Una simple descripció

No és un al·legat, és una simple descripció dels mecanismes de funcionament de la lògica capitalista, però quina força descriptiva!

Mort a Texas

A Texas han executat Humberto Leal, mexicà declarat culpable de la violació i mort d'una noia de 16 anys.

Ens trobem, per tant, davant d'un crim especialment execrable.

Malgrat això, manifesto la meva protesta i la meva disconformitat amb l'execució.

La pena de mort no és cap solució, la pena de mort no és justícia, és venjança.

En aquest cas, a més, hi ha hagut una clara infracció del Dret Internacional, en concret del Conveni de Viena de Dret Consular, per tal com l'Estat de Texas va ignorar el dret de comunicació consular que assistia Humberto Leal, el que ha provocat l'intervenció del President Obama davant el Governador de Texas per a evitar l'execució. La resposta del Governador ha estat que Texas no està obligada a fer cas a cap tribunal estranger. Aquesta és la concepció de la Comunitat Internacional i del Dret Internacional que manifesta un composant d'un dels membres més rellevants de l'ONU com són els Estats Units d'Amèrica!

Més enllà, però, de tots els defectes de forma que hagi tingut el procés i del desconeixement de drets de l'acusat, i encara que no hi haguès cap dubte sobre la culpabilitat i tot el procediment haguès estat perfecte,continuaria manifestant-me en contra.

No admeto la pena de mort en cap cas, per cap crim, en cap circumstància, per més odiós que sigui el fet comès.

No accepto que cap Estat pugui matar fredament en una caricatura degradant de la Justícia.

Que ningú mati en el meu nom, que ningú escarneixi la humanitat dient que fa justícia matant!

L'ascensor social

Ja només funciona l'ascensor social mogut per la corrupció, com indica el Roto?

M'agradaria pensar que no és cert, però cal reconèixer que els motors de tots els altres mecanismes que fan moure l'ascensor social en les societats sanes estan en bastant mal estat.

Vençuts, però no derrotats

Vençuts en una contesa electoral, però no derrotats, seguirem el combat pels nostres valors des del lloc en què ens han posat els vots.

Defensarem la gent que ha confiat en nosaltres i no acotarem el cap.

Canviarem el que calgui, esmenarem errors i treballarem pel futur que volem.

Una cita / LXXXVIII

Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.

Eduardo GALEANO (1940 - )

Primer de maig

La vaga del 1er. de maig de 1886 a Chicago va ser un èxit extraordinari, tant que la patronal, ben espantada va aconseguir que, per raó dels fets violents dels dies següents, es portessin a judici vuit líders sindicals. Com era previsible, set varen ser condemnats a mort i un a cadena perpètua, encara que després es van conmutar vàries penes. Són els coneguts com a "Màrtirs de Chicago". Quatre d'ells, Parsons, Spies, Fisher i Engel varen ser executats a la forca. Set anys més tard el Governador d'Illinois va reconèixer la innocència de tots els condemnats i va indultar els supervivents.

El 1889 el Congrés de la Internacional Socialista va acordar fixar el 1er. de maig com a dia de lluita i de record dels "Màrtirs de Chicago".

A Catalunya els primers en celebrar-lo varen ser els treballadors i treballadores de Sant Martí dels Provençals.

L'origen del 1er. de maig és una lluita obrera, la història del moviment obrer és una història de lluita.

Avui els treballadors i treballadores no podem oblidar la nostra història i hem de saber que els nostres drets existeixen per totes les lluites acumulades, i que res no està definitivament assegurat.

Avui ens manifestem en defensa pròpia i per al futur de la nostra societat.

A favor de la política

El Periódico de Catalunya d'ahir publicava un editorial sobre el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) que s'ha empescat Artur Mas, que acabava concloent que el fet de que els seus membres no estiguin afiliats a un partit polític no fa que no tinguin ideologia, i que les conclusions del Consell són clarament ideològiques, alineades amb el liberalisme econòmic més extrem.

Estic d'acord amb la conclusió, però el que m'ha incitat a escriure aquesta breu nota és el començament de l'editorial, en que el misteriós i innominat autor dels editorials sembla que es creu obligat a excusar-se pel que dirà després, en afirmar que s'ha fet bé de buscar opinions que estiguin allunyades de la política.

