Una mica de física

Si s'augmenta la pressió a l'interior de l'olla, i no hi ha vàlvula per a la sortida del vapor, l'olla explota. És un fet demostrat.

També sabem per experiència que el que hi ha dintre de l'olla es fa malbé, i que les destrosses arriben a major o menor distància de l'olla, afectant tot el que es troba en un cert radi.

El Mur il.legalment construit per Israel a Cisjordància ens proporciona una magnífica olla a pressió. L'immens camp de refugiats de Gaza que continua sota ocupació malgrat la retirada del Tsahal, donat el control de totes les fronteres terrestres, marítimes i aèries per part d'Israel, que no es contradiu amb l'escadussera partipació palestina i de la Unió Europea en el control només del pas de Rafah, ens proporciona una altra olla a pressió que no té res a envejar a l'altra.

Algun cop que hem apujat la pressió, hem obtingut resultats que després no ens han agradat. Seria bó recordar aquí les pressions per a canviar la Llei Bàsica Palestina, per tal de passar poders del President el Primer Ministre, quan el primer era Iàssir Arafat i el segon Mahmud Abbàs, i que ara tenen com a conseqüència que el President Mahmud Abbàs té menys poders respecte a l'encara desconegut Primer Ministre que resulti de les darreres eleccions. Si no haguèssim presionat, el panorama seria un altre.

Vàrem pressionar, almenys diversos actors importants de la comunitat internacional, per a que Hamàs no es presentés a les eleccions, i es varen fer declaracions sobre les conseqüències dolentes per als palestins de votar una opció com Hamàs. Del meu punt de vista crec que aquestes declaracions i pressions no han fet més que augmentar la popularitat del partit que finalment ha guanyat en forma claríssima les eleccions.

Ara es torna a parlar - massa - de pressions de la comunitat internacional per tal de fer rectificar Hamàs. Jo crec que hauriem de procurar ser seriosos, i plantejar-nos les diferents derivades d'una pressió immoderada, i donar el temps necessari per tal que els nous electes pel poble palestí puguin plantejar la seva actuació.

De moment el panorama es configura de manera que la Jihad Islàmica - que no va participar a les eleccions - declara que pensa continuar en una situació de treva indefinida. D'altra banda la tranquil.litat als territoris administrats per l'Autoritat Nacional Palestina és força apreciable, com ho demostra el mateix fet del civilitzadíssim debat post-electoral al qual vaig assistir en directe a un teatre de Ramal.la, amb participació del públic presencial, telefònicament i per via electrònica, tot transmés en directe per la televisió, és a dir un paisatge suec, pel cap baix. Ningú ha impugnat ni legalment, ni política, ni "de facto", els resultats electorals, acatats per tothom, vencedors i vençuts.

Les úniques manifestacions al carrer amb una certa càrrega de violència - encara que sense cap víctima fatal - han estat les de les Brigades dels Màrtirs d'Al-Aqsa (Al Fatah), i cal destacar que no han estat dirigides contra qui ha guanyat les eleccions, sino contra els líders del propi partit, que l'han portat a la derrota. Les manifestacions de les forces de seguretat demanant no passar sota control de Hamàs, es veuen clarament protegides per la Llei Bàsica Palestina, que les coloca sota control presidencial, malgrat la pressió exercida fa un temps, i a la que em refereixo més amunt, per passar-les al control del Primer Ministre. (Ben segur que ara mateix més d'un s'alegra d'haver fracassat en la pressió exercida aleshores).

Si la pressió que es vol aplicar és financera, qui en patirà les conseqüències immediatas serà el poble palestí, no el seu futur govern que es veurà abocat a buscar els diners en d'altres fonts realment existents, i que no establiran les mateixes condicions que els finançadors occidentals. Per contra, és legítim sospitar que potser les condicions que demanin els finançadors alternatius siguin ben diferents.

Deixem la legitimitat presidencial de Mahmud Abbàs combinar-se amb la legitimat electoral de les legislatives del 25 de gener. Veiem quines variades possibilitats entren en joc. No oblidem la legitimitat internacional de la Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) com a únic representant legítim del poble palestí. Vetllem pels drets humans de tots, també dels palestins, com a única legitimació de l'actuació internacional. I no oblidem que si en la gairebé oblidada carta fundacional de Hamàs figura la inacceptable finalitat de la destrucció d'Israel, en els documents aprovats el 2002 pel Likud de Benjamin Netanyahu, consta el dret d'Israel a ocupar tots els territoris entre el Nil i l'Eufrates.

L'acompanyament solidari i respectuós de cada sobirania en la presa de decisions polítiques és, sens dubte, més complicat que la pura i simple pressió sobre una de les parts, però és possiblement la única manera de que l'olla a pressió no exploti.

Per qué ha anat així?

Amb el mínim de reculada temporal que cal per a aquestes coses, intento una explicació dels resultats de les eleccions palestines.

Jo confesso ser dels sorpresos per la magnitud de la majoria de Hamàs, sense sumar-me als molts que he sentit i llegit aquests dies de la colla del "jo ja ho sabia", però sense citar mai on ho havien publicat. El que podiem sospitar tots era una clara pujada de Hamàs i una clara baixada d'Al Fatah, però també sospitavem tots un vot mínimament significatiu a les altres opcions laiques que, per contra, han estat pràcticament esborrades del legislatiu.

