No!

Aquest cop ho han intentat contra la llibertat d'expressió. La bomba contra EiTB, per sort sense víctimes, no farà que ningú calli, n'estic ben segur.

No acotarem el cap davant ETA, no callarem, no deixarem de dir que l'únic destí d'ETA és la dissolució o la presó.

Tots en som responsables

En diferents graus, per descomptat, però tots som responsables del que està passant a Gaza.

Els qui no hem fet prou, o no hem cridat prou fort contra una situació d’injustícia insuportable, contra el bloqueig, la fam, l’ocupació, la marginació, l’opressió de la població de Gaza.

 Els qui no han fet res, o no han dit res, davant de la situació, tot coneixent-la i sent conscients de la seva potencialitat de desembocar en violència. 

Els qui han fet coses, o les han dit, per tal d’aconseguir que la violència es fes present en el seu grau més insuportable. 

La violència, contra el que s’acostuma a dir, no és cega gairebé mai, i en el cas dels atacs contra la població de Gaza és una violència calculada, prevista, i usada per a obtenir resultats que van molt més enllà de la supressió de vides humanes, de la creació de dolor, ràbia i odi, de la destrucció material de Gaza. 

Aquesta violència, i ho han dit els principals responsables d’Israel, vol canviar radicalment les regles del joc. Pretén enterrar la possibilitat de pau i de coexistència futura. És un càlcul acurat per a dividir encara més el poble palestí entre els palestins d’Israel, els de l’exili, els refugiats, els de Jerusalem, els de Cisjordània i els de Gaza. És una violència que cerca demostrar, fent-ho impossible, que Israel no té interlocutors per a la pau. 

Tos som responsables del que està passant, i tots serem responsables del que passarà si no ens mobilitzem, si no diem ben clar a totes les autoritats polítiques, a tota la comunitat internacional, que volem que la violència acabi, que volem que la pau pugui arribar, que no callarem mentre s’ataca una població civil, que no callarem mentre s’anorrea un poble.

(article publicat a e-noticies)

Gaza mártir

Según las últimas noticias aparecidas en Haaretz, las víctimas mortales de los bombardeos israelís en Gaza llegan a 280, y el número de heridos puede ascender a 1.000.

Israel ha seguido bombardeando hasta esta mañana, y a las declaraciones de Olmert de que esto sólo es el inicio, se suma la realidad de la concentración de tropas de infantería y blindados en las fronteras de Gaza, así como la movilización de reservistas del Ejército Israelí.

La tan castigada población de Gaza es la víctima de todo esta violencia, y nuestra solidaridad está plenamente con ellos.

Los ataques deben de cesar de inmediato por ser contrarios a todo el Derecho Internacional aplicable, violar todas las leyes de guerra y por constituir también un descomunal error israelí, que impide la consideración de una Paz justa y duradera en la región.

Gaza mártir nos interpela a todos para que actuemos ya, cada uno desde sus posibilidades y sus responsabilidades, para detener el horror.

El Intergrupo por Palestina ante los bombardeos

EL INTERGRUPO PARLAMENTARIO POR PALESTINA ANTE LOS BOMBARDEOS DE GAZA DE HOY 27 DE DICIEMBRE DE 2008

El Intergrupo Parlamentario por Palestina condena los bombardeos efectuados en el día de hoy por el Ejército de Israel contra la Franja de Gaza, que han producido según las noticias disponibles 155 muertos y más de 200 heridos.

 Los bombardeos infringen de forma flagrante el Derecho Internacional aplicable al realizarlos la potencia ocupante contra población ocupada, de cuyo vida y bienestar es responsable. 

Nada puede justificar una actuación de ese tipo, que viene a sumarse al estricto bloqueo mantenido contra toda la población de Gaza. 

El lanzamiento de cohetes artesanales contra territorio internacionalmente reconocido como integrante del Estado de Israel ha sido la excusa alegada por el Gobierno israelí, pero la reacción carece en absoluto de la necesaria proporción, y resulta vetada por todas las normas jurídicas aplicables. 