Alto les seques!

Què vol dir això? Ens sumem a la moda de posar a la política sota sospita general? Entenem que la política contamina qualsevol criteri, qualsevol decisió? Hem d'esbandir la política de les nostres vides?

Això és, precisament, el que vol el liberalisme més extrem, fer la política desde l'absència de responsabilitat, i eliminar la política que és responsable davant el poble, per mitjà de desprestigiar-la tan com es pugui, i vingui a tomb o no hi vingui.

Per aquí no paso.

Tota voluntat d'influir en la realitat social i econòmica és política, el que passa és que hi ha qui eludeix tota responsabilitat pública, dient que el que ell fa no és política, i hi ha qui fa política dient-ho i sent responsable davant els electors.

Aquesta segona manera de fer política és la democràtica, aquesta és la manera de fer política que permet a la gent defensar-se davant el poder dels qui fan política irresponsable, tot negant que la fan.

A favor de la política democràtica i responsable cal estar-hi sempre, i una manera de fer-ho és denunciant el clima de linxament a l'activitat política, que arriba a infiltrar fins i tot les opinions més ben intencionades.

Recordem que només la política ens dona les armes necessàries per a decidir el nostre futur per nosaltres mateixos.

Lectures curtes, però que porten cua

Per ordre d'aparició en escena, va ser primer "La rebelión que viene", breu obra anònima encara que clarament col·lectiva, de lectura més que recomanable si no l'heu llegit encara, i de relectura sempre profitosa, si ja ho heu fet un cop o més. Le raons per a reaccionar front a l'estat de coses que se'ns ofereix com a immutable, i alguns suggeriments de com fer-ho, en són el contingut.

Després va arribar, amb aires de fenòmen editorial, l'estimable "Indignez-vous!", del venerable Stéphan Hessel, que en unes 60 pàgines escadusseres ens recorda les moltes raons que tenim per a indignar-nos, i la conveniència de fer-ho, tot posant de manifest la vigència dels principis de la radicalitat democràtica - per tant, socialitzant - sobre els que es va recuperar França després de Vichy. N'hi ha recent traducció al castellà.

El darrer arribat, per ara és el brevíssim "Manifiesto de economistas aterrados", obra col·lectiva no anònima, però en la que l'autoria no és la dada més important. Es tracta de posar en evidència la falsetat de deu suposades evidències econòmiques que se'ns volen imposar més enllà de qualsevol possibilitat de decisió democràtica, i ho fa amb un encert esclatant. Junt amb la retirada de la màscara de les falses veritats, se'ns ofereixen 22 propostes d'actuació econòmica que suposen la necessitat de preses de decisió polítiques democràtiques, és a dir, imposant la voluntat del poble per sobre de les conveniències del poder econòmic.

Suggerent, oi?

Crec que són lectures gairebé m'atreviria a dir que obligades per a tota persona inquieta davant el que està passant i que se'ns vol imposar com a ineluctable.

Són lectures que us ocuparan ben poca estona, però que poden ocupar-vos molt i molt temps després d'haver-les acabat, perquè tenen tota la capacitat de fer canviar comportaments, i això és el que compta.

8 de març, altre cop

Avui torna a ser 8 de març.

Avui tornem a recordar les treballadores tèxtils assassinades en l'incendi de la fàbrica causat pel seu empresari com a represàlia per la vaga que estaven fent, que és l'origen històric d'aquesta commemoració.

No ens deixem dur per les modes actuals que emmascaren, edulcoren i dissimulen el significat del 8 de març.

No es tracta d'una festa social per a exercir la galanteria, no es tracta d'omplir llotges d'estadis de futbol amb dones, no es tracta de res d'això.

És el record de la dura, duríssima lluita de les dones treballadores al llarg de la història. És el record de la seva incansable lluita per la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia social, la desaparició de tota discriminació.

És la constatació de que la història obrera no és una cosa només dels homes.

És el reconeixement de la decisiva contribució de les dones treballadores a la lluita pel progrés.

