Vençuts, però no derrotats

Vençuts en una contesa electoral, però no derrotats, seguirem el combat pels nostres valors des del lloc en què ens han posat els vots.

Defensarem la gent que ha confiat en nosaltres i no acotarem el cap.

Canviarem el que calgui, esmenarem errors i treballarem pel futur que volem.

Defensar-se del poder

He aprofitat part dels dies de vacances d'aquesta darrera setmana per a seguir amb el programa de lectures italianes. Us he parlat des de fa un cert temps d'algunes lectures que em semblen importants, i la que acabo de fer es troba sense cap mena de dubte entre elles.

El títol, en aquest cas, ho diu tot: "Difendersi dal potere.Per una resistenza costituzionale", de Ermanno Vitale, professor de Filosofia política a la Universitat de la Vall d'Aosta. Hi he arribat per una nota a peu de pàgina del llibre "Poteri selvaggi" de Luigi Ferrajoli, que us vaig recomanar fa uns dies, i no em reca gens ni mica el temps esmerzat en llegir-lo.

Es tracta també d'un llibre breu -benaurada tendència italiana a no escriure llarg - i que malgrat l'apariència d'especialització en politologia i Dret Constitucional, es pot considerar perfectament un assaig general sobre l'estructura del poder, molt especialment sobre la confusió entre el poder polític, l'econòmic i l'ideològic, i la merma d'autonomia del poder polític que això comporta, amb el risc, prou evident en el cas italià, d'anar contra els principis constitucionals i afectar directament als drets socials i polítics dels ciutadans.

El dret i l'obligació de la resistència constitucional contra aquesta regressió democràtica és el nucli de l'estudi, amb interessants propostes d'actuació, que - cal dir-ho - mereixerien un tractament més detallat.

En el nostre contexte actual, ben copsat per l'autor, la reflexió sobre aquestes matèries em sembla imprescindible, i la crida a la legítima resistència constitucional contra el poder polític quan es perverteix i contra els poders econòmics i mediàtics està plenament el línia amb tot el pensament que s'expressa en la literatura política més recent.

Jo, francament, us el recomano, encara que potser li falti, des del punt de vista estrictament polític, una major precisió en la seva part propositiva.

Ja m'en sabreu dir alguna cosa.

A favor de la política

El Periódico de Catalunya d'ahir publicava un editorial sobre el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) que s'ha empescat Artur Mas, que acabava concloent que el fet de que els seus membres no estiguin afiliats a un partit polític no fa que no tinguin ideologia, i que les conclusions del Consell són clarament ideològiques, alineades amb el liberalisme econòmic més extrem.

Estic d'acord amb la conclusió, però el que m'ha incitat a escriure aquesta breu nota és el començament de l'editorial, en que el misteriós i innominat autor dels editorials sembla que es creu obligat a excusar-se pel que dirà després, en afirmar que s'ha fet bé de buscar opinions que estiguin allunyades de la política.

Alto les seques!

Què vol dir això? Ens sumem a la moda de posar a la política sota sospita general? Entenem que la política contamina qualsevol criteri, qualsevol decisió? Hem d'esbandir la política de les nostres vides?

Això és, precisament, el que vol el liberalisme més extrem, fer la política desde l'absència de responsabilitat, i eliminar la política que és responsable davant el poble, per mitjà de desprestigiar-la tan com es pugui, i vingui a tomb o no hi vingui.

Per aquí no paso.

Tota voluntat d'influir en la realitat social i econòmica és política, el que passa és que hi ha qui eludeix tota responsabilitat pública, dient que el que ell fa no és política, i hi ha qui fa política dient-ho i sent responsable davant els electors.

Aquesta segona manera de fer política és la democràtica, aquesta és la manera de fer política que permet a la gent defensar-se davant el poder dels qui fan política irresponsable, tot negant que la fan.

A favor de la política democràtica i responsable cal estar-hi sempre, i una manera de fer-ho és denunciant el clima de linxament a l'activitat política, que arriba a infiltrar fins i tot les opinions més ben intencionades.

Recordem que només la política ens dona les armes necessàries per a decidir el nostre futur per nosaltres mateixos.

Poteri selvaggi

Segueix la ratxa de lectures curtes que porten cua, molta cua en algun cas.

Acabo de llegir, publicada de fresc a Roma, però en imperfecta i també recent traducció al castellà, l'obra "Poteri selvaggi. La crisi della democrazia italiana" del Professor Luigi Ferrajoli, de la Universitat Roma III.

Es tracta d'una breu, molt breu, publicació de poc més de cent pàgines, comptant-hi un prescindible pròleg.

Us ben asseguro que paga la pena dedicar-hi una estoneta. Una estoneta, és clar, per a llegir i molt de temps per a rumiar-hi, i encara una mica més de temps i molta implicació personal, per a treure'n les conseqüències pràctiques.

No pensèssiu pas que es tracta només d'Itàlia, es tracta d'una situació que és prou extesa a totes les democràcies d'origen parlamentari a Europa, encara que alguns elements siguin més aguts en el cas italià.

Analitza Ferrajoli amb la seva habitual precisió els elements que des de la confusió de poders, des de la desafecció de la política, des de la confusió entre allò que és públic i allò que és privat, estan deconstruint els sistemes democràtics parlamentaris. D'això en diu els poders salvatges, per incontrolats i incontrolables, en directa oposició als principis i als mecanismes i garanties democràtiques.

Només li criticaria el poc espai dedicat a un element que em sembla de gran importància, com és el defectuós funcionament dels partits polítics, la seva confusió amb les institucions públiques i la seva desorientació, qüestions totes elles sobre les que ens cal reflexionar molt més, des de la serenitat, però sense auto imposar-nos límits de cap mena pel fet d'estar personalment implicats en la vida partidària.

