Una manera de dir-ho

Una manera genial, cal dir-ho, la del Roto.

Refundació de la selva?

Potser cal que hi pensem una mica, tots plegats i sobre tot plegat.

Ojos de topo

Así ha calificado María Teresa Fernández de la Vega la visión de la oposición practicada por el PP en la sesión de control al Gobierno de esta semana en el Congreso de los Diputados.

La rotundidad de la expresión me mueve a romper mi costumbre de no hacer crónica parlamentaria, que tan buenos cultivadores tiene.

Además de rotunda, me parece acertada, objetiva, e incluso moderada, la definición de la Vice Presidenta Primera del Gobierno.

La fórmula de cargar contra el Gobierno es correcta y apropiada para la misión de la oposición política. Cuando esta carga permanente pierde de vista la verdad - la objetividad en su descripción es tan difícil que no me parece exigible - y utiliza cualquier mentira, empiezan los problemas de ética política, que se agudizan cuando se hace oposición con desprecio de la verdad en asuntos económicos en un momento como el actual, en que la sospecha de que pueda ser verdad lo que dice el PP puede producir unos efectos económicos desastrosos con perjuicio no para el Gobierno, sino para la economía en general y para el conjunto de los ciudadanos.

Esta falta de visión de largo alcance es algo voluntario y, por tanto, poco disculpable, aunque sea cierto que han existido siempre jóvenes ambiciosos poco sensibles a los discretos encantos de la verdad.

En vena de comparaciones zoológicas, seguramente esta oposición sería descrita por el magnífico escritor, agudo cronista parlamentario y dudoso ciudadano Josep Pla, como de vuelo gallináceo.

Entre la visión aguda del topo y el majestuoso vuelo de la gallina anda la oposición en su práctica de insensibilidad absoluta a la verdad.

Mai!

Aquest cop ha estat a Somàlia. Asha Ibrahim Duhuhulow ha estat lapidada fins a la mort acusada d'adulteri.

La lapidació és una forma cruel d'execució, en la que es produeix una degradació moral extrema per la participació de diverses persones, normalment les que es consideren ofeses, en la mort de la persona.

No es tracta, però, de la crueltat del sistema, tot i que ens revolta especialment. Es tracta de que la pena de mort no és mai justificable.

No hi ha cap raó per a matar com a càstig. La justícia es converteix en venjança que rebaixa els executors a la condició moral del pitjor dels delinqüents.

No a la pena de mort, mai, per a ningú!

Emperador nou

Dimarts de la setmana vinent, els ciutadans nord-americans prèviament inscrits com a votants, iniciaran el procediment formal que porta a la designació del nou President dels Estats Units d'Amèrica.

El vot popular es tradueix en els vots electorals de cada Estat de la Unió, que en la actualitat determinen de manera automàtica l'elecció, caigut en desús el debat i la possibilitat de canvi de vot per part dels grans electors. Donat el complicat sistema vigent és perfectament possible que el guanyador en vots populars no ho sigui en vots electorals, per això veiem que els candidats es concentren en determinats Estats que per la proximitat entre les dues candidatures poden decidir el resultat global amb un grapat de vots.


Per això també resulten tan complicades les previsions, car cal fer-les sobre grups prou reduïts de votants, quina conducta no sempre s'adiu amb el que expressen a les enquestes, per més que aquestes es corregeixin amb les experiències acumulades. L'anomenat "efecte Bradley" és un bon exemple d'aquestes dificultats.


Res no està doncs decidit encara, malgrat que les enquestes són clarament favorables a Barack Obama, raó per la qual les desacredita John McCain.


El dimarts següent al primer dilluns del mes de novembre, en la fórmula usada per la Constitució dels EE.UU., sabrem qui estarà al capdavant del modern imperi americà.


El que no sabrem encara és quin imperi governarà. Sabem només que no serà el mateix que va governar George W. Bush, perquè ni l'imperi, ni el Món seran els mateixos a conseqüència de la crisi econòmica.


Veiem venir, això sí, un futur més multipolar en l'economia i en la política, amb potències emergents que hauran emergit ja en acabar la crisi. Veiem un Món en el que les actuacions unilaterals seran inadmissibles i ineficaces.


Un Món en el que la política serà més necessària que mai, també per a l'emperador nou.

