¿En qué momento se jodió el Perú?

Aquesta frase de "Conversación en la Catedral" va quedar gravada en la memòria de la gent de la meva generació que ja fa un grapat d'anys llegiem amb avidesa els autors del que es va anomenar "boom" llatinoamericà, que per a mí és molt més que un "boom", per a ser un senyal de temps en la meva biografia de lector, i una ampliació d'horitzons remarcable per als que estàvem confinats a l'univers literari europeu i nord-americà.

Avui la premsa vessa de lletra dirigida a la comentar la concessió del Premi Nobel de Literatura d'enguany a Mario Vargas Llosa.

He de dir que molta de la tinta periodística pot produir un embafament difícil de curar, i que una bona part té poc a veure amb la literatura i molt amb posicions polítiques ben conservadores amb la barreja d'algun element de reaccionària melangia d'imperis difunts.

Què voleu que us digui? A mi, Vargas Llosa m'agrada força com a escriptor, especialment per la citada "Conversación en la Catedral" i per "La ciudad y los perros", que han determinat la meva visió de Lima, de manera tal que quan la vaig veure de debó anava sempre buscant el referent dels espais que sortien en les novel·les de Vargas Llosa.

També em va agradar molt "La guerra del fin del mundo", pel seu ambient plenament exòtic vist des de la meva ben mediterrània ciutat, i per un ús realment prodigiós del llenguatge.

Quan la profundíssima discrepància política amb les postures cada cop més dretanes de l'autor em portaven a un refús de la seva literatura posterior, vaig acabar per llegir "La fiesta del chivo", i em va semblar una magnífica novel·la de dictadura, equiparable al menys a "El señor Presidente" del guatemaltec Miguel Ángel Asturias.

Escriptor considerable, o més que considerable, com el considero, no em fa res sumar-me a les felicitacions públiques que està rebent per tenir el Nobel.

Rebutjo fermament, en canvi, la faramalla patriotera organitzada al voltant d'un reconeixement dels mèrits de la seva obra literària, com ho faig també respecte a l'aprofitament dels qui passen a dir que el Nobel li dona la raó en la seva postura contrària als moviments de les esquerres americanes.

Bon, molt bon escriptor, espero amb impaciència la publicació del seu nou llibre.

Polític del que discrepo profundament, continuaré treballant políticament per l'avenç de les idees contràries a les seves.

Politically correct

Tornar de València, com acabo de fer, de veure-hi la magnífica exposició "La Glòria del barroc", i dir que parlaré de llengua, història i política, pot semblar realment un exercici extrem d'esport de risc.

No va, però, aquest comentari pel camí que alguns espereu, no hi trobareu cap debat del nom de la cosa, de la nostra llengua comuna, ni de les diverses i a voltes perverses utilitzacions polítiques que se'n fa, de la llengua mateixa, que és una mateixa llengua.

Ben lluny d'això, el que tracto és simplement posar de manifest la sorpresa que em va provocar llegir una frase de la primera pàgina del "Llibre d'ordenances del reial col·legi imperial de xiquets òrfens de Sant Vicenç Ferrer de València", segons transcripció exacta de l'etiqueta que l'identificava a la vitrina corresponent a l'església de Sant Martí.

La part que m'interessa de la frase en qüestió diu exactament "chiquets y chiquetes perduts e perdudes", i està escrita el 1584.

Si això no és d'una correcció política completa d'acord amb els més exigents paràmetres actuals, ja em direu quina altra cosa és.

Després diran alguns que ens inventem coses per a molestar i per a torturar la gramàtica.

Sembla que ja al segle XVI hi havia qui es preocupava de que quedés ben clar de què es parlava.

Del vertigen a la caiguda?

No fa pas gaire parlava sobre el vertigen que em provocava la situació de les reclamacions competencials i el tractament que es donava a la qüestió lingüística a Bèlgica.

Les darreres notícies han incrementat de manera important la meva sensació vertiginosa.

La tercera dimissió del Primer Ministre Yves Leterme (democratacristià flamenc) des de que va guanyar les eleccions legislatives de juny de 2007 pot ser una simple posada en escena, però respon ben clarament a un ambient cada cop més enrarit en les relacions flamenco-valones.

La persistència dels flamencs, majoritaris i rics, en separar la gestió de temes d'enorme importància per a la solidaritat social de la que puguin fer les institucions belgues deixa en molt mala posició els minoritaris i empobrits valons.

S'hi suma l'afer de la divisió de la circumscripció electoral BHV (Brussel.les- Hal-Vilvoorde) aprovada amb els vots exclusivament dels diputats flamencs, i que suposa impedir a desenes de milers de francòfons de la perifèria de Brussel.les optar per elegir candidats de la seva llengua, obligant-los a emetre el vot a favor de llistes flamenques o no votar.

