Bones notícies electorals

Aquest cap de setmana ha estat abundós en bones notícies electorals, i cal dir-ho ben alt i fort quan alguns prediquen la inevitabilitat de l'autocompliment de les profecies de predomini neo-liberal al nostre país.

D'una banda, els companys de l'SPD alemany han aconseguit conservar el seu lloc al govern del Land de Renània-Palatinat, i han aconseguit, en aliança amb els vencedors Die Grünen, entrar al govern del Land de Baden-Württemberg, que era monopolitzat per la dretana CDU des del final de la II Guerra Mundial.

D'altra banda, els companys del Parti Socialiste francès han arrassat a la segona volta de les eleccions cantonals, que serveixen per a conformar els òrgans polítics dels departaments, que estaràn governats per les esquerres en una amplíssima majoria de casos. El PS ha superat el 35% dels vots, seguit de la dretana formación sarkoziana UMP, que s'ha d'acontentar amb un raquític 18%.

A més, a Catalunya Nord, el PS ha barrat el pas als feixistes del FN i ha arrabassat tres escons del Consell General a l'UMP. Celebro especialment l'elecció de la meva amiga Toussainte Calabrese pel cantó de Baix Vernet i del meu amic Jean-Louis Chambon pel cantó de Sant Jaume, ambdós de Perpinyà.

Sembla que ni els socialdemòcrates alemanys de l'SDP ni els socialistes francesos del PS estaven tan malament!

Ara es tracta de demostrar que nosaltres estem molt millor del que diuen les enquestes i que alguns volen convertir en una veritat a la que ens hauriem de rendir.

Feina en queda molta, som-hi!

Perquè?

En Philippe Claudel, a qui considero un molt bon novel·lista per Les Âmes grises, Le rapport Brodeck i d'altres, ha trobat temps per a escriure-la, Stock ha decidit publicar-la i jo he perdut el temps llegint una cosa titulada L'Enquête.

Perquè?

No crec que la necessitat de sortir a cada "rentrée" literària francesa ho justifiqui, i no he estat capaç de trobar cap mèrit ni literari, ni de tesi, ni de fons ni de forma en aquesta publicació, més enllà d'una errònia evocació de Kafka, que mereix molt més respecte.

El mercat no hauria de tenir el poder de destruir la literatura.

Europa, anys trenta?

Prou que em sap greu, però hi ha moments en que llegint les notícies, sigui als diaris o als nous mitjans de comunicació, tinc tota la sensació d'estar vivint a l'Europa dels anys trenta, del periode conegut como "entre-deux-guerres" i, a més, d'estar-ho fent amb una inconsciència generalitzada ben pròpia d'aquella època, tal com ens mostra l'il·lustració de Rudolf Schilchter a la República de Weimar.
Algú creu de debó que la policia francesa no té uns fitxers, ben poc secrets però ben il·legals, amb les dades ètniques dels romanesos, dels que anomenen "gens du voyage" i les seves suposades especialitats delictives per famílies? El precedent de la circular policial, retirada en ser descoberta, això sí, que indicava els romanesos com a objectiu preferent de desallotjaments i d'expulsions abona la clara sospita de que l'arxiu existeix.
Ningú no sent esgarrifances davant d'això? A ningú li venen records, propis o llegits o heretats, dels precedents de llistes de famílies classificades per ètnies?
Ningú fa res quan podem llegir a Europa Press que un regidor del PP de Leganés manifesta en un escrit que publica voluntàriament que caldria retirar la tutela dels fills als pares comunistes?
Creieu que per aquest camí anem gaire bé?
Jo no em resigno, i crec que no ens podem resignar.

Al bell mig de França

Gairebé al centre del geomètric hexàgon que és la França metropolitana, a la riba del Loire i ben prop d'Orléans.

Allà s'ha donat un cop més la trobada familiar amb els meus vincles francesos més pròxims.

Dies de reposades xerrades, no només de remembrances.

Costa molt en aquests dies recòrrer al tòpic de la "dolça França". L'ambient hi és carregat, la crisi, el populisme governamental, la sensació de baix tó, la difuminada depressió col·lectiva són elements actuals que cal tenir molt en compte.

