Ben diferents

Vagi per endavant l'obvietat de que cap dels dos és de la meva família política, i també que els dos es presenten a eleccions diferents d'aquelles a les que he tingut la sort de presentar-me fins ara.

Dit això, cal dir que em sembla que ens hem trobat davant de dos comportaments polítics ben diferents, que em sembla que deixen traspuar també concepcions ètiques no coincidents.

La Presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, atrapada en l'inici dels atacs terroristes de Mumbai, va marxar cuita-corrents de l'hotel i se'n va anar de dret a l'aeroport direcció a Madrid, deixant a les seves esquenes una bona part de la seva delegació, dos membres de la qual no han estat alliberats fins a dies després.

El diputat al Parlament Europeu Ignasi Guardans, en les mateixes circumstàncies va declarar la seva voluntat de quedar-se a Mumbai fins que pogués marxar l'últim dels membres de la delegació que presidia, i així ho ha fet.

Jo no jutjo, no sóc qui per a fer-ho, però vosaltres podeu treure les vostres pròpies conclusions.

(article publicat a e-noticies)

Palestina, cada día

DECLARACION DEL INTERGRUPO PARLAMENTARIO POR PALESTINA CON OCASION DEL DIA INTERNACIONAL DE SOLIDARIDAD CON EL PUEBLO PALESTINO.

1.- En el Día Internacional de Solidaridad con el Pueblo Palestino, el Intergrupo Parlamentario por Palestina quiere enfatizar la urgente necesidad del respeto a los derechos humanos en todo el territorio, precisamente en este año en que se conmemora el 60º aniversario de la Declaración Universal de los Derechos Humanos; respeto a los derechos fundamentales de todos, al derecho a la vida, la libertad y la seguridad de las personas sin distinción de sexo, idioma, raza o religión.

2.- Debemos de dar una oportunidad a la Paz. Somos conscientes de la proximidad de distintos procesos electorales en Israel y también respecto a la Autoridad Nacional Palestina, así como de la entrada en funciones ejecutivas de la nueva Administración Americana. Es esencial que todas las partes implicadas reanuden las negociaciones con el compromiso de avanzar en todos los temas: territorialidad, Jerusalén y retorno de los refugiados.

3.- Entendemos que la Comunidad Internacional y, especialmente, la UE está obligada a hacer un esfuerzo para exigir el respeto de los Derechos Humanos y para impulsar la imprescindible negociación que conduzca a una Paz con Dignidad que permita el desarrollo de Oriente Medio y la cooperación de todas las partes implicadas.

4.-Reafirmamos nuestro compromiso y solidaridad con todos los que realizan esfuerzos en pro de la Paz en Palestina, que debe de pasar necesariamente, para ser justa y duradera, por el fin de la ocupación y el respeto de todos los derechos del pueblo palestino.

Madrid, 29 de noviembre de 2008.

Sorprenent Bono

Avui he assistit a un d'aquests esmorzars-xerrada-col.loqui que darrerament omplen tots i cada un dels matins madrilenys, fora dels caps de setmana.

El fenomen ha aconseguit que s'aplegui un nombre variable, però molt sovint gran, de persones a una hora com les nou del matí, que abans era del tot inexistent per a la activitat política i social a Madrid.

Tenen aquests esmorzars l'avantatge de la concentració de temps i de la puntualitat molt més estricta que en el cas dels seus quasi bessons barcelonins.

Avui intervenia el President del Congrés dels Diputats, José Bono, tot just sortit de les pol.lèmiques actuacions referents a Sor Maravillas i a Iker Casillas.

Val a dir que ha estat bé, molt bé, i ho diu algú que, sent delegat, no el va votar al Congrés Federal en que aspirava a la Secretaria General del PSOE.

