No era dels meus

Marcelino Camacho no era dels meus. No he militat mai al seu partit, el Partido Comunista de España, ni tan sols al Partit Socialista Unificat de Catalunya. No he militat mai al sindicat que va fundar, Comissions Obreres. No, Marcelino Camacho no era dels meus.

Sempre, des de la Mina La Camocha fins al procés 1.001, des de les seves activitats sindicals i polítiques, Marcelino Camacho va ser una referència per a mi i per a molts i molts com jo, que no érem dels seus.

Marcelino Camacho ha representat la millor intel·ligència d'una gran part de la classe obrera del nostre país que va saber veure que la democràcia política era una condició necessària per a l'emancipació i el progrés cap a la justícia social i que, veient-ho, va actuar com calia, en les dures condicions de la clandestinitat forçada per una dictadura implacable. Va actuar per a trobar solucions polítiques, va eixamplar el camp clàssic del sindicalisme, va utilitzar les possibilitats que donaven les esquerdes del règim, va empènyer de manera decidida - i diria que prou decisiva - cap a la llibertat política.

No, al contrari del que s'ha posat de moda dir ara, la transició no va ser una trampa ordida a foscos despatxos entre politicastres. La transició va ser el resultat de la lluita obrera i de les lluites polítiques del veïns, dels ciutadans que volien ser-ho. Va ser el resultat de les lluites dirigides, entre d'altres, per Marcelino Camacho.

Certament, Marcelino Camacho no era dels meus.

Marcelino Camacho era dels nostres, de tots els que - cadascú des de les nostres posicions polítiques i amb els nostres propis mètodes - lluitàvem per la democràcia, la llibertat i la justícia.

Definitivament, Marcelino Camacho era dels nostres.

Glups!

Havent "cobrat records" i havent "vist crèixer les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys", com deia Gabriel Ferrater, he arribat a l'ensurt dels 60.

Han estat anys plens "de veus que m'han cridat pel nom", seguint també Ferrater.

Amb aquells i aquelles que m'hagueu cridat pel nom en alguna ocasió vull compartir l'immens "Glups!" que em provoca la data d'avui.

Contra les lleis

Doncs resulta que no, que l'existència de la banca - i menys encara la de certa classe de banca - no respon a cap llei natural inevitable.

No hi respon tampoc l'existència de les crisis cícliques del capitalisme, per molt que alguns, tan ben caricaturitzats a la vinyeta, intentin convèncer-nos del contrari.

Els ciutadans i ciutadanes no tenim perquè acceptar com una cosa natural un determinat sistema econòmic, perquè tot sistema econòmic és el fruit de la voluntat humana.

Qüestió ben diferent és la del caràcter democràtic, representatiu, legítim de la formació d'aquesta voluntat.

Però encara en el supòsit de que responguès a una llei natural, hem de recordar que la humanitat sempre ha avançat gràcies a la seva lluita conscient contra les lleis naturals.

Què sinó la lluita contra la llei de la gravetat ens ha permès volar?

No és la justícia, i en especial la justícia social, estímul prou poderós per a lluitar contra les lleis imposades?

Perquè?

En Philippe Claudel, a qui considero un molt bon novel·lista per Les Âmes grises, Le rapport Brodeck i d'altres, ha trobat temps per a escriure-la, Stock ha decidit publicar-la i jo he perdut el temps llegint una cosa titulada L'Enquête.

Perquè?

No crec que la necessitat de sortir a cada "rentrée" literària francesa ho justifiqui, i no he estat capaç de trobar cap mèrit ni literari, ni de tesi, ni de fons ni de forma en aquesta publicació, més enllà d'una errònia evocació de Kafka, que mereix molt més respecte.

El mercat no hauria de tenir el poder de destruir la literatura.

Una cita / LXXXI

Una democracia de consenso permanente no será una democracia durante mucho tiempo.

Tony JUDT (1948 - 2010)

La legge è ugguale per tutti

La llei és igual per a tots, és el lema que presideix les sales de Justícia italianes, però ho podria fer a qualsevol altre país, inclòs el nostre.

