Vençuts, però no derrotats

Vençuts en una contesa electoral, però no derrotats, seguirem el combat pels nostres valors des del lloc en què ens han posat els vots.

Defensarem la gent que ha confiat en nosaltres i no acotarem el cap.

Canviarem el que calgui, esmenarem errors i treballarem pel futur que volem.

Avanti popolo!

No hi he pogut fer res. En començar a arribar les primeres notícies dels resultats electorals de les eleccions administratives com en diuen a Itàlia a les municipals, m'ha vingut a la memòria la cançó "Bandiera rossa", que comença amb "Avanti o popolo, alla riscossa", i no me la puc treure del cap.

Sembla ben bé que el poble italià hagi anat alla riscossa contra l'estat de les coses a la política italiana, amb el democràtic instrument del vot, i ha donat un pas endavant extraordinari.

Les majories absolutes per a l'esquerra a Torí i a Bolonya, les segones voltes amb posició guanyadora a Milà, Trieste i Màntua, i la segona volta a Nàpols, han demostrat que les enquestes i les opinions favorables a una victòria ineluctable de la dreta, publicades fins a la nàusea, no han impedit que els ciutadans fessin valer la seva voluntat per sobre de les enquestes i de les decisions dels grans poders econòmics.

Si ha estat possible a Itàlia, també pot ser-ho a casa nostra.

La voluntat del poble no es pot substituïr per la voluntat dels qui tenen prou poder per a fer passar els seus desitjos com a designis ineluctables.

Piero Fassino, nou alcalde de Torí, és potser el millor símbol de la victòria de la voluntat de la política contra la voluntat dels poders que volen evitar la política.

Avanti o popolo, alla riscossa!

Bones notícies electorals

Aquest cap de setmana ha estat abundós en bones notícies electorals, i cal dir-ho ben alt i fort quan alguns prediquen la inevitabilitat de l'autocompliment de les profecies de predomini neo-liberal al nostre país.

D'una banda, els companys de l'SPD alemany han aconseguit conservar el seu lloc al govern del Land de Renània-Palatinat, i han aconseguit, en aliança amb els vencedors Die Grünen, entrar al govern del Land de Baden-Württemberg, que era monopolitzat per la dretana CDU des del final de la II Guerra Mundial.

D'altra banda, els companys del Parti Socialiste francès han arrassat a la segona volta de les eleccions cantonals, que serveixen per a conformar els òrgans polítics dels departaments, que estaràn governats per les esquerres en una amplíssima majoria de casos. El PS ha superat el 35% dels vots, seguit de la dretana formación sarkoziana UMP, que s'ha d'acontentar amb un raquític 18%.

A més, a Catalunya Nord, el PS ha barrat el pas als feixistes del FN i ha arrabassat tres escons del Consell General a l'UMP. Celebro especialment l'elecció de la meva amiga Toussainte Calabrese pel cantó de Baix Vernet i del meu amic Jean-Louis Chambon pel cantó de Sant Jaume, ambdós de Perpinyà.

Sembla que ni els socialdemòcrates alemanys de l'SDP ni els socialistes francesos del PS estaven tan malament!

Ara es tracta de demostrar que nosaltres estem molt millor del que diuen les enquestes i que alguns volen convertir en una veritat a la que ens hauriem de rendir.

Feina en queda molta, som-hi!

Bones notícies des d'Irlanda

Aquest cop ha estat la República d'Irlanda la que ens ha portat bones notícies.

En les eleccions generals d'aquest cap de setmana, el Labour irlandès ha obtingut els millors resultats de la seva història, amb un 20,5 % dels vots populars i situant-se com a força hegemònica a Dublin.

El percentatge electoral obtingut, lleugerament superior al que treia en el primer terç del segle XX és aproximadament el doble del que venia sent en els darrers decennis.

Donat el complicat sistema electoral, en el moment d'escriure encara no estan atorgats tots els escons del parlament irlandès, però els laboristes podrien arribar a tenir 38 escons del total de 166, el que els donaria una envejable posició de decisió política, donada l'absència de majoria absoluta.

Després d'Hamburg, ve de gust rebre una nova bona notícia.

Bones notícies d'Hamburg

Les notícies que ens arriben de la ciutat lliure d'Hamburg, amb categoria de Land federat a la República Alemanya, són, senzillament, magnífiques.