El Intergrupo Parlamentario por Palestina quiere llamar la atención sobre las declaraciones de altos oficiales del Ejército israelí que indican que las actuaciones de ese tipo continuarán, se extenderán y se harán más profundas. 

La comunidad internacional, y especialmente sus actores más potentes, deben de intervenir con carácter inmediato en defensa del Derecho Internacional y de la vida, integridad física y demás Derechos Humanos de la población de Gaza. 

Nadie tiene el derecho de permanecer impasible ante los hechos ocurridos en el día de hoy y ante la amenaza de continuidad de los mismos, y todas las medidas diplomáticas y pacíficas debieran de utilizarse para el restablecimiento del Derecho y para la búsqueda de la Paz en Palestina.

¡Basta ya!

En la confusión de los primeros momentos es difícil establecer con exactitud el número de víctimas, pero al parecer y según informa la prensa israelí como The Jerusalem Post y Haaretz, los muertos pueden ser unos 140 y los heridos superar los 200.

Víctimas palestinas del bombardeo israelí que se acaba de producir sobre Gaza, con el pretexto de atacar instalaciones de Hamás.

La infracción del Derecho Internacional es flagrante al bombardear la potencia ocupante la población ocupada, como lo es Gaza a todos los efectos jurídicos, diga lo que diga el Gobierno de Israel.

La masacre de la población de Gaza es un crimen y un error, que viene a sumarse al estrangulamiento económico y social a que se la viene sometiendo por el ilegal bloqueo israelí de la franja.

Ningún ataque con cohetes caseros puede justificar desde ningún punto de vista la acción israelí, como no justificaba la opresión del bloqueo.

Es hora de que la comunidad internacional y sus principales actores hagan algo en favor de la justicia y de la paz. No podemos permanecer impasibles ante hechos como los de hoy.

¡Basta ya!

Com si fos italià

Alguns italians han organitzat a la xarxa un lloc on demanen disculpes per les grotesques afirmacions sovintejades del President del Consell Silvio Berlusconi, que sembla pretendre fer xistos quan les fa.

Ara fa quatre anys alguns americans van tenir una pensada semblant i van demanar disculpes pel comportament dels seus compatriotes que havien votat Bush.

En el cas italià no es fa distinció per raó del vot expressat, sempre que un vulgui fer-se una foto amb un cartell redactat, m'imagino perquè però no m'hi resigno, en anglès, que diu amb algunes variacions "Sóc italià i Berlusconi no parla en nom meu."

Els promotors afirmen que el lloc no té afiliació partidista i que és una iniciativa espontània d'italians que es senten molestos i indignats per ser representats per Berlusconi i el seu govern. Afirmen que la representació política és una cosa seriosa que s'ha d'encarar amb rigor i serietat, i recorden a Berlusconi que quan parla hauria de representar el conjunt del poble d'Itàlia.

Acaben demanant als no italians que acceptin les seves excuses pels ignorants i inapropiats xistos de Berlusconi.

La veritat és que em sento dividit, per una banda vull acceptar les excuses, i per l'altre com a europeu, em vull sumar a la petició de disculpes davant el món, com si fos italià.

Queda encara la reflexió de que si fos italià mai no votaria Berlusconi!

Serà veritat?

Serà veritat aquesta definició que fa El Roto d'Espanya com a unitat de greuges comparatius?

Espero que es quedi en caricatura, i que la sensatesa política ens porti a tots plegats a deixar enrere el greuge comparatiu, i avançar pel camí de la lleialtat institucional mútua i la cooperació federal, com a sistema de convivència i de treball conjunt.

Justament ara, en aquests dies de discussió, debat i negociació sobre el finançament autonòmic, en tenim la gran oportunitat.

