222 catorzes de juliol

Avui fa 222 anys de la presa de la Bastilla, data simbòlica de la Revolució Francesa, la més duradora en els seus efectes polítics.

Tots en som fills, i els seus conceptes de ciutadania i república impregnen la nostra vida política, així com els seus ideals de llibertat, igualtat i fraternitat segueixen sent les utopies que ens ajuden a encaminar les nostres accions polítiques i socials.

222 anys després no només els francesos, sino tots els qui compartim ideals de ciutadania compartida i de progrés social, polític i econòmic tenim quelcom que celebrar.

De la inutilitat de les lleis

Una majoria parlamentària pot aprovar el que vulgui, és evident, però això no suposa que cap parlament sigui omnipotent de tal manera que les seves lleis tinguin la virtut de fer canviar la realitat.

Encara que un parlament voti que la Terra és plana, aquesta continuarà sent com és, és obvi.

Que una llei sigui aprovada per una majoria de diputats no vol dir, automàticament, que aquesta llei sigui democràtica, perquè la democràcia és quelcom molt més complexe que la simple norma de la majoria.

La democràcia suposa la subjecció del legislador a les normes superiors, constitucionals i d'altres, com és sempre el Dret Internacional, fins i tot en aquells països que no disposen d'una constitució pròpiament dita.

Ni la Terra serà plana perquè ho hagi votat un parlament, ni el Dret Internacional deixarà de tenir validesa, i ser exigible, encara que un parlament hagi aprovat normes contràries al seu contingut.

Tot això vé a tomb, o a mí m'ho sembla, perquè el parlament israelià, el Knesset, ha aprovat per majoria de vots - una majoria integrada per la dreta i amb absència voluntària a la votació de destacats diputat - una llei per la que es prohibeix qualsevol activitat de boicot a les colònies israelianes en els territoris palestins ocupats, i s'imposen penes als autors d'actes de boicot o d'incitació al mateix.

Aquesta llei és contrària al Dret Internacional aplicable, bàsicament la IV Convenció de Ginebra, que prohibeix expressament tant els intents de canvi demogràfic en els territoris ocupats per una potència, en aquest cas Israel, com qualsevol mena d'aprofitament econòmic per part de la potència ocupant dels recursos dels territoris ocupats.

El boicot a les colònies israelianes - clarament ilegals des del punt de vista del Dret Internacional - busca evitar que la seva existència i la seva expansió suposin una alteració demogràfica dels territoris palestins.

També suposa el boicot a les colònies la determinació de no comprar productes elaborats en territori palestí, però comercialitzats per Israel, que en treu profit econòmic directe prohibit pel Dret Internacional.

Per això el boicot suposa el compliment voluntari del Dret Internacional aplicable per part dels ciutadans que el practiquen, activitat plenament lícita, que no canviarà la seva naturalesa de tal pel simple fet de la proclamació d'una llei interna israeliana que defineixi com a ilegal el compliment del superior ordenament jurídic internacional.

La llei aprovada pel Knesset és, per tant, plenament inútil.

L'ascensor social

Ja només funciona l'ascensor social mogut per la corrupció, com indica el Roto?

M'agradaria pensar que no és cert, però cal reconèixer que els motors de tots els altres mecanismes que fan moure l'ascensor social en les societats sanes estan en bastant mal estat.

Una cita / LXXXIX

Como demócratas tenemos ante todo el deber de defender y poner en práctica las constituciones democráticas que se han conquistado por los pueblos, pero esta defensa exige cada vez más a menudo auténticos actos de "subversión", de lo contrario la propia democracia se ahoga.

Gianni VATTIMO (1936 - )

Evviva l'Italia

Amb la Constitució de la República a la mà, el poble italià ha dit molt més que la seva voluntat de derogar unes lleis aprovades per la majoria berlusconiana al parlament.

Amb la victòria als quatre referèndums d'aquest cap de setmana, els italians han dit prou a una forma de fer política contrària als fonaments constitutius de la República, i contrària a principis bàsics de la democràcia.

