Sota els til.lers

Baixava ahir al vespre per la Rambla de Catalunya quan quelcom em va obligar a aixecar la vista, cosa que fem massa poc quan anem pel carrer, sempre amb la vista fixa a l'alçada dels ulls o a terra, per mirar de no ensopegar.

Allò que em va fer enlairar la vista era l'olor de la flor dels til.lers.

Quan vius a ciutat passa molt sovint que no t'adones de la lenta gradació dels canvis en la natura, així passes de veure només uns minúsculs brots a les branques dels depauperats plàtans de l'Eixample a veure'ls amb les amples fulles tot el desenvolupades que viure a les voreres els permet.

A mi em passa cada any el mateix amb els til.lers de la Rambla de Catalunya, veig que treuen fulla i me'n distrec del tot fins que la florida és ja tan intensa que l'aroma n'omple el carrer.

És un perfum que sobta al mig de la ciutat, que et transporta a un camp mig imaginat, i que et confirma cruelment que la primavera ja s'escola i l'estiu és al tombar de la cantonada.

Com el de les cireres, el temps de la flor del til.ler és curt. Aprofiteu-lo.