Cal tenir en compte, en primer lloc, que el sistema electoral combinat de llista proporcional i candidats individuals ha servit per a reflexar bastant exactament el que pensava la majoria del poble palestí, encara que l'elecció majoritària - com passa sempre - hagi decantat el nombre d'escons. Pensem que Hamàs va obtenir-ne 30 a la llista proporcional (amb programa de partit) i 46 llocs de candidats individuals. És a dir, menys de la meitat en vot ideològic i majoria absoluta indiscutible en vot personal.

Aquesta diferència entre el vot a llistes i el vot a persones té gairebé tot a veure amb la selecció del candidats. Hamàs ha presentat persones noves en política, amb fama d'honestes, que han participat en les feines socials, religioses sense ser necessàriament fanàtiques i amb presència de dones i cristians. Al Fatah, per contra, va donar un espectacle públic amb les baralles per a les candidatures, i ha acabat presentant coneguts membres de l'administració o de l'aparell del partit, amb fama - al menys - de corruptes, i en molts casos amb provada ineficàcia de gestió, sense entendre el desig de canvi que apareixia clar en l'opinió palestina.

D'altra banda, la disciplina de vot de Hamàs va ser extraordinària, de manera que tots els vots a la llista proporcional es veien reflectits en vot a tots els candidats de Hamàs, i només a ells, mentre que el votant d'Al Fatah repartia el vot individual amb pautes diferents, que han propiciat un menor nombre d'electes, però - cal dir-ho - que els elegits siguin els més populars, i més joves.

Al Fatah ha pagat ben cara la seva fama de corrupció i la seva separació del poble, que resulta gairebé inevitable en un partit que ha celebrat el seu últim congrés fa vint anys, el 1986, a l'exili de Tunis, i que vol representar un poble integrat en una tercera part per persones menors de vint anys.

Les altres opcions laiques han quedat pràcticament desaparegudes enmig d'una confrontació entre els dos paradigmes majoritaris, i només l'anomenada dels seus dirigents ha fet possible que tot just aquests hagin estat elegits. No s'ha produit una distribució del vot d'Al Fatah, sino el simple canvi cap a Hamàs.

La clau de tot plegat potser sigui la incapacitat de seguir suportant la humiliació diària de l'ocupació militar israeliana que converteix el Tsahal i la Guàrdia de Fronteres en els reguladors de cada aspecte de la vida diària als territoris, la degradació de l'economia, els assassinats selectius, sense tenir cap percepció que la gestió de l'Autoritat Nacional Palestina hagi millorat les condicions individuals i col.lectives de vida.

L'administració de tot això és cosa del poble palestí, però la comunitat internacional no pot ignorar el seu deure d'exigir a qualsevol govern, també al que es pugui formar a Palestina, el respecte dels drets humans internacionalment proclamats.

Resultados definitivos en Palestina

Escrutado el 100 % de los votos, la Comisión Electoral Central ha proclamado en Ramallah los resultados definitivos de las elecciones del 25 de enero.

El Consejo Legislativo, que suma un total de 132 escaños, la mitad elegidos por candidatos de distrito y sistema mayoritario puro, y la otra mitad por una lista nacional y por un sistema proporcional muy parecido al sistema d'Hondt, queda compuesto de la siguiente manera:

74 para Hamás
45 para Al Fatah
3 para el Frente Popular de Liberación de Palestina (FPLP)
2 para Palestina Independiente (Mustafá Barghouti)
2 para Tercera Vía (Hannan Asrahoui)
2 para Alternativa (Frente Democrático de Liberación de Palestina-FDLP)
4 para distintos independientes

Netes, transparents, lliures

Així han estat les eleccions palestines del 25 de gener en tot el que depenia de la Comissió Electoral Central, organisme independent de l'Autoritat Nacional Palestina.

Unes eleccions celebrades sota una ocupació militar exercida sense cap tipus de contemplació, i que s'han desenvolupat d'una manera impecable, diria fins i tot que exemplar, amb uns standards perfectament equiparables als dels paisos amb més llarga tradició democràtica i, amb alguns aspectes - l'entusiasme dels votants, l'entrega de les autoritats electorals - que clarament superen la mitjana europea.

La feina desenvolupada per l'administració electoral ha estat minuciosa i la maquinaria ha funcionat sense problemes, amb una puntualitat extraordinària, i d'una manera que ha satisfet tothom, com demostra l'absència d'incidents en la jornada electoral i la inexistència d'impugnacions de cap tipus respecte als resultats proclamats oficialment.

Els observadors internacionals hem tingut tota mena de facilitats, i hem estat rebuts amb una amabilitat i cortesia envejables. Hem obtingut tanta informació prèvia com hem demanat, i en el nostre cas hem mantingut entrevistes amb els responsables electorals dels districtes de Jericó i de Ramal.la, a més de amb una integrant de la pròpia Comissió Electoral Central.

Els parlamentaris espanyols vam exercir d'observadors a vuit llocs diferents: a dues oficines postals del Jerusalem il.legalment annexionat per Israel, a un col.legi d'Abu Dis on es rebia la votació dels habitants de Jerusalem Est, un altre col.legi de la mateixa localitat on votaven els censats allí, a tres col.legis de diferents barris de Ramal.la, i vam participar en l'escrutini a un col.legi d'Al Ram. Vam veure, per tant, mostres de totes les diferents situacions que es podien donar a Jerusalem i Cisjordània.

