A votar!

Ja heu reflexionat tota la jornada d'ahir.

Ara es tracta d'exercir el vot, l'eina d'aquest ofici de ciutadans que tant ens va costar d'adquirir.

Ara es tracta de fer avançar la democràcia exercint-la.

Ara es tracta de demostrar que el poble decideix per si mateix el seu futur.

Ara es tracta de que no guanyin els que volen manar sense entrebancs democràtics.

Ara cal votar.

A votar!

Festa grossa

Avui la ciutadania de Catalunya té festa grossa a la que convoquem els socialistes.

Al Palau Sant Jordi de Barcelona, capital de Catalunya, ens aplegarem molts i molts per a sentir en Jordi Hereu, la Carme Chacón,el Felipe González, el José Luís Rodríguez Zapatero i en José Montilla parlant de les raons per a votar diumenge vinent, i per a votar la única garantia de progrés, per a votar socialista.

Anem-hi tots, i demostrem als qui volen imposar la seva voluntat sobre el poble apartant-lo de la política per a poder manar sense cap entrebanc, que som conscients de la nostra força que és el nostre vot, amb el que podem decidir sobre el nostre futur.

Per a llençar la gran onada que faci que un país d'esquerres com és Catalunya tingui un govern d'esquerres, omplim el Sant Jordi avui, i les urnes diumenge!

Batalla guanyada al Senat

Ha estat aquest matí al Saló de Plens antic del Senat.

La reunió de la Comissió General de les Comunitat Autònomes havia despertat una expectació normal donada la qüestió que s'hi havia de tractar, és a dir, la petició de renovació del Tribunal Constitucional per a donar compliment a les normes legals existents, i acabar amb la situació actual amb quatre magistrats en pròrroga i una vacant per defunció, que s'afegeixen a la situació de recusació d'un altre magistrat, el que fa que dels dotze teòrics integrants del Tribunal, només sis es trobin en situació de normalitat constitucional.

La dreta política espanyola i la catalana havien intentat minimitzar l'ocasió, fent al buit a la sessió, a la que els presidents autonòmics del PP han enviat consellers en lloc seu, i a la que no ha assistit el màxim representant de la dreta catalana, Artur Mas, que es trobava acabant el pont de la segona Pasqua.

L'intent dretà, complementat amb les provocacions xulesques del representant madrileny, i els disbarats de la representant valenciana, ha estat un complet fracàs.

El President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, ha estat brillant, especialment en el torn de rèplica. Amb fermesa i convicció ha fet pedagogia política de la millor sobre el sentit de l'Estat de les Autonomies, la pluralitat i diversitat, el sentit institucional del Tribunal Constitucional i de tots els elements configuradors del nostre sistema polític territorial.

De fet, el Vicepresident tercer del Govern espanyol, Manuel Chaves, ha expressat clarament el seu recolzament a les tesis de Montilla respecte a la necessitat de renovació del Tribunal Constitucional.

Com ha dit el coordinador dels diputats del PSC al Congrés, Francesc Vallès, Montilla ja ha convençut al PSOE, ara li toca a Mas convèncer els seus amics del PP.

Tots els qui érem presents a la sessió ho sabem, encara que els de la dreta intentin negar-ho, o que els pocs diputats de CiU presents hagin refusat l'aplaudiment al President de la Generalitat: José Montilla ha guanyat al Senat aquesta important batalla política, i ho ha fet amb contundència.

Ja ha començat

Ahir hi va haver un míting al poliesportiu de la Mar Bella, a Barcelona. Era la senyal del començament de la campanya electoral real per a les eleccions autonòmiques de la tardor, just una setmana després de que els consellers nacionals del PSC elegíssim José Montilla com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Això ha començat de manera seriosa, i és l'inici d'una campanya llarga i dura, en la que els socialistes tenim la plena determinació de mantenir les formes i les actituds civils que haurien de caracteritzar el debat polític davant la ciutadania.

Ens hi juguem molt. No està en joc només la presidència de la Generalitat, sinó també la consolidació d'un model de país integrador, de convivència, de treball conjunt i d'unitat civil, en front de propostes divisionistes, d'escissió i de desigualtat social, que no volem de cap de les maneres per a la nostra gent.

