Política mediterrània

Viatge llampec a Brusel.les, altre cop.

Aquesta vega és per a la meva estrena a la Comissió d'Afers Polítics, Seguretat i Drets Humans de l'Assemblea Parlamentària Euromediterrània.

És la darrera reunió d'aquesta comissió abans de la cimera de París del 13 de juliol, de la que hauria de sortir un nou i important impuls al Procés de Barcelona: Unió per a la Mediterrània, de la que l'Assemblea Parlamentària ha de ser una peça política cabdal.

Fins a la tornada, doncs.

Cien años y dos días

Hoy se cumplen 100 años y 2 días del nacimiento de Salvador Allende Gossens en Valparaíso.

Su memoria va más allá del tiempo del centenario, tal como va más allá del ámbito de los trabajadores de Chile.

Cuando aquel ominoso 11 de septiembre de 1973 triunfó la traición al pueblo, dirigida por el felón general Augusto Pinochet, la figura del compañero Presidente entró en la Historia, y su memoria en la de todos los trabajadores.

"Sigan ustedes, sabiendo que mucho más temprano que tarde, se abrirán de nuevo las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor" fueron las últimas palabras del Presidente Allende.

Sigamos pues, sabiendo que nuestro trabajo común y colectivo abrirá las grandes alamedas hacia la justicia social.

Más contra las 65 horas

A buen entendedor, un Roto basta.

Ahí está bien clarita la explicación de lo que quieren de verdad los que defienden la directiva de las 65 horas.

¡Todos contra las 65 horas!

Una cita / L

I am for freedom of religion, and against all maneuvers to bring about a legal ascendeny of one sect over another.

Thomas JEFFERSON (1743 - 1826)

(Estic per la llibertat de religió, i en contra de tota maniobra per donar qualsevol ascendent legal a una secta per sobre d'una altra.)

(Estoy por la libertad de religión, y en contra de toda maniobra para dar cualquier ascendente legal a una secta sobre otra.)

Asamblea Parlamentaria Euromediterránea

La Mesa del Congreso de los Diputados me designó ayer martes, a propuesta del Grupo Parlamentario Socialista, miembro de la Asamblea Parlamentaria Euromediterránea, en representación del Congreso.

La APEM es el órgano parlamentario, deliberante pero no legislativo, del actual Proceso de Barcelona-Unión por el Mediterráneo, sobre el que recaerá una importante decisión de impulso el próximo 13 de julio, si se cumplen las previsiones, y se convertirá en un centro político de primera magnitud para el diálogo mediterráneo.

La Asamblea, de 240 miembros, está formada a partes iguales por representantes del Parlamento Europeo y de los parlamentos de los Estados Miembros, y por represetantes de los parlamentos de Argelia, Egipto,Israel, Jordania, Líbano, Marruecos, Palestina, Siria, Túnez y Turquía.

En dicha Asamblea me integro en la Comisión de Asuntos Políticos, Seguridad y Derechos Humanos.

Se trata de un paso más en la especialización en Asuntos Exteriores, y en concreto en el largo compromiso con la paz en una región tan sensible como el Mediterráneo, entre cuyas orillas Norte y Sur hay la mayor diferencia económica que se puede encontrar en el Mundo.

Un desafío más y una posibilidad más.

El jacobins formen club

En una versió anacrònica i caricaturesca de la Société des amis de la constitution séants aux Jacobins à Paris, coneguda pels seus enemics com Club des Jacobins, els immortals de l'Acadèmia francesa i la gerontocràcia senatorial del Palau de Luxemburg han posat la proa contra la reforma constitucional aprovada per l'Assamblea Nacional per la qual es reconeix que les llengües regionals formen part del patrimoni de la República.

La virulenta reacció senatorial i acadèmica a una tímida reforma constitucional exposa a la llum pública els trets més extremistes d'un jacobinisme mal entès, ahistòric, que confon la brillant i justa defensa de l'igualtat amb l'aplicació d'un uniformisme anorreador de la diferència i la diversitat.