A tots els llocs sota administració palestina vam trobar un escrupolós respecte de la llei electoral, excepte en el fet de que tothom repartia propaganda electoral a les portes dels col.legis, cosa prohibida per la llei, però que no resultava de cap manera coactiva, i que es produeix legalment a un pais de tan llarga tradició democràtica com pot ser Anglaterra.

El funcionament de les meses electorals, la informació als electors, la garantia del secret del vot, eren absolutament correctes, i no vam detectar cap situació que afectés a la llibertat de vot, àdhuc en el cas que vam presenciar d'una certa extralimitació en l'assistència a una votant analfabeta, en què la persona que l'acompanyava va marcar les paperetes, en lloc de simplement indicar quina casella calia marcar.

Altra cosa era la situació al Jerusalem annexionat per Israel, en què la llibertat de vot es va veure clarament limitada per la negativa a la confecció d'un cens electoral, per la limitació a 6.300 persones de la inscripció per a votar a les oficines de correus - el que obligava a la resta dels palestins de Jerusalem a desplaçar-se a les parts no annexionades per a poder votar -, i per l'absència de condicions de secret de vot, car calia omplir la papereta davant el funcionari de correus israelians que la dipositava a la bústia corresponent. Malgrat això les cues de votants eren impresionants a l'oficina principal, del carrer de Salah Adin. En canvi l'afluència era ben minsa a l'oficina de la Porta de Jaffa, on grups de colons jueus ben joves feien el que podien per molestar els votants, malgrat la presència dels observadors i de la policia israeliana.

En resum, un exemple de comportament democràtic del poble palestí en unes eleccions importantíssimes, quins resultats - dels que ja parlarem - responen sense cap mena de dubte a la voluntat col.lectiva expressada amb una participació elevadíssima del 77 per cent.

Ostres, tu!

Acabat d'aterrar des de Palestina, on he estat com a observador de les eleccions per al Consell Legislatiu, i encara amb poc temps per a la reflexió, el primer que se m'ocorre és dir "Ostres, tu!", almenys per això:

1.- L'expressió de la voluntat del poble palestí que ha pogut votar (exclosos, per tant, els refugiats fora dels territoris ocupats, els palestins amb nacionalitat israeliana, i la majoria dels palestins residents a Jerusalem), ha estat clarament i lliure a favor de l'opció dels candidats presentats per Hamàs en les votacions pel sistema majoritari, encara que en la llista per a tots els territoris ocupats, d'elecció proporcional, aquesta opció no hagi tingut la majoria.

2.- Les conseqüències polítiques d'aquesta opció només comencen a presentar-se, però el seu desplegament en tots els àmbits i fronts, només es podrà valorar amb una certa distància en el temps. I no podem oblidar, ofuscats per la situació internacional, la situació del propi poble palestí sota l'administració de l'Autoritat Nacional Palestina.

3.- La carta de Tejero a favor de les tesis de Zaplana (Terra Mítica), Acebes (miserables els qui no pensin com ell) i Rajoy (promotor d'inconstitucionals referèndums) és un fet que sembla demostrat. És possible trobar el seu encaix en les tendències del pensament polític universal?

D'aquestes qüestions, i d'altres, en seguirem parlant. Ens hi juguem molt!

Ja és aquí !

M'ha agafat per ben poc, just abans de marxar a Jerusalem, però el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya ja és aquí.

Tal com calia, tal com ho volíem.

Després d'una reunió del Comité Federal socialista en què ha quedat ben clar el suport de l'immensa majoria dels socialistes espanyols a l'aprofundiment del model autonòmic, amb el reconeixement de majors cotes d'autogovern, el President Rodríguez Zapatero ha arribat a un acord global amb la força política catalana fins ara més reticent respecte al nou Estatut. CiU ha mostrat la seva disposició a sumar-se al conjunt dels qui volíem, des de sempre, un millor Estatut per a Catalunya. Només ha quedat fora de l'acord, com sempre, el PP.

Ara cal que totes les forces polítiques i socials que volem un model d'articulació territorial còmode per a tothom, que permeti el millor exercici de la solidaritat i de l'expressió de la diferència, es posin a treballar per obtenir l'aprovació definitiva de l'Estatut el més ràpidament possible, per tal que els ciutadans i ciutadanes puguin començar a percebre els avantatges de la nova articulació, i a ser els protagonistes de l'exercici de les noves possibilitats de decisió sobre la vida comuna i la cosa pública, i dels nous drets de cadascú, que el nou Estatut ens obre a tothom.

Al Quds

Demà al matí surto cap a Jerusalem (Al Quds en àrab), per a participar en els treballs del grup de Diputats del Congrés que patrocina el Ministeri d'Afers Exteriors, per a fer d'observadors en les eleccions al Consell Legislatiu de l'Autoritat Nacional Palestina convocades per al proper dia 25 de gener.

Espero retrobar-me amb gent amb la que vaig estar treballant el mes de setembre passat, quan vaig integrar una Missió de Juristes, organitzada per la societat civil espanyola, per informar sobre les conseqüències jurídiques i humanitàries del Mur construit per Israel en el territoris ocupats de Cisjordània (veieu, si voleu, el post "Palestina y el Muro en el Congreso de los Diputados, de mano de la sociedad civil", en aquesta pàgina). Aquesta possibilitat d'obtenir informació extra, em fa encara més interessant i atractiu el viatge.

Les possibilitats d'accés a internet (els cibercafés no abunden tant a Jerusalem com a casa nostra) determinaran que pugui escriure o no en aquesta pàgina.

