Un de més

Ara que el 2009 de l'era comuna s'acaba, i amb l'il·lustració d'una de les moltes maneres que la humanitat s'ha empescat per a registrar el pas del temps, us desitjo que entre tots fem un 2010 molt, molt millor del que ens temem.

Bon any!

Això mai

A la Xina s'ha complert la pena de mort confirmada pel Tribunal Suprem contra el ciutadà britànic Akmal Saikh, declarat culpable d'haver introduït quatre quilos d'heroïna en territori xinès.

No es tracta de la nacionalitat de la persona executada, no es tracta de discutir quin delicte va cometre, o de si el va cometre o no. No es tracta tampoc de les circumstàncies personals que poguessin afectar a la seva responsabilitat criminal.

No és cap d'aquestes circumstàncies el que em fa estar absolutament en contra.

És, al contrari, una qüestió de principi.

La pena de mort no és de cap de les maneres una realització de la justícia. La pena de mort és venjança anti jurídica la reculli la legislació que la reculli. La pena de mort va contra la convivència i contra els Drets Humans, el primer dels quals és el dret a la vida.

La freda violència de l'Estat que elimina la vida d'un ciutadà és quelcom que no admeto i que espero no admetre mai.

Per això estic en contra de la pena de mort, d'aquesta execució i de qualsevol altra.

No cal oblidar, però, les circumstàncies que són que la República Popular Xinesa aplica la pena de mort per a uns 68 delictes diferents, que segons dades oficials ha executat aquest any unes 1.700 persones, tot i que algunes organitzacions de Drets Humans consideren que la xifra real pot arribar a 6.000.

Aquestes circumstàncies ens han de portar, em sembla, a lluitar contra la pena de mort en aquells paisos que, com la Xina, l'apliquen amb tanta abundància.

No ens podem resignar, no ens resignem.

692 passos en la mala direcció

El govern israelià acaba de treure a concurs la construcció de 692 nous habitatges a diversos barris de Jerusalem Est (377 a Nevé Yaakov, 117 a Har Homá i 198 a Pisgat Zeev).

No es tracta de que tingui una especial preocupació pel dret d'accés a l'habitatge dels seus ciutadans, sinó que aquest concurs forma part d'una política conscient de modificació de la situació demogràfica d'un territori que Israel va annexar il·legalment el 1967, integrant-lo de manera no reconeguda internacionalment al seu territori.

L'operació real és l'expulsió de famílies palestines que viuen des de fa generacions a uns barris que no formen part legal d'Israel i la seva substitució per colons jueus, per tal de preparar una població ètnicament i religiosa homogènia que justifiqui en el futur, mitjançant la consolidació dels fets consumats, l'atribució a Israel d'aquesta part de Palestina.

Això suposa, a més, incrementar la tensió en uns moments immediatament posteriors a les morts de sis palestins per trets de l'exèrcit israelià.

Res d'això suposa cap pas cap a la pau i la justícia.

Són 692 passos en la mala direcció.

Més d'un any

Ahir va fer just un any del començament dels atacs massius d'Israel contra la població de Gaza.

Ahir molta gent en va parlar, i és bo que es recordi d'aniversari.

Avui en parla menys gent, però avui comença el segon any després dels atacs, amb la població de Gaza aïllada completament, amb un ferri bloqueig exercit per la potència ocupant, que segueix sent Israel, que controla l'espai aeri i les fronteres terrestres i marítimes de Gaza.

La situació a l'interior de la franja és cada cop pitjor, sense possibilitats de vida econòmica real, sense materials necessaris per a la construcció de tot el destruït pels, bombardejos sense subministraments mèdics essencials, sense llibertat de circulació, sense respecte als Drets Humans de la població palestina, sense esperança.

Aquest no és el camí de pau, aquest no és el camí de la justícia.

Una cita / LXXI

I tot això, qui ho paga?

Josep PLA (1897 - 1981)

(¿Y todo esto, quien lo paga?)

