Jorge Semprún "in memoriam"

Ho va viure, ho va veure i ho va explicar, ens ho va explicar.

Tot això ho va fer des del compromís invariable amb les forces de progrés, des de l'esquerra social i política i, per damunt de tot, des de la defensa irreductible de la dignitat humana.

No només per ell, però també per ell, coneixem l'horror que alguns intenten banalitzar, la sistemàtica destrucció de la llibertat, de la diversitat, de l'essència de la humanitat .

L'horror nazi-feixista va ser la culminació temporal d'una llarguísima i sangonosa història europea de repressió, d'opressió, d'odi al diferent, que ha omplert Europa de cadàvers europeus provocats per europeus, i que és l'altra part d'una història europea de lluita aferrissada pel progrés, per la llum i per les llums, per la llibertat, la igualtat i la solidaritat, que ens ha forjat com el que som ara.

La memòria, explicada i elaborada entre d'altres per Semprún, ens hauria de servir per a evitar altres acumulacions d'horror com les provocades pel nazisme i el feixisme.

Llegim Semprún i actuem en cada cosa per a evitar la repetició del desastre.

Why is it so hard to talk?

Ahir al vespre vaig anar a veure la versió del Teatre Lliure de "La gata sobre la teulada de zinc calenta", de Tennessee Williams, de la que alguns dels de la meva generació portem gravada a la memòria la versió cinematogràfica amb Liz Taylor de protagonista.

La veritat és que la versió del Lliure - amb "morcilla" inclosa per a fer referència a Paul Newman i a Liz Taylor - em va semblar molt i molt bona, que l'escenografia és un encert total al meu parer, i que les interpretacions són magnífiques.

No era, però, la meva intenció ficar-me a crític teatral - quina gosadia - sinó destacar la mateixa frase de Tennessee Williams que es destaca a l'escenari, "Per què és tan difícil parlar?"

Em sembla que la reflexió en forma de pregunta es pot aplicar molt més enllà de les concretes circumstàncies de l'obra de teatre, de forma ben adient al que en diem "teatre de tesi", com és el cas.

Ens resulta a tots realment difícil parlar en molts camps, inclosa la política.

Les coses anirien de manera diferent si parlèssim, sembla dir-nos Tennessee Williams en alguns moments, prou contradictoris amb d'altres.

Les coses anirien d'una altra manera si parlèssim? Les coses haurien anat d'una altra manera si haguèssim parlat?

Perquè?

En Philippe Claudel, a qui considero un molt bon novel·lista per Les Âmes grises, Le rapport Brodeck i d'altres, ha trobat temps per a escriure-la, Stock ha decidit publicar-la i jo he perdut el temps llegint una cosa titulada L'Enquête.

Perquè?

No crec que la necessitat de sortir a cada "rentrée" literària francesa ho justifiqui, i no he estat capaç de trobar cap mèrit ni literari, ni de tesi, ni de fons ni de forma en aquesta publicació, més enllà d'una errònia evocació de Kafka, que mereix molt més respecte.

El mercat no hauria de tenir el poder de destruir la literatura.

Punyetero cap de setmana

El punyetero cap de setmana s'ha endut gairebé alhora dos grans personatges de dos arts diferents, una de les millors veus de la lírica, la de Dame Joan Sutherland, i una de les cares més entranyablement expressives del cinema espanyol, el secundari amb el que et podies identificar sempre, Manuel Alexandre.

Una ens conmovia amb les seves arts líriques, l'altre era un mirall en el que ens veiem sempre de la manera que ens agradaria ser.

No hi estic d'acord amb la seva mort.

Encara que de forma totalment inútil, reivindico la protesta contra la mort!

¿En qué momento se jodió el Perú?

Aquesta frase de "Conversación en la Catedral" va quedar gravada en la memòria de la gent de la meva generació que ja fa un grapat d'anys llegiem amb avidesa els autors del que es va anomenar "boom" llatinoamericà, que per a mí és molt més que un "boom", per a ser un senyal de temps en la meva biografia de lector, i una ampliació d'horitzons remarcable per als que estàvem confinats a l'univers literari europeu i nord-americà.

Avui la premsa vessa de lletra dirigida a la comentar la concessió del Premi Nobel de Literatura d'enguany a Mario Vargas Llosa.

He de dir que molta de la tinta periodística pot produir un embafament difícil de curar, i que una bona part té poc a veure amb la literatura i molt amb posicions polítiques ben conservadores amb la barreja d'algun element de reaccionària melangia d'imperis difunts.

Què voleu que us digui? A mi, Vargas Llosa m'agrada força com a escriptor, especialment per la citada "Conversación en la Catedral" i per "La ciudad y los perros", que han determinat la meva visió de Lima, de manera tal que quan la vaig veure de debó anava sempre buscant el referent dels espais que sortien en les novel·les de Vargas Llosa.