Aquest enfrontament amb el corrent europeu que es concreta en la "Carta europea de les llengües regionals i minoritàries" ve a oposar-se al bri d'esperança que ens va donar la votació de l'Assemblea Nacional que permetia obrir la via al respecte a la diferència.

Tant de bo que el Congrés que ha de reunir conjuntament Senat i Assemblea Nacional el proper juliol a Versalles ho adobi.

(article publicat a e-noticies)

Foc

Aquesta nit toca fer-lo, i ben gran!

Cremem allò que és vell, i celebrem l'arribada d'allò que és nou.

Recordem, però, que per a que arribi el que és nou , cal que nosaltres hi treballem.

Recordem, al mig de la festa, que sense el nostre treball res no canvia ni canviarà, res de nou no passarà.

Ja el tenim aquí!

Ja ha fet la seva arribada oficial, i prou que es deixa sentir!

Ja tenim l'estiu aquí, i s'hi estarà una bona estona.

Ara es tracta d'aprofitar-lo, que bé que val la pena.

Ai, la diferència!

Divendres a la tarda a Madrid. A fora 37 graus, a dintre 22 dels 25 estudiants del Màster de Cooperació Internacional de la Universitat Pontifícia de Comillas, amb aclaparadora majoria femenina.

Es tracta d'una sessió amb les forces polítiques que han organitzat els estudiantes, més ben dit les estudiants, en forma autogestionària per compensar una mancança que han trobat en el programa oficial, que acabava el dia abans.

Es tracta, per tant, d'una assistència absolutament voluntària, volguda pels qui creuen que és bona per la seva pròpia formació, cosa que posa encara més en valor el pràctic ple d'estudiants.

Per incompareixença - congrés obliga - del representant del PP, ens trobem només l'enviada d'IU, diputada en l'anterior legislatura a qui les urnes han deixat fora d'aquesta, i jo mateix.

Les nostres exposicions reflecteixen ben palesament el consens en matèria de política de cooperació que s'ha anat ordint en la societat i que s'ha manifestat en unanimitats gairebé permanents en la Comissió de Cooperació Internacional del Congrés dels Diputats, fins a l'extrem que començo la meva intervenció amb una erudita cita dels inspectors Dupont i Dupond, inseparables companys de Tintin: "Jo diria més ..."

De sobte apareix la frisança d'incomoditat de coincidir amb el Govern, això no pot ser de cap de les maneres, cal buscar desesperadament la diferència, i comença la cerca del detall marginal, d'alguna cosa annexa, de cert incompliment de previsió temporal, per posar de manifest la puresa de la política d'algú front als altres.

Llàstima! De debò que no crec que aquest sigui el millor camí per a plantejar el perfil propi, i em sembla que no s'ha d'amagar que tenim molts, moltíssims plantejaments en comú, i posicions polítiques compartides.

El grup d'assistents, magnífic i vocacional ens convida a allò tan madrileny de "tomar algo" a la cafeteria del davant, i la conversa és fluida, clara, interessant i sense enfrontament de cap mena. Coincidim realment en gairebé tot, i em sembla que no és pas dolent.

Ai, la diferència!

65 hores, ni de conya!

Ahir, a la tornada de Perpinyà, vaig arribar a temps a la reunió dels socialistes de l'Eixample de Barcelona en Assamblea Ordinària per a elegir els delegats a l'onzè Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya, i després vam tenir el ja tradicional sopar d'estiu, abans de la dispersió que provoquen les vacances, encara que aquest estiu ens seguirem veient per raó del processos congresuals en marxa.

En l'Ordre del Dia de l'Assemblea hi ha sempre un punt referit a resolucions polítiques que poden presentar tant la Comissió Executiva com els militants.

En aquesta ocasió se'n van presentar tres i totes van ser aprovades. Una era sobre la laïcitat, la segona sobre la Directiva Europea sobre retorn, i la tercera sobre la proposta de Directiva Europea sobre el temps de treball.