(article publicat a e-noticies)

Moderació britànica

Fa uns dies que a les parades d'autobús londinenques, als mateixos autobusos i a en rètols a façanes de la ciutat es pot trobat aquesta frase: There's probably no God, seguida de la conseqüència: Now stop worrying and enjoy your life. És a dir, en traducció pròpia i, per tant, aproximada: "Probablement no hi ha Déu. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la teva vida."

No puc deixar d'elogiar la moderació i discreció britànica que configura la formulació hipotètica de la frase principal, amb la que em sento plenament identificat.

Estic, d'altra banda, plenament a favor de gaudir de la vida, que és única, i no trobo això gens incompatible amb preocupacions diverses ni, per descomptat, amb compromisos ferms en la defensa de determinades idees d'organització social, de llibertat, de solidaritat i igualtat.

Em sembla, més aviat, que la més que probable inexistència de premi o càstig diví ens deixa més responsablement enfrontats amb la nostra consciència, i converteix l'exigència d'actuar d'acord amb ella en més forta i ineludible.

Des que la vaig llegir m'adhereixo a la sentència que afirma que la promesa d'un premi celestial i d'un càstig infernal és un insult a les persones honrades, que no necessiten aquests estímuls per a actuar correctament.

Si us interessa, podeu trobar informació sobre la campanya londinenca cliquant aquí.

Congrés de Barcelona

Aquest cap de setmana el dediquem els socialistes de Barcelona al nostre Novè Congrés, que va començar ahir divendres al vespre, i durarà fins diumenge al migdia.

Jo hi sóc com a delegat pels meus companys i companyes de l'Eixample, després d'haver donat la gestió del darrer mandat com a President del Consell de Federació.

Dilluns ens retrobarem.

Colons contra pagesos

Està passant aquests dies en els territoris palestins ocupats per Israel. Ho podeu trobar explicat en la premsa israeliana, com els articles que enllaço del Jerusalem Post, Yedioth Aronoth i Haaretz, que cobreixen un espai polític prou ampli.

Els colons israelians a Cisjordània estan atacant els pagesos palestins que cullen l'oliva en els camps que els pertanyen. Recordem, si cal, que la presència de colònies en territori ocupat és completament il.legal del punt de vista del Dret Internacional aplicable, com ha manifestat mantes vegades la comunitat internacional i en concret l'Assemblea General de les Nacions Unides.

Es produeixen ara atacs de civils contra civils. De civils armats i d'extrema dreta, com reconeix la pròpia premsa israeliana, contra civils que cullen olives en les terres que els pertanyen i que, a cops, han quedat encerclades per les il.legals colònies d'on procedeixen els agressors.

La situació ha arribat al punt de que els colons han ferit a un soldat israelià que mirava d'impedir l'agressió als palestins, tot i que l'actitud dels militars israelians no sembla massa enèrgica contra els agressors si hem de creure les fotografies publicades per la premsa israeliana.

Sembla que una part de la societat israeliana va encara més enllà que el seu govern. Sembla que a la política oficial israeliana se li està escapant la situació de les mans, si tenim en compte l'acumulació d'incidents a Acre, a Tel Aviv, a Jerusalem protagonitzats per agressors civils jueus contra civils palestins.

Front a aquesta situació, el President de l'Autoritat Nacional Palestina ha fet una crida a plantar un mil.lió d'arbres a Cisjordània, com a reivindicació de la possessió de la terra pròpia i com a senyal de voluntat de romandre-hi.

Qui pot parlar aquí de violències simètriques?

Una cita / LV

Everyone must act according to the dictates of his own reason.

Thomas JEFFERSON (1743 - 1826)

(Cadascú ha d'actuar segons els dictats de la seva pròpia raó)

(Cada uno debe de actuar según los dictados de su propia razón)

Acre com a símptoma

Acre és una ciutat mediterrània, enclavada en l'actual Estat d'Israel, amb població diversa des de sempre, composta bàsicament per jueus i àrabs, com son denominats per les autoritats israelianes per tal de no reconèixer la seva especificitat palestina.

S'hi practiquen - amb graus diferents d'intensitat - diverses religions, i ha estat citada tradicionalment com a demostració de la possibilitat de convivència cultural, ètnica i religiosa dins d'Israel.

