.

La decisió de l'Assemblea va ser unànim, en defensa dels drets dels treballadors, del model social europeu, de la negociació col.lectiva.

En defensa de la mateixa idea d'Europa que alguns governs volen segrestar usant les institucions europees, vam deixar ben clar que les 65 hores, ni de conya!

Contra las 65 horas

En Chicago, en 1886, fueron ejecutados los ocho sindicalistas que reivindicaban, junto a muchos otros, mediante una huelga que acabó con la tragedia de Haymarket, la jornada laboral de ocho horas. Fueron rápidamente conocidos como "Los mártires de Chicago".

Su memoria se conmemora cada año el 1º de mayo, con los actos reivindicativos, de consolidación de conciencia, y también festivos que se organizan en todo el mundo, excepto en Estados Unidos.

El 29 de octubre de 1919, en Washington, se acordaba el Convenio nº 1 de la Organización Internacional del Trabajo (OIT), por el que se establecían las ocho horas como jornada máxima de trabajo.

La lucha obrera había logrado esta reivindicación, y la lucha obrera la fue extendiendo y consolidando en todo el mundo, de forma que se considera ya como algo adquirido, imposible de modificar en perjuicio del trabajador, tal como recogen la mayoría de las legislaciones laborales.

Ahora el Consejo de Ministros de Trabajo de la Unión Europea ha acordado por mayoría - con la firme oposición del Gobierno de España, entre otros - la aprobación de una Directiva que establece como jornada máxima las 60 horas semanales, que pueden llegar a 65 en casos especiales.

Es de todo punto inadmisible, por más que se aluda al carácter voluntario para el trabajador, cuando sabemos cuales son los medios para que el trabajador no tenga más remedio que tener esa voluntad. Es un retroceso inimaginable, es la renuncia a las conquistas de años de lucha y al establecimiento de unas condiciones de trabajo aceptables.

Aún debe de pronunciarse el Parlamento Europeo, y es necesario que el clamor de los partidos y sindicatos de izquierdas en toda Europa se una para impedir que se consume tal jugada.

La opinión contraria a las 65 horas, a tamaño retroceso histórico, debe de manifestarse con fuerza tal que haga imposible que los miembros del Parlamento Europeo voten contra la voluntad así expresada por sus representados.