Pals a les rodes

És ben clar que hi ha qui vol convertir el posar pals a les rodes en la principal activitat pública a Catalunya, una mena d'esport nacional a l'estil del llançament de troncs que practiquen els escocesos.

Vegeu sinó el que està passant amb les negociacions sobre el finançament i les votacions sobre els Pressupostos Generals de l'Estat.

Aquí no queda dubte de cap mena de que els qui van pactar el desastrós finançament que tenim ara, és a dir els de CiU, miren d'impedir que hi hagi un nou finançament, que sempre serà molt millor, simplement per tal d'evitar que el Govern de la Generalitat pugui demostrar que defensa Catalunya molt més enllà del que ells van fer mai.

Així han intentat d'una banda carregar-se els Pressupostos Generals de l'Estat, el que és el menys adient per a negociar després amb el Govern contra el que es vota. Per això varen vetar els Pressupostos al Senat, i varen votar també en contra al Congrés dels Diputats, tot i que en els Pressupostos aprovats es compleix la Disposició Addicional Tercera de l'Estatut i es preveu la quantitat de 4.625.000.000 euros per a inversions a Catalunya.

Així critiquen a tort i dret tota activitat negociadora, sigui la que sigui i sigui quin sigui el capteniment del President de la Generalitat, fent una pinça amb el PP contra el nou finançament.

Així algun dels seus més destacats - per via familiar - representants es permet de dir que el President de la Generalitat fa comèdia i que no es creu les negociacions que s'estan desenvolupant. 

Així, arraconats per la seva pròpia decisió en una oposició plenament irrellevant al Parlament i al Congrés dels Diputats, es dediquen a la seva passió: posar pals a les rodes!

(article publicat a e-noticies)

M'estic fent gran!

Avui fa tres anys que vaig començar aquest blog. És una edat prou avançada per a la xarxa.

En aquest temps, he publicat 873 posts, i hi ha hagut gent de 103 països diferents amb prou humor com per a llegir-me o, pel cap baix, veure el que penjo.

Déu n'hi do!

Una cita / LVIII

I knew someone had to take the first step and I made up my mind not to move.

Rosa PARKS (1913 - 2005)

(Sabia que algú havia de donar el primer pas i vaig imaginar que no em movia)

(Sabía que alguien debía de dar el primer paso e imaginé que no me movía)

Solstici d'hivern 2008

Avui serà el solstici d'hivern a l'hemisferi nord. Després de la nit més llarga, el dia començarà a créixer.

Molts, i de fa molt de temps, han vist en aquest fet de la Natura un símbol d'esperança.

Que el solstici ens sigui propici!

Una clara explicación

Tan sintético y genial como siempre, el Roto nos explica con toda claridad la razón de muchas cosas.

Victòria!

Ahir el Parlament Europeu va demostrar que és realment un Parlament, i no una reunió de delegats governamentals.

La votació amplament majoritària de 576 vots sobre 785 escons en contra de la directiva de les 65 hores ho deixa ben clar. Els diputats van tombar la decisió dels governs respecte a la regulació del temps de treball, de la que he parlat més d'un cop des d'aquest lloc.

No es tracta només d'un èxit del diputat socialista espanyol Alejandro Cercas que ha aconseguit aglutinar aquesta majoria ben inusual al Parlament Europeu, és també un èxit de les mobilitzacions i de la creació d'un estat d'opinió que ha posat els diputats davant la seva responsabilitat.

No es podia, no han pogut, llençar per la finestra tota la lluita obrera internacional sobre el temps de treball, la lluita de Xicago i d'arreu que es commemora cada 1er. de maig.

És una important victòria. S'ha guanyat amb brillantor una importantíssima batalla, però el combat continua. No podem oblidar que els governs europeus han de proposar ara un nou text sobre la qüestió, i no es pot abaixar la guàrdia.

La victòria ha estat nostra, però la lluita continua!

Finançament

Avui no escric. Ja ho han fet i considero que val la pena llegir-ho.