Cal seguir amb molta atenció el que està passant amb les banlieues i amb el que ells en diuen les gens du voyage.

La fractura social no es resol amb debats cesaristes sobre l'essència de ser francès, ni amb deportacions col·lectives contràries al dret internacional per molt que la llibertat de circulació dels romanesos encara no sigui efectiva a França.

Trobada familiar, per tant, però preocupació social i política.

Tenim visita

Ahir varem rebre al Congrés dels Diputats el President de la República francesa, Nicolas Sarkozy, que estava de visita d'Estat a Madrid. Va ser formalment l'acostumada sessió solemne que aplega Diputats i Senadors per a sentir al visitant. El cert és que va ser una mica més que això.

Des de la sideral distància ideològica i la molt més que considerable distància política que me'n separen, he de reconèixer que aquest home té ofici.

Va venir, a més, disposat a dir coses no només protocol.làries davant les Corts Generals, el que sempre és d'agrair, i a fe que ho va fer.

La premsa en parla, però vull destacar aquí tres coses que considero de la més alta importància:

1.- El compromís del manteniment de l'aliança de ferro contra el terrorisme d'ETA.

2.- La convicció de la necessitat de que Espanya tingui seient propi al G20, i el compromís d'ajudar a aconseguir-ho.

3.- El compromís de que en un termini de tres anys hi hagi la connexió de TGV entre Barcelona i Lió, el que significa Barcelona-París, i que comporta fer les obre necessàries entre la frontera i Montpeller. També el compromís sobre les infraestructures d'interconnexió elèctrica.

Ara només queda complir!

Odi

Per tercer cop en relativament poc temps, persones individualment desconegudes, però de ben coneguda pertinença ideològica, han profanat les tombes musulmanes del cementiri militar de Ntre. Dame de Lorette, prop d'Arras, a França.

Els símbols pintats a les làpides no deixen cap espai al dubte. Han estat els qui prediquen les diferències racials, la superioritat dels uns sobre els altres; els qui històricament van negar la condició d'humans als seus enemics per a aniquilar-los millor.

Els qui practiquen l'odi al diferent, al de fora, al divers, al qui no es conforma amb el motllo estricte del que diuen que és bo, aquests han estat els autors materials.

La responsabilitat, però, em sembla més extensa. És responsable tot el qui predica la por, la necessitat de puresa europea, la sospita sistemàtica sobre les intencions dels altres. És responsable qui parla sempre de l'enfrontament de civilitzacions, de les amenaces a un occident que s'assumeix com a superior.

És responsable qui fomenta l'odi.

Final de procés?

Després d'un llarg i escabrós procés, que inclou un Congrés no conclusiu, dos torns de votació directa dels afiliats, i la resolució de l'òrgan de direcció política, el Consell Nacional del Partit Socialista francès ha confirmat que la nova primera secretària és Martine Aubry.

La seva trajectòria política és prou coneguda i ha lluitat en les seves diverses responsabilitats en circumstàncies no gens fàcils, però ara s'enfronta a un repte tan important que podríem dir que és decisiu per al futur del socialisme francès o, pel cap baix, per al futur del Parti socialiste.

Desitjo de tot cor que se'n surti. Per a això li caldrà la col.laboració de tots els socialistes, no només dels inscrits al partit francès. Crec que la solidaritat internacional es demostra també amb la disponibilitat en moments complicats, i em sembla que a això estem cridats els socialistes europeus en general.

Podeu trobar informació abundant sobre el tema a Le Monde, Libération i Le Nouvel Observateur.

El carro pel pedregar!

El cert és que em reca comentar-ho, però no serviria de res amagar el cap sota l'ala.

Els companys i companyes del Parti socialiste francès han tingut un mal congrés, un pèssim congrés.

La reunió d'aquest cap de setmana a Reims no sembla haver servit per arribar a acords polítics, que és per al que han de servir els congressos, i tot queda ara a la decisió directa dels militants a través del vot directe. Això farà, sens dubte, que hi hagi algú que guanyi, però farà també que hi hagi molts que perdin, i aquest no és un bon sistema de recuperar la confiança política i l'iniciativa que cal per a desbancar la dreta.