És també la constatació de que la lluita de les dones continua sent tan necessària com ho ha estat sempre, perquè la discriminació i la injustícia continuen existint.

És el crit d'esperança de que la lluita no acabarà, de que la humanitat - homes i dones - seguirà en la seva rebel busca de la justícia social.

Contra els tòpics

L'assassinat s'ha produït al carrer de Sant Pere més Alt de Barcelona, ben a prop d'on jo vaig nèixer.

Ha estat en el curs d'un atracament, quan el jove pakistanès Alí Akbar, de 18 anys, que es trobava treballant tot sol en un supermercat, ha rebut un tret al cap que l'ha mort immediatament. Es tractava d'un jove treballador ben conegut al barri, estudiant de medicina, que parlava català i castellà, arrelat a la nostra ciutat, que contribuïa amb la seva feina a la nostra convivència, i que ha estat mort mentre treballava.

L'assassí confès és un home de nacionalitat francesa, tot just arribat a Barcelona des de París, que en arribar ha mort el nostre veí Akbar.

Encara queden moltes coses per aclarir i no tinc cap intenció de fer crònica negra, però m'interessa cridar l'atenció sobre el trencament dels tòpics sobre els que alguns volen fer-se un espai en la vida política.

La víctima, un treballador immigrat, l'assassí confès un europeu comunitari. Mentre, hi ha qui continua carregant totes les culpes de qualsevol delicte als immigrats, i no s'ha sentit cap veu dels qui prediquen els perills de les migracions ara i adès, i pertot i arreu, dient res respecte al crim contra Alí Akbar.

Només hem sentit la vergonyosa utilització política de l'assassinat per part del candidat Trias, que es va negar a sumar-se a la protesta municipal contra la retallada de Mossos d'Esquadra decidida pel neo liberal Govern de CiU, i que ara diu que la culpa de tot és de la suposada manca d'autoritat de Jordi Hereu.

Lamentable el crim, i lamentable la seva utilització política.

Tant de bó serveixi per a que molta gent pensi en la gran injústicia del tòpics ante immigrats.

Una cita / LXXXIV

És la por al bàrbars el que ens fa bàrbars

Tzvetan TODOROV (1939 - )

La nit més llarga

Per als qui vivim a l'hemisferi nord, la nit del 21 al 22 de desembre, és a dir aquesta que ja està prop de començar, és la més llarga de l'any i, per tant, tenim també el dia més curt.

Des de demà el dia comença a allargar-se, en una seqüència en la que moltes civilitzacions han vist un símbol de la vida de reneix.

Per aquesta raó també vàries religions nascudes a l'hemisferi nord han senyalat amb les seves festes més significatives aquests darrers dies de desembre, en que la llum torna a fer-se més present.

En qualsevol cas, us desitjo a tots un molt feliç solstici d'hivern!

Roma en flames

La desastrosa situació política italiana, amb el vergonyós espectacle "parlamentari" de compra-venda de vots que ha donat avui la majoria necessària a Berlusconi per a continuar al seu càrrec, ha fet esclatar els carrers a Roma.

Hauriem de discutir, i no tenim pas els elements necessaris per a fer-ho, les circumstàncies de la violència desfermada, quina part és responsabilitat de les forces encarregades de mantenir l'ordre, sigui per negligència o pel que sigui, o quina part és responsabilitat dels elements infiltrats entre els manifestants que buscaven trencar la protesta política per a convertir-la en una impossible i contraproduent rebel·lió violenta.

El que és clar és quina és la responsabilitat dels qui han donat peu a que la gent hagués de sortir al carrer.

Els qui han fet del Parlament italià un mercat desvergonyit, els qui han furtat amb els diners la decisió política, els qui han fet befa de la democràcia en la que hauria de ser la seva seu, aquests són els primers responsables.

Han posat foc metafòric al sistema polític italià, l'han desmuntat i esmicolat, han reduit els partits a la condició de marginalitat, i ara els carrers cremen de debò.

Ara, Roma està en flames.

Tot coneixent-nos

Reconec, d'entrada, que no és una gran foto, però és la que vaig poder fer des de l'escenari de la Sala d'Actes del Centre Cívic de les Cotxeres de Borrell on ahir a la tarda, dedicant-hi tres hores d'una tarda de diumenge, es reunia una bona representació de la comunitat paquistanesa de Barcelona.