L'esclatant triomf de la candidatura socialdemòcrata ha vingut acompanyat de l'ensulsiada completa de les opcions democristianes de la cancellera Angela Merkel.

Olaf Scholz, el candidat de l'SPD ha obtingut per a la seva llista un registre realment magnífic d'un 48,9 %, mentre el candidat Cristoph Alhhaus, que era el cap del govern d'Hamburg per la CDU no ha passat d'un 21,5 %, perdent 20 punts respecte als resultats anteriors.

Hamburg torna doncs a la socialdemocràcia després d'un parèntesi de deu anys en mans de la dreta conservadora.

Això pot suposar el començament d'un cicle electoral a l'alça per a les esquerres alemanyes en uns moments en que es posaran a decisió popular els governs d'uns altres sis estats federats.

Si fos així, l'impuls de l'esquerra podria escombrar Angela Merkel en les properes eleccions federals, i això suposaria un canvi d'una importància extraordinaria en la correlació de forces en el sí de la Unió Europea.

Potser aleshores podrem fer més honor al nostre compromís com a europeus amb la llibertat i la democràcia i posar-ho de manifest en la nostra actuació davant els esdeveniments - revoltes i alguna revolució - que estan en marxa en molts països àrabs.

No podem, però, esperar aquest desitjat canvi de cicle per a actuar correctament, i hem d'exigir a les institucions europees que ho facin immediatament.

Els resultats d'Hamburg ens han de donar força per a recolzar aquesta exigència.

Parlament nou

Nous diputats i diputades seuran en aquests escons del Parlament de Catalunya que acabem de renovar.

Segons les enquestes a peu d'urna, els resultats no són, ni de bon tros, els que hauria desitjat i aquells per els que he treballat junt amb tots els companys i companyes del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Són, però, els que ha decidit el poble de Catalunya i a ell i a la seva voluntat democràticament expressada cal respectar-los, perquè la paraula la té el poble, i només el poble.

Quan escric aquestes quatre ratlles no hi ha encara resultats definitius, però sembla ben clara la victòria de les candidatures de Convergència i Unió i la configuració d'un Parlament molt més complexe que l'anterior, amb una baixa substancial de la representació socialista.

L'anàlisi detallada dels resultats i de les seves causes, així com la previsió de les seves conseqüències, no és una cosa que es pugui fer en aquests moments

Ara em sembla que cal felicitar els guanyadors, i indicar que els socialistes no deixarem de defensar la nostra raó i les nostres raons.

A votar!

Ja heu reflexionat tota la jornada d'ahir.

Ara es tracta d'exercir el vot, l'eina d'aquest ofici de ciutadans que tant ens va costar d'adquirir.

Ara es tracta de fer avançar la democràcia exercint-la.

Ara es tracta de demostrar que el poble decideix per si mateix el seu futur.

Ara es tracta de que no guanyin els que volen manar sense entrebancs democràtics.

Ara cal votar.

A votar!

Palau Sant Jordi 2010

Algunes instantànies de l'interior del Palau de Sant Jordi ahir al vespre, abans de començar el míting, amb la presència solidària dels nostres companys de la Federació Catalana del Parti Socialiste francès, i de l'acabament de l'acte.

No són tècnicament les millors possibles, però expressen de forma prou clara l'ambient d'entusiasme que hi ha regnat.

Les raons per a votar socialista s'han exposat i són ben clares, la força per a guanyar el vot dels ciutadans s'acumula amb actes com el d'ahir.

Ara cal treballar per a que l'onada del Sant Jordi arribi a les urnes diumenge i que un país d'esquerres com és Catalunya tingui un Govern socialista.

Tots a la feina, que no en manca, i és important!

Festa grossa

Avui la ciutadania de Catalunya té festa grossa a la que convoquem els socialistes.

Al Palau Sant Jordi de Barcelona, capital de Catalunya, ens aplegarem molts i molts per a sentir en Jordi Hereu, la Carme Chacón,el Felipe González, el José Luís Rodríguez Zapatero i en José Montilla parlant de les raons per a votar diumenge vinent, i per a votar la única garantia de progrés, per a votar socialista.

Anem-hi tots, i demostrem als qui volen imposar la seva voluntat sobre el poble apartant-lo de la política per a poder manar sense cap entrebanc, que som conscients de la nostra força que és el nostre vot, amb el que podem decidir sobre el nostre futur.

