Avanti popolo!

No hi he pogut fer res. En començar a arribar les primeres notícies dels resultats electorals de les eleccions administratives com en diuen a Itàlia a les municipals, m'ha vingut a la memòria la cançó "Bandiera rossa", que comença amb "Avanti o popolo, alla riscossa", i no me la puc treure del cap.

Sembla ben bé que el poble italià hagi anat alla riscossa contra l'estat de les coses a la política italiana, amb el democràtic instrument del vot, i ha donat un pas endavant extraordinari.

Les majories absolutes per a l'esquerra a Torí i a Bolonya, les segones voltes amb posició guanyadora a Milà, Trieste i Màntua, i la segona volta a Nàpols, han demostrat que les enquestes i les opinions favorables a una victòria ineluctable de la dreta, publicades fins a la nàusea, no han impedit que els ciutadans fessin valer la seva voluntat per sobre de les enquestes i de les decisions dels grans poders econòmics.

Si ha estat possible a Itàlia, també pot ser-ho a casa nostra.

La voluntat del poble no es pot substituïr per la voluntat dels qui tenen prou poder per a fer passar els seus desitjos com a designis ineluctables.

Piero Fassino, nou alcalde de Torí, és potser el millor símbol de la victòria de la voluntat de la política contra la voluntat dels poders que volen evitar la política.

Avanti o popolo, alla riscossa!

Trias i les esqueles

Avui el doctor Trias, candidat a alcalde de Barcelona per CiU, publica un article al diari "ABC", ben conegut per la seva secció d'esqueles, la més selecta de la premsa madrilenya.

Segurament que aquest detall no vindria a tomb, ni interessaria ningú excepte la minsa minoria entusiasta de la literatura funerària, que a l'únic diari que es ven cosit assoleix cotes impensables, si no fos que resulta que al doctor Trias li han publicat l'article a la pàgina 53 de l'edició d'avui, precisament sobre les primeres esqueles de la llarga sèrie que omplen fins a la pàgina 55.

Les flastomies de l'aspirant convergent - no és cap altre el contingut del seu article - han quedat així plasmades just abans de les esqueles, que podrien ser les de les idees ben mortes del candidat a delegat de CiU a l'Ajuntament de Barcelona.

No sembla el repetit aspirant convergent massa content de la victòria de l'Alcalde Jordi Hereu a les primàries quan l'ataca com ho fa.

Tampoc ho sembla el diari que és el millor exemple actual del significat d'oxímoron, és a dir el que sota el títol que evoca l'avantguarda expressa les idees més conservadores - i a voltes reaccionàries - de la premsa barcelonina. Sí, és just el que penseu, el diari que assumeix les funcions de guàrdia d'en Mas, que avui dedica vàries de la seves signatures que barrejen desinformació amb desqualificació a atacar al vencedor de les primàries socialistes, amb un devessall de fel difícil d'igualar.

Cada cop tinc més clar que en Jordi Hereu provoca pànic en les files convergents i els seus portaveus.

Cada cop tinc més clar que dissabte els socialistes de Barcelona la vam encertar de plé.

Democràcia vs. demoscòpia

Un cop més cedeixo el meu blog a les paraules d'una altra persona, perquè em sembla que són importants.

Avui es tracta de la nota publicada ahir a Facebook per Ferran Pedret sobre les primàries de Barcelona.

Es tracta de que triomfi la democràcia - el govern del poble - i que la demoscòpia - l'observació del que fa el poble - no es converteixi en el control del poble.

Aquí teniu l'article, llegiu-lo i jutjeu-lo vosaltres mateixos.

DEMOCRÀCIA VS. DEMOSCÒPIA

"cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto ni la bronca
cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota"

Mario Benedetti. Por qué cantamos (fragment)