Em limito a posar aquest enllaç al post que es titula "Finançament" publicat per Ferran Pedret al blog col.lectiu "Temps de Canvi".

Ja em sabreu dir que us sembla.

Tot té una història

Ho he vist a la premsa, però per desgràcia no ho puc reproduir gràficament, perquè es tractava d'una edició en paper i de mala qualitat que no aguanta el pas per l'escàner.

Era un graffiti semblant al que veieu, però de Miami, no de Nova York com el de la foto.

El que m'importa sobre tot és la llegenda que l'acompanya, que no em puc resistir a copiar aquí.

"Rosa Parks sat, so that Martin Luther King could walk. Martin Luther King walked, so that Barack Obama could run. Obama ran, so we could fly."

(Rosa Parks va seure, i així Martin Luther King va poder caminar. Martin Luther King va caminar, i així Barack Obama ha pogut córrer. Obama va córrer, i així nosaltres podem volar.)

Tot és col.lectiu. Tot té una història. Tot es pot projectar cap al futur, si ens ho prenem seriosament.

Genial!

Els organitzadors del Festival Barnasants 2009 han estat senzillament genials.

Els exemplars de Das Kapital exhaurits a les biblioteques londinenques, reedicions de les seves obres més conegudes a càrrec d'editorials d'arreu. Se'l torna a citar a tort i a dret, encara que no sé ben bé si l'índex de lectura de la seva obra va al mateix nivell que el de cites.

Tothom reconeix que tenia moltes coses a dir, i que les que va dir continuen sent molt importants ara, pel que fa a l'anàlisi del sistema capitalista.

Karl Marx no havia mort, estava de parranda!

Adéu al Senat?

Sempre he defensat que cal llegir tota la premsa, i ho practico tant com puc tot provocant de vegades greu escàndol de qui em veu fer-ho.

Avui s'ha demostrat que tinc tota la raó del món. En efecte, tot llegint La Razón, he aprés que el Senat ha estat abolit, o bé que el Senat no és una institució política, no n'estic del tot segur.

Com s'explica sinó que el PP afirmi que el cas del Senador Manuel Fraga Iribarne que va dir en un esmorzar-xerrada madrileny - provocant els riures complaents del públic - que "als nacionalistes caldria penjar-los d'algun lloc", no és igual que el de Pedro Castro, president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, per tal com el Senador Fraga no ocupa cap càrrec institucional.

Aquesta és la justificació que s'ha empescat el PP per a justificar la reacció tan diferent entre un cas i altre, que va de la disculpa del que ha dit el senyor, ara Senador, que era Ministre de Governació quan els fets de Vitòria que van acabar amb la mort de cinc obrers, fins a l'exigència de dimissió per l'exabrupte del president dels alcaldes.

Tot s'hi val, fins al negació del Senat, com a expressió extrema de la negació de la realitat per part del PP.

(article publicat a e-noticies)

Vergogna!

L'ajuntament de Trieste (Trst en eslovè, minoria lingüística present a la ciutat) ha decidit dedicar un carrer a Mario Granbassi.

Ben segur que el nom no ens diu res a la immensa majoria, però és interessant cercar un xic d'informació sobre el personatge, tenint en compte que la majoria municipal triestina és del partit d'en Berlusconi.

Resulta que es tracta d'un periodista local dedicat sobre tot a publicacions i emissions radiofòniques infantils. Molt em temo, però, que el motiu de l'homenatge és la participació del periodista en la guerra civil espanyola incorporat al Corpo Truppe Volontarie, formada per feixistes italians més o menys voluntàriament incorporats a la lluita contra la República espanyola.

Mario Granbassi va morir el 3 de gener de 1939 quan participava a l'ofensiva feixista final contra Catalunya.