Les veus que es van aixecar a la reunió varen ser clares i rotundes, contra el retrocés social i jurídic que suposa l'intent d'extensió de la jornada laboral, la destrucció del model europeu que implica, el perill de dúmping social que comporta, la traició a la centenària lluita obrera sobre la qüestió, l'amenaça directa a la pròpia raó de ser dels sindicats de treballadors.

La decisió de l'Assemblea va ser unànim, en defensa dels drets dels treballadors, del model social europeu, de la negociació col.lectiva.

En defensa de la mateixa idea d'Europa que alguns governs volen segrestar usant les institucions europees, vam deixar ben clar que les 65 hores, ni de conya!

Perpignan, encore!

Els companys del Parti Socialiste de Perpinyà m'han convidat a participar i parlar avui a una reunió organitzada per la "Nouvelle Union avec la Gauche", candidatura municipal encapçalada per la companya Jacqueline Amiel-Donat, que va ser perjudicada en les darreres eleccions per les més grolleres manipulacions - paperetes als mitjons incloses - i que no s'hi resigna.

La reunió vol ser una ocasió festiva, amb músiques diverses, i reivindicativa, amb intervencions polítiques dels més destacats membres de la candidatura que uneix a pràcticament tota l'esquerra perpinyanesa, així com les solidàries del diputat PS Mahfoudh Romdhani, del parlament brusel.lès, i la meva com a diputat del PSC a Corts Generals.

Es tracta de reivindicar la dignitat de la política, el valor de la voluntat popular, la dignitat dels valors republicans, i la solidaritat de les esquerres europees front a la descarnada actuació de la dreta de Perpinyà.

Els companys i companyes del PS i el conjunt de les esquerres de Perpinyà demanen la nostra solidaritat. Hi tenen dret. Actuem, donem a conèixer la situació i els fets, i fem que sobre la dreta perpinyanesa recaigui tota la vergonya de la seva actuació.

En seguirem parlant a la tornada.

Seguimos por muy mal camino

Sólo una breve nota, porque la situación resulta completamente reiterativa.

En cualquier caso debe de quedar claro que la repetición de las actuaciones provocativas por parte del Estado de Israel, de desconocimiento del Derecho Internacional sobre deberes de la potencia ocupante, en especial la IV Convención de Ginebra, no hará que nos acostumbremos ni que aceptemos la situación.

Por ello quiero manifestar mi clara protesta por la decisión israelí de promover más viviendas para israelís en territorio al norte de Jerusalén, fuera de las fronteras internacionalmente reconocidas de Israel, en territorio palestino, por tanto.

Se trata de 1.300 nuevas viviendas en Ramot Shlomo, que se integran en un conjunto de 40.000 previstas en Guiló y Har Homá entre otros lugares ilegalmente anexionados por Israel. Tan provocativa es la actuación y tan contraria a los mínimos establecidos en los acuerdos de Annapolis, que la propia Condoleeza Rice ha manifestado su desacuerdo con la actuación del Gobierno de Israel.

Se puede encontrar información complementaria en fuentes tan poco sospechosas de antisemitismo como Le Monde y ABC.

No podemos conformarnos, no podemos rendirnos, o el drama se mantendrá para siempre.

Montjuïc i la gent

Un cop més la gent de Barcelona ha fet seu immediatament un espai públic que ha trobat per fi un sentit cívic, ciutadà.

És aquest un magnífic costum de la ciutadania de Barcelona, no deixar passar ni un dia sense demostrar ben clarament que és el poble el propietari de la ciutat, i que tot espai públic té una vocació de servei públic.

Ho fa la gent de Barcelona reiterant la pacífica i multitudinària presa de possessió física. Aquest cop ha estat el Castell de Montjuïc, com fa ben poc va ser el Parc Central de Sant Martí, i abans els terrenys del Fòrum, i els espais lliures davant la mar, i tants i tants parcs que ha fet una ciutat tan diferent d'aquella de la meva infància en què la paraula parc només s'usava en singular, perquè tothom entenia que era el Parc de la Ciutadella.