Ha realitzat una coherent i fonamentada defensa de la política i de l'activitat política, de la diversitat, el mestissatge, l'europeisme, les llibertats, el progrés i el socialisme. Ha capejat, a més, amb una habilitat més que notable, les malintencionades preguntes que se li han fet, deixant també ben clara la seva lleialtat al partit socialista.

El comentari general era unànime, avui hem sentit el millor Bono.

Gaza, siempre

La multiplicidad de causas que reclaman nuestra solidaridad, la cantidad de lugares donde se ejerce la violencia injusta, las diversas formas de explotación del hombre por el hombre, pueden llevarnos a olvidar la permanencia de las situaciones que no obtienen el primer lugar en la carrera de la atención mediática.

Gaza sigue estando en situación de sitio, de bloqueo, en suma de ocupación, pese a la retirada de las tropas de tierra de Israel. Desde el punto de vista del Derecho Internacional aplicable, la ocupación continúa en cuanto el absoluto y completo control terrestre, marítimo y aéreo de la franja está en manos israelíes. Sigue, por tanto, siendo exigible el cumplimiento de las obligaciones que la IV Convención de Ginebra impone a la potencia ocupante en cuanto a la atención, cuidado y seguridad de la población civil en la zona ocupada.

Israel, sin embargo, incumple en forma permanente, grave y reiterada tales obligaciones. No se trata sólo de que no desarrolle ninguna política activa de atención a la población palestina, sino que aplica unas políticas activas dirigidas específica y cruelmente en su contra.

Desde hace tres semanas el bloqueo es hermético. No se permite la entrada de personas ni de los bienes más necesarios para el mantenimiento de la vida, como harina, otros alimentos, suministros médicos, combustible para la producción de energía, etc.

La población palestina de Gaza está sometida a un ilegal y cruel castigo colectivo por parte de la potencia ocupante, que infringe toda norma de Derecho Internacional convencional, consuetudinario y humanitario aplicable al caso.

Sin que esta afirmación suponga dejación alguna de todos los otros aspectos referentes a los derechos del pueblo palestino que deben de tenerse en cuenta para acercarse a una solución que permita una paz justa y duradera en la región, es imperativo que se restablezca el cumplimiento del derecho en Gaza, es decir que Israel abandone las actividades contra la población civil que supone el bloqueo.

No podemos olvidar Gaza. Gaza debe de estar siempre en nuestro pensamiento, y en nuestros actos, para hacernos al menos equiparables en dignidad a la población palestina que sufre la agresión.

Final de procés?

Després d'un llarg i escabrós procés, que inclou un Congrés no conclusiu, dos torns de votació directa dels afiliats, i la resolució de l'òrgan de direcció política, el Consell Nacional del Partit Socialista francès ha confirmat que la nova primera secretària és Martine Aubry.

La seva trajectòria política és prou coneguda i ha lluitat en les seves diverses responsabilitats en circumstàncies no gens fàcils, però ara s'enfronta a un repte tan important que podríem dir que és decisiu per al futur del socialisme francès o, pel cap baix, per al futur del Parti socialiste.

Desitjo de tot cor que se'n surti. Per a això li caldrà la col.laboració de tots els socialistes, no només dels inscrits al partit francès. Crec que la solidaritat internacional es demostra també amb la disponibilitat en moments complicats, i em sembla que a això estem cridats els socialistes europeus en general.

Podeu trobar informació abundant sobre el tema a Le Monde, Libération i Le Nouvel Observateur.

La nostra memòria

La nostra memòria, la de tots i no només la dels de Sant Adrià del Besòs, ha quedat reivindicada.

L'Ajuntament de Sant Adrià del Besòs, ha fet un exercici de democràcia participativa interessant, posant a consulta dels seus ciutadans el destí de les Tres Xemeneies de la Tèrmica del Besòs. La participació ha estat alta per a una consulta d'aquestes característiques, el 9,1 % dels veïns s'han apropat a les urnes, i el resultat ha estat una majoria aclaparadora del 82,21 % a favor de la conservació de les xemeneies.