Quelcom va passar, però, la nit del Yom Kippur d'enguany, que va escaure's el 9 d'octubre, quan un palestí habitant d'Acre va circular en el seu cotxe per un barri de població mixta. Alguns jueus de religiositat extrema, arribats de poc a la ciutat procedents de la franja de Gaza, van considerar-se ofesos per aquest incident, i van apedregar el vehicle, que va sofrir danys de consideració. Ràpidament va circular per la població la brama que el palestí havia mort, i van començar avalots nocturns que van enfrontar amb prou violència ciutadans israelians amb ciutadans israelians, dividits per l'ètnia i la religió.

Els avalots es van reproduir durant nits i nits, amb el resultat de cotxes cremats, cases incendiades, botigues saquejades i palestins fugint de la seva ciutat. Tot això producte d'una lluita entre civils que havien viscut abans amb unes relaciones de veïnatge més o menys tenses, però pel cap baix suportables.

Aquells dies em trobava a Jordània, per assistir a reunions de l'Assemblea Parlamentària Euromediterrània, i puc donar fe de la preocupació amb que es seguien els fets per la premsa i els parlamentaris àrabs.

Ara els avalots semblen haver acabat, però Acre s'ha constituït en un símptoma de les malalties que afecten la societat israeliana, de divisió social per raons ètniques i religioses, amb conseqüències econòmiques, socials i polítiques greus, de les que no tinc la possibilitat de parlar en aquest lloc, però que afecten a la distribució de la renda, dels serveis, de la sanitat, del treball, a les possibilitats reals de participació política, a l'estructuració de la societat civil en general.

Cap d'aquestes situacions és bona per a la convivència, i una societat israeliana dividida com ho està és un mal element en el complicat camí cap a una pau justa i duradora a la regió.

La notícia que publicava ahir el diari israelià Haaretz sobre la detenció de nou jueus per atacs comesos a Tel Aviv i Jerusalem contra ciutadans d'ètnia palestina no fa més que confirmar els motius de la meva preocupació.

Visca l'Enciclopèdia Soviètica!

L'Enciclopèdia Soviètica és famosa, més que pel rigor de les seves informacions, per la seva habilitat per anar canviant d'edició en edició, no per a incorporar coses noves, sinó per a revisar de forma ben profunda els fets històrics, que apareixien, desapareixien, s'interpretaven i es reinterpretaven segons les conveniències polítiques del moment. La progressiva desaparició dels dissidents de les informacions escrites i gràfiques s'ha fet proverbial, però permetia a les autoritats mantenir una suposada coherència basada en una història clarament manipulada.

Sembla, pel que llegeixo, que el mètode no s'ha esgotat i té admiradors actius a casa nostra.

Expliquem-nos: en l'homenatge a Lluís Maria Xirinacs que es va organitzar al Palau de la Música es va incloure una representació teatral de la més que famosa manifestació del primer de febrer de 1976 a Barcelona, que es va repetir el següent diumenge 8 de febrer.

Aquesta representació va intentar comunicar a les noves generacions que la manifestació a favor de l'amnistia, convocada per l'Assemblea de Catalunya, va ser una manifestació independentista, posant-hi crits a favor de la mateixa i fent dir eslògans que no van ser coneguts fins bastants mesos després.

Al costat d'això, els petits detalls com la presència de Xirinacs en un lloc concret, són menudalla.

Reconec que no puc dir si efectivament en Xirinacs era o no al costat d'en Ferran Garcia Faria en la famosa foto del dia, perquè no vaig aconseguir arribar al lloc.

Vaig caure a terra al Passeig de Sant Joan cantonada amb Consell de Cent, i vaig ser apallissat allà mateix, junt amb d'altres companys, raó per la que quan es va fer a foto jo coixejava per l'Eixample mirant de reincorporar-me als grups que mantenien els salts, el que vaig poder fer en més d'una ocasió, malgrat la coixesa provocada per l'eficàcia de les porres policials, que tampoc no em va impedir - malgrat la seva persistència durant setmanes - tornar-me a manifestar el dia 8.

Per això puc dir que en cap moment vaig sentir, en cap de les dues manifestacions, cap crit independentista, que la manifestació responia a una convocatòria de l'Assemblea de Catalunya, que tenia com a lema "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia", i que afegia en els cartrons que venia a tall de carnet solidari, un quart lema de contingut prou clar: "Solidaritat amb els altres pobles d'Espanya".