La premsa francesa ho reflexa amb alguns matisos dins de la crítica, com ho podeu veure a Libération, L'Obs i Le Monde.

Cal confiar, no ens queda més remei que fer-ho, que la votació de dijous produeixi un resultat encertat, però hi ha símptomes més que preocupants d'una falta d'entesa massa profunda en el si del Partit.

Cal, és obvi, que algú estiri per a treure el carro del pedregar. Qui, i com, és el que han de decidir ara els companys i companyes.

Els desitjo molta sort, i el més gran encert polític!

La fina pell del califa

Això era i no era, fa molt de temps, en un país tant llunyà que gairebé ni surt als mapes, un califa que havia passat molt temps - pràcticament des de nen - volent ser-ho, i que per fi ho va aconseguir després de molt bregar com a aprenent de shariff, i de barallar-se amb els seus oncles, i de fer-los la traveta i alguna altra entremaliadura d'aquesta mena.

Aquest califa volia que tothom l'estimés, i li digués coses boniques, i estigués d'acord amb ell, i quan això no passava s'emmurriava fins al punt de perdre les exquisides i polides formes de tracte que eren l'orgull del país. La gent va quedar horroritzada quan un dia, en una fira que es feia a la capital del país, un pagès no va estar d'acord amb el califa i aquest li va dir: "Fot el camp, pobre imbècil!"

El país, encara que llunyà i gairebé fora dels mapes, era famós per la sàtira que sabien fer els seus habitants, i tenia fins i tot un dita que afirmava que es podia morir de ridícul.

Així doncs, uns habitants del país llunyà van decidir fer una mica de xerinola amb el califa i una joveneta que també volia ser califa, però que li va sortir malament, i es van empescar de treure un llibre amb instruccions per a fer vudú contra el califa regnant i contra la califa frustrada, amb una nina de pega per a poder-hi clavar les agulles de rigor.

La califa frustrada s'ho va empassar i no va dir res, però el califa regnant, que tenia la pell molt fina, s'ho va prendre molt malament, i va enviar els qui havien fet el llibre i la nina davant els cadís, per a que els obliguessin a deixar de vendre coses tan dolentotes.

Va passar, però, que els cadís se sabien les lleis i no tenien por del califa i li van dir que de cap manera no podien fer el que els demanava, i el califa va fer el ridícul.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.

P.S.: Si voleu podeu trobar a Le Monde un article que explica una cosa que ha passat a França amb el President Sarkozy, i que, naturalment, no té res a veure amb el conte que us he explicat.

Perpignan, encore!

Ahir al matí vaig rebre la trucada de la candidata socialista Jacqueline Amiel-Donat, donant-me la bona notícia. El Tribunal Administratiu de Montpeller havia fallat l'anul.lació de les eleccions municipals de Perpinyà, i la seva repetició sota el control d'un jutge del Tribunal. Cap la possibilitat de recurs davant el Consell d'Estat, que endarreriria tot el procés per uns set mesos.

La democràcia ha estat restablerta d'acord amb les lleis de la República, posant fi al vergonyós espectacle d'una ciutat governada pel qui s'havia aprofitat de fraus electorals tan abundants com grollers, que anaven des de firmes d'electors que no havien comparegut, a delegacions de vot signades amb la mateixa creu totes elles, fins al grotesc incident dels mitjons del President d'una secció electoral - germà d'un candidat de la dreta - que varen ser trobats per la policia farcits de paperetes electorals.

La socialista Jacqueline Amiel-Donat, que ha menat el combat jurídic i polític contra el frau, tornarà a encapçalar la llista que vol posar fi al domini municipal de Perpinyà per la família Alduy, actualment integrada en el dretà partit UMP, de Sarkozy, que ostenta l'alcaldia de pare en fill des del 1959.

La delegació dels socialistes perpinyanesos que va compartir amb els socialistes de l'Eixample la botifarrada popular contra les 65 hores diumenge passat ja ens havia comunicat per boca de la pròpia candidata les esperances que tenien en el restabliment del dret.

Ara poden estar segurs de la nostra alegria i de la nostra solidaritat activa.

Podeu veure la notícia a diaris tan diferents com Le Monde, Midi Libre i Le Nouvel Observateur.