Me'n sento especialment satisfet, malgrat no ser ciutadà de Sant Adrià, per tal com les xemeneies pertanyen, en realitat, al paisatge de tota l'àrea metropolitana de Barcelona.


Són, a més d'un element de bellesa del disseny industrial de l'època, un referent històric de la potència industrial, del treball humà, de l'història de la gent i les famílies que han treballat i viscut al seu voltant.


Són també, i m'interessa destacar-ho, un referent de l'història obrera, de l'història de les lluites obreres i sindicals del nostre país.


Tot això forma part de la nostra memòria com a poble, i per a preservar-la és bo que es mantinguin en peu les seves icones físiques.

Si a més, com és el cas, la conservació ha estat decidida en un exercici de democràcia participativa com el que s'ha donat a Sant Adrià, encara millor.

(article publicat a e-noticies)

Dissabte formatiu

Dissabte a Sant Feliu de Buixalleu, lloc elegit per la Joventut Socialista de l'Hospitalet per a fer-hi la seva Escola de Formació.

Hem compartit sessió en Manel Mas i jo, amb el tema de les relacions entre el PSC i el PSOE. A l'hora de la veritat hem parlat de tot, des de la globalització fins a la política local, passant per la finalitat de la política, el sentit del socialisme i els instruments que hem d'usar per a fer camí.

A mi m'ha semblat interessant, i els joves han participat prou en el debat posterior.

Esperem que tot el que hem xerrat en Manel i jo els sigui d'algun profit!

Solidaritat

Per a sorpresa d'eurocentristes, i per a fer ballar al cap als que només veuen el món per un forat.

Aquí teniu la foto d'una manifestació obrera a Guatemala, en solidaritat amb els treballadors de Nissan a Catalunya.

La llegenda de la pancarta no deixa cap dubte: "Solidaridad con nuestros hermanos y hermanas en Cataluña."

L'internacionalisme és així, i la solidaritat s'exerceix en totes direccions.

Gràcies als companys i companyes de Guatemala per la seva solidaritat amb els treballadors i treballadores de Catalunya!

Model Lesotho

Perjudicar al govern de torn sembla ser un impuls plenament irresistible per a l'oposició. És cert que en el propi concepte d'oposició hi va inclòs el mirar de posar de manifest el que el govern no faci bé, però cal reconèixer que l'excés en aquesta tendència pot portar a adoptar posicions no gaire fàcils de defensar si no es manté un mínim de seny en les expressions verbals, sobre tot quan es fan en el Ple del Congrés dels Diputats.

Ahir al matí, a la sessió de control, varem viure una d'aquestes situacions. La portaveu popular, Soraya Sáenz de Santamaría, preguntava a la Vicepresidenta Teresa Fernández de la Vega, i volia deixar ben clar que pensava que els socialistes ho havíem fet tot malament, o pitjor.

No se li va ocórrer, per a aconseguir això, altra cosa més entenimentada que afirmar que Lesotho passava al davant d'Espanya en matèria d'igualtat per culpa del govern socialista.

Sembla doncs, que el nou model de relacions socials igualitàries per al PP és el del Regne de Lesotho, petit país d'una mica més de dos milions d'habitants, completament encerclat per Sud-àfrica, que viu de l'agricultura, de les remeses dels emigrants i de la venda d'aigua mineral a la República Sud-africana.

No estic gaire segur de quants ciutadans i ciutadanes a casa nostra aspiren a arribar a assolir els nivells de la ciutadania de Lesotho, però tinc la sensació que no gaires.

La proclamació del "Model Lesotho" és una de les raons que em porten a coincidir totalment amb el President Tarradellas quan deia que "en política es pot fer de tot, menys el ridícul."

Em sembla que aquí i ara, amb l'afer de Lesotho, algú ha fet un ridícul clamorós.

Inadmissible!