Tot plegat fa témer que passem de la sensació de vertigen a una real i física caiguda, amb conseqüències de fractures molt més que greus.

Esperem que el seny s'imposi i l'art - tan belga - de la composició adobi la situació.

Qui no té feina, el gat pentina

El fet que els noms de les poblacions catalanes apareguin en català als senyals de trànsit existents a les carreteres catalanes està provocant una pentinada massiva de gats per part de gent que no té feina.

No cal dir que el fet que a Catalunya a les fleques el pa s'anomeni pa fa anar també les pintes de gat a gran velocitat. Si hi afegim allò que ja no té nom, és a dir que els horaris d'atenció al públic figurin a Catalunya en català, amb números és clar, però en català, comprendreu que la frisança pentinadora de gats no tingui aturador.

A la gent de "El Mundo", que ha acabat la feina de denúncia de la conspiració etarra-serveis secrets-islamistes-monclovita per l'onze de març, privada com està ja per sentència de la seva ració de pólvores bòriques, li cal urgentment pentinar el gat.

Inventar-se una situació d'enfrontament lingüístic a Catalunya els ha semblat una bona manera d'entretenir-se, i no els ha fet cap angúnia jugar amb coses tan sensibles com les que juguen, car creuen que poden treure així algun profit en la seva campanya contra la convivència.

Aprofitar les sensibilitats a flor de pell, jugar amb el desconeixement del que realment passa a Catalunya, excitar les passions són les armes que han decidit d'emprar per atacar els diferents governs socialistes.

Tant de bo pentinessin el gat físicament, potser es calmarien i deixarien que la gent visqués i convisqués en pau.

(article publicat a e-noticies)

No ho faré

Aniré un pas més enllà del que segons Melville va fer l'escrivent Bartleby i, enlloc del ja clàssic "I would prefer not to" (preferiria no fer-ho), dic que no ho faré.

No parlaré de l'autodenominat "Manifiesto en defensa de la lengua común", per causa del qual es barallen els més representatius medis de la premsa de dretes madrilenya mirant d'aconseguir el màxim nombre de signatures.

Em sembla que parlar-ne els fer el joc als qui se l'han inventat i, sobre tot, a tots els qui l'esbomben sense cap preocupació per la llengua castellana, sinó empesos només per designis polítics d'enfrontament i divisió.

Mantindré simplement el que sempre he dit, a Catalunya no hi ha cap problema amb els usos de les diferents llengües, i si n'hi ha és per l'escasa presència pública del català.

O, si em permeteu una afirmació menys frívola del que sembla, el major problema lingüístic a Catalunya és el baix nivell de coneixement de llengües estrangeres, especialment de l'anglès.

(article publicat a e-noticies)

Vertigen

El coneixement de vàries llengües és bo, sense discussió. Usar-les i poder-les usar totes en llibertat és igualment bo, em sembla que també sense discussió.

Enfrontar la gent usant la llengua com a mer instrument polític és dolent, sigui on sigui que es faci.

Portar l'enfrontament i l'exclusió lingüística a l'extrem de mirar d'impedir que desenes de milers de francoparlants puguin votar, o no, candidats francoparlants i obligar-los a elegir exclusivament entre candidats flamencs és quelcom més que dolent.

Trencar el territori brusel.lès, clarament compacte, per a aconseguir aquesta finalitat és quelcom més que irresponsable. Fer-ho usant exclusivament els vots dels diputats flamencs i amb el desacord total i ple dels diputats francoparlants va força més enllà de la mera irresponsabilitat.

Tot plegat produeix una frisança estranya que, quan veiem el lleó de Flandes associat a la creu celta, es converteix en vertigen.

El jacobins formen club

En una versió anacrònica i caricaturesca de la Société des amis de la constitution séants aux Jacobins à Paris, coneguda pels seus enemics com Club des Jacobins, els immortals de l'Acadèmia francesa i la gerontocràcia senatorial del Palau de Luxemburg han posat la proa contra la reforma constitucional aprovada per l'Assamblea Nacional per la qual es reconeix que les llengües regionals formen part del patrimoni de la República.

La virulenta reacció senatorial i acadèmica a una tímida reforma constitucional exposa a la llum pública els trets més extremistes d'un jacobinisme mal entès, ahistòric, que confon la brillant i justa defensa de l'igualtat amb l'aplicació d'un uniformisme anorreador de la diferència i la diversitat.

Aquest enfrontament amb el corrent europeu que es concreta en la "Carta europea de les llengües regionals i minoritàries" ve a oposar-se al bri d'esperança que ens va donar la votació de l'Assemblea Nacional que permetia obrir la via al respecte a la diferència.