En qualsevol cas, em temo que a la tornada m'allargaré sobre el tema.

La mort d'un lluitador

Avui ha mort en Manel Alberich, company del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), membre de l'Associació Socialista d'Ex Combatents de la República i de Víctimes de la Guerra Civil, fundador del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), i lluitador per la transformació de la societat, i pel socialisme.

La seva mort s'ha produit com a conseqüència de l'atac circulatori que va patir el 29 de setembre passat, el mateix dia en que estava convocat a la seu del PSC un acte de record i homenatge als fundadors del POUM, durant el qual va morir dempeus, parlant de socialisme als seus companys socialistes, un altre lluitador pel socialisme, el company Salvador Clop.

Que l'exemple i les paraules d'aquests companys, la seva entrega permanent i sostinguda al llarg de tants anys al treball per una societat nova, més justa i lliure, per una societat socialista, es mantingui sempre en el nostre record, i que el record ens impulsi al treball.

Seguirem les passes dels qui han anat al davant. Sabrem que la utopia sempre té raó.

Una cita / III

Outside a dog, a book is man´s best friend. Inside a dog it's too dark to read.

Groucho MARX (1899-1977)


(Fora d'un gos, un llibre és el millor amic de l'home. Dintre d'un gos és massa fosc per a llegir)


(Fuera de un perro, un libro es el mejor amigo del hombre. Dentro de un perro está demasiado oscuro para leer)

20 años de internacionalismo solidario

En este año que empezamos, conmemoramos - y celebramos - el vigésimo aniversario de la fundación de ACSUR- Las Segovias.

La gente de ACSUR nos definimos como integrantes de una organización ciudadana, pluralista y comprometida con una acción de transformación social para construir un modelo de desarrollo equitativo, sostenible y democrático a escala global. Queremos contribuir al desarrollo de la conciencia crítica de la ciudadanía, acompañando procesos de participación democrática y organización social, desde la perspectiva y en el ámbito de la solidaridad y la cooperación internacional.

La primera persona del plural se debe a mi implicación y compromiso con el proyecto de ACSUR, a la que pertenezco desde 1989 (cómo pasa el tiempo) y en la que desempeño la responsabilidad de Vicepresidente estatal.

Nuestro sorprendente - justo es reconocerlo - nombre se debe a la siglas de Asociación para la Cooperación con el Sur, y al nombre de la norteña región nicaragüense de Las Segovias, donde realizamos nuestro primer proyecto de cooperación en 1986. Aquella cooperación en la construcción de un centro de salud nos enseñó algunas cosas que pretendemos mantener en nuestra actuación. La pregunta de "¿Y dónde está la sala para reunirnos, compañeros?" nos vacunó de entrada contra cualquier dirigismo desde el Norte, y ha impregnado nuestra concepción de digna y voluntaria colaboración entre iguales con los mismos objetivos que dirige toda nuestra tarea de cooperación.

Esta no será la última referencia al aniversario de ACSUR. Tenemos cosas que celebrar, tenemos cosas sobre las que reflexionar, tenemos posibilidades e intenciones de futuro, tenemos capacidades aportadas por nuestros socios, voluntarios y equipo técnico para hacer un trabajo serio y eficaz. De todo eso hablaremos entre nosotros, y de todo eso se dará noticia en esta página, desde el convencimiento de que vale la pena el trabajo en común por los objetivos de transformación social - en el Sur y en el Norte, en el Norte y en el Sur - compartidos con las personas a las que se puede llamar, con pleno sentido, compañeros y compañeras.

Normalidad en Salamanca

Todo ha transcurrido con normalidad, o casi con normalidad.

Se han cumplido las instrucciones dadas por el Ministerio de Cultura, de acuerdo con el Patronato del Archivo Nacional de la Guerra Civil, en desarrollo de la Ley aprobada por las Cortes Generales.

A primera hora de la mañana de hoy, luego del aviso transmitido por el Ministerio y de la tramitación del permiso municipal, han salido del Archivo de Salamanca las 507 cajas que contienen los documentos expoliados en Cataluña por el ejército sublevado, vencedor militar de la Guerra Civil, para utilizarlos con fines de investigación para la sangrienta represión de los primeros años de la dictadura del General Franco.

No han prosperado los intentos del Alcalde de Salamanca (PP) para incumplir la Ley democráticamente aprobada, y sus denegaciones de permisos municipales y despliegue de Policía Local no han servido más que para obligar a los operarios encargados del traslado a realizar un paseo de algunos metros más de los previstos con las carretillas cargadas con los legajos por fin recuperados, que próximamente serán entregados a sus legítimos propietarios.

La voluntad democrática se ha cumplido, la legalidad se ha respetado, y no se han producido incidentes, pese a la voluntad de incumplir la Ley, de no respetar el resultado de la discusión democrática y de impedir el traslado por todos los medios, abundantemente manifestada por el PP.

Lo realmente triste es que ésto deba de alcanzar la categoría de noticia.

44.108.530

Aquesta és, exactament, la xifra de persones que vivim a Espanya segons les dades de l'últim cens.

Aquesta és, realment, una magnífica notícia.

Fa pocs anys, una pessimista visió del nostre futur demogràfic ens feia pensar que disminuïriem el nombre d'habitants per a situar-nos cap als 35 milions, que la població envelliria imparablement, i que tindriem una clara hipoteca sobre el nostre futur col.lectiu.