Ara els espais s'han multiplicat, i també l'interès de la gent, que manifesta el seu esperit de propietari cívic sense cap timidesa, omplint, usant i criticant, com cal, tot el que sigui nou i públic, sense deixar d'usar, omplir i criticar, com cal, el que és públic i antic.

Aquesta vegada, a més, el nou espai tenia un valor simbòlic ben especial, i els 40.000 que hi van anar recordaven ben segur la trista sort i l'exemple dels presos polítics i socials executats als seus fossats, encapçalats per les figures de Francesc Ferrer i Guàrdia i del President Lluís Companys.

(article publicat a e-noticies)

Rabat

Aquest cop toca Rabat.

Hi vaig per a assistir al congrés de la Unió Socialista de Forces Populars (USFP), que es celebra durant tot aquest cap de setmana, i que és d'una importància extraordinària per raó de les actuals circumstàncies polítiques al Marroc.

La USFP és membre de la Internacional Socialista, i els socialistes d'arreu tenim un clar interés en l'èxit del seu congrés, però és indiscutible, per raons de veïnatge i de població marroquina que viu a la península, que nosaltres ens interessa especialment, i ben d'aprop, que els vagi bé als companys marroquins.


Ens continuarem parlant dilluns, si així ho voleu.

Exorcisme i medicina

Ho he llegit a la premsa, i me'n faria creus si això entrés en els meus costums.

Resulta que el Col.legi de Metges de Toledo organitza el proper 25 de juny, a l'hospital públic "Virgen de la Salud", una conferència amb el títol "Possessió demoniaca o malaltia mental. Estat de la qüestió al segle XXI", a càrrec d'un sacerdot catòlic especialitzat en demonologia i exorcismes, quin nom he decidit d'ometre.

Em sembla que els intents de donar prestància científica a coses com els exorcismes són coses que no s'han d'acollir a un hospital públic, que ha de donar servei sanitari a la ciutadania i, a més, ha de infondre confiança en que s'aplicaran mètodes cientifics moderns per als tractaments, i no precisament exorcismes.

Per aquelles coses que té la composició de les planes dels diaris, resulta que la noticia apareix just al costat del titular que indica que la "vident" de l'Escorial ha comparegut al Jutjat per a declarar en relació a un suposat delicte d'estafa als milers de persones que van cada primer dissabte de mes a presenciar "aparicions" de la Verge Maria.

No us deixeu influir per aquestes notícies, malgrat tot, seguim vivint a l'Europa occidental, i a començaments del segle XXI.

Contra las 65 horas

En Chicago, en 1886, fueron ejecutados los ocho sindicalistas que reivindicaban, junto a muchos otros, mediante una huelga que acabó con la tragedia de Haymarket, la jornada laboral de ocho horas. Fueron rápidamente conocidos como "Los mártires de Chicago".

Su memoria se conmemora cada año el 1º de mayo, con los actos reivindicativos, de consolidación de conciencia, y también festivos que se organizan en todo el mundo, excepto en Estados Unidos.

El 29 de octubre de 1919, en Washington, se acordaba el Convenio nº 1 de la Organización Internacional del Trabajo (OIT), por el que se establecían las ocho horas como jornada máxima de trabajo.

La lucha obrera había logrado esta reivindicación, y la lucha obrera la fue extendiendo y consolidando en todo el mundo, de forma que se considera ya como algo adquirido, imposible de modificar en perjuicio del trabajador, tal como recogen la mayoría de las legislaciones laborales.

Ahora el Consejo de Ministros de Trabajo de la Unión Europea ha acordado por mayoría - con la firme oposición del Gobierno de España, entre otros - la aprobación de una Directiva que establece como jornada máxima las 60 horas semanales, que pueden llegar a 65 en casos especiales.