Ha estat molt més que defensar el caràcter públic de l'aigua, manifestar-se contra les nuclears i deixar Berlusconi sense excusa legal per a no comparèixer en els diversos judicis que té oberts per delictes gravíssims.

Els italians han seguit el seu deure cívic de votar, com ho va fer a primera hora de diumenge del President de la República, Giorgio Napolitano, i han ignorat l'incitació a l'abstenció del cap del Govern Sílvio Berlusconi, que només fiava la seva salvació política a la desafecció per la política que ell mateix es cuida de provocar tant com pot.

En efecte, el desafiament era que votès el 50 per 100 del cens més un, condició necessària per a la validesa dels referèndums derogatoris de lleis aprovades pel Parlament, d'acord amb la Constitució. Que tothom, o gairebé, que votès ho faria contra el Govern era quelcom que es donava per descomptat.

Doncs bé, s'ha aconseguit la xifra del 56 per 100 de participació en els quatre referèndums i entre el 92 i el 97 per 100 - segons de quin referèndum parlem - dels qui han votat ho han fet contra les lleis de la majoria berlusconiana.

Itàlia ens ha donat un exemple de bon ús del vot, de decència democràtica del poble que s'aixeca contra el segrest de la política per part dels pitjors exponents de certa classe de vividors polítics com Berlusconi que tenen com a objectiu la destrucció de la política per a deixar tot el camp lliure al poder econòmic.

Contra això ha votat el poble italià.

Evviva l'Italia!

Jorge Semprún "in memoriam"

Ho va viure, ho va veure i ho va explicar, ens ho va explicar.

Tot això ho va fer des del compromís invariable amb les forces de progrés, des de l'esquerra social i política i, per damunt de tot, des de la defensa irreductible de la dignitat humana.

No només per ell, però també per ell, coneixem l'horror que alguns intenten banalitzar, la sistemàtica destrucció de la llibertat, de la diversitat, de l'essència de la humanitat .

L'horror nazi-feixista va ser la culminació temporal d'una llarguísima i sangonosa història europea de repressió, d'opressió, d'odi al diferent, que ha omplert Europa de cadàvers europeus provocats per europeus, i que és l'altra part d'una història europea de lluita aferrissada pel progrés, per la llum i per les llums, per la llibertat, la igualtat i la solidaritat, que ens ha forjat com el que som ara.

La memòria, explicada i elaborada entre d'altres per Semprún, ens hauria de servir per a evitar altres acumulacions d'horror com les provocades pel nazisme i el feixisme.

Llegim Semprún i actuem en cada cosa per a evitar la repetició del desastre.

Vençuts, però no derrotats

Vençuts en una contesa electoral, però no derrotats, seguirem el combat pels nostres valors des del lloc en què ens han posat els vots.

Defensarem la gent que ha confiat en nosaltres i no acotarem el cap.

Canviarem el que calgui, esmenarem errors i treballarem pel futur que volem.

Una cita / LXXXVIII

Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.

Eduardo GALEANO (1940 - )

Una cita / LXXXVII

Il diritto de resistenza appartiene a chi a il coraggio di farsene carico.

Anna JELLAMO ( ? - )

(El dret de resistència pertany a qui té el coratge de fer-se'n càrrec)

(El derecho de resistencia pertenece a quien tiene el valor de hacerse cargo del mismo)

Defensar-se del poder

He aprofitat part dels dies de vacances d'aquesta darrera setmana per a seguir amb el programa de lectures italianes. Us he parlat des de fa un cert temps d'algunes lectures que em semblen importants, i la que acabo de fer es troba sense cap mena de dubte entre elles.

El títol, en aquest cas, ho diu tot: "Difendersi dal potere.Per una resistenza costituzionale", de Ermanno Vitale, professor de Filosofia política a la Universitat de la Vall d'Aosta. Hi he arribat per una nota a peu de pàgina del llibre "Poteri selvaggi" de Luigi Ferrajoli, que us vaig recomanar fa uns dies, i no em reca gens ni mica el temps esmerzat en llegir-lo.