Per si us interessa aprofundir en el tema, aquí teniu una frase escrita per l'homenatjat: "Gridare el nome del Duce, in faccia a questa trincea comunista, in questa notte di guerra, tanto lontano della Patria, è per me una soddisfazione che mi dà un'emozione profonda." (Cridar el nom del Duce, cara a aquesta trinxera comunista, en aquesta nit de guerra, tan lluny de la Pàtria, és per a mi una satisfacció que em produeix una emoció profunda), o encara aquesta altra. "La sento tanto profondamente come una guerra fascista, questa que sono venuto a combattere, sacrificando i miei affetti più cari e abbandonando il mio posto de lavoro!" (La sento tan profundament com una guerra feixista, aquesta que he vingut a combatre, sacrificant els meus afectes més estimats i abandonant el meu lloc de treball!)

A mi em sembla realment una vergonya.

No podem permetre que per Europa s'estengui una sacralització de la memòria del feixisme, règim criminal per excel.lència!

Alguna cosa fem malament!

L'anomenat Informe Juventud en España 2008 està elaborat sobre la base de 5.000 enquestes fetes a joves entre 15 i 29 anys, a tota Espanya.

Se'ls va preguntar un pilot de coses i, en conseqüència, l'informe parla també sobre moltes coses, des dels hàbits de lectura fins als d'oci, la pràctica d'esports, el grau d'emancipació familiar, i d'altres.

M'interessa però, de manera molt especial, les respostes obtingudes a la pregunta sobre l'acceptació de la pena de mort per part dels joves.

Hauríem de recordar, per a emmarcar la qüestió, que la pena de mort es va abolir a la Constitució de 1978, excepte el que es preveiés en el Codi Penal Militar per a temps de guerra. El 1995, les Corts Generals varen modificar el Codi Penal Militar esbandint del nostre ordenament jurídic qualsevol possibilitat d'aplicació de la pena de mort. Aquesta, d'altra banda, no s'havia aplicat des de les darreres execucions per causes polítiques en les escorrialles de la sanguinària dictadura franquista.

L'abolicionisme és un moviment mundial que va guanyant adeptes, i la posició moral dels països que mantenen la pena de mort, i més dels que l'apliquen, és absolutament reprovable. De fet, les Nacions Unides pretenen aconseguir una moratòria en la seva aplicació, per tal de donar temps a l'abolició definitiva de la mateixa.

En aquest ambient, resulta que el 36,5 % dels joves enquestats aproven la pena de mort!

Quan més d'un terç dels joves s'adhereix a una pena bàrbara, que no té res a veure amb la justícia, que col.loca l'Estat que l'aplica a l'alçada ètica del pitjor dels assassins a sang freda, vol dir que alguna cosa fem malament.

Tots plegats, mestres, líders socials, mitjans de comunicació, polítics, tots els qui tenim alguna possibilitat d'influència pública, per minsa que sigui, en tenim una part de responsabilitat.

Tots ens hem de repensar la nostra actuació en aquest tema, perquè està clar que alguna cosa fem malament, molt malament!

(article publicat a e-noticies)

¿Y si no existiera?

Conmemoramos hoy el sexagésimo aniversario de la aprobación de la Declaración Universal de Derechos Humanos.

Le han seguido en el tiempo múltiples declaraciones, de los denominados Derechos Humanos de nueva generación, y le precedieron declaracions de altísima importancia, como la de la Independencia de los Estados Unidos de América o la de la Revolución Francesa.

Hay quien dice que las meras declaraciones no sirven de nada, y no se les puede negar cierta razón a los que afirman ésto.

Hay quien destaca el incumplimiento cotidiano de su contenido por parte de los poderes públicos más variados y por parte de grupos sociales, individuos, bandas y actores individuales que los violan sin ningún escrúpulo, y tampoco se les puede negar la razón a quienes subrayan este aspecto.

Hay quien cree que la Declaración Universal es imperfecta, y que no han servido para subsanarla las declaraciones posteriores, y habrá que reconocerles que nada es perfecto, y que el camino para el pleno reconocimiento de todos los derechos es, además de largo, plagado de dificultades.