Montilla, candidat

El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya i Primer Secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, José Montilla i Aguilera, ha estat designat avui candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat en les properes eleccions autonòmiques.

Ho hem fet en una sessió extraordinària del Consell Nacional que hem fet a Girona, en una votació secreta amb papereta - n'hi havia pel sí, pel no i en blanc - i urna, amb el resultat de 341 expressats, 341 vots a favor, i un acreditat que no ha votat, que ha estat el mateix Montilla.

El resultat el podíem suposar amb anterioritat amb una certa precisió, però em sembla de la major importància l'observància estricta de les formes i de les normes internes, inclosa la recollida obligatòria d'avals per al futur candidat.

El que més m'ha agradat de la jornada ha estat el discurs del candidat ja proclamat. Hem vist i sentit un Montilla absolutament en forma, amb una soltesa oratòria que molts li neguen i que els sorprendrà en la campanya electoral venidora, i amb un contingut d'una gran fermesa en defensa dels interessos de Catalunya i de les idees federals i els ideals socialistes. Els aplaudiments dels consellers i conselleres i del públic que se'ns ha afegit han demostrat ben a les clares, pels moments en que s'interrompia l'orador, la fermesa també dels nostres militants i simpatitzants en la defensa de les nostres idees fundacionals.

En resum, un matí de dissabte ben aprofitat.

L'Intercontinental, de gom a gom

El President de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable José Montilla, era aquest matí el convidat a un esmorzar-conferència-debat que s'ha celebrat a l'hotel Intercontinental, a la madrilenya Castellana.

L'expectació era alta, i l'acte no ha decebut en cap dels seus aspectes. La sala, gran, era a vessar. Els mitjans de comunicació hi eren abundosos. La taula del cos diplomàtic curulla. Els diputats i senadors del PSC hi érem presents en gran nombre. Tampoc ha estat una sorpresa l'absència dels representats de CiU, que segueixen amb el seu capteniment de manca de reconeixement institucional al representant del conjunt de Catalunya.


El discurs ha començat amb una obligada referència a la situació dels tres cooperants catalans segrestats a Mauritània, i s'ha endinsat tot seguit en forma clara, contundent i planera en la defensa de la constitucionalitat de l'Estatut de 2006 i en la defensa de la dignitat de Catalunya i del seu poble, tot deixant clar que les iniciatives socials com l'editorial conjunta dels dotze diaris catalans són plenament legítimes i, a més encertades, car van en la direcció contrària a la de la divisió social i política del poble per la que semblen treballar els qui malden per a aconseguir una sentència que desballesti l'Estatut votat pel poble.


Les preguntes de la premsa, massa centrades en les preocupacions estrictament madrilenyes, han estat tan abundants com poc complaents. Totes han obtingut respostes clares, curtes i directes, sense defugir cap tema.


Qui digui que no entén certes coses no es podrà emparar en una suposada foscor o duplicitat de plantejaments.


Qui vulgui entendre, té els elements suficients per a fer-ho, i qui s'entesti en no fer-ho o en fer-ho veure, haurà d'explicar per quina raó ho fa.

Overbooking al Ritz

Ara fa dos anys vaig titular un post com "Expectació al Ritz". En ell feia una petita crònica de la primera intervenció en un esmorzar-col.loqui, tan típicament madrileny, del President Montilla.

Va ser el dia en que va pronunciar la frase que es va fer famosa, d'advertència sobre la desafecció que creixia a Catalunya.

Avui el titulo amb referència a l'overbooking, perquè l'expectació ha tingut aquest matí aquest resultat. Dos salons del Ritz, com a les grans ocasions, i gent dreta buscant desesperadament una cadira, com no ho havia vist mai, han estat els efectes de l'overbooking. Entre els assistents, dos Vicepresidents i quatre Ministres, cos diplomàtic, societat civil abundosa i premsa a dojo.