Es tracta també d'un llibre breu -benaurada tendència italiana a no escriure llarg - i que malgrat l'apariència d'especialització en politologia i Dret Constitucional, es pot considerar perfectament un assaig general sobre l'estructura del poder, molt especialment sobre la confusió entre el poder polític, l'econòmic i l'ideològic, i la merma d'autonomia del poder polític que això comporta, amb el risc, prou evident en el cas italià, d'anar contra els principis constitucionals i afectar directament als drets socials i polítics dels ciutadans.

El dret i l'obligació de la resistència constitucional contra aquesta regressió democràtica és el nucli de l'estudi, amb interessants propostes d'actuació, que - cal dir-ho - mereixerien un tractament més detallat.

En el nostre contexte actual, ben copsat per l'autor, la reflexió sobre aquestes matèries em sembla imprescindible, i la crida a la legítima resistència constitucional contra el poder polític quan es perverteix i contra els poders econòmics i mediàtics està plenament el línia amb tot el pensament que s'expressa en la literatura política més recent.

Jo, francament, us el recomano, encara que potser li falti, des del punt de vista estrictament polític, una major precisió en la seva part propositiva.

Ja m'en sabreu dir alguna cosa.

Sant Jordi 2011

Reconec que m'encanta la celebració de Sant Jordi a Barcelona. És una de les ocasions en què es troba major complicitat social per fer possible que tothom sigui al carrer badant, comprant roses i llibres i tornant a badar.

També m'agrada - no ho amagaré pas - portar el nom d'un mite amb tants significats possibles, i que ha donat tant de joc en la literatura, sigui poesia o prosa.

No oblidem que la lectura, i més en un any com aquest amb l'abundància de publicacions sobre política, contra la resignació, a favor de la indignació i de la reacció contra els reaccionaris, ha de ser molt més que un plaer, un estímul i un preludi de l'acció política.

No oblidem tampoc que la rosa ha de ser ben roja, altrament no val.

Una cita / LXXXVI

Occorre passare dal disagio alla resistenza.

Michelangelo BOVERO (1949 - )

(Cal passar del malestar a la resistència)

(Hay que pasar del malestar a la resistencia)

Indigna't i reacciona!

Prou que ho sé que usar dos imperatius al títol no és massa ben educat, però us prego que m'excuseu per aquesta vegada perqué el meu propi estat d'indignació és immens.

Acabo d'enterar-me avui per un magnífic article d'Andreu Jaume que es publica a El País, que el diari Ara va publicar el passat 7 de març una entrevista al Conseller de Sanitat Boi Ruiz, que rep el tractament protocol·lari d'"honorable", en que l'ex cap de la patronal sanitària deia el següent:

"Si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho haurà de pagar vosté. L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat." (sic i final de l'increïble cita).

Queda prou clar el què pensen "els millors" i, sobre tot el que pensen específicament sobre nosaltres, la genteta que ha de limitar-se a aprendre les tècniques que permetin una major productivitat i majors guanys per als empresaris.

Compte, en canvi, amb qualsevol altre coneixement, que pot donar idees i proporcionar a les persones els elements de pensament autònom que les pot convertir en ciutadans, aquesta espècie tan empipadora per als poders econòmics.

La filologia, les humanitats, la geografia, el dret, tot són disciplines perilloses per al poder, per això volen posar tots els obstacles que puguin al seu coneixement, i ho fan com saben, tal com ho anuncia el Conseller, fent pagar.

Segurament pensen que qui tingui els diners suficients per a pagar-s'ho no serà massa perillós.

Ho sento, però repeteixo els imperatius:

Indigna't i reacciona! Indigneu-vos i reaccioneu!