Per a llençar la gran onada que faci que un país d'esquerres com és Catalunya tingui un govern d'esquerres, omplim el Sant Jordi avui, i les urnes diumenge!

Sufragi universal

El 19 de novembre de 1933, avui fa just 77 anys, es van celebrar les segones eleccions generals de la segona República Espanyola.

Van ser les primeres en les que el sufragi va ser realment universal, doncs per primer cop van poder votar les dones.

Això va ser possible, malgrat les moltes resistències que s'hi van oposar, perquè finalment les Corts de la República van aprovar aquesta decisiva modificació defensada sempre per la diputada Clara Campoamor, i criticada per sectors de dretes i d'esquerres.

En aquell moment es va poder començar a parlar de real democràcia, no d'un sistema que permetia participar només a la meitat de la població com era l'anterior en que les dones podien ser elegides, però no votar.

Aquesta conquesta es va poder produir per l'elevada consciència democràtica que va propiciar la República, i cal dir que va ser anterior, molt anterior, al reconeixement del dret a vot de les dones en la majoria dels paisos europeus.

Es tracta d'una efemèride pràcticament clandestina - gairebé ningú no en parla - però que em sembla de la major importància.

Imagineu un mòn en el que només votessim els homes?

No ens enganyèssim pas

No ens enganyèssim pas. Els qui han guanyat les eleccions de mig terme als Estats Units d'Amèrica, no són pas el Ku Kluk Klan, encara que no podem negar que a molts dels seus votants els ha de semblar bé l'ideari del Klan, i que han utilitzat els mecanismes d'excitació de la por ben propis del KKK.

En efecte, en aqueste eleccions s'ha agitat la por al "socialisme" d'Obama, que se li atribueix per mor bàsicament de la reforma sanitària. S'ha dit que el que volia el President era que uns funcionaris decidissin qui havia de morir i a qui s'havia de curar, entre d'altres contes de la vora del foc, que han tingut un efecte ben clar sobre milions de votants americans, que han inclinat la seva preferència pels sectors republicans més extrems, inclosos els radicals de l'anomenat Tea Party.

Em sembla, però, que els espantalls agitats davant els ciutadans han estat merament instrumentals, sense negar la immensa importància de la reforma sanitària del punt de vista econòmic i social.

No podem perdre de vista que gràcies a una decisió del Tribunal Suprem - que als USA fa de Tribunal Constitucional - aquestes han estat les primeres eleccions americanes sense cap limitació quantitativa a les donacions econòmiques privades per a les campanyes electorals, i sense obligació de transparència de cap mena. Per a resumir, per primer cop els grans poders econòmics han concorregut sense cap limitació a la carrera electoral, sense haver de dir que hi eren. Aquesta circumstància no em sembla menor per a mirar d'escatir que és el que s'està jugant de debó.

Al meu parer l'aposta real, més enllà de les reformes més epidermiques o més profundes d'aspectes socials cridaners, és l'intent d'atallar qualsevol possibilitat de reforma seriosa d'un sistema financer que ha provocat la major crisi econòmica de la nostra història, i que és l'expressió d'una versió del capitalisme especialment cruel, que permet abandonar de manera completa a qui no pot seguir la carrera, i es basa en mecanismes que provoquen l'augment constant de les diferències socials i la concentració progressiva de la riquesa i del poder de decisió econòmica en mans cada cop més minoritàries. Un exemple clar és l'estructura salarial de l'enorme empresa Wall Mart amb un ventall salarial que va d'ú a seixanta.

Aquesta és la batalla real, la del gran poder econòmic deslliurat de trabes legals per a la seva intervenció política en front de les possibilitats de reforma encarnades pels impulsos "liberals" de la majoria dels demòcrates que es veuen reflectits - o s'hi van veure - en el President Obama.

És quelcom tan vell i tan actual com això, la pretensió de que res no canviï, de que no hi hagi límit a les possibilitats del mercat desregulat, de que les vides, els drets i la dignitat de les persones estiguin sotmeses als interessos del guany particular, front als intents de que la política, la voluntat democràticament expressada pels ciutadans, els permeti decidir per si mateixos el seu futur.

El joc va d'això. No ens enganyèssim pas.

