Què ens està passant?

Què està passant a Noruega? Amb quines patologies polítiques i socials ens enfrontem en el país europeu paradigma de l'Estat del Benestar?

Què porta a la violència desfermada en la pitjor massacre de membres d'una organització política de la que hi hagi memòria a Europa?

No em serveix la resposta automàtica de defensa de la dreta que insinua un desequilibri psiquiàtric individual, quan si es tracta d'un altre origen de la violència parla de culpabilitat col·lectives i d'expulsió massiva de gent per raó d'origen étnic o de pertinença religiosa.

La instil·lació de l'odi mitjançant les paraules usades sense cap tipus de mesura, les paraules que neguen la humanitat completa de l'altre, del que pensa diferent o del que és diferent, per tal de poder eliminar-lo sense cap escrúpol de la conversa política han portat a la seva eliminació física, a la mort de l'altre al que no es considera igual, a l'eliminació física del que s'odia.

La permanent, pacient i constant instil·lació de l'odi està aconseguint la instal·lació de l'odi entre nosaltres.

Les paraules d'odi maten.

Ho hem vist a Noruega, ho han patit els joves, joveníssims, socialistes noruecs assassinats, i les víctimes de la bomba prèvia posada com a part indispensable del pla per a assassinar-los.

Ho hem vist en la història recent, en que les paraules d'odi, també a Europa, han estat els precedents immediats de massacres com les balcàniques.

Només el debat democràtic, la ferma aplicació de les normes decidides democràticament, l'acceptació de la diferència, l'exclusió de l'odi són els camins.

No és el camí cap enlloc més que el desastre el contestar amb un altre discurs d'odi.

El que està passant a Noruega ens està passant a tots, a Europa i arreu.

Cal, per tant, que tots reaccionem i posem aturador al discurs de l'odi, a les paraules que maten.

222 catorzes de juliol

Avui fa 222 anys de la presa de la Bastilla, data simbòlica de la Revolució Francesa, la més duradora en els seus efectes polítics.

Tots en som fills, i els seus conceptes de ciutadania i república impregnen la nostra vida política, així com els seus ideals de llibertat, igualtat i fraternitat segueixen sent les utopies que ens ajuden a encaminar les nostres accions polítiques i socials.

222 anys després no només els francesos, sino tots els qui compartim ideals de ciutadania compartida i de progrés social, polític i econòmic tenim quelcom que celebrar.

Jorge Semprún "in memoriam"

Ho va viure, ho va veure i ho va explicar, ens ho va explicar.

Tot això ho va fer des del compromís invariable amb les forces de progrés, des de l'esquerra social i política i, per damunt de tot, des de la defensa irreductible de la dignitat humana.

No només per ell, però també per ell, coneixem l'horror que alguns intenten banalitzar, la sistemàtica destrucció de la llibertat, de la diversitat, de l'essència de la humanitat .

L'horror nazi-feixista va ser la culminació temporal d'una llarguísima i sangonosa història europea de repressió, d'opressió, d'odi al diferent, que ha omplert Europa de cadàvers europeus provocats per europeus, i que és l'altra part d'una història europea de lluita aferrissada pel progrés, per la llum i per les llums, per la llibertat, la igualtat i la solidaritat, que ens ha forjat com el que som ara.

La memòria, explicada i elaborada entre d'altres per Semprún, ens hauria de servir per a evitar altres acumulacions d'horror com les provocades pel nazisme i el feixisme.

Llegim Semprún i actuem en cada cosa per a evitar la repetició del desastre.

La Nakba

Avui fa 63 anys de la Nakba, del desastre palestí.

Han passat 63 anys, un darrera l'altre, interminables en la consciència històrica dels palestins, des del moment culminant de l'expulsió del poble palestí de les seves cases i les seves terres ancestrals en el territori de l'Estat d'Israel.

Han estat 63 anys que no han esborrat el record dels centenars de pobles palestins fets desaparèixer físicament, ni el record dels noms dels llocs, ara substituïts per noms hebreus, ni les històries de tots i cadascún dels desplaçats.

Durant els 63 anys s'ha mantingut la memòria i s'ha multiplicat com s'han multiplicat els descendents dels expulsats, formant una diàspora que no oblida el seu origen, ni renuncia al seu dret al retorn.

Aquests 63 anys no han trencat la voluntat de justícia del poble palestí, que es manté ferm en la defensa dels seus drets.

Sense defallir durant els 63 anys s'ha volgut conservar la dignitat i l'identitat palestina.