Vuitanté aniversari de la II República

Avui en fa ja vuitanta anys d'aquell 14 d'abril de 1931 en que el poble va decidir la proclamació de la República, amb la legitimitat dels polítics recolzats per les eleccions municipals que havien suposat una desfeta política completa del decadent règim.

La proclamació republicana es va consolidar, es va institucionalitzar i va dotar-se d'una Constitució que va ser de les més avançades del seu temps pel que fa al reconeixement de drets polítics i socials als ciutadans, sobre tot si tenim en compte que es va promulgar disset anys abans de la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquella Constitució, la portada d'una edició una mica "naïf" de la mateixa he volgut usar per a encapçalar aquesta nota, va intentar també resoldre la vella qüestió de la convivència en una mateixa República de nacions i nacionalitats ben diverses.

La trajectòria política de la República va ser agitada, atacada des del bell començament per les forces de la reacció, i a voltes incompresa per certes forces obreres que no se sentien atretes per les seves característiques de democràcia burgesa, segons el lèxic de l'època. Recordem que els intents colpistes no van faltar a la cita, abans de la sublevació feixista que va iniciar una sangonosa i llarga Guerra Civil que, davant la passivitat culpable de les democràcies que van decantar-se per la "no intervenció" que permetia la descarada intervenció dels règims nazi alemany i feixista italià, va acabar amb la institucionalitat republicana a l'interior, encara que el Govern legítim de la República es va mantenir durant molt temps a l'exili, com ho va fer el de la Generalitat de Catalunya fins arribar a enllaçar amb la nova legitimitat de la Generalitat restaurada.

En els aspectes socials, el poc temps en què la República es va poder desenvolupar amb normalitat va ser decisiu per a conformació d'una consciència d'allò que els ciutadans podien fer i construir des de la llibertat. Els drets socials, els drets de les dones, el divorci, el vot femení que va convertir el sufragi en realment universal, els avenços extraordinaris en matèria educativa amb la consolidació d'una nova escola pública progressista i pedagògicament avançada, el foment dels alts estudis especialitzats, van ser només algunes de les conquestes que el poble va obtenir per a ell mateix.

Més enllà de la nostàlgia per allò que podria haver estat sense la sublevació feixista, hem de reconèixer els alts valors polítics i socials que es van encarnar en la II República Espanyola i retre homenatge als homes i dones que la van construir en mig d'un mòn dominat per governs indiferents o hostils malgrat la solidaritat dels pobles.

L'ideal de llibertat, igualtat i solidaritat que s'encarna en la República continua sent el nostre ideal, sigui quina sigui la forma constitucional de l'Estat.

El principi democràtic i republicà de la sobirania del poble continua sent un principi irrenunciable, i a la seva llum i a la dels ideals dels qui van construir amb tant esforç i a tan alt preu la República que els encarnava, hem de seguir treballant en la construcció del nostre futur col.lectiu.

Bones notícies electorals

Aquest cap de setmana ha estat abundós en bones notícies electorals, i cal dir-ho ben alt i fort quan alguns prediquen la inevitabilitat de l'autocompliment de les profecies de predomini neo-liberal al nostre país.

D'una banda, els companys de l'SPD alemany han aconseguit conservar el seu lloc al govern del Land de Renània-Palatinat, i han aconseguit, en aliança amb els vencedors Die Grünen, entrar al govern del Land de Baden-Württemberg, que era monopolitzat per la dretana CDU des del final de la II Guerra Mundial.

D'altra banda, els companys del Parti Socialiste francès han arrassat a la segona volta de les eleccions cantonals, que serveixen per a conformar els òrgans polítics dels departaments, que estaràn governats per les esquerres en una amplíssima majoria de casos. El PS ha superat el 35% dels vots, seguit de la dretana formación sarkoziana UMP, que s'ha d'acontentar amb un raquític 18%.