Es de todo punto inadmisible, por más que se aluda al carácter voluntario para el trabajador, cuando sabemos cuales son los medios para que el trabajador no tenga más remedio que tener esa voluntad. Es un retroceso inimaginable, es la renuncia a las conquistas de años de lucha y al establecimiento de unas condiciones de trabajo aceptables.

Aún debe de pronunciarse el Parlamento Europeo, y es necesario que el clamor de los partidos y sindicatos de izquierdas en toda Europa se una para impedir que se consume tal jugada.

La opinión contraria a las 65 horas, a tamaño retroceso histórico, debe de manifestarse con fuerza tal que haga imposible que los miembros del Parlamento Europeo voten contra la voluntad así expresada por sus representados.

De què parlem quan diem vaga?

"Cessació en el treball, especialment amb vista a obtenir de l'empresa algun avantatge relatiu a millores de sou o de les condicions de treball." Així defineix el normatiu diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans la vaga.

N'hem vista alguna darrerament, com la dels conductors d'autobusos de Barcelona, o la dels treballadors de l'empresa Wagons Lits, entre d'altres que han afectat a ciutadans que utilitzen els serveis de les empreses contra les que es feien les vagues. En elles, els consumidors es veuen afectats com un efecte inevitable de la vaga contra empreses de serveis.

El que estan fent aquest dies un bon nombre de transportistes autònoms no és una vaga, ens hi posem com ens hi posem. És un conjunt de mesures de pressió sobre els ciutadans, que són en definitiva la part més feble, per tal d'aconseguir certes reivindicacions que es dirigeixen al Govern, i que no està en les mans dels consumidors concedir o no.

No entraré en la qüestió del preu del gasoil, de la seva subvenció amb càrrec als impostos, de la fixació o no de tarifes mínimes de transport, que sembla ser que és el que es discuteix, i que s'ha de resoldre d'una manera o altra.

Però això no és una vaga, és tota una altra cosa.

(article publicat a e-noticies)

¿Togas neutrales?

En cierto caso famoso, la titular del Juzgado de Instrucción de Valdemoro está investigando la supuesta participación de una mujer en el asesinato de su marido, cuando encuentra entre las grabaciones telefónicas ordenadas a la Guardia Civil una conversación de la Presidenta del Tribunal Constitucional con la persona investigada, sobre asunto que nada tiene que ver, como es la custodia de los hijos, que se ha realizado a instancias de una vecina de la Presidenta, y que finaliza con la cortés comunicación por parte de María Emilia Casas del teléfono de dos letradas especialistas en temas familiares y de violencia de género.

La juez de Valdemoro, en lugar de ordenar la destrucción de la grabación por no tener relación alguna con la investigación, acuerda remitirla al Tribunal Supremo por si la Presidenta del Tribunal Constitucional pudiese haber cometido un "delito de actos prohibidos" (sic), no pudiendo ignorar la repercusión pública y política que tendría esa remisión carente en absoluto de base jurídica.

La faena la completa un partido de la derecha, el PP, exigiendo responsabilidades de Emilia Casas, nada menos que por boca de Federico Trillo, que sabe bastante de instrucciones judiciales.

En otro caso famoso, el titular del Juzgado de Instrucción 47 de Madrid acuerda, con variación de su criterio anterior y en contra del parecer del Fiscal, permitir que Alternativa Española se persone como acusación popular en la causa que instruye sobre supuestos delitos de aborto cometidos en la Clínica Isadora.

El Juez no puede ignorar que esa decisión comporta poner al alcance de Alternativa Española todos los datos personales, incluidos los más íntimos, de veinticinco mujeres implicadas en los hechos.

La faena la puede completar un partido de ultra derecha extraparlamentaria como Alternativa Española, con una explotación política virulenta - como nos tiene acostumbrados - y sin valor jurídico agregado alguno a la investigación.

