2007

Que en l'any 2007 puguem construir un món més decent del que deixem en el 2006!

Resposta digna

El president José Luís Rodríguez Zapatero ha donat aquesta tarda una resposta digna al criminal atemptat d'Eta d'aquest matí a la T-4 de Barajas.

En aquest moment no es donen les condicions previstes en l'acord parlamentari de maig d'enguany, per tal com no està clara la "voluntat inequívoca d'acabar amb la violència" per part dels terroristes etarres.

Per això es suspenen totes les activitats dirigides a un diàleg amb el violents.

Tots els demòcrates, sense distinció per la nostra opció política o ideològica, hem de fer ara pinya per a aconseguir que les condicions per al diàleg tornin a existir el més aviat possible.

Ho han fet

Ho han fet. Han penjat Saddam Hussein, dictador i autor de crims horribles contra el seu poble.

S'ha complert la venjança, que no la justícia, perquè la pena de mort mai és justícia, siguin quins siguin els crims comesos pel condemnat.

George W. Bush Jr. ho ha celebrat dient que "és un moment important en l'avanç cap a la democràcia".

Han tocat Caïm.

Vómito póstumo

Se ha sabido en estos días que Pinochet, el general traidor y traidor general, dejó una "carta a los chilenos" que pretende aproximarse a un testamento político.

El sanguinario felón pretende justificar sus actividades genocidas y de crímenes contra la humanidad en ese escrito que se le atribuye.

No se habla en el mismo, por lo que se me alcanza, de las actividades económicas en provecho propio y se olvida el saqueo de bienes públicos y privados con que acompañó sus crímenes.

Confieso que me cuesta encontrar una expresión más ajustada que la de "vómito póstumo" para describir el papel en cuestión.

Ni per a Saddam Hussein ni per a ningú

Fins i tot en el cas de que el tribunal iraquià que l'ha condemnat a mort fos un tribunal independent i neutral, que actués d'acord amb les normes mínimes universalment admeses pel que fa al procediment i a les garanties de la defensa.

Fins i tot en el cas de que el govern iraquià no hagués canviat els jutges quan hagués volgut.

Fins i tot en el cas de que no s'hagués produït l'assassinat d'advocats defensors de Saddam Hussein.

Fins i tot en el cas de que el tribunal que ha confirmat la sentència fos independent i neutral.

Mai admetré la pena de mort. La pena de mort no és justícia, és venjança. La pena de mort atenta contra la dignitat de tota la humanitat.

Mai en el meu nom. Ni vull matar ni vull que ningú digui que mata en el meu nom.

Ho tinc prou cridat a "No" i a "Mort a Líbia?".

No toqueu Caïm!

Una de freda i una de calenta

El Congrés de la República, la reunió conjunta de l'Assemblea Nacional i del Senat francesos, s'ha de reunir el proper mes de febrer a la seva seu habitual del Palau de Versalles, amb un ordre del dia consistent en l'aprovació de dues lleis constitucionals, una sobre la Nova Caledònia i l'altra, prou polèmica, sobre l'estatut penal del President de la República.

Ara s'ha sabut que Jacques Chirac ha demanat al Govern d'ampliar els temes a tractar per introduir dues modificacions a la Constitució de la V República.

Una d'elles per a constitucionalitzar i fer, per tant, irreversible l'abolició de la pena de mort, i l'altre per a constitucionalitzar i fer més fàcils les proves d'identificació per l'ADN, contra les quals s'està produint a França l'anomenada "vaga de saliva".

Llàstima que una passa en la bona direcció, l'abolició irreversible de l'insuportable pena de mort, vagi acompanyada d'un pas més que discutible en la reducció de l'àmbit de la intimitat personal.

Caritat?

Varen ser milers i milers les persones que, just abans de Nadal, es varen reunir a la plaça de davant l'esglèsia de Sant Joan Bosco, de Roma per tal d'assistir al funeral civil de Piergiorgio Welby.

Welby, com Ramón Sampedro, era un malalt terminal connectat a maquinària mèdica invasiva per tal de mantenir-lo en vida, i havia expressat en diferents ocasions la seva voluntat d'acabar la situació d'insensat patiment en què es trobava. Tant la seva mare com la seva esposa li donaven suport en aquesta decisió, però les lleis italianes resulten massa estretes en aquesta matèria. Welby va aconseguir, per fi, l'alliberament que reclamava.

Piergiorgio Welby va poder exercir el seu dret inherent a la dignitat, i viure el procés de la seva mort amb aquesta dignitat que reclamem tots els qui som socis de l'Associació Dret a Morir Dignament, presidida per Salvador Panikkar, i molta altre gent que no n'és sòcia.

La jerarquia catòlica va denegar, però, a la seva família el funeral religiós que demanava, indicant com a causa que considerava a Piergiorgio Welby mereixedor de les sancions canòniques previstes per als suïcides.

El poble de Roma ha demostrat a la família i al record de Piergiorgio Welby que la caritat i la compassió s'exerceixen com i quan cal, a la plaça, al carrer, estant al costat dels qui pateixen.

Recordatori

122è President de la Generalitat de Catalunya, i primer de la Generalitat restaurada, Francesc Macià i Llussà, nascut el 1859 a Vilanova i la Geltrú, va morir tal dia com avui de 1933, mentre es trobava en exercici del seu càrrec.

Conegut popularment com "L'avi", aquest polític de trajectòria atípica i actuacions que donen peu a prous discussions, va encarnar com pocs el sentiment del poble de Catalunya, ja des de la seva primera elecció com a Diputat a Corts dins de la candidatura de Solidaritat Catalana, el 1906.