A més, a Catalunya Nord, el PS ha barrat el pas als feixistes del FN i ha arrabassat tres escons del Consell General a l'UMP. Celebro especialment l'elecció de la meva amiga Toussainte Calabrese pel cantó de Baix Vernet i del meu amic Jean-Louis Chambon pel cantó de Sant Jaume, ambdós de Perpinyà.

Sembla que ni els socialdemòcrates alemanys de l'SDP ni els socialistes francesos del PS estaven tan malament!

Ara es tracta de demostrar que nosaltres estem molt millor del que diuen les enquestes i que alguns volen convertir en una veritat a la que ens hauriem de rendir.

Feina en queda molta, som-hi!

A favor de la política

El Periódico de Catalunya d'ahir publicava un editorial sobre el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) que s'ha empescat Artur Mas, que acabava concloent que el fet de que els seus membres no estiguin afiliats a un partit polític no fa que no tinguin ideologia, i que les conclusions del Consell són clarament ideològiques, alineades amb el liberalisme econòmic més extrem.

Estic d'acord amb la conclusió, però el que m'ha incitat a escriure aquesta breu nota és el començament de l'editorial, en que el misteriós i innominat autor dels editorials sembla que es creu obligat a excusar-se pel que dirà després, en afirmar que s'ha fet bé de buscar opinions que estiguin allunyades de la política.

Alto les seques!

Què vol dir això? Ens sumem a la moda de posar a la política sota sospita general? Entenem que la política contamina qualsevol criteri, qualsevol decisió? Hem d'esbandir la política de les nostres vides?

Això és, precisament, el que vol el liberalisme més extrem, fer la política desde l'absència de responsabilitat, i eliminar la política que és responsable davant el poble, per mitjà de desprestigiar-la tan com es pugui, i vingui a tomb o no hi vingui.

Per aquí no paso.

Tota voluntat d'influir en la realitat social i econòmica és política, el que passa és que hi ha qui eludeix tota responsabilitat pública, dient que el que ell fa no és política, i hi ha qui fa política dient-ho i sent responsable davant els electors.

Aquesta segona manera de fer política és la democràtica, aquesta és la manera de fer política que permet a la gent defensar-se davant el poder dels qui fan política irresponsable, tot negant que la fan.

A favor de la política democràtica i responsable cal estar-hi sempre, i una manera de fer-ho és denunciant el clima de linxament a l'activitat política, que arriba a infiltrar fins i tot les opinions més ben intencionades.

Recordem que només la política ens dona les armes necessàries per a decidir el nostre futur per nosaltres mateixos.

Poteri selvaggi

Segueix la ratxa de lectures curtes que porten cua, molta cua en algun cas.

Acabo de llegir, publicada de fresc a Roma, però en imperfecta i també recent traducció al castellà, l'obra "Poteri selvaggi. La crisi della democrazia italiana" del Professor Luigi Ferrajoli, de la Universitat Roma III.

Es tracta d'una breu, molt breu, publicació de poc més de cent pàgines, comptant-hi un prescindible pròleg.

Us ben asseguro que paga la pena dedicar-hi una estoneta. Una estoneta, és clar, per a llegir i molt de temps per a rumiar-hi, i encara una mica més de temps i molta implicació personal, per a treure'n les conseqüències pràctiques.

No pensèssiu pas que es tracta només d'Itàlia, es tracta d'una situació que és prou extesa a totes les democràcies d'origen parlamentari a Europa, encara que alguns elements siguin més aguts en el cas italià.

Analitza Ferrajoli amb la seva habitual precisió els elements que des de la confusió de poders, des de la desafecció de la política, des de la confusió entre allò que és públic i allò que és privat, estan deconstruint els sistemes democràtics parlamentaris. D'això en diu els poders salvatges, per incontrolats i incontrolables, en directa oposició als principis i als mecanismes i garanties democràtiques.

Només li criticaria el poc espai dedicat a un element que em sembla de gran importància, com és el defectuós funcionament dels partits polítics, la seva confusió amb les institucions públiques i la seva desorientació, qüestions totes elles sobre les que ens cal reflexionar molt més, des de la serenitat, però sense auto imposar-nos límits de cap mena pel fet d'estar personalment implicats en la vida partidària.