La realitat ha estat molt més optimista que els pronòstics. Hem crescut en població, hem pujat en l'índex de fecunditat - malgrat que continuem estant molt per sota de la mitja europea - , i es percep una tendència al rejoveniment de la població, trencant una llarga tendència a l'envelliment. La tendència a la variació de la piràmide de població és bona en molts aspectes: fecunditat, proporció de població activa, finançament dels sistemes de previsió, en són només els més notoris.

Bona part d'això ho devem, de forma indiscutible, al fenòmen migratori, que en molt poc temps ha passat de tenir un ròssec negatiu (érem un país d'emigrants), a tenir un ròssec positiu (sóm un país que rep nova població). Estem ara en la mitjana europea de població estrangera, encara que amb la característica diferencial que hi hem arribat molt més ràpid que cap altre país europeu.

El 8,5 % de població no nacional es distribueix, a més, entre població d'origen comunitari europeu - que no és propiament estrangera - i ciutadans de paisos tercers, que aporten una creixent força de treball i de cotitzants a la Seguretat Social.

En resum, estem d'enhorabona.

Soledad del PP en la Diputación Permanente

Sólo siempre en las argumentaciones, acompañado tan sólo por el solitario voto de CC en uno de los puntos del Orden del Día de la reunión de hoy, 17 de enero, así se ha visto una vez más el PP en su labor de crispación política y de profeta de catástrofes sin fin.

Sólo en la petición de comparecencia del Ministro de Defensa por las declaraciones del Teniente General José Mena Aguado (ver el post "El túnel de tiempo (o dos siglos de desfase)" en esta página). El representante de CC ha votado a favor de la comparecencia con argumentos estrictamente contrarios a los esgrimidos por el PP, que persiste en considerar "explicable" el pronunciamiento del 6 de enero en Sevilla.

Sólo en la argumentación respecto a la comparecencia del Presidente del Tribunal Supremo y del Consejo General del Poder Judicial (ver el post "El català i segons quin jutge" en esta página), que al final ha sido retirada por los proponentes (ERC e IU), a solicitud del Grupo Socialista, para pasar a ser petición de comparecencia en periodo ordinario de sesiones, que se inicia el próximo 1 de febrero.

Sólo en argumentación y votación en la petición de comparecencia del Ministro de Trabajo y Seguridad Social sobre las víctimas de la violencia de género, en que la representante del PP ha intentado hacer de las víctimas un argumento político contra Zapatero, ante la racional argumentación del resto de los grupos respecto a la necesidad de unidad en una materia como ésta.

Sólo, por fin, tanto en votación como en argumentación, en la petición de comparecencia del Presidente del Gobierno sobre la convocatoria de una reunión que califican como congreso de Batasuna. En esta ocasión las acusaciones del representante del PP han sido para todo el resto del arco parlamentario, combinando la acritud con lo inexacto, la manipulación de la realidad con la mentira pura y simple, las acusaciones con las calumnias, y todo ello con la negación de lo evidente. Todo se ha utilizado, con absoluto desprecio a la situación de las víctimas y sus familiares, para acusar al Gobierno de contemporizar con el terrorismo, para intentar lograr una ventaja partidaria a costa de las posibilidades de terminar con el terrorismo, para cuya finalidad es mucho más que conveniente la unidad de las fuerzas políticas, que sí se ha mantenido por los otros siete grupos parlamentarios.

La verdad, para narraciones de apocalipsis anunciados, mucho mejor el Apocalipsis de San Juan.

Amic, company i mestre

"El socialisme democràtic ha assumit que la història no pot explicar-se tan sols per l'economia i les tecnologies. Els homes i les dones amb les seves passions i els seus interessos i les seves circumstàncies històriques, amb una part d'atzar i una altra de necessitat, també fan avançar la història. Una història que, en darrera instància, és la història de la llibertat."

Aquestes frases de Joan Reventós (1927-2004), que es conserven autografiades a l'arxiu històric de la Fundació Rafael Campalans, a més de parlar del socialisme democràtic pel que va lluitar sempre, ens parlen sobre tot d'ell, del Joan Reventós i Carner fundador de moviments i de partits, Conseller de la Generalitat Provisional, Ambaixador d'Espanya a París, Diputat i President del Parlament de Catalunya, Diputat al Congrés, Senador, Primer Secretari i President del PSC, però sempre i per davant de tot, militant socialista.

Aquesta setmana, el Partit dels Socialistes de Catalunya organitza una sèrie d'actes, sota el títol de "Joan Reventós en el record", que culminaràn diumenge 22 de gener, a les 12 del migdia, al Casino L'Aliança del Poble Nou.

Una cita / II

Le dieu du genre humain, c'est le genre humain lui-même.
Gracchus Babeuf (1760-1797)

(El déu del gènere humà, és el mateix gènere humà)

(El dios del género humano es el género humano mismo)

¡Bachelet Presidente!

Amb el 53,49 % dels vots, la socialista Michelle Bachelet ha estat elegida com a Presidenta de Xile, càrrec en el que substituirà el també socialista Ricardo Lagos.

Una dona, agnòstica, divorciada, socialista, ha estat votada per la majoria del poble xilè, que demostra així la seva confiança en l'ala esquerra de la Concertación, i una decidida aposta per a la modernització social d'un pais que, ancorat ja en la democràcia, necessita una transformació social que els resultats electorals permeten perfectament a la Concertación. A això cal sumar-hi que el President sortint té en aquest moments un 75 % de popularitat, per el que podem afirmar que el consens ciutadà amb una política clarament d'esquerra és indubtable.