El President Montilla ha complert totes les expectatives. Ha fet una intervenció mesurada, però ferma i clara, en defensa del interessos de Catalunya, de descripció de la bona situació política que s'obre amb els acords de finançament, no sols per a Catalunya, sinó per al desenvolupament federalitzant del nostre Estat de les Autonomies. Ha descrit els reptes i ha assenyalat camins. Ha expressat amb tota claredat la necessitat de la lleialtat institucional en totes direccions, i la voluntat plena de col.laboració, treball i lideratge en el que sigui convenient de les tasques polítiques i socials al conjunt d'Espanya.

No ha mancat la clara, necessària i enèrgica condemna dels separadors, dels atiadors de la catalanofòbia, amb l'advertiment de que no treballen pel bé comú, sinó per exclusives finalitats partidàries d'aprofitament electoral de l'odi, amb tots els perills que això implica.

Acabo amb una cita del discurs del President Montilla que m'ha agradat com a definidora de cert ambient actual: "El pessimisme ha adquirit un excessiu prestigi intel.lectual."

Contra el pessimisme lluitem per obligació política, com ens ha ensenyat, entre d'altres, Gramsci.

Ni la Lluna, ni res!

Ara fa quaranta anys que la primera petjada humana es va imprimir a la superfície de la Lluna.

Jo recordo perfectament aquella nit del 20 de juny de 1969, i podria recitar la llista de les persones que ens havíem reunit per a seguir per televisió aquell moment realment històric, en que un habitant de la Terra arribava per primera vegada a un altre cos celeste. Estic ben segur de que moltíssima gent de la meva generació podria fer el mateix.

En aquell moment hi havia gent escèptica que afirmava que tot plegat era un engany del poder, en concret del Govern dels Estats Units d'Amèrica, un muntatge per a ensarronar el personal, que tot era mentida i mala fe. Argumentaven, amb suposada fonamentació científica, defectes i incongruències del que acabaven de veure.

Totes les objeccions van ser clarament rebutjades, i la realitat es va imposar per sí sola. L'home havia arribat a la Lluna, això era una veritat.

Això no va impedir que hi hagués gent que passés anys i panys mantenint la tesi de l'enganyifa, i que fins i tot ara n'hi continuï havent.

Quaranta anys després, i en un àmbit ben diferent, acabem d'assistir a un fet també històric, encara que de dimensions ben diferents. Es tracta de l'acord sobre finançament autonòmic que soluciona injustícies històriques i que suposa un pas endavant ben clar en la consolidació del nostre Estat de les Autonomies per la via federalitzant.

Com amb la Lluna, hi ha qui ho nega i diu que tot és una enganyifa del poder, en aquest cas dels Governs d'Espanya i de la Generalitat de Catalunya, i que és un muntatge per a ensarronar el personal, tot mentida i mala fe.

Es basen en el mateix tipus d'evidències científiques que els negacionistes de l'allunatge, i ells mateixos ho saben.

Em temo, però, que continuaran negant-ho encara quan hagin passat quaranta anys.

La realitat no els farà canviar mai d'opinió i de conviccions: Ni la Lluna, ni res!

(article publicat a e-noticies)

Acció exterior

Aquesta setmana l'únic diari que és alfabètic i que, a més, es ven grapat, ha dedicat la meitat superior de la seva portada i dues pàgines de la seva edició en paper de dilluns passat a "glossar" el malbaratament de recursos que diu que suposen les 196 delegacions exteriors de diferents comunitats autònomes, a les que qualifica d'ambaixades, tot ressaltant que una quarta part són de la Generalitat de Catalunya.

Si, fent tots els esforços que calen, deixem de banda la demagògia impresentable de barrejar aquesta "informació" amb recordatoris de la crisi econòmica mundial i el manteniment de la curiosa tesi de que l'estat de les autonomies perjudica l'economia, i mirem d'analitzar el que es diu en la font descrita, però no citada, resulta que tot es pot resumir en una apel.lació més al somatén contra la destrucció d'Espanya i a l'atribució de voluntats polítiques que no s'atreveixen a qualificar per part dels Governs que mantenen aquestes delegacions.