Avui mateix el diari El Periódico publica una enquesta demolidora pels interessos del PSC a la ciutat de Barcelona. Segons aquesta enquesta, no importa què fem els militants i simpatitzants socialistes en les eleccions primàries a les quals hem estat cridats a participar, perquè el nostre fat està escrit i segellat amb lacre: CiU guanyarà les eleccions fem el que fem. Està tot perdut, cal abandonar tota esperança i no ens queda altra cosa a fer que sortir de les seus del Partit d'un en un, mans enlaire i amb el carnet a la boca.
Ara bé, els àugurs demoscòpics ens conviden als militants i simpatitzants socialistes de bona fe a cercar desesperadament un tractament pal·liatiu, consistent en votar Tura, que segons l'enquesta tindria uns resultats menys catastròfics.
Els socialistes catalans estem sotmesos des de fa temps, i especialment en els darrers mesos, a un estat de tribulació i desassossec que ha estat causat per la forma com hem vist desdibuixar-se progressivament el nostre vell i bell somni de construir la Catalunya nova, pel gir emprès pel govern central que encapçalem, des del maig de 2010 ençà, per les òbvies dificultats per connectar amb els nostres conciutadans que estem trobant, i per la multiplicitat de raons que sorgirien si tinguéssim temps de preguntar a cadascuna de les persones que formem el PSC.
Així, percebent esgotades les nostres energies i afeblida la nostra moral, se'ns sotmet als que militem a Barcelona a una mena de xantatge emotivo-racional, oferint-nos a la companya Tura com a taula de salvació d'un desastre segur, encara que garantint-nos igualment que no tenim opcions davant la dreta (cal tenir present que, d'acord amb la legislació vigent, és elegit alcalde o alcaldessa en segona votació aquell qui encapçali la llista més votada, i que molt probablement CiU obtindria el suport del PP en el supòsit que poguessin formar majoria, per la qual cosa, segons les enquestes, no els caldria ni tan sols la segona votació).
No obstant, les meves energies no estan esgotades ni la meva moral està afeblida, per la qual cosa segueixo negant-me a substituir la democràcia per la demoscòpia. Refuso plegar-me a entrar en el joc de les profecies autocomplertes, perquè es comença designant un candidat en funció de les enquestes, i s'acaba governant en funció de les mateixes. I així qualsevol dia, si es fa una enquesta després d'algun lamentable accident, ens trobarem havent de legislar per reinstaurar la pena de mort pels conductors que es saltin un semàfor. Com això em sembla absurd, i crec en una forma de fer política basada en la coherència amb els valors i els principis del projecte polític al qual es representa, només vull demanar als meus companys i companyes que, el dia 19 de febrer, votin a aquell candidat, d'entre els dos que es presenten, que els sembli que té un millor projecte per la nostra ciutat.
L'enquesta d'avui està feta fa uns dies, i segueix comparant l'alcalde que ho ha estat en els darrers anys, amb una mera hipòtesi de candidata, per la qual cosa ni les seves valoracions ni les seves expectatives són comparables. Ho reconeix la pròpia Àngels Pont, directora de GESOP, quan afirma que les possibilitats reals de l’exconsellera no començaran a comptar fins l’endemà de la seva elecció, en el cas que ella sigui finalment la candidata.
Jo us puc dir que crec que les primàries, si sabem mantenir-les com un contrast entre els projectes que poden encarnar Jordi Hereu i Montserrat Tura, i sobre les seves habilitats i capacitats, seran un revulsiu per al PSC. Ja ho estan essent, de fet, i només cal veure com s'ha incrementat l'assistència als actes i assemblees.
Si Jordi Hereu és designat pels militants i simpatitzants com a candidat, com espero que passi, hi ha molt a dir encara. Els àugurs no poden preveure els efectes de la mobilització política i social incipient. He vist en Jordi aquests dies, està millor que mai. I m'he vist entre vosaltres, formant part del nombrós grup de companys i companyes que li donem suport, i us puc dir que he sentit que no hi ha res que no siguem capaços de fer. Que prevalgui la democràcia sobre la demoscòpia serà la nostra primera victòria.

Ferran PEDRET I SANTOS

Militant de l'Eixample

Jo ja ho tinc clar

Avui ha començat la campanya per a les primaries que decidiran el candidat o candidata del Partit dels Socialistes de Catalunya a l'alcaldia de Barcelona.

Crec que em pertoca dir-vos que en penso.
Jo estic pel projecte col·lectiu dels socialistes per a configurar una societat mes justa, mes igual, mes respectuosa de la diferencia i la diversitat, mes amigable, que comparteixi i que es basi en el recolzament mutu dels ciutadans i ciutadanes.
Jo estic pel projecte col·lectiu que ha fet, al llarg d'anys, una ciutat capdavantera en politiques socials, en integracio urbana, en apropament de les condicions de vida en tots els barris, curosa de les persones, del patrimoni urba i de que tothom en pugui gaudir en condicions d'igualtat.
Jo estic pel projecte que ha col·locat Barcelona com una ciutat capdavantera a nivell mundial en potencialitat de la nova economia.
Jo estic pel projecte per a Barcelona que encapçala Jordi Hereu.
Jo ha ho tinc clar.