Als organitzadors d'homenatges els podrà agradar o no la realitat històrica, però el que no poden fer és canviar-la, manipulant-la per mirar de manipular a la gent.

Per a defensar els punts de vista independentistes no s'hi val a reeditar l'Enciclopèdia Soviètica. Això no!

(article publicat a e-noticies)

N.B.: Avui he vist que en Manel Mas havia escrit sobre el mateix tema al seu blog dissabte 18. No ho havia vist perquè era a la recerca de la tardor, sense cap connexió amb la xarxa. Així doncs, creieu que malgrat la coïncidència de tema es tracta de sintonia política i memòria de la realitat, i no de plagi.

La tardor trobada

No calen masses paraules.

Enguany he trobat la tardor.

Cap de setmana

Aquest cop és de descans, i de passejades si la pluja prevista ho permet.

Fins a la tornada.

Visto por ahí

Parece que la sensación respecto al origen de la crisis y a las responsabilidades de la misma se asemejan por todas partes, así como sobre el papel de los directivos financieros en la misma.

Ahí está la interpretación de "El Fisgón" en el periódico mejicano "La Jornada", reproducido por "Le Monde".

Algo sobre lo que pensar.

Alguna cosa feta

Llargues i intenses, ambdues coses han estat les sessions de l'Assemblea Parlamentària Euromediterrània tingudes de dissabte a dilluns passats a Jordània, i alguna cosa hi hem fet, em sembla.

Voldria destacar la gairebé unanimitat amb que varem aprovar la declaració sobre el Procés de Pau a l'Orient Mitjà, després que a la Comissió Política de dissabte afegíssim bastant contingut al projecte que se'ns sotmetia. El resultat és equilibrat, tot deixant ben clar el compromís de l'APEM en la consecució d'una pau justa i duradora, amb el respecte a tots els drets del poble palestí.

Crec que també us pot interessar - qui sap - saber que dels dos informes que l'Assemblea aprovarà l'any vinent, el primer sobre el Procés de Barcelona: Unió per a la Mediterrània, i el segon sobre Llibertat d'Expressió i respecte a les creences religioses, en Raimon Obiols formarà part dels redactors del primer, i jo mateix del segon, segons decisió de la Comissió Política.

Ara cal continuar i aprofundir la feina.

Amb la majoria

Pertanyo de manera ben natural a la majoria dels ciutadans. Sóc constitucionalment vianant. La tarja T10 em dura dies i setmanes. Em moc sempre que puc a peu, i a Barcelona, ciutat mediterrània i densa, això és possible gairebé sempre.

Segons tots els estudis de mobilitat, som majoria absoluta els que ens desplacem a peu, i això és degut a l'estructura de la ciutat, però alhora acaba també creant un cert tipus de ciutat pel que fa a les relacions de la gent amb el seu entorn, i amb l'altra gent en l'espai públic.

El desplaçament a peu és saludable i ecològic, si descomptem la contaminació acústica dels que no es poden tenir de parlar contínuament, i sempre en veu ben alta, pel mòbil.

Hi ha un altre mètode de desplaçament urbà de recent expansió, i que confesso que no practico, que és la bicicleta, que comparteix moltes de les virtuts del caminar, i hi afegeix una major velocitat, que sembla molt apreciada pels seus adeptes.

El problema és que s'estan començant a crear problemes de convivència pacífica entre els dos millors mètodes de desplaçament, per la confusió i barreja d'usos del mateix espai per part dels dos. Sobre aquesta qüestió s'ha pronunciat la setmana passada a Barcelona la reunió d'experts que - si no m'equivoco - portava el bilingüe nom de Caminar Walk 21.

Crec que ho han encertat en dir que cal clarificar els usos, que cal reservar les voreres per als vianants, que cal evitar els enfrontaments entre els qui tenim com a competidor bàsic el cotxe particular, i que cal que hi hagi normes clares i respectades.

Jo no entro mai en un carril bici si no és per a creuar-lo, respecto l'espai dels ciclistes, i em sembla que tots els vianants ho haurien de fer.

De la mateixa manera crec que tots els ciclistes haurien de respectar l'espai dels vianants, i així, amb el compliment voluntari de la norma i amb la voluntat de no molestar, tots podríem desplaçar-nos a gust, els uns pedalant i els altres - i jo per descomptat - caminant.