Caldria aclarir mínimament algun concepte ben bàsic per a que la resposta no fos la simple foguerada que potser es pretén provocar.


Diríem aleshores que cal distingir entre política exterior, que compromet internacionalment l'Estat i que es reserva constitucionalment a l'executiu estatal, i acció exterior, que en un Món com l'actual té una multiplicitat extraordinària de subjectes, des d'oenagés i empreses fins a entitats polítiques subestatals, com les Comunitats Autònomes o els Länder alemanys, que representen en conjunt el gruix de les accions exteriors, molt més enllà del que fa qualsevol Estat en aquesta matèria, malgrat mantenir, com he dit, el monopoli de la política exterior.


Si la confusió periodística fos de bona fe, n'hi hauria prou amb el corresponent suspens al mes de juny en l'assignatura de relacions exteriors per a l'autor de l'article i l'amonestació al redactor en cap per haver deixat passar un error tan barroer.


Em temo, però, que la bona fe no abunda gaire, quan en la mateixa "informació" es procura deixar ben clar que aquestes delegacions són molt dolentes quan es tracta de Catalunya, Euskadi i Andalusia, mentre que són perfectes en el cas de la Generalitat valenciana, que manté 27 delegacions exteriors absolutament impecables.


No com d'altres, és clar!


(article publicat a e-noticies)

El Ritz de gom a gom

Així, de gom a gom, estaven aquest matí els salons habilitats al Ritz de Madrid per a l'esmorzar-conferència-debat amb el President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla.

Aquesta és una moda madrilenya que resulta d'una gran utilitat ja comprovada en alguna temporada anterior. Es convoca al personal a las nou del matí, es comença amb una puntualitat que abans n'hauríem dit britànica, es fa una intervenció de la persona convidada, que normalment es força disciplinada amb el temps, com ho ha estat avui. Immediatament es recullen les preguntes formulades pels assistents - no només pels periodistes - que es van responent una per una i amb tota puntualitat a un quart d'onze s'ha acabat l'acte.

El format sembla que té dificultats en viatjar, car els intents als que he assistit en altres llocs han pecat d'incompliment de l'horari previst i de monopoli de les intervencions per part dels periodistes, que et fan assistir passivament a una roda de premsa més.

La sessió d'avui ha estat seguida per moltíssima gent, responsables polítics, empresaris, diplomàtics, premsa, etc. i ha permès al President demostrar la seva capacitat per a dir les mateixes coses a Barcelona i a Madrid, i per a fer una defensa clara, concisa i ferma dels interessos de Catalunya.

Malauradament, la necessitat d'intervenir a la Comissió de Pressupostos en el tema del Ministeri d'Afers Exteriors i Cooperació i que fos precisament a l'hora de dinar, m'ha impedit assistir al dinar de concessió del Premi Blanquerna d'enguany a Javier Pérez Royo, al que també hi anava el President Montilla.

Mas, antisistema

Fa ben poc que l'Artur Mas ha fet unes declaracions en les que ha atribuït al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, maneres "dictatorials".

En Mas sembla que considera que un sistema de democràcia parlamentària com és el que tenim a Catalunya és quelcom semblant a una dictadura, i atribueix al cap d'un govern de coalició - que és una de les màximes expressions pensables del parlamentarisme democràtic - un comportament dictatorial, que és, en essència i per definició, incompatible amb aquesta sòlidament establerta institució democràtica.

Fins ara només els més radicalitzats antisistema s'haurien atrevit a qualificar de dictadura el nostre sistema parlamentari, amb un ample espectre polític representat al Parlament i amb un govern sortit directament d'una decisió parlamentària, amb tots els sistemes de controls i equilibris democràtics en ple funcionament.

Possiblement aquesta i d'altres sortides de to que l'allunyen, però molt, de la centralitat política fins a situar-lo en els marges del sistema, es deuen al comprensible nerviosisme per la situació de la força política que encapçala i les seves tristes perspectives electorals al mes de maig entrant.

