Per qué ha anat així?

Amb el mínim de reculada temporal que cal per a aquestes coses, intento una explicació dels resultats de les eleccions palestines.

Jo confesso ser dels sorpresos per la magnitud de la majoria de Hamàs, sense sumar-me als molts que he sentit i llegit aquests dies de la colla del "jo ja ho sabia", però sense citar mai on ho havien publicat. El que podiem sospitar tots era una clara pujada de Hamàs i una clara baixada d'Al Fatah, però també sospitavem tots un vot mínimament significatiu a les altres opcions laiques que, per contra, han estat pràcticament esborrades del legislatiu.

Cal tenir en compte, en primer lloc, que el sistema electoral combinat de llista proporcional i candidats individuals ha servit per a reflexar bastant exactament el que pensava la majoria del poble palestí, encara que l'elecció majoritària - com passa sempre - hagi decantat el nombre d'escons. Pensem que Hamàs va obtenir-ne 30 a la llista proporcional (amb programa de partit) i 46 llocs de candidats individuals. És a dir, menys de la meitat en vot ideològic i majoria absoluta indiscutible en vot personal.

Aquesta diferència entre el vot a llistes i el vot a persones té gairebé tot a veure amb la selecció del candidats. Hamàs ha presentat persones noves en política, amb fama d'honestes, que han participat en les feines socials, religioses sense ser necessàriament fanàtiques i amb presència de dones i cristians. Al Fatah, per contra, va donar un espectacle públic amb les baralles per a les candidatures, i ha acabat presentant coneguts membres de l'administració o de l'aparell del partit, amb fama - al menys - de corruptes, i en molts casos amb provada ineficàcia de gestió, sense entendre el desig de canvi que apareixia clar en l'opinió palestina.

D'altra banda, la disciplina de vot de Hamàs va ser extraordinària, de manera que tots els vots a la llista proporcional es veien reflectits en vot a tots els candidats de Hamàs, i només a ells, mentre que el votant d'Al Fatah repartia el vot individual amb pautes diferents, que han propiciat un menor nombre d'electes, però - cal dir-ho - que els elegits siguin els més populars, i més joves.

Al Fatah ha pagat ben cara la seva fama de corrupció i la seva separació del poble, que resulta gairebé inevitable en un partit que ha celebrat el seu últim congrés fa vint anys, el 1986, a l'exili de Tunis, i que vol representar un poble integrat en una tercera part per persones menors de vint anys.

Les altres opcions laiques han quedat pràcticament desaparegudes enmig d'una confrontació entre els dos paradigmes majoritaris, i només l'anomenada dels seus dirigents ha fet possible que tot just aquests hagin estat elegits. No s'ha produit una distribució del vot d'Al Fatah, sino el simple canvi cap a Hamàs.

La clau de tot plegat potser sigui la incapacitat de seguir suportant la humiliació diària de l'ocupació militar israeliana que converteix el Tsahal i la Guàrdia de Fronteres en els reguladors de cada aspecte de la vida diària als territoris, la degradació de l'economia, els assassinats selectius, sense tenir cap percepció que la gestió de l'Autoritat Nacional Palestina hagi millorat les condicions individuals i col.lectives de vida.

L'administració de tot això és cosa del poble palestí, però la comunitat internacional no pot ignorar el seu deure d'exigir a qualsevol govern, també al que es pugui formar a Palestina, el respecte dels drets humans internacionalment proclamats.