El present del futur

Ahir va ser la vint-i-vuitena vegada. Això comença a impressionar com a consolidació d'una tradició democràtica. Ahir l'alcalde de Barcelona es va dirigir a tothom qui el volgués escoltar en un acte organitzat pel Col·legi de Periodistes a la nova seu del Conservatori del Liceu, el bell mig del Raval.

Sempre resulta interessant el repàs anual del que ha passat a Barcelona, i l'exposició de propòsits per a l'any entrant, però ahir es va superar aquest marc de referència per a exposar una visió que abasta, pel cap baix, la propera dècada.

La confiança en las capacitats de la gent de Barcelona, en les seves possibilitats i en la seva voluntat de treball i de millora va ser, al meu entendre, l'eix de l'intervenció de Jordi Hereu.

La voluntat de mantenir i consolidar la capitalitat de la Mediterrània, juntament amb la de Catalunya, i la de jugar un paper decisiu a Espanya i al sud d'Europa és el fonament de totes les línies d'actuació exposades.

Això ha de permetre la continuïtat de les polítiques d'impuls econòmic, de creació lliure, i de cohesió social que conformen el que s'anomena "model Barcelona".

Em sembla especialment important les referències repetides a la cohesió social en relació als nous ciutadans, als immigrants recents, en uns moments com els actuals en que alguns semblen cedir massa fàcilment als dubtosos encants del populisme, amb pèrdua completa de l'orientació que ha de mantenir una política d'esquerres.

En resum, em va agradar no perdre'm la conferència i recomano als qui no hi vau ser que la seguiu a la premsa, a Internet o on us vagui, que avui en dia les possibilitats són variades i entretingudes.

Hereu, intercontinental

Va ser ahir al matí, al bell mig d'un Madrid climatològicament sota zero. A l'Hotel Intercontinental es celebrava un esmorzar-conferència-debat amb l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. Aquesta fórmula s'ha posat de moda fa un cer temps i permet nombrosa assistència, que queda puntualment lliure a 1/4 d'onze del matí, i proporciona notícies en hores hàbils per a tot tipus de mitjans.

La presència de polítics catalans en contacte directe amb els creadors d'opinió i amb gent que té posicions rellevants a la capital d'Espanya ha trobat en aquest format una via prou útil, com es va demostrar ahir un cop més.

Jordi Hereu va explicar als presents en què consisteix el "model Barcelona" de cohesió social i diversificació i renovació productiva, posant un seguit d'exemples que van sorprendre bona part de l'auditori, acostumat a viure a una ciutat d'un model ben diferent.

Em va semblar especialment interessant, en el context madrileny i en presència - entre d'altres - de l'alcalde de Madrid, l'explicació de la voluntat de Barcelona de ser capital de Catalunya, capital de l'àrea metropolitana, capital a Espanya, capital a Europa, i capital euromediterrània. Em sembla que la complexitat i complementarietat de funcions va oferir al públic de la Castellana una nova visió sobre Barcelona.

Al torn de preguntes es va repetir allò al que estem acostumats els qui freqüentem aquests esmorzars, és a dir la preocupació excessivament centrada en una òptica desesperantment madrilenyocèntrica de certs òrgans de comunicació, que contrasta amb el fort interès que susciten les presències catalanes i l'obertura de mentalitat de bona part de la societat madrilenya.

Els, sembla que inevitables, tòpics continguts en alguna pregunta varen tenir per boca de Jordi Hereu una resposta agosarada, però certa, i cito espero que literalment: "Algunas tonterías que se dicen mucho, se dejarían de decir con sólo tomar el tren y pasear media hora por Barcelona."

Passem comptes

Just a mig mandat municipal, aquest matí hem tingut a les Golfes de la Biblioteca Ignasi Iglesias, a Can Fabra, un interessant acte en què hem coincidit els assistents al Consell de Federació del PSC de Barcelona i moltíssimes persones que treballen a diverses i diferents entitats cíviques de Barcelona.

La qüestió era "passar comptes" dels dos anys del mandat i, naturalment, també parlar del futur.

Crec que és una experiència nova, la de que gent de la direcció del Partit dels Socialistes de Catalunya i de les entitats prenguin la paraula i debatin en un mateix acte polític, fora de les sessions dels Consells de Districte, i em sembla que caldria repetir-ho.