Ho feia per a homanetjar el Dr. Allama Mohammed Iqbal, poeta, filosof, arquitecte, precursor de l'idea de Pakistan com a Estat resultant de la descolonització britànica de l'Ïndia. He de dir que vaig aprendre molt sobre la seva figura i sobretot sobre la importància que té per a l'imaginari col·lectiu dels paquistanesos.

En la meva intervenció vaig al·ludir a la importància que per als pobles té que algú els expliqui del punt de vista poètic, filosòfic, històric, qui són i quins reptes tenen al davant, tot referint-me al nostre poeta cívic i crític apassionat de la seva, nostra, pàtria Salvador Espriu.

A més d'exposicions sobre la seva vida i obra, es van recitar poemes d'Iqbal, declamats per veus joveníssimes i es va realitzar un concurs de dibuix per a nens i nenes, sobre el tema de Pakistan i Catalunya i sobre les imatges poètiques d'Iqbal, especialment l'àliga.

També es va entregar el premi al millor estudiant paquistanès del batxiller, que va recaure - sense cap sorpresa - en una noia que actualment està estudiant la carrera de gestió d'empreses.

Vull destacar la presència de generacions diferents assistint al mateix acte i la generosa presència femenina gens habitual en certes reunions.

El camí del coneixement mutu l'acabem tot just d'encetar, cal seguir-lo sense defallença per a que tots els qui formem actualment el poble de Catalunya ens poguem conèixer millor, com a condició necessària per a entendre'ns millor i per a formar un únic i sol poble.

Coses importants avui a Galícia

Avui a Ferrol ha passat una cosa prou important, que no sortirà a la premsa, concentrada a Santiago de Compostela.

Avui, al barri de Caranza s'ha inaugurat el nou local de l'Associació Cultural Fuco Buxán, que treu el seu nom del personatge al que es dirigeix Celso Emilio Ferreiro en el seu poema "Carta a Fuco Buxán", quin últim vers és "Fuco Buxán, loita!"

Els companys de Fuco Buxán porten anys lluitant per la seva ciutat, per la seva comarca, per la vida de la seva ria, pels drets dels treballadors i dels ciutadans, portant vida cultural i política a la ciutat i a tot Ferrolterra.

Publiquen des de fa quinze anys una revista trimestral, "Razón Socialista" en la que he tingut l'honor de publicar en vàries ocasions, així com organitzen conferències periòdiques i m'han convidat a donar-ne més d'una.

Avui han reunit una munió de gent d'alta qualitat per a la inauguració. Hi havia veïns i veïnes, representants d'organitzacions i col·lectius socials, de sindicats, de mitjans de comunicació alternatius, activistes culturals, alcaldes, inclosos els de Ferrol i Fene, i molta gent de la que lluita cada dia.

A les fotos que els he fet hi podeu veure diversos socis, inclòs el president, de Fuco Buxán fent els darrers preparatius - passant l'aspirador - just abans de la inauguració.

Avui a Galícia, no massa lluny de Santiago de Compostela, ha passat una cosa important: s'ha tornat a demostrar que la lluita diària val la pena!

No era dels meus

Marcelino Camacho no era dels meus. No he militat mai al seu partit, el Partido Comunista de España, ni tan sols al Partit Socialista Unificat de Catalunya. No he militat mai al sindicat que va fundar, Comissions Obreres. No, Marcelino Camacho no era dels meus.

Sempre, des de la Mina La Camocha fins al procés 1.001, des de les seves activitats sindicals i polítiques, Marcelino Camacho va ser una referència per a mi i per a molts i molts com jo, que no érem dels seus.

Marcelino Camacho ha representat la millor intel·ligència d'una gran part de la classe obrera del nostre país que va saber veure que la democràcia política era una condició necessària per a l'emancipació i el progrés cap a la justícia social i que, veient-ho, va actuar com calia, en les dures condicions de la clandestinitat forçada per una dictadura implacable. Va actuar per a trobar solucions polítiques, va eixamplar el camp clàssic del sindicalisme, va utilitzar les possibilitats que donaven les esquerdes del règim, va empènyer de manera decidida - i diria que prou decisiva - cap a la llibertat política.

