Roma

Jornades de treball del XI Fòrum Itàlia-Espanya, que enguany es celebren al Palazzo de Montecitorio, seu de la Cambra dels Diputats italiana, coincidint amb la jornada de reflexió de les eleccions catalanes.

Hi assistim una bona, encara que no gens extensa, representació parlamentària i acadèmica, així com de l'administració.

Les qüestions bilaterals i les d'interés mutu entre Espanya i Itàlia són, per descomptat, moltíssimes, però en aquesta edició ens centrem en les referents a l'integració europea, la demografia, i la crisi econòmica i financera.

Ah, i tornem a temps per a votar!

Vosaltres no oblideu pas fer-ho, que ens hi juguem un possible futur de progrés o tots els passos enrere!

No era dels meus

Marcelino Camacho no era dels meus. No he militat mai al seu partit, el Partido Comunista de España, ni tan sols al Partit Socialista Unificat de Catalunya. No he militat mai al sindicat que va fundar, Comissions Obreres. No, Marcelino Camacho no era dels meus.

Sempre, des de la Mina La Camocha fins al procés 1.001, des de les seves activitats sindicals i polítiques, Marcelino Camacho va ser una referència per a mi i per a molts i molts com jo, que no érem dels seus.

Marcelino Camacho ha representat la millor intel·ligència d'una gran part de la classe obrera del nostre país que va saber veure que la democràcia política era una condició necessària per a l'emancipació i el progrés cap a la justícia social i que, veient-ho, va actuar com calia, en les dures condicions de la clandestinitat forçada per una dictadura implacable. Va actuar per a trobar solucions polítiques, va eixamplar el camp clàssic del sindicalisme, va utilitzar les possibilitats que donaven les esquerdes del règim, va empènyer de manera decidida - i diria que prou decisiva - cap a la llibertat política.

No, al contrari del que s'ha posat de moda dir ara, la transició no va ser una trampa ordida a foscos despatxos entre politicastres. La transició va ser el resultat de la lluita obrera i de les lluites polítiques del veïns, dels ciutadans que volien ser-ho. Va ser el resultat de les lluites dirigides, entre d'altres, per Marcelino Camacho.

Certament, Marcelino Camacho no era dels meus.

Marcelino Camacho era dels nostres, de tots els que - cadascú des de les nostres posicions polítiques i amb els nostres propis mètodes - lluitàvem per la democràcia, la llibertat i la justícia.

Definitivament, Marcelino Camacho era dels nostres.

Europa, anys trenta?

Prou que em sap greu, però hi ha moments en que llegint les notícies, sigui als diaris o als nous mitjans de comunicació, tinc tota la sensació d'estar vivint a l'Europa dels anys trenta, del periode conegut como "entre-deux-guerres" i, a més, d'estar-ho fent amb una inconsciència generalitzada ben pròpia d'aquella època, tal com ens mostra l'il·lustració de Rudolf Schilchter a la República de Weimar.
Algú creu de debó que la policia francesa no té uns fitxers, ben poc secrets però ben il·legals, amb les dades ètniques dels romanesos, dels que anomenen "gens du voyage" i les seves suposades especialitats delictives per famílies? El precedent de la circular policial, retirada en ser descoberta, això sí, que indicava els romanesos com a objectiu preferent de desallotjaments i d'expulsions abona la clara sospita de que l'arxiu existeix.
Ningú no sent esgarrifances davant d'això? A ningú li venen records, propis o llegits o heretats, dels precedents de llistes de famílies classificades per ètnies?
Ningú fa res quan podem llegir a Europa Press que un regidor del PP de Leganés manifesta en un escrit que publica voluntàriament que caldria retirar la tutela dels fills als pares comunistes?
Creieu que per aquest camí anem gaire bé?
Jo no em resigno, i crec que no ens podem resignar.

Banderes i ciutadans

Les pàtries són els ciutadans, no les banderes.

La meva pàtria és la meva gent. Per la seva llibertat, pel seu progrés, per la seva convivència pacífica i còmoda en una comunitat política volguda i no imposada té sentit dedicar-se a la política.