Plaça Willy Brandt

Aquest plujós i ventós matí hem inaugurat a Barcelona la Plaça Willy Brandt.

Brandt va estar a Barcelona en plena guerra, vivint en primera línea els fets de maig del 37, dels que en va treure la seva posició, que no va abandonar mai, d'estar sempre a favor de la llibertat i en contra de qualsevol totalitarisme, tingués els cognoms que tingués, el que li va valdre l'exili i la pèrdua de la ciutadania alemanya.

Brandt, socialdemòcrata conseqüent i convençut, va ser Diputat al Bundestag, Canceller Federal, Alcalde de Berlín, Diputat al Parlament Europeu, President de l'Internacional Socialista i Premi Nobel de la Pau.

Va mantenir tota la seva vida la seva lleialtat socialista i el seu combat per la llibertat, el diàleg i el socialisme.

Willy Brandt es mereixia una plaça a Barcelona!

Visc a Barcelona

Visc a Barcelona, de tota la vida, i no em fa res de dir quan convé: Visca Barcelona!

El mateix que a mi els passa a la immensa majoria dels habitants de la capital de Catalunya, que estan satisfets de viure-hi i l'aprecien amb una indiscutible rauxa - temperada per la sàvia i exigent crítica - que els fa oposar-se als qui denigren la ciutat.

Una recent campanya municipal anomenada Visc(a) Barcelona, ha congriat les ires de les diverses oposicions municipals de dretes, la de CiU i la del PP, que l'han blasmat amb abundància d'epítets denigradors.

Resulta, però, que els ciutadans de Barcelona manifesten conèixer la campanya en un 89 per cent dels casos, i estar-hi d'acord en un 73,3 per cent, tot i que només un 60 per cent l'atribueix a l'Ajuntament, que és el seu autor.

Sembla doncs que ni es tracta d'un malbaratament en propaganda política, ni hi ha refús ciutadà, ans al contrari, una clara identificació amb la campanya que connecta perfectament amb els sentiments de pertinença i d'orgull barceloní.

Sentiments prou entenedors per tant com reflecteixen la contribució que la ciutadania ha fet a la construcció de la ciutat amb la seva aportació crítica, amb els seus vots, amb el seu comportament cívic, amb la seva identificació amb un esforç comú.

Per això tenen mala peça al teler els qui, com les oposicions municipals de dretes, basen el seu intent de desgast del govern municipal en l'atac a la ciutat que els ciutadans han fet seva amb tanta intensitat.

(article publicat a e-noticies)

Tenim parc nou

A Barcelona tenim parc nou. Són cinc hectàrees i mitja d'espai públic que es van inaugurar ahir diumenge. És el Parc Central del Poble Nou.

M'hi vaig apropar per tal de veure'l amb els meus propis ulls, sense intermediaris que l'interpretessin amb més o menys bona voluntat.

Milers i milers de barcelonins havíem tingut la mateixa pensada, i des de la Plaça de les Glòries, la Diagonal es veia atapeïda d'una gentada que havia acudit a mantenir la bona tradició dels ciutadans que fan seus els nous espais de la ciutat.

És un lloc amb unes potencialitats immenses, només cal una mica d'imaginació, que mai ha faltat a Barcelona, per veure com serà quan la vegetació hagi fet el seu fet i milers i milers d'enfiladisses omplin les parets i les estructures metàl.liques de les seves flors, unint-se als milers d'arbres d'ombra.

És, a més, un parc mediterrani i sostenible, amb vegetació pròpia del nostre clima, i amb previsions de reg per aigua freàtica.

Permet el passeig, la xerrada, les activitats lúdiques, el descans, la mera contemplació. Compleix les finalitats d'un parc.

Com podeu veure, m'ha agradat el parc i m'ha agradat com la ciutadania continua exercint de propietària de la ciutat i dels seus espais.

Aquest és un bon camí.

Retorn de Perpinyà

Entusiasme, confiança en les possibilitats de la "Nouvelle union avec la gauche", convenciment d'estar vivint un moment històric, determinació indubtable d'unitat, voluntat de vèncer.

Aquestes són algunes de les sensacions que suraven en el nombrós públic que ahir va aplegar el míting en què vaig participar a Perpinyà, juntament amb els caps de les tres llistes fusionades per a la segona volta de les eleccions municipals. El mateix era perceptible al carrer, amb la gent que aturava els candidats i els electes que els acompanyaven per tal de mostrar-los el seu suport i prometre espontàniament el vot.