No fa, però, cap favor al país ni a la seva ciutadania amb estirabots d'aquesta mena, més quan coincideixen en el temps amb les abrandades i incertes acusacions d'en Duran contra membres del Govern de la Generalitat, al mateix temps que continua preocupant-se moltíssim pel seu inaprensible ministeri del que sigui.

(article publicat a e-noticies)

En Montilla interessa

Després dels falsos reportatges de Telemadrid, l'assistència es feia encara molt més imprescindible.

Amb el primer vol del dia del Pont Aeri, he aconseguit arribar just abans que comencés a l'Hotel Villamagna de Madrid l'esmorzar-conferència amb col.loqui del Molt Honorable President de la Generalitat.

La sala era plena de gom a gom de representants de diverses institucions, inclòs el Consell General del Poder Judicial, del Govern espanyol i del Govern de la Generalitat, de diputats i senadors, d'empresaris, i moltíssims periodistes. Cal destacar que hi eren fins i tot el Nunci del Vaticà i el senador Manuel Fraga Iribarne.

Com ha indicat el propi moderador de l'acte mai s'havia sentit un silenci tan atent en cap altre esmorzar del cicle. La gent hi havia anat, i hi havia anat a escoltar.

El President ha fet una intervenció clara, contundent, dient a Madrid exactament les mateixes coses que a Catalunya.

Ha parlat de moltes coses, però jo voldria destacar la seva referència a la tasca de desplegament rigorós, exigent i lleial de l'Estatut, que ha recordat que és una llei aprovada per les Corts Generals i pel poble de Catalunya, plenament vigent i que cal complir en lloc d'especular sobre el seu futur.

Ha parlat de la solidesa del Govern d'Entesa, que ha aprovat fa ben poc el projecte de pressupostos i que aprova contínuament projectes de llei que envia al Parlament sense cap problema.

Ha deixat ben clar que, malgrat tot, encara que no hi hagués Estatut, Catalunya seguiria existint, i caldria també gestionar amb la mateixa intel.ligència les complexes relacions d'interdependència entre Catalunya com a nació i Espanya.

No ha defugit els temes d'infrastructures dient, a més de les referències als trens i al port de Barcelona, que l'aeroport de Barcelona ha de ser un hub, amb una gestió mixta amb un paper determinant de la Generalitat.

Les preguntes han abundat, però l'habitual compliment de l'horari previst en aquests esmorzars m'ha permès agafar un altre Pont Aeri a temps per incorporar-me a la sessió de tarda del seminari sobre Orient Mitjà, en què intervenien representants de pacifistes israelians i defensors dels Drets Humans d'ambdós costats de la Línia Verda.

Els "nimbies" contra la Generalitat

Es coneixen com a "nimbies" aquelles persones que protesten, i s'oposen tant sí com no, a determinats equipaments públics quan són prop de casa seva, però ho troben bé si es fan lluny de la seva propietat. El nom bé de l'acrònim de la versió anglesa "not in my back yard" (NIMBY) que d'una manera inexplicablement orgullosa reivindiquen alguns.

El fenomen és prou conegut, i ha arribat inevitablement al país, com passa amb tot el que s'origina a l'Amèrica del Nord.

Fa pocs dies, uns quants d'aquests individus van considerar oportú boicotejar la visita institucional del President de la Generalitat a la població d'El Vendrell, sens dubte perquè consideraven que el dret democràtic a la llibertat d'expressió i de manifestació d'un centenar de "nimbies" havia de passar necessàriament per impedir que el President de la Generalitat elegit pel Parlament de Catalunya acomplís el programa de visita previst.

Fins aquí podríem considerar que ens trobem simplement davant un petit grup de ciutadans amb els valors democràtics capgirats, però la cosa es complica quan ens assabentem - i no ho ha desmentit ningú - que entre els "nimbies" hi eren abundants els afiliats a la JNC i a CiU.

Això planteja un altre problema. Potser es tracta de la decisió de no respectar els resultats parlamentaris? Potser es tracta de manifestar públic menyspreu al Molt Honorable President de la Generalitat perquè no és del seu partit? Potser es tracta de fer la competència als qui a Madrid treuen al carrer banderes carlines?

(article publicat a e-noticies)