Voldria acabar referint-me a una reflexió de Ferrajoli que em sembla de la major importància. Considera l'autor que l'atenció preferent a l'interès propi no és quelcom exclusiu de la dreta, sinó que també hi incorren moltes persones que es consideren d'esquerres quan passen a l'abstenció per desafecció, avantposant a l'interès públic de la democràcia el seu interès privat de mantenir la seva "depurada superioritat moral" i la seva "insuperable repugnància" respecte al compromís.

Us en recomano la lectura, sense por per l'alta especialització jurídica de l'autor. Us ben asseguro que parla de política, de democràcia en termes democràtics, és a dir amb l'elegància de la claretat d'exposició que és també una virtut democràtica, en contra dels qui pensen que a falta de ser profunds, val la pena ser obscurs.

Això sí, després de llegir caldria que actuèssim!

Democràcia vs. demoscòpia

Un cop més cedeixo el meu blog a les paraules d'una altra persona, perquè em sembla que són importants.

Avui es tracta de la nota publicada ahir a Facebook per Ferran Pedret sobre les primàries de Barcelona.

Es tracta de que triomfi la democràcia - el govern del poble - i que la demoscòpia - l'observació del que fa el poble - no es converteixi en el control del poble.

Aquí teniu l'article, llegiu-lo i jutjeu-lo vosaltres mateixos.

DEMOCRÀCIA VS. DEMOSCÒPIA

"cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto ni la bronca
cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota"

Mario Benedetti. Por qué cantamos (fragment)

Avui mateix el diari El Periódico publica una enquesta demolidora pels interessos del PSC a la ciutat de Barcelona. Segons aquesta enquesta, no importa què fem els militants i simpatitzants socialistes en les eleccions primàries a les quals hem estat cridats a participar, perquè el nostre fat està escrit i segellat amb lacre: CiU guanyarà les eleccions fem el que fem. Està tot perdut, cal abandonar tota esperança i no ens queda altra cosa a fer que sortir de les seus del Partit d'un en un, mans enlaire i amb el carnet a la boca.
Ara bé, els àugurs demoscòpics ens conviden als militants i simpatitzants socialistes de bona fe a cercar desesperadament un tractament pal·liatiu, consistent en votar Tura, que segons l'enquesta tindria uns resultats menys catastròfics.
Els socialistes catalans estem sotmesos des de fa temps, i especialment en els darrers mesos, a un estat de tribulació i desassossec que ha estat causat per la forma com hem vist desdibuixar-se progressivament el nostre vell i bell somni de construir la Catalunya nova, pel gir emprès pel govern central que encapçalem, des del maig de 2010 ençà, per les òbvies dificultats per connectar amb els nostres conciutadans que estem trobant, i per la multiplicitat de raons que sorgirien si tinguéssim temps de preguntar a cadascuna de les persones que formem el PSC.
Així, percebent esgotades les nostres energies i afeblida la nostra moral, se'ns sotmet als que militem a Barcelona a una mena de xantatge emotivo-racional, oferint-nos a la companya Tura com a taula de salvació d'un desastre segur, encara que garantint-nos igualment que no tenim opcions davant la dreta (cal tenir present que, d'acord amb la legislació vigent, és elegit alcalde o alcaldessa en segona votació aquell qui encapçali la llista més votada, i que molt probablement CiU obtindria el suport del PP en el supòsit que poguessin formar majoria, per la qual cosa, segons les enquestes, no els caldria ni tan sols la segona votació).
No obstant, les meves energies no estan esgotades ni la meva moral està afeblida, per la qual cosa segueixo negant-me a substituir la democràcia per la demoscòpia. Refuso plegar-me a entrar en el joc de les profecies autocomplertes, perquè es comença designant un candidat en funció de les enquestes, i s'acaba governant en funció de les mateixes. I així qualsevol dia, si es fa una enquesta després d'algun lamentable accident, ens trobarem havent de legislar per reinstaurar la pena de mort pels conductors que es saltin un semàfor. Com això em sembla absurd, i crec en una forma de fer política basada en la coherència amb els valors i els principis del projecte polític al qual es representa, només vull demanar als meus companys i companyes que, el dia 19 de febrer, votin a aquell candidat, d'entre els dos que es presenten, que els sembli que té un millor projecte per la nostra ciutat.
L'enquesta d'avui està feta fa uns dies, i segueix comparant l'alcalde que ho ha estat en els darrers anys, amb una mera hipòtesi de candidata, per la qual cosa ni les seves valoracions ni les seves expectatives són comparables. Ho reconeix la pròpia Àngels Pont, directora de GESOP, quan afirma que les possibilitats reals de l’exconsellera no començaran a comptar fins l’endemà de la seva elecció, en el cas que ella sigui finalment la candidata.
Jo us puc dir que crec que les primàries, si sabem mantenir-les com un contrast entre els projectes que poden encarnar Jordi Hereu i Montserrat Tura, i sobre les seves habilitats i capacitats, seran un revulsiu per al PSC. Ja ho estan essent, de fet, i només cal veure com s'ha incrementat l'assistència als actes i assemblees.
Si Jordi Hereu és designat pels militants i simpatitzants com a candidat, com espero que passi, hi ha molt a dir encara. Els àugurs no poden preveure els efectes de la mobilització política i social incipient. He vist en Jordi aquests dies, està millor que mai. I m'he vist entre vosaltres, formant part del nombrós grup de companys i companyes que li donem suport, i us puc dir que he sentit que no hi ha res que no siguem capaços de fer. Que prevalgui la democràcia sobre la demoscòpia serà la nostra primera victòria.

Ferran PEDRET I SANTOS

Militant de l'Eixample