També em va agradar molt "La guerra del fin del mundo", pel seu ambient plenament exòtic vist des de la meva ben mediterrània ciutat, i per un ús realment prodigiós del llenguatge.

Quan la profundíssima discrepància política amb les postures cada cop més dretanes de l'autor em portaven a un refús de la seva literatura posterior, vaig acabar per llegir "La fiesta del chivo", i em va semblar una magnífica novel·la de dictadura, equiparable al menys a "El señor Presidente" del guatemaltec Miguel Ángel Asturias.

Escriptor considerable, o més que considerable, com el considero, no em fa res sumar-me a les felicitacions públiques que està rebent per tenir el Nobel.

Rebutjo fermament, en canvi, la faramalla patriotera organitzada al voltant d'un reconeixement dels mèrits de la seva obra literària, com ho faig també respecte a l'aprofitament dels qui passen a dir que el Nobel li dona la raó en la seva postura contrària als moviments de les esquerres americanes.

Bon, molt bon escriptor, espero amb impaciència la publicació del seu nou llibre.

Polític del que discrepo profundament, continuaré treballant políticament per l'avenç de les idees contràries a les seves.

ArtSur a Nicaragua

La cooperació cultural és una realitat en la que cal aprofondir, i a la que ens dediquem a la Fundación ArtSur, que tinc l'honor de vicepresidir.

Avui presentem alguns dels primers resultats d'un programa de cooperació amb Nicaragua que consisteix en la donació dels estris necessaris i la posta en marxa d'un taller de gravat a la ciutat de Granada, al mateix temps que en la formació de gravadors i de formadors de gravadors, també en l'aspecte d'emprenedors que cal tenir en compte.

Hem aconseguit consolidar un element de dinamització econòmica i cultural en una ciutat clau per la seva bons situació cultural anterior, i els resultats són francament espectaculars.

Aquí teniu només un parell de mostres de gravats de Javier de Juan i de Fernando Bellver que deixen veure no tan sols el nivell artístic dels autors, prou conegut, sinó també el grau de perícia professional dels gravadors formats en el programa.

Ens sembla que aquest és un bon camí, i per això estem actuant també en altres àmbits geogràfics, com la Mediterrània i l'Àsia.

Per a saber-ne més visiteu la web de la Fundació seguint l'enllaç que teniu més amunt, i per gaudir del plaer estètic de les obres gràfiques passeu, sense dubtar-ho gens, per la nostra seu al carrer de Campomanes 8, baixos B, de Madrid.

Ravenna

Brevíssima escapada per a veure els mosaics bizantins de Ravenna, aprofitant només una part del pont de la Constitució.

Fins a la tornada, que serà ben aviat!

Visca la paradoxa!

Està sent l'estrella (momentània, com totes) de la temporada literària a França, i ho comença a ser al país, quan encara no està traduït a cap idioma peninsular.

L'aparició d'una ressenya en un prestigiós diari en castellà, redactada per algú que, com que no l'havia llegit, encara no savia com parlar dels llibres que no s'han llegit, encara que n'haguès sentit a parlar en un sopar, no el pot perjudicar; i espero que l'anunciada propera traducció a Anagrama, l'apropi als lectors que no es troben confortables en el seu francès original.

Pierre Bayard ens demostra a "Com parlar dels llibres que no s'han llegit?" la pràctica impossibilitat de llegir un llibre, aquest artefacte que, d'altra part, no ha estat pensat per a això, sinó per a que se'n parli. Immediatament ens consola amb la consideració de que, en realitat, la lectura és la pitjor enemiga de la cultura, car sumeix el lector en plena passivitat i l'impedeix seguir els seus propis impulsos d'avenç cultural.

En realitat, ens diu, no ens hem de preocupar massa per les conseqüències de la no lectura, car no hi ha dues lectures iguals d'un llibre, i el nombre dels qui no l'han llegit sempre supera en molt el dels qui han comès aquest error, que els fa perdre tot misteri sobre el contingut del llibre.

Amb un impuls científic indiscutible, Bayard proposa la classificació general dels llibres en les següents categories: 1.- Llibres desconeguts; 2.- Llibres fullejats; 3.- Llibres evocats; i 4.- Llibres oblidats. Aquestes categories es poden complementar amb els signes gràfics expressius de l'opinió del qui els cita, des del ++ de l'opinió molt positiva, fins el -- de l'opinió molt negativa. Naturalment res no impedeix, ans al contrari tot hi incita, a opinar sobre els llibres desconeguts.

Lectura extremament recomable, opino, per als lectors compulsius i apassionats a qui ens aclareix un pilot de dubtes i ens eixampla el camp de la nostra llibertat; i indispensable per als qui ens delim per les paradoxes, car s'hi troben totes.

O cal recomanar-ne la no-lectura?