Criatureta!

Sembla que fos ahir, i ja han passat quatre anys des d'aquell 23 de desembre del 2005 en què em van convèncer per a obrir un blog.

El blog s'ha anat fent, passant èpoques diverses, amb més o menys assiduïtat, i amb dedicacions preferents a temes també variables, però ha aguantat fins avui, amb 1.091 posts, si els meus comptes no son errats.

Darrerament li han sortit competidors tecnològics més avançats que, però, no l'han pas fet desaparèixer, sinó que l'han complementat.

Confesso que me'l miro, i em costa que no em caigui la bava, com li passa a tothom amb els seus fills.

Criatureta!

Solstici d'hivern 2009

Després de la nit més llarga, la d'avui, el dia s'allarga a l'hemisferi nord.

Molta gent al llarg del temps hi ha vist un símbol del renaixement de la vida, i n'ha fet una data d'esperança en el futur.

Que el solstici us sigui propici!

El final d'un malson

Finalment les gestions contínues i incansables han arribat a bon port, i la feina del Govern, que no ha deixat mai de procurar solucionar la crisi, ha tingut resultats més que satisfactoris.

Aminetu Haidar està a casa seva al Aaiun, amb la seva família, havent deixat la vaga de fam, i en possessió del passaport que li havia estat retirat pel Govern marroquí.

Ara, en compliment de la resolució que varem aprovar dimarts 15 de desembre al Ple del Congrés, amb els vots de tothom excepte el PP, cal continuar i incrementar l'activitat per a la resolució definitiva de la qüestió del Sàhara occidental per mitjà de la negociació que permeti de forma acceptable per a tothom l'exercici del dret a l'autodeterminació del poble saharui per mitjà d'un referèndum.

Mentre, caldrà estar actius per a garantir que els drets humans siguin plenament respectats a la regió.

Albert Ràfols Casamada, in memòriam

Sense paraules de cap mena.

Hereu, intercontinental

Va ser ahir al matí, al bell mig d'un Madrid climatològicament sota zero. A l'Hotel Intercontinental es celebrava un esmorzar-conferència-debat amb l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. Aquesta fórmula s'ha posat de moda fa un cer temps i permet nombrosa assistència, que queda puntualment lliure a 1/4 d'onze del matí, i proporciona notícies en hores hàbils per a tot tipus de mitjans.

La presència de polítics catalans en contacte directe amb els creadors d'opinió i amb gent que té posicions rellevants a la capital d'Espanya ha trobat en aquest format una via prou útil, com es va demostrar ahir un cop més.

Jordi Hereu va explicar als presents en què consisteix el "model Barcelona" de cohesió social i diversificació i renovació productiva, posant un seguit d'exemples que van sorprendre bona part de l'auditori, acostumat a viure a una ciutat d'un model ben diferent.

Em va semblar especialment interessant, en el context madrileny i en presència - entre d'altres - de l'alcalde de Madrid, l'explicació de la voluntat de Barcelona de ser capital de Catalunya, capital de l'àrea metropolitana, capital a Espanya, capital a Europa, i capital euromediterrània. Em sembla que la complexitat i complementarietat de funcions va oferir al públic de la Castellana una nova visió sobre Barcelona.

Al torn de preguntes es va repetir allò al que estem acostumats els qui freqüentem aquests esmorzars, és a dir la preocupació excessivament centrada en una òptica desesperantment madrilenyocèntrica de certs òrgans de comunicació, que contrasta amb el fort interès que susciten les presències catalanes i l'obertura de mentalitat de bona part de la societat madrilenya.

Els, sembla que inevitables, tòpics continguts en alguna pregunta varen tenir per boca de Jordi Hereu una resposta agosarada, però certa, i cito espero que literalment: "Algunas tonterías que se dicen mucho, se dejarían de decir con sólo tomar el tren y pasear media hora por Barcelona."