Ja ha començat

Ahir hi va haver un míting al poliesportiu de la Mar Bella, a Barcelona. Era la senyal del començament de la campanya electoral real per a les eleccions autonòmiques de la tardor, just una setmana després de que els consellers nacionals del PSC elegíssim José Montilla com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Això ha començat de manera seriosa, i és l'inici d'una campanya llarga i dura, en la que els socialistes tenim la plena determinació de mantenir les formes i les actituds civils que haurien de caracteritzar el debat polític davant la ciutadania.

Ens hi juguem molt. No està en joc només la presidència de la Generalitat, sinó també la consolidació d'un model de país integrador, de convivència, de treball conjunt i d'unitat civil, en front de propostes divisionistes, d'escissió i de desigualtat social, que no volem de cap de les maneres per a la nostra gent.

Montilla, candidat

El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya i Primer Secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, José Montilla i Aguilera, ha estat designat avui candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat en les properes eleccions autonòmiques.

Ho hem fet en una sessió extraordinària del Consell Nacional que hem fet a Girona, en una votació secreta amb papereta - n'hi havia pel sí, pel no i en blanc - i urna, amb el resultat de 341 expressats, 341 vots a favor, i un acreditat que no ha votat, que ha estat el mateix Montilla.

El resultat el podíem suposar amb anterioritat amb una certa precisió, però em sembla de la major importància l'observància estricta de les formes i de les normes internes, inclosa la recollida obligatòria d'avals per al futur candidat.

El que més m'ha agradat de la jornada ha estat el discurs del candidat ja proclamat. Hem vist i sentit un Montilla absolutament en forma, amb una soltesa oratòria que molts li neguen i que els sorprendrà en la campanya electoral venidora, i amb un contingut d'una gran fermesa en defensa dels interessos de Catalunya i de les idees federals i els ideals socialistes. Els aplaudiments dels consellers i conselleres i del públic que se'ns ha afegit han demostrat ben a les clares, pels moments en que s'interrompia l'orador, la fermesa també dels nostres militants i simpatitzants en la defensa de les nostres idees fundacionals.

En resum, un matí de dissabte ben aprofitat.

Vive la France!

Admeteu que mirar aquest mapa fa goig de debò!

La dreta francesa només governarà les regions d'Alsàcia i de les illes Réounion, que no surt al mapa.

La resta de França ha elegit les esquerres, amb un paper protagonista reservat al Parti Socialiste.

No cal massa comentari: Vive la France!

P.S.: S'ha confirmat amb posterioritat que la dreta també governarà la Guyanne, que tampoc surt al mapa.

Els qui no es resignen

Tota la meva solidaritat amb les ciutadanes i els ciutadans italians que no es resignen, amb els qui van sortir al carrer ahir, amb els qui organitzen la campanya d'informació a la xarxa, amb els qui sortiran al carrer la setmana entrant, amb els qui prefereixen la incomoditat a la pèrdua de la democràcia, amb els qui no són indiferents, amb els qui no volen callar.

Trobareu aquí una part important d'informació. N'hi ha molta més a la xarxa. Em sembla que el nostre deure de solidaritat és fer-la circular.

Problemes? Això és Itàlia!

La setmana passada tota la premsa italiana anava plena de l'anècdota - potser més que anècdota - de la mancança de llista de la dreta del PDL a les eleccions autonòmiques del Lazio, per causa de la presentació de les mateixes 50 minuts més tard del termini legalment previst. Es feia una certa xerinola sobre les declaracions de l'encarregat de la presentació que venia a excusar-se dient que mentre anava a buscar un paper que li mancava, s'havia pres un panino i això l'havia endarrerit una mica.

Semblava que aquest cop el lema que presideix els tribunals italians de "La legge é ugguale per tutti" havia funcionat, i que els actes negligents tindrien les conseqüències jurídiques previstes per l'ordenament.

Però Itàlia està sota el govern de Berlusconi, el que fa impensable que alguna cosa pugui posar traves al poder.

Al crit de "Problemes? Això és Itàlia!" el Consell de Ministres va aprovar divendres passat un Decret-Llei pel que es concedeix 24 hores suplementàries per a la presentació de les llistes electorals a les eleccions autonòmiques.

Només puc afegir: Visca l'Estat de Dret!

Croàcia vota esquerres

A l'esquerra, com l'imatge del logo del Partit socialdemòcrata de Croàcia.

Així va votar diumenge passat el poble croat, amb proporcions del que els experts anomenen un terratremol electoral.

