Una simple descripció

No és un al·legat, és una simple descripció dels mecanismes de funcionament de la lògica capitalista, però quina força descriptiva!

Què ens està passant?

Què està passant a Noruega? Amb quines patologies polítiques i socials ens enfrontem en el país europeu paradigma de l'Estat del Benestar?

Què porta a la violència desfermada en la pitjor massacre de membres d'una organització política de la que hi hagi memòria a Europa?

No em serveix la resposta automàtica de defensa de la dreta que insinua un desequilibri psiquiàtric individual, quan si es tracta d'un altre origen de la violència parla de culpabilitat col·lectives i d'expulsió massiva de gent per raó d'origen étnic o de pertinença religiosa.

La instil·lació de l'odi mitjançant les paraules usades sense cap tipus de mesura, les paraules que neguen la humanitat completa de l'altre, del que pensa diferent o del que és diferent, per tal de poder eliminar-lo sense cap escrúpol de la conversa política han portat a la seva eliminació física, a la mort de l'altre al que no es considera igual, a l'eliminació física del que s'odia.

La permanent, pacient i constant instil·lació de l'odi està aconseguint la instal·lació de l'odi entre nosaltres.

Les paraules d'odi maten.

Ho hem vist a Noruega, ho han patit els joves, joveníssims, socialistes noruecs assassinats, i les víctimes de la bomba prèvia posada com a part indispensable del pla per a assassinar-los.

Ho hem vist en la història recent, en que les paraules d'odi, també a Europa, han estat els precedents immediats de massacres com les balcàniques.

Només el debat democràtic, la ferma aplicació de les normes decidides democràticament, l'acceptació de la diferència, l'exclusió de l'odi són els camins.

No és el camí cap enlloc més que el desastre el contestar amb un altre discurs d'odi.

El que està passant a Noruega ens està passant a tots, a Europa i arreu.

Cal, per tant, que tots reaccionem i posem aturador al discurs de l'odi, a les paraules que maten.

Mort a Texas

A Texas han executat Humberto Leal, mexicà declarat culpable de la violació i mort d'una noia de 16 anys.

Ens trobem, per tant, davant d'un crim especialment execrable.

Malgrat això, manifesto la meva protesta i la meva disconformitat amb l'execució.

La pena de mort no és cap solució, la pena de mort no és justícia, és venjança.

En aquest cas, a més, hi ha hagut una clara infracció del Dret Internacional, en concret del Conveni de Viena de Dret Consular, per tal com l'Estat de Texas va ignorar el dret de comunicació consular que assistia Humberto Leal, el que ha provocat l'intervenció del President Obama davant el Governador de Texas per a evitar l'execució. La resposta del Governador ha estat que Texas no està obligada a fer cas a cap tribunal estranger. Aquesta és la concepció de la Comunitat Internacional i del Dret Internacional que manifesta un composant d'un dels membres més rellevants de l'ONU com són els Estats Units d'Amèrica!

Més enllà, però, de tots els defectes de forma que hagi tingut el procés i del desconeixement de drets de l'acusat, i encara que no hi haguès cap dubte sobre la culpabilitat i tot el procediment haguès estat perfecte,continuaria manifestant-me en contra.

No admeto la pena de mort en cap cas, per cap crim, en cap circumstància, per més odiós que sigui el fet comès.

No accepto que cap Estat pugui matar fredament en una caricatura degradant de la Justícia.

Que ningú mati en el meu nom, que ningú escarneixi la humanitat dient que fa justícia matant!

L'ascensor social

Ja només funciona l'ascensor social mogut per la corrupció, com indica el Roto?

M'agradaria pensar que no és cert, però cal reconèixer que els motors de tots els altres mecanismes que fan moure l'ascensor social en les societats sanes estan en bastant mal estat.

Palestina, una causa de la Humanidad

Em limito avui a transcriure aquí l'article que m'han demanat des de la Fundación Ideas, deixant-lo en el seu original castellà.

