Amb la majoria

Pertanyo de manera ben natural a la majoria dels ciutadans. Sóc constitucionalment vianant. La tarja T10 em dura dies i setmanes. Em moc sempre que puc a peu, i a Barcelona, ciutat mediterrània i densa, això és possible gairebé sempre.

Segons tots els estudis de mobilitat, som majoria absoluta els que ens desplacem a peu, i això és degut a l'estructura de la ciutat, però alhora acaba també creant un cert tipus de ciutat pel que fa a les relacions de la gent amb el seu entorn, i amb l'altra gent en l'espai públic.

El desplaçament a peu és saludable i ecològic, si descomptem la contaminació acústica dels que no es poden tenir de parlar contínuament, i sempre en veu ben alta, pel mòbil.

Hi ha un altre mètode de desplaçament urbà de recent expansió, i que confesso que no practico, que és la bicicleta, que comparteix moltes de les virtuts del caminar, i hi afegeix una major velocitat, que sembla molt apreciada pels seus adeptes.

El problema és que s'estan començant a crear problemes de convivència pacífica entre els dos millors mètodes de desplaçament, per la confusió i barreja d'usos del mateix espai per part dels dos. Sobre aquesta qüestió s'ha pronunciat la setmana passada a Barcelona la reunió d'experts que - si no m'equivoco - portava el bilingüe nom de Caminar Walk 21.

Crec que ho han encertat en dir que cal clarificar els usos, que cal reservar les voreres per als vianants, que cal evitar els enfrontaments entre els qui tenim com a competidor bàsic el cotxe particular, i que cal que hi hagi normes clares i respectades.

Jo no entro mai en un carril bici si no és per a creuar-lo, respecto l'espai dels ciclistes, i em sembla que tots els vianants ho haurien de fer.

De la mateixa manera crec que tots els ciclistes haurien de respectar l'espai dels vianants, i així, amb el compliment voluntari de la norma i amb la voluntat de no molestar, tots podríem desplaçar-nos a gust, els uns pedalant i els altres - i jo per descomptat - caminant.

(article publicat a e-noticies)