(article publicat a e-noticies)

Jordània

Surto cap a Jordània, per a participar en la sessió de la Comissió d'Afers Polítics, Seguretat i Drets Humans de l'Assemblea Parlamentària Euromediterrània, i en la posterior sessió plenària de l'Assemblea.

En la Comissió s'hauran de nomenar els relators en dos temes de la major importància, com ara "La llibertat d'expressió i el respecte a les creences religioses" i "El Procés de Barcelona: Unió per a la Mediterrània: quin valor afegit per al desenvolupament de la regió?"

Tant en la Comissió, que n'haurà de debatre prèviament, com en el Plenari, un dels punts principals de l'ordre del dia és el relatiu al procés de pau a l'Orient Mitjà, i sembla que fer-ho des de la regió no és una mala pensada.

Aprofitarem també per a continuar la tasca d'explicació dels avantatges que ofereix Barcelona com a seu de la Secretaria del Procés de Barcelona: Unió per a la Mediterrània, que s'haurà de decidir els primers dies de novembre a la reunió de Ministres d'Afers Estrangers de Marsella.

Tot plegat augura uns dies intensos, dels que - si us pot interessar - en parlaré a la tornada.

Perpetua memoria

La placa de mármol, hecha para durar, como ha durado, la descubrí este verano en la Torre del Reloj de la Piazza dei Signori de Vicenza.

La ciudad, los ciudadanos se indignaron con justa causa por el fraude económico contra el tesoro público realizado por un servidor público, y no sólo le castigaron como correspondía, sino que decidieron dejar perpetua memoria de los hechos, y del nombre del codicioso e infiel servidor de la ciudad.

En traducción aproximada, la placa dice: "Andrés Boldu, de San Andrés, fue desterrado el 3 de octubre de 1698 por gravísimo desfalco cometido en la Cámara de Vicenza, siendo Camarlengo de esta Ciudad."

En los tiempos que corren de descubrimiento de corrupción urbanística y económica de índole diversa, y en la que algunos medios de comunicación parecen tratar a esos delincuentes más como tipos listos y dignos de admiración por su capacidad de enriquecimiento que como los enemigos públicos que son, quizá convendría ir pensando en lápidas de mármol, o sus equivalentes modernos, para que la vergüenza que merecen no acabe en el corto plazo de la memoria de una generación.

Perpignan, encore!

Ahir al matí vaig rebre la trucada de la candidata socialista Jacqueline Amiel-Donat, donant-me la bona notícia. El Tribunal Administratiu de Montpeller havia fallat l'anul.lació de les eleccions municipals de Perpinyà, i la seva repetició sota el control d'un jutge del Tribunal. Cap la possibilitat de recurs davant el Consell d'Estat, que endarreriria tot el procés per uns set mesos.

La democràcia ha estat restablerta d'acord amb les lleis de la República, posant fi al vergonyós espectacle d'una ciutat governada pel qui s'havia aprofitat de fraus electorals tan abundants com grollers, que anaven des de firmes d'electors que no havien comparegut, a delegacions de vot signades amb la mateixa creu totes elles, fins al grotesc incident dels mitjons del President d'una secció electoral - germà d'un candidat de la dreta - que varen ser trobats per la policia farcits de paperetes electorals.

La socialista Jacqueline Amiel-Donat, que ha menat el combat jurídic i polític contra el frau, tornarà a encapçalar la llista que vol posar fi al domini municipal de Perpinyà per la família Alduy, actualment integrada en el dretà partit UMP, de Sarkozy, que ostenta l'alcaldia de pare en fill des del 1959.

La delegació dels socialistes perpinyanesos que va compartir amb els socialistes de l'Eixample la botifarrada popular contra les 65 hores diumenge passat ja ens havia comunicat per boca de la pròpia candidata les esperances que tenien en el restabliment del dret.

Ara poden estar segurs de la nostra alegria i de la nostra solidaritat activa.

Podeu veure la notícia a diaris tan diferents com Le Monde, Midi Libre i Le Nouvel Observateur.

PS: Avui també treu la notícia l'Avui, juntament amb un seguit de comentaris indocumentats i tergiversadors, que són responsabilitat només dels lectors, però que volen dir quins lectors hi ha a cada lloc.

Tots contra les 65!

Els sindicats, tots els sindicats, la Confederació Sindical Internacional, ens han convocat a manifestar-nos avui contra l'intent d'aprovació d'una directiva europea sobre el temps de treball.