Amb Pinochet fitxat per la Policia Judicial i Bachelet a la Moneda, molts considerem que s'obre noves i optimistes perspectives per a Xile.

Marivaudages

Llamamos así, en homenaje a Marivaux, escritor teatral francés del XVIII, autor entre muchas otras de la magnífica Les fausses confidences, a las intrigas en las que los abundantes - cuantos más, mejor - personajes intentan continuamente enredar la situación, dicen cosas distintas a unos y otros, y no manifiestan más que por error su propia opinión sobre algo, todo ello con abundante uso de un lenguaje rebuscado y con la pretensión de mantener la verdad lo más oculta posible.

Este estilo teatral nació con una clara intención satírica, para poner de manifiesto la hipocresía y la falsedad de ciertas actuaciones, pero con el transcurso del tiempo ha derivado en un estilo aplicable a la vida entera, y que se emplea por algunos no para criticar, sino para enredar.

Confieso que ciertas declaraciones de representantes de ciertas fuerzas políticas me recuerdan poderosamente el marivaudage.

Así, asistir el viernes 13 de enero a primera hora de la tarde, a una declaración conjunta de varios representantes de CiU - Duran Lleida, Sánchez Llibre, Francesc Homs y Ramon Camps - a la salida de la reunión mantenida en el Congreso de los Diputados en relación con la tramitación de la proposición de reforma del Estatuto de Cataluña, me provocó un imperioso deseo de volver a las fuentes y sumergirme en el modelo inicial, olvidando imitaciones, es decir leer directamente las obras de Marivaux.

És que no paren!

Ara ha estat el Tribunal de Defensa de la Competencia de la Comunidad Autónoma de Madrid, manifestament incompetent per a aquest cas, el que s'ha pronunciat en contra de la famosa OPA, a requeriment del Govern del PP de Madrid, tot dient que "perjudica els interessos dels consumidors madrilenys". Si no ho tinc mal fixat, i em sembla que no, la OPA la fa Gas Natural sobre Endesa. Oi que és així? Doncs bé, el mercat energètic de la CAM (Comunitat Autònoma de Madrid) se'l reparteixen Iberdrola i Unión Fenosa. La pregunta que m'apareix ràpidament és: Algú s'ha fet un embolic, o van amb mala idea?

És clar que hi ha un precedent important. Recordeu el Ple monogràfic de l'Assemblea de Madrid sobre la proposició de reforma de l'Estatut de Catalunya?

A més, és que, respecte a la OPA, plou sobre mullat. Alguns guardem a la memòria les declaracions de la Presidenta de la CAM dient que la OPA suposaria "portar una empresa espanyola fora del territori nacional". Pura i simple ignorància geogràfica, o alguna cosa més?

I la darrera pregunta. Quin poderós interés té el PP en evitar - en contra dels seus postulats de liberalisme econòmic - que culmini una operació empresarial privada?

El juego de las diferencias

Desde que estoy viviendo media semana en Madrid y la otra media en Barcelona, hace ya un cierto tiempo, me he negado siempre a establecer comparaciones entre una ciudad y otra, puesto que considero que son completamente distintas. Ninguna es ni más, ni menos, sino distintas, diferentes.

Pero diferencias, haberlas, haylas. Por ejemplo, para los irredentos usuarios del transporte público colectivo, resulta llamativo el distinto sentido de circulación de los trenes en el Metro, por la derecha en Barcelona y por la izquierda en Madrid; o el distinto torniquete que hay que usar para acceder al Metro luego de introducir el billete.

Pero hay una diferencia que siempre me ha llamado poderosamente la atención, y a la que no sé si atribuir valor de ejemplo de un supuesto carácter colectivo. Me refiero al letrero que en determinadas líneas de ambos Metros se ilumina para indicar que el tren ya llega. En una ciudad dice "VA A EFECTUAR SU ENTRADA EN LA ESTACIÓN" y en la otra dice "ENTRA".

El juego consiste en adivinar a que ciudad corresponde cada uno de los avisos.

El català i segons quin jutge

"No creo que deba imponerse a nadie el conocimiento de una lengua que luego no tiene una proyección positiva en otros aspectos de la vida" va dir ahir textualment el - alhora - President del Consell General del Poder Judicial i President del Tribunal Suprem, el magistrat Francisco José Hernando, qui va reblar el clau afegint "no obstante, si yo ejerciera en Cataluña aprendería el catalán, igual que si estuviera en Andalucía me gustaría aprender a bailar sevillanas".

Aquestes instructives paraules les devem a la mateixa persona que va declarar, després dels atemptats del metro de Londres, que s'havia de disparar a matar contra els sospitosos de terrorisme; que ha decidit elaborar dictàmens que el Congrés havia rebutjat expressament sobre la modificació del Codi civil en matèria de matrimoni i d'altres; que es va dirigir al Círculo de Economia de Barcelona dient als empresaris que la proposició de reforma de l'Estatut de Catalunya trencaria la unitat de mercat; que ha fet declaracions dient que l'Estatut tindria com a conseqüència que el que fos delictiu en un lloc no ho seria en un altre (per cert, el mateix dia que dues seccions de la Sala Segona del Tribunal Suprem dictaven sentències contradictòries sobre el valor de la prova de l'ADN feta sobre la materia escupida per un etarra a la seva cel.la); i que el dia 14 del desembre proppassat ens delectava als membres de la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats amb les seves teories sobre la impossibilitat del control parlamentari perque les preguntes les decidien els partits polítics.