PS: Avui també treu la notícia l'Avui, juntament amb un seguit de comentaris indocumentats i tergiversadors, que són responsabilitat només dels lectors, però que volen dir quins lectors hi ha a cada lloc.

França endins

L'any vinent es mostra completament avar en matèria de ponts.

Per això cal aprofitar els d'enguany que, en canvi, ha estat ben generós en la matèria.

Així doncs, ens n'anem de pacífica i familiar expedició rural, França endins.

No n'hi ha prou amb un govern de dretes per matar la meva francofília.

Ja ens reveurem, si ho voleu, a la tornada.

Edvige

No es tracta d'una novel.la d'anticipació social, d'aquelles que alguns en diuen de ciència-ficció política. No és tampoc el nom d'una misteriosa dama nòrdica, protagonista d'algun bromós relat.

És quelcom molt més brutal, és el nom que ha donat el govern francès a un mecanisme informàtic d'informació policial de proporcions desconegudes en règims democràtics.

Edvige és l'acrònim de "Exploitation documentaire et valorisation de l'information générale" (explotació documental i valoració de l'informació general, en traducció literal).

Aquest sistema, quina descripció detallada podeu trobar en el decret 2008-632, de 27 de juny, que el crea, permet l'acumulació d'informació de persones que suposin un perill potencial per a la societat, entre les que es compten els que pretenguin, exerceixin o hagin exercit un mandat polític, sindical o econòmic o que tinguin un paper institucional, econòmic, social o religiós significatiu.

Les dades acumulades, ultra l'adreça, estat civil, professió, signes particulars, s'estenen a desplaçaments, antecedents judicials, fotografies, comportament, i opinions polítiques, filosòfiques i religioses i afiliació sindical.

Aquestes dades també poden acumular-se de les persones amb les que l'individu potencialment perillós tingui o hagi tingut una relació directa i no fortuïta.

Això està passant al si de la democràtica Europa, i a la França que va donar l'esperança de llibertat al món.

Pensem-hi i, sobre tot, actuem!

Vacances!

Cap a la França profunda, a una població prop d'Orléans, per a uns dies de retrobament amb família que només veig de temps en temps.

Fins a la tornada!

El jacobins formen club

En una versió anacrònica i caricaturesca de la Société des amis de la constitution séants aux Jacobins à Paris, coneguda pels seus enemics com Club des Jacobins, els immortals de l'Acadèmia francesa i la gerontocràcia senatorial del Palau de Luxemburg han posat la proa contra la reforma constitucional aprovada per l'Assamblea Nacional per la qual es reconeix que les llengües regionals formen part del patrimoni de la República.

La virulenta reacció senatorial i acadèmica a una tímida reforma constitucional exposa a la llum pública els trets més extremistes d'un jacobinisme mal entès, ahistòric, que confon la brillant i justa defensa de l'igualtat amb l'aplicació d'un uniformisme anorreador de la diferència i la diversitat.

Aquest enfrontament amb el corrent europeu que es concreta en la "Carta europea de les llengües regionals i minoritàries" ve a oposar-se al bri d'esperança que ens va donar la votació de l'Assemblea Nacional que permetia obrir la via al respecte a la diferència.

Tant de bo que el Congrés que ha de reunir conjuntament Senat i Assemblea Nacional el proper juliol a Versalles ho adobi.

(article publicat a e-noticies)

Perpignan, encore!

Els companys del Parti Socialiste de Perpinyà m'han convidat a participar i parlar avui a una reunió organitzada per la "Nouvelle Union avec la Gauche", candidatura municipal encapçalada per la companya Jacqueline Amiel-Donat, que va ser perjudicada en les darreres eleccions per les més grolleres manipulacions - paperetes als mitjons incloses - i que no s'hi resigna.

La reunió vol ser una ocasió festiva, amb músiques diverses, i reivindicativa, amb intervencions polítiques dels més destacats membres de la candidatura que uneix a pràcticament tota l'esquerra perpinyanesa, així com les solidàries del diputat PS Mahfoudh Romdhani, del parlament brusel.lès, i la meva com a diputat del PSC a Corts Generals.

Es tracta de reivindicar la dignitat de la política, el valor de la voluntat popular, la dignitat dels valors republicans, i la solidaritat de les esquerres europees front a la descarnada actuació de la dreta de Perpinyà.