Avui continuem tots els ciutadans de bona voluntat perseguint una solució justa, amb el final de l'ocupació dels territoris palestins, per tal de poder construir un futur de pau que passa necessàriament per l'existència d'un Estat Palestí viable en les fronteres fixades per les Nacions Unides i amb capital a Jerusalem, i pel reconeixement de tots els drets del poble palestí, inclós el del retorn.

Recordem la Nakba, i treballem per a que mai més no hi hagi una situació semblant, per a un futur de pau justa en que Israel i Palestina puguin conviure pacíficament.

Vuitanté aniversari de la II República

Avui en fa ja vuitanta anys d'aquell 14 d'abril de 1931 en que el poble va decidir la proclamació de la República, amb la legitimitat dels polítics recolzats per les eleccions municipals que havien suposat una desfeta política completa del decadent règim.

La proclamació republicana es va consolidar, es va institucionalitzar i va dotar-se d'una Constitució que va ser de les més avançades del seu temps pel que fa al reconeixement de drets polítics i socials als ciutadans, sobre tot si tenim en compte que es va promulgar disset anys abans de la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquella Constitució, la portada d'una edició una mica "naïf" de la mateixa he volgut usar per a encapçalar aquesta nota, va intentar també resoldre la vella qüestió de la convivència en una mateixa República de nacions i nacionalitats ben diverses.

La trajectòria política de la República va ser agitada, atacada des del bell començament per les forces de la reacció, i a voltes incompresa per certes forces obreres que no se sentien atretes per les seves característiques de democràcia burgesa, segons el lèxic de l'època. Recordem que els intents colpistes no van faltar a la cita, abans de la sublevació feixista que va iniciar una sangonosa i llarga Guerra Civil que, davant la passivitat culpable de les democràcies que van decantar-se per la "no intervenció" que permetia la descarada intervenció dels règims nazi alemany i feixista italià, va acabar amb la institucionalitat republicana a l'interior, encara que el Govern legítim de la República es va mantenir durant molt temps a l'exili, com ho va fer el de la Generalitat de Catalunya fins arribar a enllaçar amb la nova legitimitat de la Generalitat restaurada.

En els aspectes socials, el poc temps en què la República es va poder desenvolupar amb normalitat va ser decisiu per a conformació d'una consciència d'allò que els ciutadans podien fer i construir des de la llibertat. Els drets socials, els drets de les dones, el divorci, el vot femení que va convertir el sufragi en realment universal, els avenços extraordinaris en matèria educativa amb la consolidació d'una nova escola pública progressista i pedagògicament avançada, el foment dels alts estudis especialitzats, van ser només algunes de les conquestes que el poble va obtenir per a ell mateix.

Més enllà de la nostàlgia per allò que podria haver estat sense la sublevació feixista, hem de reconèixer els alts valors polítics i socials que es van encarnar en la II República Espanyola i retre homenatge als homes i dones que la van construir en mig d'un mòn dominat per governs indiferents o hostils malgrat la solidaritat dels pobles.

L'ideal de llibertat, igualtat i solidaritat que s'encarna en la República continua sent el nostre ideal, sigui quina sigui la forma constitucional de l'Estat.

El principi democràtic i republicà de la sobirania del poble continua sent un principi irrenunciable, i a la seva llum i a la dels ideals dels qui van construir amb tant esforç i a tan alt preu la República que els encarnava, hem de seguir treballant en la construcció del nostre futur col.lectiu.

150 anys i un dia

Ahir va fer 150 anys que naixia Itàlia, com a resultat d'un llarg i intens periode de lluites polítiques, també armades, menades principalment pels camiccie rosse garibaldins, que van tenir com a resultat el convertir, amb una revolució democràtica, els antics súbdits dels diferents i diversos estats italians en ciutadans d'una nova nació, Itàlia.

Avui, un dia després de l'efemèride, els ciutadans italians tenen davant seu la tasca no gens fàcil, d'articular una nova acció política que alliberi la democràcia italiana dels segrest que pateix en mans de l'aparell de poder berlusconià.

Tant de bó se'n surtin, i com més aviat millor!

Amb el poble egipci

Egipte: ara comença tot!

Tunísia

Tota la solidaritat amb el poble de Tunísia!

Drets Humans, ara i sempre

Avui fa seixanta dos anys que es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans.

Aqui podeu veure l'Elianor Roosevelt sostenint el famós cartell, tan difòs arreu, que porta el títol - avui políticament incorrecte - de Declaració Universal de Drets de l'Home.

