Cal pressió

El discurs del Primer Ministre israelià Benjamí Netanyahu d'aquest diumenge demostra clarament que cal pressió, més pressió, sobre l'administració israeliana.

Tots ens hi juguem molt, naturalment en primer lloc s'hi juguen molt els palestins sota ocupació militar, els palestins refugiats i els palestins de la diàspora.

Però també s'hi juguem molt els israelians, s'hi juguen la possibilitat de viure en pau en un Estat reconegut pels seus veïns, o viure rodejats de pobles amb terres ocupades per l'exèrcit israelià i, per tant, amb greuges clars i evidents contra Israel.

També ens hi juguem molt tots els ciutadans de la Mediterrània, i del Món sencer, car el conflicte causat per l'ocupació militar és el més greu, llarg i potencialment extensible dels que existeixen en aquest moment.

El discurs que no fa cap referència a la congelació de les il.legals colònies en territori ocupat; que exigeix el reconeixement no d'Israel, sinó d'Israel com a estat ètnic i religiós jueu; que consagra l'annexió, del tot il.legal, de Jerusalem Est a Israel; que posa condicions limitatives inacceptables a un futur estat palestí; que ignora el dret al retorn dels refugiats, internacionalment establert, és un discurs que, per desgràcia, no obre vies possibles a la pau.

Cal, per això, que s'exerceixi la pressió política i diplomàtica adient sobre l'administració israeliana per tal que vegi que el camí cap a la pau és ineludible, i que és diferent a l'assenyalat diumenge passat.

Els Estats Units s'hi han posat, en un gir impensable fa poc i protagonitzat pel President Obama, encara que no hagi donat de moment els fruits desitjats.

La Unió Europea ha de posar-s'hi també, sense que sigui admissible que fugi d'estudi en una qüestió com aquesta.

(article publicat a e-noticies)