Ha estat a Poznan (Polònia) on s'han produït els fets, durant una manifestació per l'igualtat.

Hi participaven diversos col.lectius units en la mateixa reivindicació, i amb ells i entre ells, hi havia dos joves activistes del Partit dels Socialistes Europeus (PES per les seves sigles angleses), que arboraven la bandera del nostre partit i una pancarta amb el lema "Diversitat SI, Intolerància NO".

Doncs bé, alguns clarament intolerants no van poder suportar que uns joves es declaressin alhora socialistes, europeus, solidaris, diversos i tolerants, i els van perseguir quan van deixar la manifestació, i els van assaltar, produint lesions de diversa consideració al company Mateusz, que assistia a la seva primera manifestació, i luxació del canell a la companya Magda que l'acompanyava. D'altres activistes del PES van sortir il.lesos.

Considero plenament inadmissible que uns ciutadans polonesos siguin agredits d'aquesta manera per manifestar-se com a diversos i tolerants.

M'adhereixo a la condemna expressada pel President del PES Paul Nyrup Rasmussen, i manifesto la meva plena solidaritat amb els agredits i amb tots els qui veuen coartada la seva llibertat per parts dels intolerants.

Les butxaques plenes de sang

El coltan és un mineral, quines reserves conegudes es troben en un 80 per 100 en territori de la República Democràtica del Congo. Per les seves qualitats de conducció elèctrica i de resistència a la calor es fa servir, i és essencial, per a telecomunicacions i la quasi totalitat d'estris electrònics, com ara telèfons mòbils, GPS, PDA, MP3, ordenadors portàtils, etc.

Les condicions de treball en l'extracció del coltan són d'una sobreexplotació, inclosa la del treball infantil, que resultaria absolutament increïble si no en tinguèssim notícia completament fiable.

Però no es tracta només d'això, es tracta de la cobdícia que els elevadíssims preus del coltan desperta, i de les conseqüències de la mateixa.

L'horror de la guerra irregular al Congo ha provocat entre 3,5 i 5 milions de morts des del 1998, i no té més sentit ni objectiu que el de dominar els territoris on es troba el coltan.

Poblacions desplaçades; refugiats; homes, dones i nens no combatents assassinats en forma tan rutinària que es diria indiferent; violacions sistemàtiques; mutilacions; terror multiplicat per cada un dels relats que se senten; aquestes són algunes de les conseqüències de la guerra del coltan.

Com que tot això passa a l'Àfrica, sembla que no passi enlloc. Pràcticament ni ho veiem, ni ens en fem cabal, ni comptem les unitats de dolor com a dolor d'éssers humans.

Mentre, portem les butxaques plenes del coltan que farceix els nostres telèfons mòbils. Mentre, portem les butxaques plenes de sang, i fem com si no ens n'adonèssim.

(article publicat a e-noticies)

El carro pel pedregar!

El cert és que em reca comentar-ho, però no serviria de res amagar el cap sota l'ala.

Els companys i companyes del Parti socialiste francès han tingut un mal congrés, un pèssim congrés.

La reunió d'aquest cap de setmana a Reims no sembla haver servit per arribar a acords polítics, que és per al que han de servir els congressos, i tot queda ara a la decisió directa dels militants a través del vot directe. Això farà, sens dubte, que hi hagi algú que guanyi, però farà també que hi hagi molts que perdin, i aquest no és un bon sistema de recuperar la confiança política i l'iniciativa que cal per a desbancar la dreta.

La premsa francesa ho reflexa amb alguns matisos dins de la crítica, com ho podeu veure a Libération, L'Obs i Le Monde.

Cal confiar, no ens queda més remei que fer-ho, que la votació de dijous produeixi un resultat encertat, però hi ha símptomes més que preocupants d'una falta d'entesa massa profunda en el si del Partit.

Cal, és obvi, que algú estiri per a treure el carro del pedregar. Qui, i com, és el que han de decidir ara els companys i companyes.