És prou conegut que es pretén que en casos determinats, el temps de treball pugui arribar a ser de 65 hores setmanals.

El retrocés que això suposa per a tots els drets adquirits pels treballadors en llargues, i a cops cruentes, lluites és prou evident.

La reivindicació de la jornada de 8 hores es va inscriure en les feines de la I Internacional Obrera, els màrtirs de Xicago varen ser executats a conseqüència d'aquesta reclamació, que es va mantenir any rere any en les jornades del Primer de Maig.

Ara aquesta conquesta és en perill, i no només aquesta, car l'aprovació d'una directiva així posa en perill la possibilitat mateixa de la negociació col.lectiva, fent-nos tornar als temps de la suposada negociació individual per part dels treballadors, és a dir a la submissió al dictat patronal en cada moment.

Ningú es pot sentir segur de que no l'afectarà la mesura, donades les potencialitats de dumping social que comporta.

Per a evitar-ho, acudim tots a les manifestacions convocades, demostrem que coneixem i defensem els nostres drets, impedim que s'aprovi aquest retrocés!

(article publicat a e-noticies)

Hem fet botifarra a les 65 hores!

Avui els socialistes de l'Eixample hem fet botifarra a les 65 hores que alguns ens volen imposar.

Més de 300 persones ens hem reunit a l'Avinguda Mistral de Barcelona, hem escoltat la salutació enviada pels companys del PSOE de l'Agrupació de Chamberí (Madrid), i en directe les adhesions dels companys del PS francès Christian Bourquin, President del Consell General dels Pirineus Orientals, i Jacqueline Amiel-Donat, candidata a l'alcaldia de Perpinyà. Han intervingut un company de CC.OO. i una companya de UGT, així com Ramon Nicolau, Primer Secretari de l'Agrupació de l'Eixample.

Després hem pres la botifarra amb seques, tots plegats en llargues taules, que ha estat la manera ben nostrada de demostrar la solidaritat dels treballadors contra les amenaces que ens vénen d'alguns buròcrates emboscats a la Comissió Europea.

Finalment ha estat el torn dels agraïments per la solidaritat expressada i el compromís de continuar la feina solidària a favor de la candidatura municipal encapçalada pels socialistes a Perpinyà, la única capital catalana encara en mans de la dreta.

Hem quedat tots citats per a la manifestació contra el projecte de directiva sobre el temps de treball, contra les 65 hores, de dimarts vinent.

Allí ens trobarem!

Ocupació és destrucció

Alguns fa temps que ho diem, l'ocupació militar que manté Israel sobre els territoris palestins és factor de destrucció.

No es tracta només, i això ho hem estat denunciant ara i adés, de la destrucció de la vida econòmica palestina, de les possibilitats negades d'educació, de mobilitat, de salut, de dret a la determinació de la pròpia vida.

És, a més, factor de destrucció de la societat israeliana.

L'ocupació mira de destruir l'ocupat, però destrueix irremissiblement l'ocupant. La tradicional manca de ciment social que uneixi els ciutadans d'Israel, dividits per raons d'origen, religioses i socials, combinada amb els efectes perversos de l'ocupació, porten a l'enfrontament entre israelians, amb una profunditat aclaparadora.

L'atemptat contra el Professor Zeev Sternhell, conegut opositor a l'ocupació i manifest militant pacifista, realitzat pel que sembla pels subproductes extremistes del sionisme més fanàtic, no és més que una mostra del que diem.

Ara sembla que se n'han adonat i fa un parell de dies podíem llegir a la premsa israeliana (mireu-ho a la columna de la dreta d'aquest blog) les informacions sobre els debats que s'havien produït al Knesset.

Es pot debatre tant com es vulgui, però és clar que la destrucció de la societat israeliana resulta de l'ocupació, pensada per a desfer, com ho està fent, la societat palestina.

Alguna cosa hi hauríem de fer tots plegats.

Una cita / LIV

L'avenir n'est interdit à personne.

Léon GAMBETTA (1838 - 1882)

(El futur no està prohibit a ningú)

(El futuro no está prohibido a nadie)

Dura realidad

Inefable Forges, pero a pesar de la fina ironía, debemos de pensar que estamos obligados a proteger también los pequeños ahorros, para que no sean fagocitados por los grandes especuladores.

En ello estamos algunos.