Avui em sembla un magnífic dia per a recordar-ho, quan commemorem el 221è aniversari de la Revolució Francesa, que va crear el concepte de nació com a república formada pels ciutadans.

Per l'Estatut, amb qui toca

Ahir es van publicar els centenars de pàgines de la sentència del Tribunal Constitucional resolent el recurs del Partido Popular, i no ha donat temps per a llegir-les, i molt menys per a comentar-les de manera raonable, més enllà d'algun destacat periodístic amb més o menys intencionalitat partidista.

Avui ens manifestem per a expressar la voluntat molt més que majoritària dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya de mantenir el més alt nivell de democràcia, llibertat i autogovern que ha tingut mai el nostre país, que és el que ens vam atorgar a nosaltres mateixos per mitjà de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006.

Demà - tant li fa que sigui diumenge, en política no hi ha festes - hem de començar a treballar per a refer els pactes polítics fonamentals que constitueixen el contingut del nostre Estatut, i per a recosir els estrips institucionals que s'han produït al llarg de tot aquest procés, i que són molt més importants del que ens poden semblar en aquest moment.

Això ho hem de fer amb qui toca, amb els únics que poden treballar amb nosaltres per a fer-ho, és a dir amb els qui van aprovar a les Corts Generals el projecte d'Estatut que després es va aprovar en el Referèndum de fa quatre anys.

Els qui integren les forces progressistes, d'esquerres, bàsicament el PSOE, i d'algun nacionalisme de la resta dels pobles d'Espanya són els nostres aliats, no els nostres enemics. Ells van votar amb nosaltres el nostre Estatut a les Corts Generals, amb ells hem de fer camí per a restaurar les bases del model obert del nostre Estat divers, plurilingüístic i plurinacional que ens permeti a tots conviure i cooperar amb la comoditat exigible en una comunitat política volguda i no imposada.

Fracàs del PP

El PP ha obtingut un rotund fracàs en la seva campanya contra Catalunya, contra la unitat civil del poble i a favor de la divisió d'Espanya.

El Tribunal Constitucional ha dictat una sentència - que encara no hem pogut llegir en la seva literalitat i quins fonaments trigaran encara en ser públics - que estableix ben clarament la constitucionalitat de l'immensa majoria del contingut de l'Estatut acordat pel Parlament de Catalunya amb les Corts Generals i refrendat pel poble de Catalunya.

Es manté el reconeixement del fet històric de la declaració de Catalunya com a nació per part del Parlament de Catalunya, i els articles en què hi ha obstacle constitucional ho és per raons de tècnica legislativa o en qüestions molt més de paraules que de fons.

Així tot el referent al Consell Superior de Justícia de Catalunya quedarà reservat a una Llei orgànica, el mateix passa amb la qüestió de l'esforç fiscal de totes les comunitat autònomes, que ja fixa la LOFCA, i només queden, sembla, les qüestions de denominació del caràcter exclusiu de les competències de la Sindicatura de Greuges i del caràcter preferent, a més de normal, de l'ús del català per les administracions públiques.

Ben migrats els resultats dels atacs més ferotges fets mai contra Catalunya, com han estat els del PP al voltant de l'Estatut, vigent i constitucional, de 2006.

No em puc estar de dir que hauria calgut, hauria estat molt millor, més adequat i fins i tot més constitucional que la sentència que s'ha votat avui ho hagués estat fa més de tres anys. Ens hauriem estalviat friccions i retrocessos notables en la concepció clara de l'Espanya plural, plurinacional, i en la comoditat de la convivència de tots els ciutadans amb independència de la seva llengua i la seva condició política.

Malgrat això, el nostre Estatut ha servit de model per a tots els estatuts de la segona generació, i les fórmules plenament constitucionals que s'hi troben han estat adoptades, i fan el seu camí plenament normal, a moltes altres comunitats.

Ara ens queda la feina, feixuga però indefugible, d'apedaçar els estrips polítics causats pel recurs contra el nostre Estatut i de refer la destrossa institucional causada pel capteniment durant tot aquest temps del propi Tribunal Constitucional.

