Maratón de enmiendas

Esta mañana empezamos el encierro en la Sala Internacional del Congreso de los Diputados en la sesión anual de la Comisión de Presupuestos dedicada al examen de las enmiendas parciales que los grupos parlamentarios presentan a los Presupuestos Generales del Estado.

Se trata de una sesión peculiar, con reglas propias y distintas de las ordinarias para la propia Comisión a lo largo del año, y también diferentes de las aplicables a todas las demás comisiones del Congreso.

Se sabe cuando empieza la sesión, pero no cuando acaba, siendo ininterrumpida desde la  mañana hasta la noche, y pasando al día siguiente hasta terminar la tarea. 

Se trata de examinar miles, literalmente miles, de enmiendas de la más variada índole, que son defendidas por quienes las presentan y valoradas por los demás grupos, en intervenciones cruzadas, en las que la necesaria economía de tiempo se hace realmente difícil.

Además, la composición concreta de la Comisión en esta especial sesión va variando a lo largo de la discusión puesto que acuden a la misma, para intervenir en los aspectos de los Presupuestos que les afectan directamente, los portavoces de las distintas comisiones temáticas del Congreso. Así van desfilando los portavoces de los varios grupos en materia de Justicia, Interior, Sanidad, Defensa, Asuntos Exteriores, etc.

En esta calidad me toca intervenir, para tratar de las enmiendas presentadas a la Sección 12 de los Presupuestos, es decir a la que afecta al Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación.

Los resultados se reflejarán en el Diario de Sesiones, en el Boletín de las Cortes Generales y algunos, muy pocos, en los medios de comunicación.

La brúixola espatllada

Ho sap gairebé tothom. Dimarts passat el senador Pere Macías, de CiU, va proporcionar al PP una victòria en aconseguir que es vetés la secció 27 dels Pressupostos Generals de l'Estat, el que suposava el retorn de tot el projecte al Congrés sense que el Senat pogués discutir les esmenes que s'havien anat pactant en el decurs de la tramitació parlamentària. Cal dir que els senadors d'ERC van donar el seus vots - del tot irrellevants per al resultat - a la coalició CiU-PP.

Dijous d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats aprovarem en una sola votació el text que va sortir cap al Senat.

En aquesta operació han desaparegut les previsions pressupostàries per a inversions arreu de Catalunya, com ara als barris de Vic, als barris de Barcelona, a l'Hospital Clínic de Barcelona, la variant de la Seu d'Urgell, el Teatre de Vic, la rehabilitació del Monestir de Vallbona de les Monges o del Castell de Figueres. Tot això és irrecuperable.

Aquest és el preu que CiU ha decidit de fer pagar al poble de Catalunya per marcar enfrontament amb el Ministeri de l'Habitatge, quina secció pressupostària va vetar.

Definitivament als de CiU se'ls ha espatllat la brúixola, o bé és que no saben fer-la servir gens ni mica.

Han perdut totalment el Nord i totes les altres referències.

De quina altra manera es pot explicar aquest càstig al poble de Catalunya per una tan minsa i efímera victòria?

(article publicat a e-noticies)

Un greu error

Quan ja han passat dos dies des de la votació del Senat vetant la secció 27 dels Pressupostos Generals de l'Estat, corresponent al Ministeri de l'Habitatge, ha arribat potser el moment de parlar-ne amb una mica de calma.

La proesa del senador Pere Macías, de CiU, fent que el PP guanyés la votació contra el projecte de Pressupostos té unes conseqüències que van molt més enllà del simple error parlamentari, d'un moment d'escalfament pre-electoral, per a convertir-se en un greu error polític.

El que ha aconseguit CiU ha estat bloquejar la discussió dels pressupostos al Senat i posar el Congrés dels Diputats davant l'alternativa de confirmar el text pressupostari ja aprovat per la Cambra Baixa o bé retornar el projecte al Govern, sense cap possibilitat reglamentària d'incorporar-hi cap esmena. És a dir, el que ja hi havia el mes de novembre o bé res de res, o sigui pròrroga pressupostària.

A part de deixar al Senat al marge de les feines pressupostàries per donar tot el protagonisme al Congrés, això suposa que decauen, que no es poden discutir, que és com si no haguessin existit mai, totes les esmenes pactades per a ser aprovades al Senat, moltes d'elles referides a inversions a Catalunya i algunes que tenien el seu origen en propostes de la mateixa CiU.

Així desapareixen, gràcies al vot conjunt de CiU i PP, les previsions d'inversions estatals a barris de Barcelona, a barris de Vic, la construcció del Teatre de Vic, la rehabilitació del monestir de Vallbona de les Monges, la del castell de Figueres, o la variant de la Seu d'Urgell, entre d'altres, com la referida a provisions per a polítiques migratòries.

Sembla un preu excessiu el que CiU farà pagar al poble de Catalunya per un interès partidista d'oposar-se a la possible futura cap de llista socialista per Barcelona, la Ministra de l'Habitatge Carme Chacón.

Ara hem sentit les excuses de mal pagador de Duran Lleida, que pretén que la culpa és dels negociadors socialistes. Simplement, no s'ho creu ningú.

Quan CiU va decidir posar els seus vots al servei del PP havia de saber les conseqüències dels seus actes, propis, voluntaris i unilateralment decidits.

Si ignorava el que el reglament preveu per a aquests casos, la situació és encara més imperdonable, i no hi ha altre sortida, només hi ha dues possibilitats, o CIU va decidir castigar el poble de Catalunya per aventurisme electoralista, o ho ha fet per ignorància.

Ah, en tot aquest espectacle, els senadors d'ERC van regalar els seus vots a la coalició CiU-PP, amb l'agreujant que que aquests vots eren absolutament irrellevants per al resultat de la votació.