Ai, la diferència!
Divendres a la tarda a Madrid. A fora 37 graus, a dintre 22 dels 25 estudiants del Màster de Cooperació Internacional de la Universitat Pontifícia de Comillas, amb aclaparadora majoria femenina.
Es tracta d'una sessió amb les forces polítiques que han organitzat els estudiantes, més ben dit les estudiants, en forma autogestionària per compensar una mancança que han trobat en el programa oficial, que acabava el dia abans.
Es tracta, per tant, d'una assistència absolutament voluntària, volguda pels qui creuen que és bona per la seva pròpia formació, cosa que posa encara més en valor el pràctic ple d'estudiants.
Per incompareixença - congrés obliga - del representant del PP, ens trobem només l'enviada d'IU, diputada en l'anterior legislatura a qui les urnes han deixat fora d'aquesta, i jo mateix.
Les nostres exposicions reflecteixen ben palesament el consens en matèria de política de cooperació que s'ha anat ordint en la societat i que s'ha manifestat en unanimitats gairebé permanents en la Comissió de Cooperació Internacional del Congrés dels Diputats, fins a l'extrem que començo la meva intervenció amb una erudita cita dels inspectors Dupont i Dupond, inseparables companys de Tintin: "Jo diria més ..."
De sobte apareix la frisança d'incomoditat de coincidir amb el Govern, això no pot ser de cap de les maneres, cal buscar desesperadament la diferència, i comença la cerca del detall marginal, d'alguna cosa annexa, de cert incompliment de previsió temporal, per posar de manifest la puresa de la política d'algú front als altres.
Llàstima! De debò que no crec que aquest sigui el millor camí per a plantejar el perfil propi, i em sembla que no s'ha d'amagar que tenim molts, moltíssims plantejaments en comú, i posicions polítiques compartides.
El grup d'assistents, magnífic i vocacional ens convida a allò tan madrileny de "tomar algo" a la cafeteria del davant, i la conversa és fluida, clara, interessant i sense enfrontament de cap mena. Coincidim realment en gairebé tot, i em sembla que no és pas dolent.
Ai, la diferència!
Es tracta d'una sessió amb les forces polítiques que han organitzat els estudiantes, més ben dit les estudiants, en forma autogestionària per compensar una mancança que han trobat en el programa oficial, que acabava el dia abans.
Es tracta, per tant, d'una assistència absolutament voluntària, volguda pels qui creuen que és bona per la seva pròpia formació, cosa que posa encara més en valor el pràctic ple d'estudiants.
Per incompareixença - congrés obliga - del representant del PP, ens trobem només l'enviada d'IU, diputada en l'anterior legislatura a qui les urnes han deixat fora d'aquesta, i jo mateix.
Les nostres exposicions reflecteixen ben palesament el consens en matèria de política de cooperació que s'ha anat ordint en la societat i que s'ha manifestat en unanimitats gairebé permanents en la Comissió de Cooperació Internacional del Congrés dels Diputats, fins a l'extrem que començo la meva intervenció amb una erudita cita dels inspectors Dupont i Dupond, inseparables companys de Tintin: "Jo diria més ..."
De sobte apareix la frisança d'incomoditat de coincidir amb el Govern, això no pot ser de cap de les maneres, cal buscar desesperadament la diferència, i comença la cerca del detall marginal, d'alguna cosa annexa, de cert incompliment de previsió temporal, per posar de manifest la puresa de la política d'algú front als altres.
Llàstima! De debò que no crec que aquest sigui el millor camí per a plantejar el perfil propi, i em sembla que no s'ha d'amagar que tenim molts, moltíssims plantejaments en comú, i posicions polítiques compartides.
El grup d'assistents, magnífic i vocacional ens convida a allò tan madrileny de "tomar algo" a la cafeteria del davant, i la conversa és fluida, clara, interessant i sense enfrontament de cap mena. Coincidim realment en gairebé tot, i em sembla que no és pas dolent.
Ai, la diferència!
Etiquetas: cooperació, crònica, política
Enviado por Jordi Pedret a las 14:54
1 Comentarios:
Jordi, a través d'aquest escrit ens deixes veure una realitat que en poques ocasions podem llegir. La motivació dels estudiants els porta a organitzar unes jornades amb l'única finalitat d'aprendre.
Trencant el tòpic que sempre relaciona les actuacions acadèmiques dels estudiants entorn l'obligatorietat de les mateixes.
Aprofito el comentari, per exposar que aquestes jornades haurien de ser més presents a les nostres universitats, no només amb els màsters i els doctorats sinó també a les llicenciatures.
Crec que amplien enormement la visió que el suport bibliogràfic reconduit a través de manuals o revistes específiques ofereix. Espero que amb el pas dels anys mica en mica aquestes jornades s'obrin un petit camí en el món universitari.
Una abraçada!
Laia
Publicar un comentario
<< Home