El que ens podem preguntar, ben legítimament, és si també és igual per a tots la "parsimònia" de la justícia, o si resulta que hi ha alguns per a qui és més parsiomoniosa que per a altres, el que justificaria la queixa de la Camorra italiana que se sent perseguida massa diligentment en comparació al Cas Palau, i el sobtat interés de Berlusconi pel cant coral català.

El necessari repós en la deliberació no és pas incompatible, ni de bon tros, amb la màxima diligència en la instrucció.

No ser-ho gens ni mica, de diligent, pot portar a que la gent en general se senti plenament identificada amb denúncies com la que es conté en la vinyeta que reprodueixo.

Creieu que això és bo?

Setanta anys del crim

El 15 d'octubre de 1940 es va cometre el crim d'assassinar el Molt Honorable senyor en Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya.

Detingut a França, on era per a no deixar abandonat el seu fill, entregat pels nazis als victoriosos sublevats feixistes espanyols, sotmés a una paròdia de procés judicial, plenamet il·legítim, va ser condemnat a la pena de mort i afusellat als fossat del Castell de Montjuïc tal dia com avui de fa setanta anys.
Els facciosos es venjaven així de qui havia mantingut el seu càrrec democràtic en les difícils circumstàncies creades per la sublevació militar contra la República, i guanyaven la distinció de ser els primers en assassinar un President democràticament elegit a Europa.
El poble de Catalunya no ho oblida, i caldria que els demòcrates d'arreu compartissin aquesta memòria.

Punyetero cap de setmana

El punyetero cap de setmana s'ha endut gairebé alhora dos grans personatges de dos arts diferents, una de les millors veus de la lírica, la de Dame Joan Sutherland, i una de les cares més entranyablement expressives del cinema espanyol, el secundari amb el que et podies identificar sempre, Manuel Alexandre.

Una ens conmovia amb les seves arts líriques, l'altre era un mirall en el que ens veiem sempre de la manera que ens agradaria ser.

No hi estic d'acord amb la seva mort.

Encara que de forma totalment inútil, reivindico la protesta contra la mort!

Londres en família

Aquest cop he aprofitat el pont i he marxat a Londres amb la família.

Ha estat el temps just de complir amb alguns rites inevitables, com la visita a l'Speakers' Corner i el pas pel Queen's Theatre per a tornar a veure, i sentir, Les Misérables.

Resseguir llibreries, mirar aparadors i anar explorant llocs nous, assistir a noves activitats i tastar nous gustos ha estat també el que ens ha ocupat el temps, i ben a gust que ho hem fet, sota un sol molt més estiuenc que tardoral.

Una lliçó d'economia

Les lleis bàsiques que regeixen el mercat de treball explicades sense esforç pel genial El Roto, de manera que les poguem entendre tots.

Les conseqüències que en traguem de la seva comprensió són cosa de cadascú.

Ara que hi penso, segur que són de cadascú, o es tracta més aviat d'una cosa col·lectiva?

Europa, anys trenta?

Prou que em sap greu, però hi ha moments en que llegint les notícies, sigui als diaris o als nous mitjans de comunicació, tinc tota la sensació d'estar vivint a l'Europa dels anys trenta, del periode conegut como "entre-deux-guerres" i, a més, d'estar-ho fent amb una inconsciència generalitzada ben pròpia d'aquella època, tal com ens mostra l'il·lustració de Rudolf Schilchter a la República de Weimar.
Algú creu de debó que la policia francesa no té uns fitxers, ben poc secrets però ben il·legals, amb les dades ètniques dels romanesos, dels que anomenen "gens du voyage" i les seves suposades especialitats delictives per famílies? El precedent de la circular policial, retirada en ser descoberta, això sí, que indicava els romanesos com a objectiu preferent de desallotjaments i d'expulsions abona la clara sospita de que l'arxiu existeix.
Ningú no sent esgarrifances davant d'això? A ningú li venen records, propis o llegits o heretats, dels precedents de llistes de famílies classificades per ètnies?
Ningú fa res quan podem llegir a Europa Press que un regidor del PP de Leganés manifesta en un escrit que publica voluntàriament que caldria retirar la tutela dels fills als pares comunistes?
Creieu que per aquest camí anem gaire bé?
Jo no em resigno, i crec que no ens podem resignar.