A pesar de todo, creo que hay motivos para conmemorar el aniversario, porque la proclamación del valor universal de los Derechos Humanos tiene en sí un valor extraordinario, que no debe de hacernos olvidar la necesidad de la lucha diaria por su cumplimiento y su ampliación.

Simplemente pensad esto: ¿Os imagináis un mundo en que no existiera la Declaración Universal de Derechos Humanos?

Reconozcamos que hace sesenta años que la Declaración molesta a los dictadores.

Odi

Per tercer cop en relativament poc temps, persones individualment desconegudes, però de ben coneguda pertinença ideològica, han profanat les tombes musulmanes del cementiri militar de Ntre. Dame de Lorette, prop d'Arras, a França.

Els símbols pintats a les làpides no deixen cap espai al dubte. Han estat els qui prediquen les diferències racials, la superioritat dels uns sobre els altres; els qui històricament van negar la condició d'humans als seus enemics per a aniquilar-los millor.

Els qui practiquen l'odi al diferent, al de fora, al divers, al qui no es conforma amb el motllo estricte del que diuen que és bo, aquests han estat els autors materials.

La responsabilitat, però, em sembla més extensa. És responsable tot el qui predica la por, la necessitat de puresa europea, la sospita sistemàtica sobre les intencions dels altres. És responsable qui parla sempre de l'enfrontament de civilitzacions, de les amenaces a un occident que s'assumeix com a superior.

És responsable qui fomenta l'odi.

La pobresa mata

Acaba de passar fa un parell de dies.

Un incendi en una barraca del districte de Villaverde, a Madrid. Dos nens han mort, l'àvia i una nena s'han salvat perquè en no tenir cap instal.lació higiènica la barraca havien sortit a fer les seves necessitats fora.

Mata el foc? Potser, però el que és ben segur és que la misèria mata. 

Que es mor perquè no es viu en les condicions mínimes, perquè no som capaços de proporcionar a tothom un habitatge digne, perquè mantenim estructures socials i econòmiques que fan possible, o que es fonamenten en la discriminació, la marginació i el manteniment de la pobresa.

La lluita contra la pobresa no és només una cosa llunyana, que passa a desconeguts indrets sense desenvolupar.

La lluita contra la pobres és també una cosa d'aquí, de casa nostra, dels vorals de les autopistes per les que passem, de les ciutats en les que vivim.

La lluita contra la pobresa és urgent, perquè la pobresa mata, i  mata de moltes maneres.

Ja en fa trenta anys!

La de 1978 és la Constitució que ha estat més dies vigent en tota la nostra història, si tenim en compte que no ha estat mai suspesa ni en la totalitat ni en part, cosa més que freqüent en constitucions anteriors.

Ha demostrat la seva capacitat de fer possible una convivència més que raonable, i un desenvolupament polític i d'organització territorial impensable sota la vigència de cap altra constitució anterior.

Li calen, ben segur, certes modificacions d'importància i extensió molt variades, per exemple el referent al vot dels estrangers i el canvi - més que reforma - del Senat per a convertir-lo en  la cambra de representació territorial que ens és absolutament necessària.

Commemorem avui el trentè aniversari del referèndum que la va aprovar, i molts, més aviat moltíssims, entre els que em compto, ho celebrem!

Hebrón como síntoma

En la ciudad de Hebrón viven, ilegalmente, unos 650 colonos judíos, que no son habitantes originarios de la ciudad, sino que se instalaron en la misma luego de la ocupación militar israelí, provocando que los 30.000 palestinos originarios de la ciudad se vean sometidos a limitaciones extraordinarias de movimientos, controles policiales en la misma ciudad, y deban de soportar las vejaciones contínuas de los colonos ilegales.

No hablo de oídas, he estado allí y lo he visto con mis propios ojos, he visto la basura, piedras e inmundicias que los colonos instalados en los pisos superiores del centro histórico arrojan a los palestinos que viven en las plantas bajas. He visto las redes defensivas que éstos han debido instalar. He pasado los controles para cruzar desde el mercado a la mezquita. Se me ha prohibido seguir determinada calle en el centro para no molestar a los colonos.