Els desitjo molta sort, i el més gran encert polític!

Miguel Núñez, In Memoriam

¡Qué suerte haberle conocido!

Era bueno, en el buen sentido de la palabra bueno.

Afable y tenaz, duro e infatigable, lleno de sentido del humor y de profunda seriedad.

De los que luchan siempre, desde la primera juventud, en la creación del PSUC, en su dirección clandestina, frente a la tortura, las condenas a muerte y los 17 años de cárceles franquistas.

Desde las Cortes Constituyentes y en la primera legislatura ordinaria del Congreso de los Diputados.

Con el pueblo de Nicaragua y su revolución, con la solidaridad, con la cooperación, con el internacionalismo, fundando y comprometiéndonos a tantos en ACSUR-Las Segovias.

En la lucha por la memoria, por su rescate, por sus enseñanzas, en su última creación de la Asociación de la Memoria Social y Democrática (AMESDE).

Siempre, siempre por la justicia y por la libertad.

Libre hasta la muerte, y en la muerte.

Debat de Pressupostos 2009

Aquesta tarda ha acabat el Ple del Congrés dels Diputats d'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat.

Com cada any ha estat una sessió llarga, de dilluns tarda fins dimecres tarda, i jo diria que feixuga. El cert és que de vegades costa de trobar un sentit a tornar a discutir ara les mateixes esmenes que es van discutir fa una setmana en la també llarga sessió de dos dies, ben complets i sense interrupcions, de la Comissió de Pressupostos.

La feina de tornar a parlar de la mateixa cosa que s'ha parlat una setmana abans potser no sigui el súmmum de la racionalitat, però és el procediment que tenim, donat que en la legislatura anterior no varem aconseguir aprovar la modificació del reglament que ja era gairebé a punt, i que racionalitzava i alleugeria aquest tipus de debats, sense treure'ls ni una engruna de contingut polític.

Encara he d'estar content que a mi m'ha tocat defensar la postura del Grup Socialista en la secció d'Afers Estrangers i Cooperació, i he pogut fer un discurs ben polític, provocat per la baixa demagògia exercida pel Partit Popular a compte del pagament de les pintures de Barceló a la seu de Nacions Unides a Ginebra.

No es tracta de reproduir-lo aquí, però no puc deixar de dir que em sembla impresentable que s'intenti fer passar bou per bèstia grossa en una matèria com aquesta, i s'arribi a afirmar que es deixa de vacunar nens per pagar pintures, a plena consciència de que els diners pagats no han estat detrets de la cooperació, ni computats com tal, sinó afegits als pagaments, sense disminuir ni un euro de les finalitats de cooperació internacional per al desenvolupament.

En qualsevol cas, la bona notícia és que el Congrés dels Diputats no ha aprovat ni una sola esmena als Pressupostos que no hagi estat pactada amb el Grup Socialista.

Ara queda el Senat i el seu previsible veto, que serà aixecat pel Congrés en una sola votació.

Ja n'anirem parlant, si el tema us interessa.

Una cita / LVI

Après le pain, l'éducation est le premier besoin d'un peuple.

Georges Jacques DANTON (1759 - 1794)

(Després del pa, l'educació és la primera necessitat d'un poble)

(Después del pan, la educación es la primera necesidad de un pueblo)

Kristallnacht

Ahir en va fer exactament setanta anys. La nit del 9 al 10 de novembre de 1938, el Nazionalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP). el partit nazi d'Adolf Hitler, va desfermar els seus homes de ma, en una acció coordinada i que es va voler fer passar per espontània i popular, contra els jueus a tota Alemanya i a Àustria. Va ser la que coneixem com a "Nit dels vidres trencats".