Ante estos síntomas, especialmente graves y a los que hay que sumar los casos de la resistencia ilegal de algunos jueces a la aplicación de la modificación del Código Civil que permite el matrimonio a todos con independencia del sexo, cabe preguntarse por la neutralidad de las togas, y por si la actuación de algunos de las que las lucen está sólo regida por la Ley, como debiera, o si es una actuación que más que al Derecho responde a la derecha.

¿Son neutrales esas togas?

No anem gens bé

Milions de persones amenaçades per una fam literalment mortal, amb una urgència marcada per l'esfereïdor ritme de les morts diàries per aquesta causa, esperaven els resultats de la reunió, en tinguessin o no notícia.

Però a Roma els esforços de la FAO (Food and Agriculture Organization of the United Nations) han estat ben inútils.

Malgrat els 500 milions d'euros compromesos pel govern espanyol, el resultat de la reunió ha consistit, bàsicament, en una declaració de suposades bones intencions referents a una major justícia del comerç mundial, que de vegades fa sospitar que no sigui tot just una cínica tapadora de la voluntat de continuar explotant mentre es pugui la injusta situació actual.

La mort per fam és la condemna diària, repetida, contínua, que pesa sobre milions de persones. És una condemna evitable amb els instruments que tenim, i és una condemna que no s'ha evitat.

No anem gens bé!

Una cita / XLIX

Il ne peut y avoir ni vraie liberté ni justice dans une société si l'égalité n'est pas réelle.

Jean Antoine Nicolas de Caritat, Marquis de CONDORCET (1743 -1794)

(No hi pot haver ni vertadera llibertat ni justícia en una societat si la igualtat no és real)

(No puede haber ni verdadera libertad ni justicia en una sociedad si la igualdad no es real)

Obama, candidat

Per fí, el canvi en què es pot creure és candidat a la Presidència dels Estats Units. Ha estat un procés llarg, segurament massa llarg.

Ara cal que els demòcrates demostrin la seva unitat en front de la possibilitat de perpetuar una administració republicana nefasta, i no només això, sino que posin de manifest les seves possibilitats de federar, d'unir, i de donar un impuls clar a la política de progrés.

Felicito ara al candidat Barack Obama, i el novembre felicitaré al President Barack H. Obama!

Contra los piratas

El Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas ha aprobado una Resolución por la que se autoriza a las marinas de guerra de los estados miembros a entrar en las aguas jurisdiccionales de Somalia para perseguir a los piratas, siempre con el consentimiento de Naciones Unidas y del Gobierno Federal de Transición de Somalia.

Se trata de una necesaria adaptación del Derecho Internacional a los tiempos actuales, en que la piratería constituye un grave problema para el ejercicio de los derechos económicos y de circulación marítima en varias zonas, aunque el caso de Somalia, al que se refiere la Resolución, es el más grave por el precario estado de las instituciones estatales, y el más conocido por los recientes episodios del yate francés Ponant y del pesquero español Playa de Bakio, seguidos por otros casos menos divulgados por la prensa española.

Los esfuerzos diplomáticos españoles, centrados en la cuestión desde hace tiempo por la importante presencia de pesqueros de matrícula española en la zona, ha dado sus frutos, que permiten el uso de la fuerza con carácter disuasorio y represivo, y con pleno respeto a los principios jurídicos básicos y al Derecho Internacional.

El permís i el jutge

D'ençà un mes, si fa no fa, conduir sense el pertinent permís és un delicte dels previstos al Codi Penal, en lloc de ser la simple infracció administrativa que era abans.

Tothom ho sap, encara que potser no tothom ho hagi assimilat prou. De fet molta gent, massa, continua conduint sense preocupar-se per tenir carnet o per tenir-lo retirat.

Això ha provocat que en aquest temps, i només a Barcelona. s'hagi començat cada dia una mitjana de deu processos judicials contra acusats d'haver comés aquest delicte, el que ens porta a tenir en aquest moment 300 expedients judicials més.

A un destacat jutge amb destinació a Barcelona li ha faltat temps per a manifestar que calen nous jutjats, amb tot el personal i material corresponents, per a assumir aquest increment de feina.