"No se trata en modo alguno de un conflicto más, entre los muchos que, con distintos grados e intensidades de violencia, se prolongan en el tiempo y a través de todo el Mundo. Está, al contrario, en el centro de los conflictos que se viven en Oriente Medio, en el Mediterráneo, en el Mundo.
La cuestión palestina no es una mera pieza de un juego geoestratégico global, aunque también lo es.
No se trata tan sólo de una situación de injusticia continuada durante años y basada en la violencia estructural que supone la ocupación militar de unos territorios y la ilegítima anexión territorial de otros, aunque, desde luego, nadie puede negar la injusticia de la situación.
No es sólo la situación de sufrimiento colectivo de un pueblo por causa de la ocupación militar extranjera más larga en la historia, aunque también, por descontado, lo es.
Palestina es una situación, y una causa que interpela directamente a la Humanidad, y al conjunto de la Comunidad Internacional compete el compromiso de acabar con la injusticia y el sufrimiento colectivo que la situación de Palestina supone.
Los años transcurridos desde la Nakba y desde el inicio de la ocupación militar israelí son más, muchos más, de los que puede soportar cualquier pueblo.
Son demasiado numerosas ya las generaciones palestinas que durante estos 63 años desde la Nakba y estos 44 años de ocupación han visto transcurrir toda su vida en situación de ocupación, de exilio, de desarraigo, y la presente generación no puede soportar la idea de que ellos tampoco vean el pleno reconocimiento de los derechos colectivos e individuales de los palestinos, y menos aún pueden resignarse a imaginar que sus hijos seguirán en la misma situación.
El tiempo para la solución se acaba.
Las condiciones físicas del terreno en Cisjordania se deterioran por causa de las actuaciones del ocupante, muy destacadamente por la construcción continuada de asentamientos - todos ellos estrictamente ilegales, de acuerdo con la normativa internacional – que se van poblando de un número cada vez mayor de colonos, con la consecuencia de agudizar la discontinuidad del territorio administrado por la Autoridad Nacional Palestina; por la construcción del Muro que desafía todas las condenas internacionales y que afecta profundamente a la vida diaria de la población palestina; por el establecimiento de la red de carreteras diferenciada para colonos, a la que no tiene acceso la población palestina; por el mantenimiento de centenares de obstáculos físicos que dificultan la movilidad de los palestinos con todas las consecuencias negativas para todos los aspectos de la vida económica, social y familiar diaria, así como sobre las posibilidades formativas de la juventud palestina que vive en los territorios ocupados; debiendo sumarse a todo lo dicho la permanencia de los check-points.
Resulta innecesario, por ser suficientemente conocida, describir la situación de extremo deterioro de las condiciones de vida en la Franja de Gaza.
Si existe un acuerdo internacional suficientemente amplio favorable a la solución de los dos Estados en las fronteras de 1967, con las modificaciones que los interesados pudieran pactar, sería necesario que la Comunidad Internacional actuara con toda la contundencia diplomática que debe de darle la razón que le asiste para que esa solución se implemente a la mayor brevedad.
Es necesario llegar rápidamente a una solución puesto que, como he dicho, las condiciones mínimas necesarias para que pueda existir un Estado Palestino viable están casi al borde de la desaparición.
Los loables y fructíferos esfuerzos del Primer Ministro palestino para construir una institucionalidad democrática y armar los elementos básicos para una vida económica viable en su ámbito territorial pueden verse frustrados por la actuación de los elementos negativos de la ocupación, lo que nos llevaría a una situación sin salida pacífica posible.
Por ello es absolutamente necesario que todos contribuyamos en la medida de nuestras fuerzas a los esfuerzos para llegar a un solución que no puede aplazarse más.
El objetivo de una paz justa, global y duradera entre el Estado de Israel y el Estado de Palestina, con dos Estados que convivan en paz y seguridad, con fronteras definidas de acuerdo con las vigentes en 1967, con los intercambios de territorios que se acuerden entre las partes, y que coexistan con pleno respeto a la integridad de los derechos de los ciudadanos de ambos Estados es ampliamente compartido.
Su cumplimiento, que es el de la causa de la libertad y la justicia, es una causa de la Humanidad."