Voldria acabar referint-me a una reflexió de Ferrajoli que em sembla de la major importància. Considera l'autor que l'atenció preferent a l'interès propi no és quelcom exclusiu de la dreta, sinó que també hi incorren moltes persones que es consideren d'esquerres quan passen a l'abstenció per desafecció, avantposant a l'interès públic de la democràcia el seu interès privat de mantenir la seva "depurada superioritat moral" i la seva "insuperable repugnància" respecte al compromís.

Us en recomano la lectura, sense por per l'alta especialització jurídica de l'autor. Us ben asseguro que parla de política, de democràcia en termes democràtics, és a dir amb l'elegància de la claretat d'exposició que és també una virtut democràtica, en contra dels qui pensen que a falta de ser profunds, val la pena ser obscurs.

Això sí, després de llegir caldria que actuèssim!

Tercera derivada radioactiva

El Roto ens mostra la tercera derivada radioactiva de la situació al Japó.

Caldrà que anem molt en compte en el moment de valorar la veracitat i neutralitat de totes les informacions que rebem de la situació nuclear, car la composant del interessos dels inversors no és una cosa que vingui després de l'informació, sinó que condiciona l'informació mateixa.

150 anys i un dia

Ahir va fer 150 anys que naixia Itàlia, com a resultat d'un llarg i intens periode de lluites polítiques, també armades, menades principalment pels camiccie rosse garibaldins, que van tenir com a resultat el convertir, amb una revolució democràtica, els antics súbdits dels diferents i diversos estats italians en ciutadans d'una nova nació, Itàlia.

Avui, un dia després de l'efemèride, els ciutadans italians tenen davant seu la tasca no gens fàcil, d'articular una nova acció política que alliberi la democràcia italiana dels segrest que pateix en mans de l'aparell de poder berlusconià.

Tant de bó se'n surtin, i com més aviat millor!

Lectures curtes, però que porten cua

Per ordre d'aparició en escena, va ser primer "La rebelión que viene", breu obra anònima encara que clarament col·lectiva, de lectura més que recomanable si no l'heu llegit encara, i de relectura sempre profitosa, si ja ho heu fet un cop o més. Le raons per a reaccionar front a l'estat de coses que se'ns ofereix com a immutable, i alguns suggeriments de com fer-ho, en són el contingut.

Després va arribar, amb aires de fenòmen editorial, l'estimable "Indignez-vous!", del venerable Stéphan Hessel, que en unes 60 pàgines escadusseres ens recorda les moltes raons que tenim per a indignar-nos, i la conveniència de fer-ho, tot posant de manifest la vigència dels principis de la radicalitat democràtica - per tant, socialitzant - sobre els que es va recuperar França després de Vichy. N'hi ha recent traducció al castellà.

El darrer arribat, per ara és el brevíssim "Manifiesto de economistas aterrados", obra col·lectiva no anònima, però en la que l'autoria no és la dada més important. Es tracta de posar en evidència la falsetat de deu suposades evidències econòmiques que se'ns volen imposar més enllà de qualsevol possibilitat de decisió democràtica, i ho fa amb un encert esclatant. Junt amb la retirada de la màscara de les falses veritats, se'ns ofereixen 22 propostes d'actuació econòmica que suposen la necessitat de preses de decisió polítiques democràtiques, és a dir, imposant la voluntat del poble per sobre de les conveniències del poder econòmic.

Suggerent, oi?

Crec que són lectures gairebé m'atreviria a dir que obligades per a tota persona inquieta davant el que està passant i que se'ns vol imposar com a ineluctable.

Són lectures que us ocuparan ben poca estona, però que poden ocupar-vos molt i molt temps després d'haver-les acabat, perquè tenen tota la capacitat de fer canviar comportaments, i això és el que compta.