La Kristallnacht va suposar un tombant dramàtic en la persecució racial dels jueus per part del règim nazi. Va suposar també el desfermament de la persecució contra tot discrepant, contra tot diferent per raó de la seva ètnia o de les seves opinions. La negació del caràcter respectable del discrepant portà a la negació de la seva pròpia humanitat, i a la decisió de posar en marxa l'anomenada "solució final a la qüestió jueva" (Endlösung der Jugendfrage), que es va estendre també a d'altres ètnies i a discrepants polítics amb independència de la seva ètnia.

No es va arribar a la Kristallnacht de forma improvisada, a part de l'excusa buscada de la presumpta indignació popular per l'assassinat d'Ernst von Rath, secretari de l'ambaixada alemanya a París, que es va atribuir als jueus.

S'hi va arribar amb una meticulosa preparació prèvia, d'acusació als jueus de ser responsables de tots els mals - alguns ben realment existents - de l'Alemanya d'entreguerres. Aquesta preparació incloïa, com explica Víctor Klemperer en el seu "Lingua Tertii Imperii, LTI", la perversió del llenguatge i, molt especialment, l'ús del llenguatge de l'odi.

L'ús intensiu, massiu, del llenguatge desqualificador, deshumanitzador, al que s'arriba des del simple insult, és quelcom que resulta indispensable per a preparar les divisions socials que arribin a massacres, a allò que anomenem neteges ètniques.

Però no és només que sigui indispensable per arribar a aquest resultat, és que aquest resultat és gairebé impossible d'evitar quan s'instal.la el llenguatge de l'odi.

Ho hem vist a Europa en diferents períodes històrics, i ens podem témer que algunes situacions actuals portin a un resultat com el que avui recordem.

No és ingenu, no és innocent l'ús del llenguatge discriminador contra ètnies concretes, com és el cas italià amb els gitanos, no ho és tampoc en el cas del llenguatge discriminador, d'odi, de separació contra els immigrats a tants i tants països europeus, entre ells al nostre.

Front a la falta d'innocència no s'hi val a badar, cal reaccionar clarament si de debò volem evitar resultats desastrosos.

(article publicat a e-noticies)

Catalunya endins

Aquest cap de setmana he traspassat les fronteres de l'Eixample, i tot remuntant el Llobregat, he arribat fins a Sant Llorenç prop Bagà.

Quina meravella de lloc i, cal dir-ho, quina bona restauració feta per la Diputació de Barcelona! Encara que sóc mal fotògraf, ho podreu apreciar potser a la foto d'aquí sobre.

Retorn de Xipre

Han estat unes jornades intenses, amb visita de la línia de demarcació, la zona neutral, el territori efectivament administrat per la República de Xipre, i el territori ocupat per l'exèrcit turc. 

Només per a fer-nos una petita idea de la complexitat de la situació, cal pensar que a l'illa hi ha presència de l'exèrcit turc d'ocupació, de la Guàrdia Nacional Xipriota, dels Cascos Blaus de les Nacions Unides, i de l'exèrcit britànic a les dues bases militars sota sobirania del Regne Unit.

Com a delegació del Partit dels Socialistes Europeus, ens hem entrevistat amb el Conseller Principal del Representant Especial del Secretari General de les Nacions Unides a Xipre; amb el líder del Moviment dels Socialdemòcrates, amb el Ministre Portaveu del Govern i amb el Conseller Especial del President de la República per a les negociacions directes (George Iacovou, a la foto), per part greco-xipriota; i amb el líder de la comunitat turco-xipriota, President de l'autoproclamada "República Turca del Nord de Xipre" (Mehmet Alí Talat, a l'altra foto), així com amb el seu Conseller Especial per a les negociacions directes, i amb el líder del Partit Republicà Turc (socialista), per part turco-xipriota.

La constatació més important és que estem en un moment històric, amb una finestra d'oportunitat difícilment repetible, per la coincidència ideològica general dels dos líders, però que les dificultats són de gran importància, i que el temps electoral al nord de l'illa apressa la recerca d'una solució que si no es troba en un temps raonable, pot esfumar-se amb massa facilitat.