Evviva l'Italia

Amb la Constitució de la República a la mà, el poble italià ha dit molt més que la seva voluntat de derogar unes lleis aprovades per la majoria berlusconiana al parlament.

Amb la victòria als quatre referèndums d'aquest cap de setmana, els italians han dit prou a una forma de fer política contrària als fonaments constitutius de la República, i contrària a principis bàsics de la democràcia.

Ha estat molt més que defensar el caràcter públic de l'aigua, manifestar-se contra les nuclears i deixar Berlusconi sense excusa legal per a no comparèixer en els diversos judicis que té oberts per delictes gravíssims.

Els italians han seguit el seu deure cívic de votar, com ho va fer a primera hora de diumenge del President de la República, Giorgio Napolitano, i han ignorat l'incitació a l'abstenció del cap del Govern Sílvio Berlusconi, que només fiava la seva salvació política a la desafecció per la política que ell mateix es cuida de provocar tant com pot.

En efecte, el desafiament era que votès el 50 per 100 del cens més un, condició necessària per a la validesa dels referèndums derogatoris de lleis aprovades pel Parlament, d'acord amb la Constitució. Que tothom, o gairebé, que votès ho faria contra el Govern era quelcom que es donava per descomptat.

Doncs bé, s'ha aconseguit la xifra del 56 per 100 de participació en els quatre referèndums i entre el 92 i el 97 per 100 - segons de quin referèndum parlem - dels qui han votat ho han fet contra les lleis de la majoria berlusconiana.

Itàlia ens ha donat un exemple de bon ús del vot, de decència democràtica del poble que s'aixeca contra el segrest de la política per part dels pitjors exponents de certa classe de vividors polítics com Berlusconi que tenen com a objectiu la destrucció de la política per a deixar tot el camp lliure al poder econòmic.

Contra això ha votat el poble italià.

Evviva l'Italia!

Jorge Semprún "in memoriam"

Ho va viure, ho va veure i ho va explicar, ens ho va explicar.

Tot això ho va fer des del compromís invariable amb les forces de progrés, des de l'esquerra social i política i, per damunt de tot, des de la defensa irreductible de la dignitat humana.

No només per ell, però també per ell, coneixem l'horror que alguns intenten banalitzar, la sistemàtica destrucció de la llibertat, de la diversitat, de l'essència de la humanitat .

L'horror nazi-feixista va ser la culminació temporal d'una llarguísima i sangonosa història europea de repressió, d'opressió, d'odi al diferent, que ha omplert Europa de cadàvers europeus provocats per europeus, i que és l'altra part d'una història europea de lluita aferrissada pel progrés, per la llum i per les llums, per la llibertat, la igualtat i la solidaritat, que ens ha forjat com el que som ara.

La memòria, explicada i elaborada entre d'altres per Semprún, ens hauria de servir per a evitar altres acumulacions d'horror com les provocades pel nazisme i el feixisme.

Llegim Semprún i actuem en cada cosa per a evitar la repetició del desastre.

Sense paraules

Realment no cal cap altra paraula.

Qui vulgui entendre, que és prou fàcil, que ho faci, i qui no,que es quedi en l'autoengany.

Una cita / LXXXVII

Il diritto de resistenza appartiene a chi a il coraggio di farsene carico.

Anna JELLAMO ( ? - )

(El dret de resistència pertany a qui té el coratge de fer-se'n càrrec)

(El derecho de resistencia pertenece a quien tiene el valor de hacerse cargo del mismo)

Defensar-se del poder

He aprofitat part dels dies de vacances d'aquesta darrera setmana per a seguir amb el programa de lectures italianes. Us he parlat des de fa un cert temps d'algunes lectures que em semblen importants, i la que acabo de fer es troba sense cap mena de dubte entre elles.