Diumenge de propaganda i de divisió

Avui assistim a un seguit d'actes d'agitació i propaganda a favor de l'independentisme en una colla de localitats catalanes.

Amb innegable èxit els seus promotors han aconseguit que se'ls conegui amb el nom de consultes, que no son de cap de les maneres des d'un punt de vista jurídic.

Es tracta d'actes polítics a favor d'una idea que no comparteixo, que no compartim la majoria dels catalans, però quina propaganda per mitjans pacífics és del tot possible i legítima.

Els socialistes no som ni nacionalistes, ni sobiranistes, ni independentistes.

Els socialistes estem convençuts que la bona solució de la convivència passa per la via federalista, i sabem que en el moment polític actual això passa per la defensa de l'Estatut votat pel poble de Catalunya.

Els socialistes pensem que actes com els d'avui poden posar en perill la unitat del poble, que hem contribuït a forjar amb les nostres polítiques al llarg dels darrers trenta anys i escaig.

Els socialistes tenim una llarga història de reflexió i propostes respecte a la qüestió nacional i el socialisme. Avui us convido a llegir-ne una de ben important a Temps de canvi.

Brussel·les, altre cop, i van ...

Surto un cop més cap a Brussel·les per a una reunió de l'Assemblea Parlamentària Euromediterrània. Aquest cop es tracta del Grup de Treball de Reglament i Pressupostos. Són feines internes que també cal fer.

Fins a la tornada!

Ravenna

Brevíssima escapada per a veure els mosaics bizantins de Ravenna, aprofitant només una part del pont de la Constitució.

Fins a la tornada, que serà ben aviat!

Jordi Solé Tura, in memoriam

Ha mort en Jordi Solé Tura.

He tingut la sort de compartir amb ell llargs anys de militància al PSC, i de tractar-lo personalment.

Em queda el record de la seva intel·ligència, la seva saviesa, la seva voluntat, la seva capacitat de mestratge, la seva manera d'acollir els altres.

Ha treballat tota la seva vida pels seus ideals de progrés, llibertat i socialisme, des del vell Partit Socialista Unificat de Catalunya i des de l'actual Partit dels Socialistes de Catalunya.

La seva participació en la vida política del nostre país, des de la clandestinitat i des de les institucions democràtiques que va contribuir a fer possibles, ha estat permanent i productiva. A ell li devem bona part de les coses que més ens agraden de la nostra Constitució.

Ha estat, per sobre de tot, un militant incansable del socialisme.

Mirem de seguir les petjades dels qui han passat al davant.

Una cita / LXX

Les longues lois sont des calamités publiques.

Louis Antoine Léon de SAINT JUST (1767-1794)

(Les llargues lleis són calamitats públiques)

(Las largas leyes son calamidades públicas)

Tot buscant la divisió

Amb la manifesta intenció de buscar la divisió de vots, de forçar postures incòmodes, i d'erigir-se en la suposada única força de defensa de l'Estatut, CiU ha decidit portar al Parlament de Catalunya l'editorial conjunta en defensa de "la Dignitat de Catalunya", amb el pretext de convertir-la en declaració institucional, declaració de portaveus o moció, el que sigui.

Treballar contra la creixent unitat civil forjada per la publicació de l'editorial per a treure'n algun que altre rèdit de política petita no em sembla el millor que es pot fer en defensa de Catalunya, el seu Estatut i la unitat de poble al respecte.


Confondre els àmbits d'actuació de la societat civil i de la representació política tampoc és una bona aportació a la claredat. Cal saber quins són els camps d'actuació de cadascú, i els partits i les representacions polítiques institucionals tenen el deure d'elaborar políticament les demandes socials, no de reproduir-les com si existís en el nostre sistema un mandat imperatiu propi d'altres èpoques i altres sistemes no precisament democràtics.


Mantinguem la unitat aconseguida pel poble i no fem maniobres interessades en cerca de profits propis.


Aquesta és la real exigència del poble.