El compromís del Partit dels Socialistes Europeus, que compartim valors polítics amb els dos líders, és el de recolzament complet a les negociacions. Ara caldria que també els partits socialistes, socialdemòcrates i laboristes de tota la Unió Europea es posessin a la feina de treballar activament per a que la solució al drama de l'ocupació i la partició de Xipre arribi per fi.

Xipre

Sóc a Xipre amb una delegació del Partit dels Socialistes Europeus (PES).

Es tracta de prendre el pols a la situació, en un moment en què les parts es poden veure empeses a buscar solucions amb una major rapidesa.

Parlarem amb gent prou representativa de les comunitats grega i turca, i visitarem també el territori ocupat per Turquia, l'autoproclamada República Turca del Nord de Xipre.

Ens informarem, i mirarem de posar-hi tot el que sigui possible de la nostra part. El Partit dels Socialistes Europeus no és, d'aquest punt de vista, una força negligible.

Ja en parlarem a la tornada, si us abelleix.

Hem fet el cim!

La Conferència de Ministres d'Afers Estrangers del Procés de Barcelona: Unió per a la Mediterrània, reunida a Marsella, ho ha decidit.

Barcelona és la seu de la Secretaria de la nova unió. 

Li pertocava per tradició històrica en el procés i per vocació i realitat mediterrània indiscutibles. A més cal dir que a Barcelona hi vivim ciutadans dels 43 països de la nova unió, que s'hi parlen totes les llengües de la Mediterrània, i s'hi couen totes les menges i s'hi ballen totes les músiques d'aquesta mar.

Barcelona oferia les instal.lacions, les comunicacions, la massa crítica, l'interés per la cooperació i la pau, però no ha estat fàcil com no ho és res en una Unió per a la Mediterrània, d'arquitectura tan complexa i tan delicats equilibris.

No amago que com a Diputat per Barcelona, i com a membre de l'Assemblea Parlamentària Euromediterrània, òrgan parlamentari de la nova unió, me'n alegro moltíssim.

Ho tinc dit en més d'un lloc, i ho repeteixo ara: Barcelona és la millor solució per a la necessitat que la Unió per a la Mediterrània tenia d'una seu per a la Secretaria.

Ara, com acostumem a casa nostra, celebrem-ho posant-nos a treballar!

Maratón de enmiendas

Esta mañana empezamos el encierro en la Sala Internacional del Congreso de los Diputados en la sesión anual de la Comisión de Presupuestos dedicada al examen de las enmiendas parciales que los grupos parlamentarios presentan a los Presupuestos Generales del Estado.

Se trata de una sesión peculiar, con reglas propias y distintas de las ordinarias para la propia Comisión a lo largo del año, y también diferentes de las aplicables a todas las demás comisiones del Congreso.

Se sabe cuando empieza la sesión, pero no cuando acaba, siendo ininterrumpida desde la  mañana hasta la noche, y pasando al día siguiente hasta terminar la tarea. 

Se trata de examinar miles, literalmente miles, de enmiendas de la más variada índole, que son defendidas por quienes las presentan y valoradas por los demás grupos, en intervenciones cruzadas, en las que la necesaria economía de tiempo se hace realmente difícil.

Además, la composición concreta de la Comisión en esta especial sesión va variando a lo largo de la discusión puesto que acuden a la misma, para intervenir en los aspectos de los Presupuestos que les afectan directamente, los portavoces de las distintas comisiones temáticas del Congreso. Así van desfilando los portavoces de los varios grupos en materia de Justicia, Interior, Sanidad, Defensa, Asuntos Exteriores, etc.

En esta calidad me toca intervenir, para tratar de las enmiendas presentadas a la Sección 12 de los Presupuestos, es decir a la que afecta al Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación.

Los resultados se reflejarán en el Diario de Sesiones, en el Boletín de las Cortes Generales y algunos, muy pocos, en los medios de comunicación.