El títol, en aquest cas, ho diu tot: "Difendersi dal potere.Per una resistenza costituzionale", de Ermanno Vitale, professor de Filosofia política a la Universitat de la Vall d'Aosta. Hi he arribat per una nota a peu de pàgina del llibre "Poteri selvaggi" de Luigi Ferrajoli, que us vaig recomanar fa uns dies, i no em reca gens ni mica el temps esmerzat en llegir-lo.

Es tracta també d'un llibre breu -benaurada tendència italiana a no escriure llarg - i que malgrat l'apariència d'especialització en politologia i Dret Constitucional, es pot considerar perfectament un assaig general sobre l'estructura del poder, molt especialment sobre la confusió entre el poder polític, l'econòmic i l'ideològic, i la merma d'autonomia del poder polític que això comporta, amb el risc, prou evident en el cas italià, d'anar contra els principis constitucionals i afectar directament als drets socials i polítics dels ciutadans.

El dret i l'obligació de la resistència constitucional contra aquesta regressió democràtica és el nucli de l'estudi, amb interessants propostes d'actuació, que - cal dir-ho - mereixerien un tractament més detallat.

En el nostre contexte actual, ben copsat per l'autor, la reflexió sobre aquestes matèries em sembla imprescindible, i la crida a la legítima resistència constitucional contra el poder polític quan es perverteix i contra els poders econòmics i mediàtics està plenament el línia amb tot el pensament que s'expressa en la literatura política més recent.

Jo, francament, us el recomano, encara que potser li falti, des del punt de vista estrictament polític, una major precisió en la seva part propositiva.

Ja m'en sabreu dir alguna cosa.

Sant Jordi 2011

Reconec que m'encanta la celebració de Sant Jordi a Barcelona. És una de les ocasions en què es troba major complicitat social per fer possible que tothom sigui al carrer badant, comprant roses i llibres i tornant a badar.

També m'agrada - no ho amagaré pas - portar el nom d'un mite amb tants significats possibles, i que ha donat tant de joc en la literatura, sigui poesia o prosa.

No oblidem que la lectura, i més en un any com aquest amb l'abundància de publicacions sobre política, contra la resignació, a favor de la indignació i de la reacció contra els reaccionaris, ha de ser molt més que un plaer, un estímul i un preludi de l'acció política.

No oblidem tampoc que la rosa ha de ser ben roja, altrament no val.

Una cita / LXXXVI

Occorre passare dal disagio alla resistenza.

Michelangelo BOVERO (1949 - )

(Cal passar del malestar a la resistència)

(Hay que pasar del malestar a la resistencia)

Fan fora les paraules

He trobat la notícia a la premsa escrita, i no la he vist gens comentada a la xarxa.

A mí em sembla d'una notable importàncias per més d'un motiu, que passo a explicar a aquells de vosaltres que volgueu llegir-me.

A Jerusalem Est, territori palestí il·legalment annexat a Israel des de 1967, sense cap reconeixement internacional, hi ha des de fa molt de temps l'hotel American Colony, que és una llegenda per als qui anem a Jerusalem tant com podem, encara que no ens hi allotgem. Des de 1998, a les instal·lacions de l'American Colony hi ha una llibreria, portada pel seu propietari Munzer Fahmi, palestí nascut a Jerusalem.