¿En qué momento se jodió el Perú?

Aquesta frase de "Conversación en la Catedral" va quedar gravada en la memòria de la gent de la meva generació que ja fa un grapat d'anys llegiem amb avidesa els autors del que es va anomenar "boom" llatinoamericà, que per a mí és molt més que un "boom", per a ser un senyal de temps en la meva biografia de lector, i una ampliació d'horitzons remarcable per als que estàvem confinats a l'univers literari europeu i nord-americà.

Avui la premsa vessa de lletra dirigida a la comentar la concessió del Premi Nobel de Literatura d'enguany a Mario Vargas Llosa.

He de dir que molta de la tinta periodística pot produir un embafament difícil de curar, i que una bona part té poc a veure amb la literatura i molt amb posicions polítiques ben conservadores amb la barreja d'algun element de reaccionària melangia d'imperis difunts.

Què voleu que us digui? A mi, Vargas Llosa m'agrada força com a escriptor, especialment per la citada "Conversación en la Catedral" i per "La ciudad y los perros", que han determinat la meva visió de Lima, de manera tal que quan la vaig veure de debó anava sempre buscant el referent dels espais que sortien en les novel·les de Vargas Llosa.

També em va agradar molt "La guerra del fin del mundo", pel seu ambient plenament exòtic vist des de la meva ben mediterrània ciutat, i per un ús realment prodigiós del llenguatge.

Quan la profundíssima discrepància política amb les postures cada cop més dretanes de l'autor em portaven a un refús de la seva literatura posterior, vaig acabar per llegir "La fiesta del chivo", i em va semblar una magnífica novel·la de dictadura, equiparable al menys a "El señor Presidente" del guatemaltec Miguel Ángel Asturias.

Escriptor considerable, o més que considerable, com el considero, no em fa res sumar-me a les felicitacions públiques que està rebent per tenir el Nobel.

Rebutjo fermament, en canvi, la faramalla patriotera organitzada al voltant d'un reconeixement dels mèrits de la seva obra literària, com ho faig també respecte a l'aprofitament dels qui passen a dir que el Nobel li dona la raó en la seva postura contrària als moviments de les esquerres americanes.

Bon, molt bon escriptor, espero amb impaciència la publicació del seu nou llibre.

Polític del que discrepo profundament, continuaré treballant políticament per l'avenç de les idees contràries a les seves.

Aber...

Was ich habe, will ich nicht verlieren, aber

Wo ich bin, will ich nicht bleiben, aber

Die ich liebe, will ich nicht verlassen, aber

Die ich kenne, will ich nicht mehr sehen, aber

Wo ich lebe, da will ich nicht sterben, aber

Wo ich sterbe, da will ich nicht hin:

Bleiben will ich, wo ich nie gewesen bin.

Thomas BRASCH (1945-2001)

Aquí en teniu una aproximada traducció pròpia, d'aquest poema sense títol:

"El que tinc, no ho vull perdre, però

Allà on sóc, no hi vull estar més, però

El que estimo, no ho vull deixar, però

El que conec, no ho vull veure més, però

Allà on visc, no hi vull morir, però

Allà on mori, no hi vull anar:

Vull estar allà, on no he estat mai."

Una cita / LXXX

Una no nace para ser eterna. Si por hablar te han de matar, pues se habla lo mismo.

Doña BLANCA, indígena guambiana, Silvia, Cauca, Colombia (¿-)

Una aportació filosòfica

Això és una real cosmogonia, un sistema filosòfic complet, que devem, un cop més al mestre El Roto.

No m'atreveixo a afegir-hi res.