La situación ha llegado al máximo cuando casi un millar de colonos ultraderechistas se hicieron fuertes en una histórica casa palestina del centro de la ciudad vieja de Hebrón, resisistiéndose a abandonarla pese a la Sentencia del Tribunal Supremo de Israel que declara la falsedad de los títulos de propiedad esgrimidos por los colonos.

De lo que se trata aquí es del cumplimiento del Derecho Internacional aplicable, IV Convención de Ginebra, que obliga a la potencia ocupante, Israel en este caso, a impedir cualquier depredación de los territorios ocupados a manos de los civiles de la potencia ocupante. Se trata de la ilegalidad plena y completa de toda colonización, a lo que se añade la declaración de fraude establecida por el sistema jurídico israelí.

Al fin Israel ha reaccionado y ha procedido a desalojar a los colonos, pero estos se han dedicado a vengarse con abundante destrucción de propiedades palestinas, como se puede comprobar en las noticias publicadas por la misma prensa israelí, en Yedioth Aronoth, The Jerusalem Post, y Haaretz, de distinta orientación política cada uno de ellos.

Israel está obligado por derecho a impedir las actuaciones de los colonos, y a reparar los daños que no ha evitado.

Lo que haga en este caso será un claro síntoma de cual sea el respeto israelí por el derecho, y cuales sean sus reales intenciones respecto a la paz.

No ho aconseguiran

Ni assassinant, ni amb cap altra mena de violència. Ni amb la mort d'Ignacio Uría Mendizábal, ni amb la mort de ningú.

Els assassins no ens atemoriran. No ho aconseguiran.

Estem i estarem per la democràcia, l'Estat de Dret i la convivència, i no ens mourem d'aquí.

Els assassins només tenen un destí: la presó.

Sopa de Ganso

En 1933 los hermanos Marx, aún los cuatro, llevaron el arte del absurdo a extremos que eran realmente difíciles de superar. Sopa de Ganso (Duck soup), la extraordinaria película de "la parte contratante de la primera parte contratante" puso las cosas muy, pero que muy, complicadas a los cultivadores del absurdo en cualquiera de sus ramas.

Sin embargo, el espíritu de superación de la humanidad puede con todo, y hoy hemos podido disfrutar de una creación, no sé si llamarle performance, que nos ofrece La Razón, en que, rizando el rizo de la provocación que el mismo título del periódico supone, se consigue superar el absurdo de los Marx.

El titular de la portada en papel reza: "El PP exige que Moratinos explique las filtraciones de "secretos" contra Aznar"

Así, tal como suena.

Resulta que ante la aparición de documentos que dejan bastante claro que Aznar, Piqué y bastantes más estaban en el ajo de los vuelos de la CIA llevando personas al pudridero de Guantánamo, lo que se les ocurre a los editores del papel periódico en cuestión es exigir explicaciones porque esto se sepa.

No se les pasa por la imaginación exigir explicaciones por someterse a las exigencias americanas respecto a los vuelos, ni por las violaciones múltiples del derecho y de la dignidad política que la complicidad con los vuelos supone.

Nada de eso, de lo que se trata es de linchar, exigir explicaciones le llaman, a quien descubre que había documentos ocultos que se refieren a tamaña barbaridad.

Lo dicho, Sopa de Ganso en estado puro.

Una cita / LVII

La peine de mort est contraire à ce que l'humanité depuis deux mille ans a pensé de plus haut et rêve de plus noble.

Jean JAURÈS (1859 - 1914)

(La pena de mort és contrària al que des de fa dos mil anys la humanitat ha pensat de més alt i somnia de més noble)

(La pena de muerte es contraria a lo que desde hace dos mil años la humanidad ha pensado de más alto y sueña de más noble)