Aquesta llibreria, que veieu a la foto, en la que podreu apreciar el detall de la bandera del Barça que hi és des de fa molts anys, és el lloc on es troba una de les millors, si no la millor selecció de llibres sobre Jerusalem, Palestina i Orient Mitjà en general, i també sobre la Mediterrània. S'hi troben de diferents idiomes, principalment però no exclusiva, en anglès i aborden el tema des de les perspectives històrica, religiosa, sociològica, lingüística, antropològica i política. De debó que a pocs llocs es pot trobar tanta varietat de punts de vista, i també de posicions polítiques sobre el conflicte i l'ocupació, els seus orígens i les vies per a acabar-la com a la llibreria de l'American Colony. De fet és ben habitual trobar-s'hi una pila de coneguts que fan provisió de literatura especialitzada sobre els temes que he dit.

És un model de negoci d'èxit en circumstàncies més que difícils, i és un lloc de llibertat al mig de l'opresió de l'annexió i l'ocupació militar, on regna la paraula escrita, i només aquesta.

Tot això és a punt d'acabar.

En una demostració més de la perversió de l'aplicació del Dret Administratiu per part del Govern israelià, del que ja he parlat alguna vegada en aquest blog, Munzer Fahmi és a punt de ser expulsat de la ciutat on va nèixer, on va crèixer i on hi té la seva llibreria.

El fet és que la batalla per a judaïtzar Jerusalem és implacable i té molts fronts oberts en el marc d'una refinada tècnica normativa que busca deixar Jerusalem sense palestins, convertint-la en el que els sionistes somien, una ciutat exclusivament jueva.

Munzer va sortir quan era jove a estudiar a Estats Units i s'hi va quedar un temps a treballar, suficient motiu per a perdre la residència a Jerusalem on, repeteixo, havia nascut, en un tractament plenament diferent al que tenen els ciutadans israelians jueus que no haurien perdut la residència en el mateix cas.

Això ha fet dependre el llibreter de la concessió de visats com a turista a la seva pròpia ciutat, que ara li ha estat negat, després de 18 anys, pel que està pendent només del recurs davant el Tribunal Suprem d'Israel per motius humanitaris per evitar la seva expulsió.

És un més dels 4.577 palestins de Jerusalem que han perdut la residència per la mateixa raó administrativa, però és, a més la possibilitat posada a disposició del Govern israelià de fer fora de Jerusalem la paraula escrita que els molesta.

La paraula, fins i tot quan no estem d'acord amb el seu contingut, és l'únic camí per a la pau.

No hauríem de permetre que es fes fora la paraula.

Poteri selvaggi

Segueix la ratxa de lectures curtes que porten cua, molta cua en algun cas.

Acabo de llegir, publicada de fresc a Roma, però en imperfecta i també recent traducció al castellà, l'obra "Poteri selvaggi. La crisi della democrazia italiana" del Professor Luigi Ferrajoli, de la Universitat Roma III.

Es tracta d'una breu, molt breu, publicació de poc més de cent pàgines, comptant-hi un prescindible pròleg.

Us ben asseguro que paga la pena dedicar-hi una estoneta. Una estoneta, és clar, per a llegir i molt de temps per a rumiar-hi, i encara una mica més de temps i molta implicació personal, per a treure'n les conseqüències pràctiques.

No pensèssiu pas que es tracta només d'Itàlia, es tracta d'una situació que és prou extesa a totes les democràcies d'origen parlamentari a Europa, encara que alguns elements siguin més aguts en el cas italià.

Analitza Ferrajoli amb la seva habitual precisió els elements que des de la confusió de poders, des de la desafecció de la política, des de la confusió entre allò que és públic i allò que és privat, estan deconstruint els sistemes democràtics parlamentaris. D'això en diu els poders salvatges, per incontrolats i incontrolables, en directa oposició als principis i als mecanismes i garanties democràtiques.

Només li criticaria el poc espai dedicat a un element que em sembla de gran importància, com és el defectuós funcionament dels partits polítics, la seva confusió amb les institucions públiques i la seva desorientació, qüestions totes elles sobre les que ens cal reflexionar molt més, des de la serenitat, però sense auto imposar-nos límits de cap mena pel fet d'estar personalment implicats en la vida partidària.