De la Declaració s'en poden dir moltes coses, algunes d'elles oblidant com era el món el 1948 i d'altres sense tenir en compte les successives declaracions que s'han anat aprovant.

És cert que la distància entre les paraules declarades i els fets de respecte efectiu dels drets resulta més que excesiva. També és cert que en moltes ocasions s'invoca amb finalitats que no són ben bé les volgudes pels qui l'aprovaren. Molts posen en dubte la seva universalitat, parlant d'un inacceptable relativisme, no admisible de cap de les maneres en aquesta matèria.

Penseu però en com seria el nostre món sense aquesta Declaració marcant, almenys, una meta a assolir.

En qualsevol cas, considereu que la Declaració Universal dels Drets Humans porta seixanta dos anys emprenyant els dictadors!

10 anys sense Ernest Lluch

Tal dia com avui del 2000, els criminals d'ETA van assassinar el company Ernest Lluch.

No en faré la semblança, ni cap aproximació biogràfica. L'Ernest era i és prou conegut per a no haver de dedicar-nos a això.

Vull només recordar-lo com un company extraodinari, amb algunes de quines actuacions polítiques vaig estar d'acord plenament, i amb algunes d'altres vaig discrepar amb rotunditat, com la que va portar el PSC a la crisi que va explotar al Consell Nacional de Figueres per raó de la seva actitud respecte a les esmenes a la LOAPA.

Més enllà d'aquestes diferències, tots hem d'estar d'acord amb que era un home principalment de diàleg, portat fins a les últimes conseqüències. Que era un home plenament generós en l'ús del seu temps per a la causa comuna de la política, i que ho era també amb els seus coneixements musicals enciclopèdics que estava sempre disposat a compartir amb tothom, i amb les referències de la seva amplíssima cultura.

Quan el van matar jo exercia la docència en un dels intervals de la meva vida parlamentària, i el matí del dilluns em tocava la primera classe, la de les nou del matí. Vaig suspendre la classe en senyal de dol, i ho vaig fer comunicant-ho directament a l'alumnat reunit a l'aula corresponent. En aquella ocasió no vaig poder controlar l'emoció de la pèrdua de l'amic i del company, i vaig ploral davant els estudiants.

Encara avui em costa mantenir controlat el dolor de la seva mort i penso, a més, que és bó que així sigui.

El dolor de la pèrdua ens ha de mantenir permanentment vigilants en la defensa de la democràcia en la que Ernest creia, i a la que servia fins al punt que els enemics de la democràcia li van arrabassar la vida.

Contra les lleis

Doncs resulta que no, que l'existència de la banca - i menys encara la de certa classe de banca - no respon a cap llei natural inevitable.

No hi respon tampoc l'existència de les crisis cícliques del capitalisme, per molt que alguns, tan ben caricaturitzats a la vinyeta, intentin convèncer-nos del contrari.

Els ciutadans i ciutadanes no tenim perquè acceptar com una cosa natural un determinat sistema econòmic, perquè tot sistema econòmic és el fruit de la voluntat humana.

Qüestió ben diferent és la del caràcter democràtic, representatiu, legítim de la formació d'aquesta voluntat.

Però encara en el supòsit de que responguès a una llei natural, hem de recordar que la humanitat sempre ha avançat gràcies a la seva lluita conscient contra les lleis naturals.

Què sinó la lluita contra la llei de la gravetat ens ha permès volar?

No és la justícia, i en especial la justícia social, estímul prou poderós per a lluitar contra les lleis imposades?

Una cita / LXXVIII

La Historia es nuestra y la hacen los pueblos

Salvador ALLENDE GOSSENS (1908 - 1973)

19 de juliol

Avui fa exactament 74 anys que a Barcelona el poble aturava la insurrecció feixista contra el legítim Govern de la República espanyola, i posava les bases d'un nou ordre social.

La seva heroïcitat va passar a ser llegenda, seguint la tradició d'una ciutat bressol d'organitzacions obreres de molts caires diferents, que van modular la nostra història col·lectiva.

Recordem-ho, i traguem-ne - de la jornada del 19 de juliol i de totes les que la van seguir - les conseqüències precises.

Cal conèixer la història per a treure'n lliçons i per a no repetir errors.

Politically correct

Tornar de València, com acabo de fer, de veure-hi la magnífica exposició "La Glòria del barroc", i dir que parlaré de llengua, història i política, pot semblar realment un exercici extrem d'esport de risc.

