Una simple descripció

No és un al·legat, és una simple descripció dels mecanismes de funcionament de la lògica capitalista, però quina força descriptiva!

L'ascensor social

Ja només funciona l'ascensor social mogut per la corrupció, com indica el Roto?

M'agradaria pensar que no és cert, però cal reconèixer que els motors de tots els altres mecanismes que fan moure l'ascensor social en les societats sanes estan en bastant mal estat.

Indigna't i reacciona!

Prou que ho sé que usar dos imperatius al títol no és massa ben educat, però us prego que m'excuseu per aquesta vegada perqué el meu propi estat d'indignació és immens.

Acabo d'enterar-me avui per un magnífic article d'Andreu Jaume que es publica a El País, que el diari Ara va publicar el passat 7 de març una entrevista al Conseller de Sanitat Boi Ruiz, que rep el tractament protocol·lari d'"honorable", en que l'ex cap de la patronal sanitària deia el següent:

"Si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho haurà de pagar vosté. L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat." (sic i final de l'increïble cita).

Queda prou clar el què pensen "els millors" i, sobre tot el que pensen específicament sobre nosaltres, la genteta que ha de limitar-se a aprendre les tècniques que permetin una major productivitat i majors guanys per als empresaris.

Compte, en canvi, amb qualsevol altre coneixement, que pot donar idees i proporcionar a les persones els elements de pensament autònom que les pot convertir en ciutadans, aquesta espècie tan empipadora per als poders econòmics.

La filologia, les humanitats, la geografia, el dret, tot són disciplines perilloses per al poder, per això volen posar tots els obstacles que puguin al seu coneixement, i ho fan com saben, tal com ho anuncia el Conseller, fent pagar.

Segurament pensen que qui tingui els diners suficients per a pagar-s'ho no serà massa perillós.

Ho sento, però repeteixo els imperatius:

Indigna't i reacciona! Indigneu-vos i reaccioneu!

No ens enganyèssim pas

No ens enganyèssim pas. Els qui han guanyat les eleccions de mig terme als Estats Units d'Amèrica, no són pas el Ku Kluk Klan, encara que no podem negar que a molts dels seus votants els ha de semblar bé l'ideari del Klan, i que han utilitzat els mecanismes d'excitació de la por ben propis del KKK.

En efecte, en aqueste eleccions s'ha agitat la por al "socialisme" d'Obama, que se li atribueix per mor bàsicament de la reforma sanitària. S'ha dit que el que volia el President era que uns funcionaris decidissin qui havia de morir i a qui s'havia de curar, entre d'altres contes de la vora del foc, que han tingut un efecte ben clar sobre milions de votants americans, que han inclinat la seva preferència pels sectors republicans més extrems, inclosos els radicals de l'anomenat Tea Party.

Em sembla, però, que els espantalls agitats davant els ciutadans han estat merament instrumentals, sense negar la immensa importància de la reforma sanitària del punt de vista econòmic i social.

No podem perdre de vista que gràcies a una decisió del Tribunal Suprem - que als USA fa de Tribunal Constitucional - aquestes han estat les primeres eleccions americanes sense cap limitació quantitativa a les donacions econòmiques privades per a les campanyes electorals, i sense obligació de transparència de cap mena. Per a resumir, per primer cop els grans poders econòmics han concorregut sense cap limitació a la carrera electoral, sense haver de dir que hi eren. Aquesta circumstància no em sembla menor per a mirar d'escatir que és el que s'està jugant de debó.

Al meu parer l'aposta real, més enllà de les reformes més epidermiques o més profundes d'aspectes socials cridaners, és l'intent d'atallar qualsevol possibilitat de reforma seriosa d'un sistema financer que ha provocat la major crisi econòmica de la nostra història, i que és l'expressió d'una versió del capitalisme especialment cruel, que permet abandonar de manera completa a qui no pot seguir la carrera, i es basa en mecanismes que provoquen l'augment constant de les diferències socials i la concentració progressiva de la riquesa i del poder de decisió econòmica en mans cada cop més minoritàries. Un exemple clar és l'estructura salarial de l'enorme empresa Wall Mart amb un ventall salarial que va d'ú a seixanta.

Aquesta és la batalla real, la del gran poder econòmic deslliurat de trabes legals per a la seva intervenció política en front de les possibilitats de reforma encarnades pels impulsos "liberals" de la majoria dels demòcrates que es veuen reflectits - o s'hi van veure - en el President Obama.

És quelcom tan vell i tan actual com això, la pretensió de que res no canviï, de que no hi hagi límit a les possibilitats del mercat desregulat, de que les vides, els drets i la dignitat de les persones estiguin sotmeses als interessos del guany particular, front als intents de que la política, la voluntat democràticament expressada pels ciutadans, els permeti decidir per si mateixos el seu futur.