Voldria acabar referint-me a una reflexió de Ferrajoli que em sembla de la major importància. Considera l'autor que l'atenció preferent a l'interès propi no és quelcom exclusiu de la dreta, sinó que també hi incorren moltes persones que es consideren d'esquerres quan passen a l'abstenció per desafecció, avantposant a l'interès públic de la democràcia el seu interès privat de mantenir la seva "depurada superioritat moral" i la seva "insuperable repugnància" respecte al compromís.

Us en recomano la lectura, sense por per l'alta especialització jurídica de l'autor. Us ben asseguro que parla de política, de democràcia en termes democràtics, és a dir amb l'elegància de la claretat d'exposició que és també una virtut democràtica, en contra dels qui pensen que a falta de ser profunds, val la pena ser obscurs.

Això sí, després de llegir caldria que actuèssim!

Lectures curtes, però que porten cua

Per ordre d'aparició en escena, va ser primer "La rebelión que viene", breu obra anònima encara que clarament col·lectiva, de lectura més que recomanable si no l'heu llegit encara, i de relectura sempre profitosa, si ja ho heu fet un cop o més. Le raons per a reaccionar front a l'estat de coses que se'ns ofereix com a immutable, i alguns suggeriments de com fer-ho, en són el contingut.

Després va arribar, amb aires de fenòmen editorial, l'estimable "Indignez-vous!", del venerable Stéphan Hessel, que en unes 60 pàgines escadusseres ens recorda les moltes raons que tenim per a indignar-nos, i la conveniència de fer-ho, tot posant de manifest la vigència dels principis de la radicalitat democràtica - per tant, socialitzant - sobre els que es va recuperar França després de Vichy. N'hi ha recent traducció al castellà.

El darrer arribat, per ara és el brevíssim "Manifiesto de economistas aterrados", obra col·lectiva no anònima, però en la que l'autoria no és la dada més important. Es tracta de posar en evidència la falsetat de deu suposades evidències econòmiques que se'ns volen imposar més enllà de qualsevol possibilitat de decisió democràtica, i ho fa amb un encert esclatant. Junt amb la retirada de la màscara de les falses veritats, se'ns ofereixen 22 propostes d'actuació econòmica que suposen la necessitat de preses de decisió polítiques democràtiques, és a dir, imposant la voluntat del poble per sobre de les conveniències del poder econòmic.

Suggerent, oi?

Crec que són lectures gairebé m'atreviria a dir que obligades per a tota persona inquieta davant el que està passant i que se'ns vol imposar com a ineluctable.

Són lectures que us ocuparan ben poca estona, però que poden ocupar-vos molt i molt temps després d'haver-les acabat, perquè tenen tota la capacitat de fer canviar comportaments, i això és el que compta.

8 de març, altre cop

Avui torna a ser 8 de març.

Avui tornem a recordar les treballadores tèxtils assassinades en l'incendi de la fàbrica causat pel seu empresari com a represàlia per la vaga que estaven fent, que és l'origen històric d'aquesta commemoració.

No ens deixem dur per les modes actuals que emmascaren, edulcoren i dissimulen el significat del 8 de març.

No es tracta d'una festa social per a exercir la galanteria, no es tracta d'omplir llotges d'estadis de futbol amb dones, no es tracta de res d'això.

És el record de la dura, duríssima lluita de les dones treballadores al llarg de la història. És el record de la seva incansable lluita per la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia social, la desaparició de tota discriminació.

És la constatació de que la història obrera no és una cosa només dels homes.

És el reconeixement de la decisiva contribució de les dones treballadores a la lluita pel progrés.

És també la constatació de que la lluita de les dones continua sent tan necessària com ho ha estat sempre, perquè la discriminació i la injustícia continuen existint.

És el crit d'esperança de que la lluita no acabarà, de que la humanitat - homes i dones - seguirà en la seva rebel busca de la justícia social.