Aliança de civilitzacions

L'administració federal nord americana acaba de fer pública la seva entrada al Grup d'Amics de l'Aliança de Civilitzacions, proposta espanyola especialment impulsada pel Govern Socialista, i que havia tingut ja l'acceptació per part de Nacions Unides, i comptava amb la co-presidència turca.

La dreta espanyola havia fet befa i riota de la qüestió, i manifestava sempre que podia que cap govern realment important - quina serà la noció dretana d'importància? - s'havia sumat a la proposta.

Ara no els quedarà més remei que callar, si és que en són capaços.

L'entrada dels Estats Units d'Amèrica és una magnífica notícia per a tothom que tingui interés en la construcció d'una entesa internacional basada en el diàleg i la raó, i no en la força, la dominació i l'exclusió.

Per això crec que ho hem de celbrar.

Podem també amanir la notícia amb una petita anècdota. Segons informa la premsa, el funcionari que donava la notícia va ser interrogat per un enginyós periodista, que volia saber si el fet que els Estats Units no haguèssin entrar abans a l'Aliança es devia a que abans no eren civilitzats. El funcionari va contestar que això se li havia de preguntar a George W. Bush.

Que cadascú en tregui les conseqüències que vulgui.

Trist aniversari

Avui fa setanta anys que les forces dels militars facciosos i dels milicians falangistes i tradicionalistes, ajudades per les tropes corporatives portugueses, les feixistes italianes, les nazis alemanyes, i la política de no intervenció de les democràcies, aconseguien la victòria militar contra l'Exèrcit Popular de la legítima República Espanyola.

Acabava així una cruel guerra començada pels insurrectes contra la República, encara que hi hagués intents de perllongar-la a través de les accions de maquis.

La violència bèl.lica desfermada, i la repressió sangonosa i organitzada de la reraguarda facciosa i la cruel exercida per alguns elements de la reraguarda republicana, es veien substituïdes per la violència metòdica de la repressió política estesa per tot el territori i dirigida a tothom que no s'adherís al règim dictatorial franquista.

S'iniciava una llarga, llarguíssima dictadura, que va empresonar, convertir en treballadors forçats, destituir dels seus càrrecs, despatxar de les seves feines i afusellar als defensors de la República, a les seves famílies i amics.

La mort, la repressió, l'exili forçat per raons polítiques o econòmiques van configurar la nova Espanya que proclamaren els insurrectes victoriosos.

El primer d'abril no és el final de res, és el començament d'una llarga condemna contra el poble, basada en la força de les armes i gens, gens ni mica, en la raó.

Recordem-ho, car no tenim res, ben res, a celebrar.

La visió des de l'altre costat

Estic llegint aquests dies la "Historia de Al Andalus", de Ibn Al-Kardabús, en la potser massa literal traducció castellana de Felipe Maíllo Salgado, que si bé conserva el regust de l'original àrab dificulta un xic la lectura seguida.

Aquest és un inconvenient petit comparat amb els atractius de poder tenir accés a una visió des de l'altre costat, procedent d'un historiador que escriu a cavall dels segles XII i XIII de la nostra era, és a dir quan ja ha passat l'època d'esplendor andalusí.

Sorprèn la que gairebé podríem anomenar neutralitat de l'historiador, cosa no tan fàcil de trobar, que no articula una obra propagandística i denigradora de l'enemic, sinó que reconeix les errades i les falles socials que es troben a Al Andalus, i explica les coses bones , i intel.ligents, que ha fet l'enemic cristià.

La visió de l'altre ens fa aprendre sempre coses noves sobre nosaltres, però en aquest cas ens hem de plantejar fins a quin punt es tracta d'una visió de l'altre o més bé d'una visió d'una part de nosaltres que hem ignorat amb pertinàcia.

Serà veritat?

Serà veritat aquesta definició que fa El Roto d'Espanya com a unitat de greuges comparatius?

Espero que es quedi en caricatura, i que la sensatesa política ens porti a tots plegats a deixar enrere el greuge comparatiu, i avançar pel camí de la lleialtat institucional mútua i la cooperació federal, com a sistema de convivència i de treball conjunt.

Justament ara, en aquests dies de discussió, debat i negociació sobre el finançament autonòmic, en tenim la gran oportunitat.