No, al contrari del que s'ha posat de moda dir ara, la transició no va ser una trampa ordida a foscos despatxos entre politicastres. La transició va ser el resultat de la lluita obrera i de les lluites polítiques del veïns, dels ciutadans que volien ser-ho. Va ser el resultat de les lluites dirigides, entre d'altres, per Marcelino Camacho.

Certament, Marcelino Camacho no era dels meus.

Marcelino Camacho era dels nostres, de tots els que - cadascú des de les nostres posicions polítiques i amb els nostres propis mètodes - lluitàvem per la democràcia, la llibertat i la justícia.

Definitivament, Marcelino Camacho era dels nostres.

Contra les lleis

Doncs resulta que no, que l'existència de la banca - i menys encara la de certa classe de banca - no respon a cap llei natural inevitable.

No hi respon tampoc l'existència de les crisis cícliques del capitalisme, per molt que alguns, tan ben caricaturitzats a la vinyeta, intentin convèncer-nos del contrari.

Els ciutadans i ciutadanes no tenim perquè acceptar com una cosa natural un determinat sistema econòmic, perquè tot sistema econòmic és el fruit de la voluntat humana.

Qüestió ben diferent és la del caràcter democràtic, representatiu, legítim de la formació d'aquesta voluntat.

Però encara en el supòsit de que responguès a una llei natural, hem de recordar que la humanitat sempre ha avançat gràcies a la seva lluita conscient contra les lleis naturals.

Què sinó la lluita contra la llei de la gravetat ens ha permès volar?

No és la justícia, i en especial la justícia social, estímul prou poderós per a lluitar contra les lleis imposades?

Una cita / LXXXI

Una democracia de consenso permanente no será una democracia durante mucho tiempo.

Tony JUDT (1948 - 2010)

La legge è ugguale per tutti

La llei és igual per a tots, és el lema que presideix les sales de Justícia italianes, però ho podria fer a qualsevol altre país, inclòs el nostre.

El que ens podem preguntar, ben legítimament, és si també és igual per a tots la "parsimònia" de la justícia, o si resulta que hi ha alguns per a qui és més parsiomoniosa que per a altres, el que justificaria la queixa de la Camorra italiana que se sent perseguida massa diligentment en comparació al Cas Palau, i el sobtat interés de Berlusconi pel cant coral català.

El necessari repós en la deliberació no és pas incompatible, ni de bon tros, amb la màxima diligència en la instrucció.

No ser-ho gens ni mica, de diligent, pot portar a que la gent en general se senti plenament identificada amb denúncies com la que es conté en la vinyeta que reprodueixo.

Creieu que això és bo?

Europa, anys trenta?

Prou que em sap greu, però hi ha moments en que llegint les notícies, sigui als diaris o als nous mitjans de comunicació, tinc tota la sensació d'estar vivint a l'Europa dels anys trenta, del periode conegut como "entre-deux-guerres" i, a més, d'estar-ho fent amb una inconsciència generalitzada ben pròpia d'aquella època, tal com ens mostra l'il·lustració de Rudolf Schilchter a la República de Weimar.
Algú creu de debó que la policia francesa no té uns fitxers, ben poc secrets però ben il·legals, amb les dades ètniques dels romanesos, dels que anomenen "gens du voyage" i les seves suposades especialitats delictives per famílies? El precedent de la circular policial, retirada en ser descoberta, això sí, que indicava els romanesos com a objectiu preferent de desallotjaments i d'expulsions abona la clara sospita de que l'arxiu existeix.
Ningú no sent esgarrifances davant d'això? A ningú li venen records, propis o llegits o heretats, dels precedents de llistes de famílies classificades per ètnies?
Ningú fa res quan podem llegir a Europa Press que un regidor del PP de Leganés manifesta en un escrit que publica voluntàriament que caldria retirar la tutela dels fills als pares comunistes?
Creieu que per aquest camí anem gaire bé?
Jo no em resigno, i crec que no ens podem resignar.