Les manifestacions de Francisco José Hernando m'omplen de dubtes. Quina vida ha de tenir aquest senyor per a que no li resulti positiu saber un idioma parlat per 10 milions de persones i amb tan llarga història literària? Quina formació ha rebut el Sr. Hernando per a considerar equivalents el coneixement d'una llengua i el domini de determinades, i difícils, modalitats de ball? Quin coneixement del nostre ordenament jurídic té un President del Tribunal Suprem que ignora el dret dels ciutadans a dirigir-se als Jutges i Tribunals en la llengua oficial de la seva elecció? Quin concepte té de la vinculació de l'Estat als textos internacionals ratificats per Espanya, com és el cas de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries?

Però deixant de banda la commiseració que hem de tenir per a una persona amb una vida interior tan minsa i amb un tan ample desconeixement de la seva especialitat professional, cal que ens preguntem si és el President del Tribunal Suprem que es mereix aquest pais i, si molt m'apureu, si està capacitat per a fer de jutge.

Fa ja molts anys, quan iniciava la meva feina com advocat, sabiem que el millor jutge era aquell quin nom només sabien el delinqüents i els Procuradors dels Tribunals i, sobre tot, que els jutges només parlaven a través de les seves sentències.

Ara, qui jutjarà el president de tots els jutges? Només hi ha una resposta possible: la ciutadania.

Sal gorda en la Diputación Permanente

Manca finezza! Definitivamente al Grupo Parlamentario Popular le falta totalmente la finura en su modo de hacer política de oposición. Véanse, sinó, algunas de las perlas proferidas en la sesión que hemos tenido hoy de la Diputación Permanente del Congreso de los Diputados, reunida para tratar sobre distintas proposiciones de comparecencia, de las que se ha aprobado sólo la de IU para que comparezca el Ministro de Defensa para informar sobre la situación de las tropas españolas en Irak antes de la retirada ordenada por Rodríguez Zapatero.

A lo que íbamos: sobre la supuesta e inexistente participación de la fragata española en acciones de guerra en Irak: "El mayor engaño de la democracia" y "Es burlarse de los españoles y de los soldados españoles que están realizando misiones en el exterior", debidas a Zaplana (Terra Mítica); sobre la OPA que tanto obsesiona (¿porqué será?) al PP: "Ataque a cuarenta millones de consumidores" y "La OPA ya está pagada con los fondos estructurales europeos", éstas en la cuenta de Martínez Pujalte.

Como se dice a menudo en Madrid: ¡Qué barbaridad! ¿Donde vamos a llegar con munición de este calibre? Está claro, al fomento de la crispación y a la práctica imposibilidad de la política razonada, que es la que perjudica a la derecha.

Claro que algunos caen en la trampa, y para hablar de la OPA califican la actitud del PP de "racismo económico". Ésta es de Joan Puig, de ERC. Hay que remontarse, para entenderlo, a la perla de Esperanza Aguirre al afirmar que la OPA pretende "llevar la sede de una empresa española fuera del territorio nacional". Ahí queda eso.

Un gegant!

Contradictori, per descomptat. Amb clars i obscurs, i grisos de totes les tonalitats, no caldria sino. Fet d'un grapat de virtuts polítiques indiscutibles i d'una notable quantitat de característiques polítiques no tan virtuoses.

François Miterrand, mort ara fa deu anys, després de 14 anys com a President,ha estat un dels últims gegants de la vida política francesa i europea. Els seus conciutadans ho han manifestat clarament en enquestes que el posen en el primer lloc entre els Presidents de la República, junt amb el General De Gaulle.

Miterrand era un home amb auténtic sentit de la gran política, de l'Estat, a l'hora que curós de la petita política, de la relació personal amb els seus electors i, després, amb el conjunt dels ciutadans de la República.

Miterrand va agafar una SFIO (Section française de l'internationale ouvrière) absolutament marginal en la vida política francesa i va deixar un PS (Parti socialiste) en l'absoluta centralitat des d'unes posicions de clara esquerra. Coneixedor a fons de l'història del socialisme francés va saber que, com Jean Jaurès o Léon Blum, només podia portar a terme les seves idees si es feia representant del conjunt dels ciutadans, portant al davant les virtuts republicanes.

La seva imatge el dia de la seva primera presa de possessió, avançant sol pel passadís del Panteó, portant a la mà una solitària rosa roja que va dipositar a la tomba de Jean Moulin, posa ben de manifest el seu sentit de l'Estat.

Acerquémonos

"Apropament" es el nombre, así en catalán, de una asociación nacida en Madrid y formada por un grupo de jóvenes sin ninguna vinculación con Cataluña, pero con voluntad de fomentar la comunicación entre las comunidades autónomas de Madrid y de Cataluña.

Apropament me brindó la oportunidad de participar en el acto de presentación de la asociación realizado hace ya cierto tiempo en la sala Blanquerna de Madrid. Quiero manifestar aquí mi agradecimiento por haber podido apoyar en alguna forma su proyecto.

Apropament significa en catalán acercamiento. Creo que sería difícil encontrar en el nombre de una asociación una síntesis más ajustada de las finalidades asociativas, y que fuera más atractivo.