Els companys i companyes del PS i el conjunt de les esquerres de Perpinyà demanen la nostra solidaritat. Hi tenen dret. Actuem, donem a conèixer la situació i els fets, i fem que sobre la dreta perpinyanesa recaigui tota la vergonya de la seva actuació.

En seguirem parlant a la tornada.

Una bona notícia

Dijous passat a la nit, l'Assemblea Nacional francesa va aprovar una proposta de modificació de la Constitució de la República, que comporta que el seu article primer constati que "les langues régionales appartiennent au patrimoine [de la Nation]".

La proposta d'esmena ha estat presentada, ben de sorpresa, per la majoria parlamentària de dreta, i ha estat aprovada per la quasi unanimitat dels diputats.

Això garanteix gairebé del tot que l'esmena s'incorporarà a la Constitució quan es reuneixi el Congrés - reunió conjunta de l'Assemblea Nacional i del Senat - a Versalles el proper juliol.

Aquesta modificació constitucional hauria de permetre superar l'obstacle posat pel Consell Constitucional a la ratificació per França de la Carta europea de les Llengües minoritàries i regionals, que els atorga una especial protecció, tot imposant als estats obligacions respecte a les mateixes. Aquesta Carta va ser aprovada pel Consell d'Europa el 1992, i signada per França el 1999, però la seva ratificació, indispensable per a que entri en vigor a França, va ser vetada pel Consell Constitucional.

La reforma constitucional és un fet històric per a una República com la francesa que ha basat bona part de la seva identitat en el monolingüisme absolutament reforçat per l'administració.

Crec que és una bona notícia per a tothom, per tal com suposa un eixamplament de les llibertats dels nostres veïns del Nord en l'àmbit lingüístic.

Ara, per a que tot anés bé, només faltaria que el govern de la dreta francesa faci el pas de tornar a tramitar la ratificació de la Carta europea.

(article publicat a e-noticies)

De l'urna al mitjó, o del mitjó a l'urna?

A Perpinyà només 574 vots van separar diumenge 16 de març la llista de la "Nouvelle Unión avec la Gauche" de la de l'alcalde sortint, Jean-Paul Alduy, senador de la majoritària i dretana UMP.

És un resultat electoral que no quadra gens amb la sensació que me'n vaig endur de la meva participació en la campanya municipal, i que, si us vaga, podeu llegir aquí i aquí.

Podríeu pensar que es tracta simplement d'una elecció municipal amb les forces molt equilibrades, i que cal saber perdre, tant en política com en moltes altres coses de la vida.

Hi ha, però, una característica que fa la situació bastant peculiar, tal com explica en detall el diari Le Monde, poc sospitós de publicar informacions no fiables o poc contrastades.

Cal reconèixer que no es gaire habitual que la policia trobi paperetes en els mitjons d'un president de mesa electoral, ni que els vots per delegació apareguin sense firma, o que no coincideix el nombre de vots amb el d'electors que signen haver votat en les llistes previstes a l'efecte, o que els electors es trobin en el moment de votar que algú ha signat en el seu lloc, per exemple.

Queda per esclarir si el president de mesa, germà d'un candidat de la dreta, passava les paperetes que tenia al mitjó a les urnes, o treia de les urnes les paperetes de l'esquerra i se les posava al mitjó, o una combinació d'ambdues coses, car se li van trobar paperetes de les dues candidatures.

Això ho determinarà la jurisdicció penal que intervé en l'afer per la possible comissió d'un delicte electoral, que té una pena prevista de multa i de fins a cinc anys de presó.

Caldrà, també, que la jurisdicció administrativa determini si procedeix o no la nul.litat de les eleccions que es demana en el recurs presentat per la companya socialista Jacqueline Amiel-Donat en representació de la llista "Nouvelle Union avec la Gauche".

En qualsevol cas, la vergonya democràtica ha caigut aclaparadora sobre la dreta perpinyanesa, mentre a l'alcalde ni li passa pel cap dimitir.