Diumenge a l'Eixample

He passat el diumenge sencer a pisos de l'Eixample, fent parts diferents de la mateixa feina de preparació de la setmana parlamentària.

Però no us vull explicar això, el que us vull dir és la variació de la llum, els reflexes del sol i també de la llum grisa als terres dels interiors de l'Eixample.

Com no ho sé explicar, us deixo amb Josep Roca-Sastre, que els va captar tan bé.

Cogito ergo protesto

Sota el fantàstic lema de "Cogito ergo protesto" (penso, doncs protesto), han sortit al carrer els estudiants italians per a protestar contra una norma berlusconiana, centrada en una suposada reforma educativa, que té com a resultat, entre d'altres meravelles transferir fons del pressupost d'educació al de defensa, i establir condicions d'edició dels llibres de text que només poden ser assumides per la gran editorial Mondadori que, mira per on, és propietat d'un tal Berlusconi.

La mobilització és enorme a tota Itàlia, es fan manifestacions, classes als carrers i a les places, assemblees als instituts i a les universitats.

Algú sembla no estar content amb això, i el 29 d'octubre algú envia a la Piazza Navona de Roma un piquet que recorda massa les famoses squadre de combattimento del règim feixista italià. Aquesta esquadra de l'autodenominat Blocco Studentesco ocupa el lloc reservat al cap de la manifestació prevista, després d'haver apallissat algun jove estudiant de passada, i aconsegueix rebentar la mobilització.

El govern de Berlusconi parla de provocació de les esquerres. Podeu trobar totes les versions a la premsa italiana, sobre tot a la Repubblica, i si teclejeu a You Tube piazza navona 29 ottobre, veureu abundant documentació que deixa ben clar qui agredeix, i que deixa prou obscura la relació entre almenys un dels agressors i la policia.

(article publicat a e-noticies el 04.11.08)

La fina pell del califa

Això era i no era, fa molt de temps, en un país tant llunyà que gairebé ni surt als mapes, un califa que havia passat molt temps - pràcticament des de nen - volent ser-ho, i que per fi ho va aconseguir després de molt bregar com a aprenent de shariff, i de barallar-se amb els seus oncles, i de fer-los la traveta i alguna altra entremaliadura d'aquesta mena.

Aquest califa volia que tothom l'estimés, i li digués coses boniques, i estigués d'acord amb ell, i quan això no passava s'emmurriava fins al punt de perdre les exquisides i polides formes de tracte que eren l'orgull del país. La gent va quedar horroritzada quan un dia, en una fira que es feia a la capital del país, un pagès no va estar d'acord amb el califa i aquest li va dir: "Fot el camp, pobre imbècil!"

El país, encara que llunyà i gairebé fora dels mapes, era famós per la sàtira que sabien fer els seus habitants, i tenia fins i tot un dita que afirmava que es podia morir de ridícul.

Així doncs, uns habitants del país llunyà van decidir fer una mica de xerinola amb el califa i una joveneta que també volia ser califa, però que li va sortir malament, i es van empescar de treure un llibre amb instruccions per a fer vudú contra el califa regnant i contra la califa frustrada, amb una nina de pega per a poder-hi clavar les agulles de rigor.

La califa frustrada s'ho va empassar i no va dir res, però el califa regnant, que tenia la pell molt fina, s'ho va prendre molt malament, i va enviar els qui havien fet el llibre i la nina davant els cadís, per a que els obliguessin a deixar de vendre coses tan dolentotes.

Va passar, però, que els cadís se sabien les lleis i no tenien por del califa i li van dir que de cap manera no podien fer el que els demanava, i el califa va fer el ridícul.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.

P.S.: Si voleu podeu trobar a Le Monde un article que explica una cosa que ha passat a França amb el President Sarkozy, i que, naturalment, no té res a veure amb el conte que us he explicat.