No va, però, aquest comentari pel camí que alguns espereu, no hi trobareu cap debat del nom de la cosa, de la nostra llengua comuna, ni de les diverses i a voltes perverses utilitzacions polítiques que se'n fa, de la llengua mateixa, que és una mateixa llengua.

Ben lluny d'això, el que tracto és simplement posar de manifest la sorpresa que em va provocar llegir una frase de la primera pàgina del "Llibre d'ordenances del reial col·legi imperial de xiquets òrfens de Sant Vicenç Ferrer de València", segons transcripció exacta de l'etiqueta que l'identificava a la vitrina corresponent a l'església de Sant Martí.

La part que m'interessa de la frase en qüestió diu exactament "chiquets y chiquetes perduts e perdudes", i està escrita el 1584.

Si això no és d'una correcció política completa d'acord amb els més exigents paràmetres actuals, ja em direu quina altra cosa és.

Després diran alguns que ens inventem coses per a molestar i per a torturar la gramàtica.

Sembla que ja al segle XVI hi havia qui es preocupava de que quedés ben clar de què es parlava.

Fa just un segle

El 10 de juny de 1910 recollia la seva acta com a Diputat el primer obrer que arribava a les Corts espanyoles, Pablo Iglesias.

Des d'aleshores i sempre que hi ha hagut un parlament democràtic a Espanya, els socialistes hi hem estat presents, en circumstàncies més o menys difícils, al govern i a l'oposició.

Avui el Grup Parlamentari Socialista organitza uns actes al Congrés dels Diputats per a commemorar aquest centenari, i ens hi trobarem molts i molts dels companys i companyes que hem passat en un moment o altre pel Congrés dels Diputats o el Senat.

Cent anys de presència socialista a les Corts és quelcom digne de celebrar.

La República

Avui en fa 79 anys. Es va proclamar la República. Va començar aleshores un dels períodes més prometedors de la nostra història.

L'impuls democràtic no es va limitar a les formes de representació política i a l'elecció del cap de l'Estat, que ja va ser molt.

Es va estendre també a les relacions socials i a les seves estructures, i cal destacar l'esforç d'articulació territorial amb les autonomies de Catalunya, País Basc i Galícia, aquesta avortada per la sublevació militar.

El camí cap a la justícia social es va recórrer en trams ben difícils.

Vull destacar però tot l'esforç fet per la República a favor de l'educació en tots els seus nivells, des de les escoles infantils fins a les universitats i les juntes d'ampliació d'estudis, el que es va afegir a Catalunya als extraordinaris esforços educatius de l'època de la Mancomunitat de Catalunya, quins edificis escolars estan encara avui en servei en perfectes condicions d'adaptació a les necessitats de la pedagogia moderna.

Recordem-ho!

Del mal ús de la memòria

He acabat de llegir el molt recentment traduït al castellà des de l'original hebreu, "La Nación y la Muerte. La Shoá en el discurso y la política de Israel", de la Dra. Idith Zertal.

Em sembla un llibre important, inscrit en una sèrie que ens comença a arribar en llengües accessibles sobre l'evolució històrica d'Israel vista des de la perspectiva d'acadèmics jueus amb una visió no ortodoxament sionista.

La lectura de llibres com aquest, o com "La limpieza étnica de Palestina", d'Illian Pape i "The invention of the Jewish People" de Shlomo Sand, crec que resulten imprescindibles per a comprendre el que està passant a Israel i Palestina més enllà de la lectura atenta de la premsa diària i del informes d'urgència sobre la situació al terreny.

En el cas del treball de la Dra. Zertal, em sembla que l'interès va també més enllà de la comprensió de la situació israeliana, per arribar a aportar visions interessants sobre els processos de construcció de les identitats nacionals, aplicables a altres ribes de la Mediterrània, i per a explicar malures en el desenvolupament de societats que es deixen segrestar excessivament pel record de malaurances i la perversitat de certes formes d'utilització política d'aquestes.

En resum, no cal pas que em feu cas, però us en recomano la lectura.

Albert Ràfols Casamada, in memòriam

Sense paraules de cap mena.

Una cita / LXX

Les longues lois sont des calamités publiques.

Louis Antoine Léon de SAINT JUST (1767-1794)

(Les llargues lleis són calamitats públiques)

(Las largas leyes son calamidades públicas)

Les notícies i el que passa

Just al centre de la diana, tal com ens té acostumats, el mestre El Roto clava el comentari sobre el poder, la política, la filosofia i la història.