Per una simple raó d'higiene democràtica cal solucionar el cas, i per la mateixa raó cal que els socialistes d'arreu - però molt especialment els de Catalunya - expressem la nostra solidaritat amb les esquerres i, en general, amb els demòcrates de Perpinyà.

Cal que els valors republicans siguin restaurats!

Retorn de Perpinyà

Entusiasme, confiança en les possibilitats de la "Nouvelle union avec la gauche", convenciment d'estar vivint un moment històric, determinació indubtable d'unitat, voluntat de vèncer.

Aquestes són algunes de les sensacions que suraven en el nombrós públic que ahir va aplegar el míting en què vaig participar a Perpinyà, juntament amb els caps de les tres llistes fusionades per a la segona volta de les eleccions municipals. El mateix era perceptible al carrer, amb la gent que aturava els candidats i els electes que els acompanyaven per tal de mostrar-los el seu suport i prometre espontàniament el vot.

Tinc el flaire i el convenciment de la victòria de l'esquerra, de que - com vaig dir al míting - el moviment de fons que es detecta en la ciutadania de Perpinyà es convertirà diumenge en una gran onada que netejarà l'ajuntament de tot el que és vell i polsegós.

Amb la socialista Jacqueline Amiel-Donat com a alcaldessa, el canvi arribarà a Perpinyà, i començarà el futur.

Perpinyà

Viatge massa ràpid a Perpinyà. Una simple anada i tornada.

Es tracta de col.laborar en la campanya electoral municipal i de sostenir, naturalment, la llista "Nouvelle union avec la gauche" encapçalada per la socialista Jacqueline Amiel-Donat, en què participa el Parti Socialiste, els Socialistes Dissidents, el Parti Communiste, els Radicaux de Gauche, el MoDem (Mouvement Démocratique), l'Esquerra Catalana i Convergència Democràtica.

Participaré en el míting d'aquesta tarda, primer acte públic després de la concreció de l'aliança per a la segona volta electoral que es decidirà diumenge 16 de març.

És l'oportunitat que té el poble de Perpinyà de tenir un canvi municipal després que el primer Alduy guanyés les eleccions de 1959, i aquest cop va de bo, és possible, i cal.

La solidaritat socialista s'expressa també d'aquesta manera.

La gent d'esquerres

La gent d'esquerres existeix a França, i n'ha donat bona prova diumenge passat en la segona volta de les eleccions legislatives.

Per a situar una mica la qüestió, cal que recordem que la V República és un règim eminentment presidencial, amb gran concentració de poder i amb una importància relativament menor de l'Assemblea Nacional, única cambra que es sotmet a votació en la totalitat dels seus escons.

Diumenge, amb un lamentable índex d'abstencions que té causes múltiples, entre elles potser el tractar-se de la quarta votació en tres mesos, la gent d'esquerres va sortir a votar els seus candidats, els candidats de l'esquerra.

Així podem veure que, en percentatge de vots, el Partit Socialista va obtenir un 45,01, el Partit Comunista Francés un 3,30 i els Verds un 0,44. Sumat tot això resulta un 48,75 % de vots indiscutiblement d'esquerres front al 47,79 % de la UMP del dretà Sarkozy.

Això ha suposat que, malgrat un sistema electoral dissenyat per a reforçar ultra mesura la majoria del primer partit en vots, la UMP ha vist baixar el nombre dels seus diputats de 359 fins a 324, i el Partit Socialista ha passat de 149 a 205 diputats.

Cert, la majoria absoluta és de la dreta, ningú ho discuteix, però el vot de la gent ha trencat el mandat mediàtic que imposava la desaparició pràctica dels socialistes. La majoria està trista des de la nit electoral, i els d'esquerres es plantegen les actuacions de cara al futur.

La gent d'esquerres, le peuple de gauche, continua existint, vota i espera, ben segur, que el Partit Socialista lideri una redefinició de l'esquerra política que li doni possibilitats reals d'aplicar polítiques en favor de la justícia social i en defensa dels valors republicans.

Toca ara als companys del PS treballar sense descans, i sense equivocar-se, en aquesta direcció.

P.S.: La primera sortida pública de la "nova idea" de partit demòcrata, el Mouvement Demòcratique (MoDem), de François Bayrou, ha obtingut un 0,44 % de vots i, potser, quatre diputats.