Los objetivos de la asociación son los siguientes:
- defender la concepción plurinacional de España en el convencimiento de que esta circunstancia no es en sí misma un factor negativo, sino un motivo de orgullo y enriquecimiento.
- contribuir a que se generalice la idea de que todas las lenguas y culturas de España forman parte del patrimonio común y que, como tales, pueden y han de ser protegidas por todos.
- promover activamente el acercamiento de los ciudadanos al conocimiento de la realidad pluricultural de española, a través de la comunicación y el intercambio.
- crear puentes de diálogo y comunicación permanente entre Madrid y Barcelona para conseguir acabar con los tópicos que alimentan la presunta rivalidad entre ambas.

En los últimos días se han empezado a mover cosas para la creación de una asociación similar en Cataluña, a la que deseo los mayores éxitos.

Creo que toda iniciativa que tienda al diálogo entre diferentes para el reconocimiento de la propia diferencia y para el trabajo en común por la convivencia, debe de ser apoyada sin reservas por todos los ciudadanos de buena fe y, desde luego, por aquellos que se consideran de izquierdas.

Se puede encontrar información en http://www.apropament.org

El túnel del tiempo (o dos siglos de desfase)

Un decimonónico personaje, el teniente general José Mena Aguado, ha aprovechado su discurso de la Pascua Militar en el Salón del Trono de la Capitanía de Sevilla para "pronunciarse" en contra de la proposición de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña, que se está tramitando en el Congreso de los Diputados. El pronunciamiento ha encontrado la incomprensible comprensión del portavoz del partido que agrupa a la mayoría de la derecha del país, según resulta claro de las declaraciones del diputado Elorriaga, portavoz del PP.

La situación, típica de nuestro atormentado siglo XIX, se produce ya entrado el siglo XXI, y en un contexto político que agudiza la ridiculez de la actuación. Ni el Congreso de los Diputados se va a impresionar por el pronunciamiento de un teniente general, ni el conjunto del Ejército va a variar su actitud de acatamiento a las decisiones políticas democráticas y de cumplimiento de las órdenes del Gobierno, único titular de la política militar en nuestra Constitución.

El voluntario desconocimiento del auténtico orden constitucional, que no otorga ninguna función de interpretación de la Constitución a las fuerzas armadas, por parte del autor del pronunciamiento viene a ser en realidad una secuela de los múltiples y voluntarios desconocimientos de la Constitución que viene desgranando en público la más rancia derecha centralista, por boca del PP.

Se empieza interpretando la Constitución como mejor se desea, apropiándosela en exclusividad y difundiendo desde la FAES las más descaradas mentiras sobre el contenido de la proposición de reforma del Estatuto, y se acaba, al ver recogidas tales mentiras en el discurso del pronunciamiento, comprendiendo amablemente que éste se haya producido.

Este país no se merece esta derecha.

La llei i el fum

Portem ja quatre dies de vigència de la llei sobre l'ús i venda del tabac, i resulta que som tan civilitzats com els italians o els irlandesos, que no fumen gens ni mica en els llocs on no és permés de fer-ho. És a dir, la llei es compleix, no hi ha baralles ni situacions insuportables, la gent pot decidir lliurement si vol estar en un ambient amb fum de tabac o no, i l'índex d'amabilitat dels nostres cambrers i cambreres no ha variat gens ni mica.

Un cop més els qui profetitzaven grans desgràcies, ensulsiades econòmiques generalitzades i aldarulls populars, han quedat ben retratats. La política d'oposició salvatge a les mesures legals acordades democràticament ha estat altre cop vençuda pel seny de la gent, que posa per sobre de tot la racionalitat i la convivència.

Esperem que aquesta norma tingui un compliment pacífic en tot el seu desenvolupament - com ha estat fins ara - i que la seva funció pedagògica permeti baixar les altíssimes taxes de tabaquisme que pateix la nostra societat. La salut pública i la de cadascún de nosaltres hi sortiran guanyant.

Buenas noticias

La colaboración es perfectamente posible. El centro y la periferia pueden ponerse de acuerdo. Trabajar juntos genera sinergias positivas. El consenso sobre los objetivos facilita la determinación de los medios a emplear. Se ha llegado a un acuerdo.

No es ciencia-ficción, ni se refiere a un raro país distinto del nuestro. Aquí hay acuerdo entre Madrid y Barcelona en muchas cosas, pero me interesa destacar una que he conocido hace bien poco: por primera vez la Fundación Caixa de Catalunya ha otorgado subvención para las actividades de la Fundación Ramón Rubial-Españoles en el Mundo, de ámbito estatal y con sede central en Madrid.

Me parece una noticia excelente, un buen ejemplo de colaboración y de acuerdo en una situación en que algunos pretenden que todo sea desacuerdo y ruptura, y nos anuncian un apocalipsis territorial continuo y permanente.

La Fundación Ramón Rubial-Españoles en el Mundo, a cuyo patronato me honro en pertenecer está dedicada a la atención de aquellos españoles emigrantes que tantos han olvidado, que continúan en el exterior, y realiza actividades muy diversas, culturales, de servicios sociales, etc., con un muy dinámico Programa Presos, que se atiende a los aproximadamente 1.500 ciudadanos españoles que se encuentran en prisión en el extranjero.

Se puede encontrar toda la información sobre la Fundación Ramón Rubial en la dirección http://espamundo.org