Tinc el flaire i el convenciment de la victòria de l'esquerra, de que - com vaig dir al míting - el moviment de fons que es detecta en la ciutadania de Perpinyà es convertirà diumenge en una gran onada que netejarà l'ajuntament de tot el que és vell i polsegós.

Amb la socialista Jacqueline Amiel-Donat com a alcaldessa, el canvi arribarà a Perpinyà, i començarà el futur.

Perpinyà

Viatge massa ràpid a Perpinyà. Una simple anada i tornada.

Es tracta de col.laborar en la campanya electoral municipal i de sostenir, naturalment, la llista "Nouvelle union avec la gauche" encapçalada per la socialista Jacqueline Amiel-Donat, en què participa el Parti Socialiste, els Socialistes Dissidents, el Parti Communiste, els Radicaux de Gauche, el MoDem (Mouvement Démocratique), l'Esquerra Catalana i Convergència Democràtica.

Participaré en el míting d'aquesta tarda, primer acte públic després de la concreció de l'aliança per a la segona volta electoral que es decidirà diumenge 16 de març.

És l'oportunitat que té el poble de Perpinyà de tenir un canvi municipal després que el primer Alduy guanyés les eleccions de 1959, i aquest cop va de bo, és possible, i cal.

La solidaritat socialista s'expressa també d'aquesta manera.

Sous

En els darrers temps, i a conseqüència de la constitució dels nous ajuntaments, s'està parlant molt dels sous dels alcaldes. Resulta innegable que alguns han decidit aprofitar les possibilitats legals en benefici propi, establint unes retribucions sense relació amb la feina a fer ni la responsabilitat assumida, sense comparació possible amb altres sectors d'activitat, i posant-se sous per sobre del fixat al President del Govern.

Cal posar remei a aquesta situació, mitjançant acords d'autoregulació en els que la Federació de municipis hi tindria molt a dir i, per al cas de que no funcionés l'autolimitació, amb reformes legals que haurien d'establir barems retributius plenament respectuosos de l'autonomia local que és bàsica en el nostre sistema democràtic.

El que no es pot fer - malgrat que hi hagi qui ho faci - és usar aquesta qüestió per a atacar la política com a tal, o per a proclamar que tots els polítics són iguals, perquè no és veritat.

Tampoc s'hi val a fer propostes populistes i demagògiques com la supressió dels sous a tots els municipis o la gratuïtat dels càrrecs polítics, perquè això només porta a fer impossible la participació política de la gent que depèn del seu sou per a viure, i deixar el camp lliure a qui té altres ingressos que no depenen del seu treball.

És clar que potser és això, precisament, el que alguns desitgen.

(article publicat a e-noticies)

El pal de paller

El pal de paller és un antic, senzill i útil invent que fa que es pugui articular tota la construcció de palla que amb art subtil resulta en el paller.

Metafòricament parlem de pal de paller per referir-nos a qui és la garantia de l'estabilitat d'una construcció.

Acabat el cicle electoral municipal, que culmina amb l'elecció d'alcalde per parts dels plens municipals, crec que és indiscutible que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) ha ratificat clarament la seva condició de pal de paller municipal de Catalunya.

Enguany, el 98 % de la població catalana ha pogut votar llistes socialistes, i al final el 75 % té alcalde o alcaldessa socialista, un total de 276, augmentant el percentatge respecte a mandats anteriors. El restant 25 % es distribueix entre governs municipals de totes les altres forces polítiques i candidatures independents.

Es tracta, al contrari del que pretenen vendre els qui semblen no entendre els principis bàsics de la democràcia representativa, de la conseqüència lògica de la capacitat de pacte del PSC, de la seva voluntat d'entendre's amb els altres, i de la realitat de ser la única força política que té avui la possibilitat de ser pal de paller.

Es confirma així que el el PSC és el partit més municipalista de Catalunya, el més proper a la vida i els interessos de la ciutadania, el que ofereix la millor garantia de gestió i de fidelitat als valors propis, de justícia social i servei al poble.

(article publicat a e-noticies)

Bicing

Té els problemes del creixement molt més ràpid del previst, però és una alternativa fenomenal.

Ha arribat a 40.000 abonats des del mes de març d'enguany. Les estacions on recollir i deixar les bicicletes es van estenent per la ciutat, i la visió de la gent més variada muntada en una de les bicis públiques s'ha integrat amb dret propi al paisatge de Barcelona.