Això suposa que l'any vinent entrarà a la Unió Europea un nou país amb predomini socialista.

És una bona notícia per als croats, però també per al conjunt dels ciutadans europeus.

Perpinyà, sempre

(Fotos Miguel A. Martín)

Ahir vaig fer un viatge llampec Madrid-Perpinyà-Barcelona, per a poder participar en el Míting de la candidatura municipal Nouvelle Union avec la Gauche, que sota el lema "Perpinyà, més justa", lidera la companya socialista Jacqueline Amiel-Donat.

A Perpinyà es repeteixen les eleccions municipals després de que el Consell d'Estat francès dictaminés que s'havia produit un frau massiu organitzat per l'anterior alcalde Alduy.

L'acte va ser un autèntic èxit amb el local del Centro Español atapeït de públic, entre els que hi havia una àmplia representació de la Federació de Barcelona del PSC, que s'hi va traslladar en autocar, per a expressar la seva solidaritat amb els companys  perpinyanesos que estan lluitant per la democràcia i per l'esquerra.

Al míting hi vam parlar un pilot de gent, presentats pel Primer Secretari de la Federació del Parti Socialiste, Jacques Cresta. Per l'ordre d'intervenció vam ser els següents: Jaume Bartomeu, Primer Ministre d'Andorra; Christian Bourquin, President del Consell General del Pirineus Orientals; Jean-Claude Pérez, Diputat per l'Aude i candidat a les municipals de Carcassonne també anul.lades per frau de la dreta; Jean-Claude Gayssot, Vice-president del Consell Regional de Languedoc-Rosselló i exministre comunista; jo mateix, Jordi Pedret, Diputat per Barcelona; Raymond Vall, Senador i alcalde de Fleurance; Santi Vila, Alcalde de Figueres; Anna Pagans, Alcaldessa de Girona; Jacques Bascou, Diputat i Alcalde de Narbonne; Nicole Belloubet, Primera Tinent d'Alcalde de Toulouse; Hélène Mandroux, Alcaldessa de Montpellier; i Jordi Hereu, Alcalde de Barcelona, a més, naturalment de la candidata Jacqueline Amiel-Donat, que vaig tenir l'honor de presentar per indicació dels organitzadors.

A L'Indépendant d'avui hi podeu trobar una encertada crònica de l'acte, que va ser seguit amb entusiasme molt calorós, us ho puc assegurar, pel nombrós públic.

Preocupació

Seriosa preocupació, i profunda, d'aquelles que han de portar a la reflexió que precedeix a l'acció.

Aquesta és la mena de preocupació que tinc per Europa a rel dels resultats de les eleccions al Parlament Europeu d'enguany.

El predomini a Europa d'una dreta ben diferent de la que representaven els pares fundadors de la Comunitat Europea no és gens encoratjador, i és dolent per als interessos dels ciutadans europeus. Molt pitjor és la presència al nou Parlament de diputats i grups de la més ferotge dreta racista, xenòfoba i en més d'un cas filofeixista.

Crec que les precipitades conclusions, les translacions a d'altres àmbits electorals, les receptes de cuina ràpida són el pitjor que es pot fer en política, i per això miraré de no fer-ho jo.

La reflexió és necessària, és també -si ho voleu i així ho penso - urgent, però no convé als ciutadans que sigui precipitada ni dictada per l'enuig ni per l'eufòria.

Posem-nos-hi amb la major seriositat. Europa i els seus ciutadans ho necessiten.

Beirut

Surto, junt amb d'altres diputats, cap a Beirut per a fer d'observador internacional en les eleccions libaneses de diumenge 7 de juny. Formem part de l'equip d'observació de curta durada, que reforça en els dies immediats a la votació als observadors de llarga durada que ja fa setmanes que són al Líban.

Serà la meva segona experiència d'observació a la regió d'Orient Mitjà, després de les eleccions legislatives palestines.

El panorama libanès, i la seva història, són prou complicats com per a resultar enormement atractius, i la capacitat dels mecanismes electorals democràtics per a contribuir a tirar endavant un país quedaran exposats a una prova ben difícil en aquesta ocasió.

Ja en parlarem a la tornada, que serà després de les eleccions europees.

Per cert, jo ja he votat, i he votat socialista. Vosaltres, amables lectors, no ho oblideu pas.