Tant de bo que el Congrés que ha de reunir conjuntament Senat i Assemblea Nacional el proper juliol a Versalles ho adobi.

(article publicat a e-noticies)

Una bona notícia

Dijous passat a la nit, l'Assemblea Nacional francesa va aprovar una proposta de modificació de la Constitució de la República, que comporta que el seu article primer constati que "les langues régionales appartiennent au patrimoine [de la Nation]".

La proposta d'esmena ha estat presentada, ben de sorpresa, per la majoria parlamentària de dreta, i ha estat aprovada per la quasi unanimitat dels diputats.

Això garanteix gairebé del tot que l'esmena s'incorporarà a la Constitució quan es reuneixi el Congrés - reunió conjunta de l'Assemblea Nacional i del Senat - a Versalles el proper juliol.

Aquesta modificació constitucional hauria de permetre superar l'obstacle posat pel Consell Constitucional a la ratificació per França de la Carta europea de les Llengües minoritàries i regionals, que els atorga una especial protecció, tot imposant als estats obligacions respecte a les mateixes. Aquesta Carta va ser aprovada pel Consell d'Europa el 1992, i signada per França el 1999, però la seva ratificació, indispensable per a que entri en vigor a França, va ser vetada pel Consell Constitucional.

La reforma constitucional és un fet històric per a una República com la francesa que ha basat bona part de la seva identitat en el monolingüisme absolutament reforçat per l'administració.

Crec que és una bona notícia per a tothom, per tal com suposa un eixamplament de les llibertats dels nostres veïns del Nord en l'àmbit lingüístic.

Ara, per a que tot anés bé, només faltaria que el govern de la dreta francesa faci el pas de tornar a tramitar la ratificació de la Carta europea.

(article publicat a e-noticies)

El català arreu

El PP n'està en contra, naturalment.

Només ha calgut que els socialistes andalusos formulessin en el marc de les seves eleccions autonòmiques del 9 de març una modesta proposició per a que les Escoles Oficials d'Idiomes atenguin la demanda de classes de català, gallec i euskara per a que l'inefable Javier Arenas, líder dels populars andalusos, posés el crit al cel i s'esgargamellés acusant Manuel Chaves de donar arguments als nacionalistes i d'estar en contra dels drets dels castellanoparlants.

Deixant de banda el fet que Arenas va oblidar que a l'Escola Oficial d'Idiomes de Madrid, autonomia diem que governada per Esperanza Aguirre, del PP, es donen classes de català, gallec i euskara, sembla que no té clar per a què serveixen les escoles d'idiomes. Qualsevol persona - normal, això sí - diria que són per a ensenyar-hi idiomes, però sembla que al tal Arenas li agradaria més que s'hi fessin classes de dansa, excloses, però, la sardana i el ball pla d'Alinyà.

Nosaltres, els socialistes d'arreu, creiem que es bo el coneixement de les llengües que es parlen a Espanya, i que és bona la oferta d'ensenyament de les mateixes, encara que es podria anar un xic més enllà per tal d'evitar que sigui més fàcil estudiar català a Munich que a Burgos. Creiem que el coneixement de la realitat plural i diversa és bo per a la convivència i per al nivell cultural de tothom.

Però està clar que el PP n'està en contra, i que amb les seves propostes de segregació lingüística a les escoles catalanes pretén que ni tan sols tots els catalans coneguin el català.

Siguem seriosos

Ara vénen eleccions generals, i cal que ens les prenguem amb tota la seriositat que es mereixen, que és la de la importància del que ens hi juguem.

No ens hi juguem, per descomptat, el govern de la Generalitat, ni es tracta de la segona volta de cap altra elecció.

Ens hi va decidir qui governa a Espanya, i no s´hi val a dir - com fan alguns - que això és quelcom que no ens afecta, ni que tothom és igual, perquè les dues coses són ben falses.

Davant aquesta situació, molts diuen que maldaran per influir en el govern d'Espanya, o per a condicionar-lo, segons com es miri.

Siguem, però, seriosos i reconeguem que només hi ha dues opcions que poden, no influir, sinó governar.

De les raons per a preferir els socialistes als hereus d'Aznar n'anirem parlant - ben seriosament - en les setmanes que vénen, però avui no puc deixar estar sense esmentar-les les intencions confessades per Rajoy sobre l'ensenyament de les llengües.

Penseu-hi seriosament, i decidiu si preferiu que sigui ell qui governi o els qui defensem el model, pacíficament acceptat per gairebé tothom, d'unitat de línies educatives amb el català com a llengua vehicular.

(article publicat a e-noticies)