Concebut com un sistema de transport alternatiu, no com un mitjà d'oci, s'ha incorporat als hàbits de molta gent, de Barcelona i de fora, que l'usa pels trasllats en substitució d'altres transports públics, òbviament més contaminants.

Ben segur que seguirà creixent. Ara cal que hi hagi més carrils bici i, sobretot, que els ciclistes els usin i respectin l'espai propi dels vianants, que desplaçar-se a peu és també molt sa i encara menys contaminant, perquè no cal fabricar cap vehicle per a fer-ho.

Em sembla que el Bicing, i la resposta ciutadana, és una d'aquelles coses que fan que Barcelona sigui una ciutat diferent.

Triomf i reflexió

Jordi Hereu, alcalde de Barcelona; Anna Pagans, alcaldessa de Girona; Àngel Ros, alcalde de Lleida; i Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona.

Són quatre noms que resumeixen i simbolitzen el triomf de les candidatures del PSC diumenge passat. Cal afegir-hi les alcaldies de 23 de les 25 ciutats de Catalunya amb més de 50.000 habitants; les possibilitats obertes respecte a les presidències de les Diputacions Provincials i dels Consells Comarcals; el canvi al Conselh Generau d'Aran; la consolidació de la penetració territorial del PSC, amb les votacions assolides a moltíssimes poblacions; i el primer lloc clar en el nombre absolut de vots obtinguts.

El triomf socialista és absolutament indiscutible, s'hi posin com s'hi posin els qui pretenen que són ells qui han guanyat les eleccions.

Una reflexió, però, s'imposa, i no pot quedar en una pura expressió verbal de nit electoral.

Cal pensar sobre les raons per les que tots els partits hem perdut recolzament en nombre absolut de vots. Cal escatir les causes d'una abstenció molt, massa, alta. Cal retrobar el contacte amb els ciutadans, i convèncer-los de que la política els interessa perquè el seu futur personal i col.lectiu en depèn. Cal treballar per reforçar la legitimitat democràtica de la política, que es basa en la participació de les persones.

Cap triomf, per esclatant que sigui, com ho ha estat el de diumenge per al PSC, pot fer-nos oblidar aquesta necessitat de reflexió, i d'actuar en conseqüència.

(article publicat a e-noticies)

Hereu, nou alcalde

PSC, 14 regidors; IC, 4 regidors; ERC, 4 regidors, és a dir majoria d'esquerres per al govern de l'ajuntament de Barcelona.

Jordi Hereu, nou alcalde, per a aplicar les noves idees per a Barcelona.

Caldrà, tot seguit, pensar seriosament sobre l'abstenció, i mirar de convèncer a la gent de que la política, i el seu vot, és decisiva per al seu futur, per a la seva vida personal i col.lectiva.

Motiu de reflexió

Pensa-hi, i vota en conseqüència.

Vota socialista, vota Hereu !

Vota, perquè el vot ha costat molt d'obtenir, molta gent hi ha deixat la pell.

Vota, perquè l'ofici de ciutadà es perd si no es practica. Tot seguit ve qui te'l vol prendre i tornar-te súbdit.

Vota, perquè només així tu pots decidir el teu futur i el futur col.lectiu.

Vota, perquè si no ho fas, altres faran les polítiques que vulguin, ben segur que contra tu.

En qualsevol cas, vota. Vota sempre, no renunciïs a res.

Si ets d'esquerres, si consideres que paga la pena lluitar per una societat millor. Si creus que la justícia social és quelcom que es pot aconseguir. Si estàs per la llibertat, la igualtat i la solidaritat, vota socialista.

Vota socialista, arreu. A Barcelona, vota socialista, vota Jordi Hereu.

La Mar Bella vessava

El Pavelló de la Mar Bella vessava avui de gent que havia anat a escoltar a José Luís Rodríguez Zapatero, a José Montilla i a Jordi Hereu.

El Pavelló era curull de milers i milers de socialistes, que expressaven el seu entusiasme i la seva voluntat de treballar per a aconseguir uns governs municipals que fossin els governs de la gent, és a dir, governs socialistes.

No us en faré la crònica, que podreu trobar als diaris, a les ràdios, a internet i a alguna televisió.

Només vull destacar una única frase de Jordi Hereu: "Els socialistes volem resoldre els problemes dels municipis, els de CiU volen resoldre els seus problemes usant els municipis."