El joc va d'això. No ens enganyèssim pas.

Una lliçó d'economia

Les lleis bàsiques que regeixen el mercat de treball explicades sense esforç pel genial El Roto, de manera que les poguem entendre tots.

Les conseqüències que en traguem de la seva comprensió són cosa de cadascú.

Ara que hi penso, segur que són de cadascú, o es tracta més aviat d'una cosa col·lectiva?

Sobre el poder

Avui mateix El Roto dicta una lliçó extraordinària de separació de poders, actualitzant Montesquieu amb l'anàlisi de la realitat social d'inspiració indubtablement marxista.

Quina enveja que fa la capacitat de síntesi que demostra cada dia sobre temes ben abstrusos, que d'altres mirem d'explicar amb, de vegades, massa paraules.

La democràcia, la parlamentària n'és - de moment - la més alta expressió, és la nostra garantia contra el poder no democràtic del diner, a qui molesta sobre manera la política, que mira de regular allò que el diner voldria plenament salvatge.

Per això fa ja temps que veiem l'atac als polítics per a destruir la política i deixar el poder nu del diner com a únic poder.

En síntesi

El mestre El Roto resumeix el capitalisme en nou paraules, dos signes d'admiració i un dibuix.

Això és capacitat de síntesi!

Una cita / LXXII

Le capitalisme porte en lui la guerre comme la nuée porte l'orage.

Jean JAURÈS (1859 - 1914)

(El capitalisme porta en ell mateix la guerra com la nuvolada porta la tempesta)

(El capitalismo lleva en sí la guerra como el nubarrón lleva la tormenta)

Els nous sindicalistes

Estem veient aquests dies el sorgiment d'uns nous sindicalistes, que demostren la seva preocupació per la situació de la classe treballadora i que, a més, donen receptes clares, fàcils i concises per a millorar-la d'allò més.

Ahir mateix vaig saber que The Wall Street Journal, sincerament i ràpida convertit en paladí de la classe obrera, es meravellava pel fet de que no hi havia disturbis enlloc d'Espanya amb ocasió del Primer de Maig, i no era difícil veure com li recava la situació, tot enyorant aquells bons temps en què es declaraven vagues generals contra els governs d'esquerres.

El símbol màxim del capitalisme financer no està, però, tot sol en la seva preocupació. Altres nous sindicalistes l'acompanyen, i així ja fa dies que sabem que el PP està esperant el senyal dels líders sindicals a favor de la vaga general contra el Govern, i com que no la donen, es preocupa d'instruir als treballadors sobre els grans avantatges que en traurien, i el ràpid que s'acabaria amb la crisi si decidissin fer-la, i a ser possible que fos salvatge.

Resulta però que els sindicalistes i els treballadors en general no es deixen pas distreure pels cants dels travestits a l'obrerisme, i saben que contra el que cal combatre és contra els intents de les patronals d'aprofitar la crisis per a destruir les garanties jurídiques en el mercat del treball, per a aconseguir l'acomiadament no lliure, que ja ho és en la pràctica, sinó gratuït, tot dient que aquestes mesures destructives del nostre model social van a favor dels treballadors.

Els nous sindicalistes ho tenen negre, la disfressa i la mentida són massa evidents i no poden enganyar ningú.

Si no fos que la situació és seriosa, molt seriosa, n'hi hauria per a partir-se de riure.

(article publicat a e-noticies)

Visca l'Estat!

Tots els aferrissats defensors de la llibertat econòmica sense límits ni regles, tots els que s'han manifestat sempre a favor del dret a especular com a dret fonamental de les persones, s'han posat ara d'acord per a demanar parèntesis pel cap baix, i pel cap alt per a proclamar la necessitat de que l'Estat intervingui en l'economia.

Sembla que les virtuts de l'economia financera basada en la ficció i en les jugades de casino no resulten tan atractives per als especuladors quan es produeixen pèrdues, i aleshores es veuen totes les virtuts de l'intervenció estatal.

El furor dels conversos es limita, però, a les injeccions monetàries, i no s'estén de cap de les maneres a l'establiment d'unes normes de control i de garanties de les operacions financeres, que els continuen semblant una intolerable intromissió en la seva llibertat d'enriquir-se.

No sóc pas tan optimista com els qui diuen, com Joseph Stiglitz, que la situació de crisis actual és al capitalisme el que la caiguda del mur de Berlín va ser al comunisme, però em sembla que si la crisi canvia alguna cosa - com ho ha de fer per definició - ha de conduir a la fi de l'economia de casino i a l'establiment de regles, controls i garanties, mal que pesi als mal anomenats neo-cons.

Aquesta crisi serà, potser, el final de la història dels que van proclamar el final de la història, i marcarà el reconeixement de la necessitat d'intervenció de la política, de l'Estat, en la vida econòmica.

(article publicat a e-noticies)