Contra els tòpics

L'assassinat s'ha produït al carrer de Sant Pere més Alt de Barcelona, ben a prop d'on jo vaig nèixer.

Ha estat en el curs d'un atracament, quan el jove pakistanès Alí Akbar, de 18 anys, que es trobava treballant tot sol en un supermercat, ha rebut un tret al cap que l'ha mort immediatament. Es tractava d'un jove treballador ben conegut al barri, estudiant de medicina, que parlava català i castellà, arrelat a la nostra ciutat, que contribuïa amb la seva feina a la nostra convivència, i que ha estat mort mentre treballava.

L'assassí confès és un home de nacionalitat francesa, tot just arribat a Barcelona des de París, que en arribar ha mort el nostre veí Akbar.

Encara queden moltes coses per aclarir i no tinc cap intenció de fer crònica negra, però m'interessa cridar l'atenció sobre el trencament dels tòpics sobre els que alguns volen fer-se un espai en la vida política.

La víctima, un treballador immigrat, l'assassí confès un europeu comunitari. Mentre, hi ha qui continua carregant totes les culpes de qualsevol delicte als immigrats, i no s'ha sentit cap veu dels qui prediquen els perills de les migracions ara i adès, i pertot i arreu, dient res respecte al crim contra Alí Akbar.

Només hem sentit la vergonyosa utilització política de l'assassinat per part del candidat Trias, que es va negar a sumar-se a la protesta municipal contra la retallada de Mossos d'Esquadra decidida pel neo liberal Govern de CiU, i que ara diu que la culpa de tot és de la suposada manca d'autoritat de Jordi Hereu.

Lamentable el crim, i lamentable la seva utilització política.

Tant de bó serveixi per a que molta gent pensi en la gran injústicia del tòpics ante immigrats.

Una cita / LXXXV

Despreciar a los políticos, aunque muchas veces nos den pie, es destruir la política como ejercicio de solidaridad, que es a lo que aspira el político. Destruyendo la política, facilitamos al paso al siniestro dictador de turno.

Emilio LLEDÓ ( 1927 - )

Una descripció

És la del Roto, sense cap mena de dubte, una molt bona descripció sintètica del que està passant a la Mediterrània.

Em sembla, però, que per a interpretar el que hi passa, aquest cop calen moltes més paraules, que molt possiblement encara no podem dir, ni escriure, malgrat l'extraordinària plètora de suposats especialistes perfectament desconeguts pels que fa prou anys que ens dediquem a l'estudi de la regió.

Cal ara, amb urgència, aturar la sangonosa repressió de l'autoproclamat líder libi Gaddafi, i cal una posició no només verbal de la comunitat internacional per a afavorir la democràcia als diversos països en que la gent s'està movent amb una valentia, decisió i fermesa admirables.

És urgent que la Unió Europea faci quelcom més enllà, molt més enllà, de les tímides paraules de la baronessa Ashton.

És necessari l'anàlisi acurada - no confiem, per favor, en els opinadors professionals que ara ho saben tot - de les raons profundes del que passa.

Sabiem coses sobre demografia, economia i sociologia que ens podien posar sobre la pista.

Ignoràvem voluntàriament les dades de vagues, protestes socials, reclamacions polítiques i d'altres perquè buscàvem només rastres de radicalisme religiós que permetès estigmatitzar l'altre.

Ara sabem que els mites i clichès sobre els àrabs, tan còmodes per a tractar-los com a bàrbars irreductibles a la política democràtica, eren falsos.

Cal que, avergonyits pel que no hem fet, unim les nostres forces a les dels lluitadors per la democràcia i el progrés social que estan en plena batalla contra l'opressió, la corrupció i la tirania a la Mediterrània.

Som-hi, doncs!

Una cita / LXXXIV

És la por al bàrbars el que ens fa bàrbars

Tzvetan TODOROV (1939 - )