Ja em sembla bé que cadascú aprofiti qualsevol oportunitat per a reivindicar millors condicions de treball, i en el cas de l'administració de Justícia, això és més necessari que enlloc o, almenys, ho és tant com al lloc que més ho necessiti.

La solució, però, no crec que passi per aquí. Em sembla que el que cal es que la gent no condueixi sense permís perquè prengui plena consciència de la perillositat i del caràcter antisocial d'aquesta conducta, del risc per a la vida, la integritat física i els béns de les persones que comporta.

Això es pot assolir amb campanyes de totes les administracions implicades, però cal, per damunt de tot, que els ciutadans siguin conscients de la gravetat d'aquesta conducta i de la sagnia de vides que contribueix a crear.

(article publicat a e-noticies)

Demasiadas viviendas

El Ayuntamiento de Jerusalén ha aprobado el pasado jueves una variación en el orden de demolición de las viviendas ilegales del término municipal.

Esto no parece noticia de clase alguna, pero hay que tener en cuenta en primer lugar que la mayoría del término municipal está formado por territorio palestino ilegalmente anexionado al Estado de Israel, y en segundo lugar que la política de demolición de viviendas es de tal índole en Jerusalén que ha provocado incluso la existencia de un Comité Israelí contra las Demoliciones de Casas (ICAHD, en sus siglas inglesas por Israeli Committee Against Houses Demolitions), formado por israelís activistas por la paz.

De acuerdo con la reciente resolución municipal, de la que informa el periódico israelí Haaretz, no se demolerá vivienda ilegal alguna en terreno privada hasta que se hayan demolido todas las viviendas ilegales en terrenos públicos.

Una explicación se hace necesaria. Resulta que la asociación de colonos judíos "Ateret Cohanim", construyó ilegalmente en terrenos privados de Jerusalén Este, en el barrio de Silwan, una casa de siete pisos en la que viven ocho familias de colonos, y a la que llaman Beit Yehonatan. Estos colonos manifiestan que su objetivo es "judaizar" Jerusalén Este. La construcción ha sido declarada ilegal por todas las instancias competentes, incluido el Tribunal Supremo de Israel, y se iba a demoler con carácter inmediato si no fuera por el acuerdo forzado por la mayoría derechista del Ayuntamiento de Jerusalén.

Conviene saber que la mayoría de edificaciones ilegales por razones urbanísticas se encuentran en terreno público, y que la mayoría han sido edificadas por palestinos, que serán los afectados por la prioridad de demoliciones acordada.

Completemos el panorama recordando que en la misma semana se ha acordado la construcción de 900 nuevas viviendas para judíos en dos distintos barrios palestinos de Jerusalén Este.

Demasiadas viviendas para la paz. Demasiadas viviendas en el camino opuesto a la paz.

Sota els til.lers

Baixava ahir al vespre per la Rambla de Catalunya quan quelcom em va obligar a aixecar la vista, cosa que fem massa poc quan anem pel carrer, sempre amb la vista fixa a l'alçada dels ulls o a terra, per mirar de no ensopegar.

Allò que em va fer enlairar la vista era l'olor de la flor dels til.lers.

Quan vius a ciutat passa molt sovint que no t'adones de la lenta gradació dels canvis en la natura, així passes de veure només uns minúsculs brots a les branques dels depauperats plàtans de l'Eixample a veure'ls amb les amples fulles tot el desenvolupades que viure a les voreres els permet.

A mi em passa cada any el mateix amb els til.lers de la Rambla de Catalunya, veig que treuen fulla i me'n distrec del tot fins que la florida és ja tan intensa que l'aroma n'omple el carrer.

És un perfum que sobta al mig de la ciutat, que et transporta a un camp mig imaginat, i que et confirma cruelment que la primavera ja s'escola i l'estiu és al tombar de la cantonada.

Com el de les cireres, el temps de la flor del til.ler és curt. Aprofiteu-lo.