El recordem en el 73è aniversari de la seva mort com a exemple de persona amb una dedicació total al servei del seu poble.

Caram amb els britànics!

Una enquesta telefònica a una mostra de 1.006 adults distribuïts per tot el Regne Unit, amb el treball de camp realitzat entre el 12 i 13 de desembre d'enguany, ha donat per resultat que el 82 % dels enquestats consideren que la religió és un element de divisió i tensió entre la gent. Només un 16 % està en desacord amb aquesta afirmació, i el restant 2 % no sap o no contesta.

Així ho publica el prestigiós "The Guardian" en la seva edició de 23 de desembre, on hi podeu trobar tot un altre seguit de dades respecte a l'opinió dels britànics respecte al fet religiós, entre elles la de l'adhesió majoritària a la definició del país com un lloc format per diverses comunitats religioses, encara que una majoria del 63 % s'autodefineix com a no religiós.

Em sembla que les opinions dels britànics poden ser un bon motiu de reflexió en aquests dies.

Una cita / XXII

It is the people, to whom all authority belongs.

Thomas JEFFERSON (1743 - 1826)

(És el poble, al que tota autoritat pertany)

(Es el pueblo, al que toda autoridad pertenece)

Ha passat un any

Avui fa just un any que vaig començar aquest blog. La meva intenció inicial de comunicar amb la gent i explicar el què anem fent al Congrés, i a d'altres llocs, s'ha traduït en 313 posts, inclòs aquest d'avui.

Espero que pugueu perdonar la tabarra, però com sabeu molts de vosaltres, això del blog enganxa d'allò més.

Per sobre de tot, puc dir que he conegut gent, he trobat amigues i amics en la xarxa, i uns quants adversaris que no sempre s'expressen amb una educació primmirada.

He intentat la conversa, i crec que alguns cops l'he establert, i he fet el salt a un parell de publicacions digitals, a més d'integrar-me en xarxes d'afinitat política.

Em sembla, per tant, que hi ha raons per a celebrar el primer aniversari.

Com que aquest vol ser un blog participatiu i interactiu, vosaltres mateixos podeu acolorir el dibuix del pastís (això sí, sense sortir de la ratlla) i bufar l'espelma.

Que us divertiu molt!

Bon solstici d'hivern!

Avui, 21 de desembre, és el solstici d'hivern, és a dir el dia en què el Sol assoleix el seu zenit sobre el tròpic de Capricorn.

Això significa que la d'avui serà la nit més llarga de l'any, naturalment a l'hemisferi nord. Per tant, a partir d'ara el dia torna a allargar-se. És el moment en el què les cosmogonies mítiques del nord situen el renaixement del Sol, sigui aquest divinitzat o no, i les cultures respectives ho celebren amb diferents activitats festives.

Com diem en català, en referència a la durada de la llum diürna, "Per Nadal, un pas de pardal".

Amb permís dels reglaments administratius de la Unió Europea, la llum torna a eixamplar els seus dominis.

Per això, rebeu tots la meva felicitació per aquest símbol de renaixement, de pervivència de la vida.

Mort a Líbia?

El Tribunal Penal de Trípoli, capital de la Yamahiria Àrab Socialista de Líbia, ha condemnat a mort cinc infermeres búlgares i un metge palestí.

Després d'un llarguíssim procediment judicial, iniciat el 1999 i amb moltes incidències processals, els condemnats han estat declarats culpables del contagi voluntari de la Sida a gairebé 500 nens libis.

No vull entrar de cap de les maneres en els fonaments de l'acusació ni de la condemna, ni en el rebuig que els fets puguin provocar en qualsevol persona, ni entrar en la credibilitat i la versemblança de les acusacions. Tot això m'és igual als efectes que m'interessen, que són els referents a la pena de mort.

Mai, sense cap excepció per raó del tribunal sentenciador, de les característiques dels condemnats, del tipus de delicte, ni per cap altre consideració, puc estar a favor de la pena de mort.

Mai, per cap motiu, tancaré els ulls davant la negació de la dignitat col.lectiva de la humanitat que significa la pena de mort.

No admetré mai que es mati en el meu nom. Sempre estaré en contra de la pena de mort, i sempre ho diré.

No toqueu a Caïm.

Qui paga, mana

L'afirmació en què consisteix aquest popular refrany català, li devia venir al cap de forma fulgurant a Josep Anton Duran i Lleida, quan va decidir de posar sobre la taula la modificació dels acords econòmics d'Unió amb Convergència, pel que fa a les despeses electorals.

Segons afirmacions no desmentides, en el pacte estable entre ambdós partits s'especifica que UDC pagarà el 25 % de l'import de les factures electorals, i CiU el 75 %.

La insòlita proposició de Duran de passar a pagar Unió la totalitat de les despeses de campanya de les properes eleccions generals, en les que compta amb repetir com a cap de llista per Barcelona, només es pot entendre des d'una positiva apreciació de la saviesa que es conté en els proverbis.

Aquest és l'únic camí segur per a mantenir en David Madí ben lluny dels interessos electorals del futur candidat Duran.

L'objectiu de mantenir-lo també lluny de RTVE sembla, per ara, aconseguit per d'altres vies, que faran seure en aquell Consell d'Administració en Manuel Silva, d'UDC.

Caram, quina confiança que té Unió en la gent de Convergència!

(article publicat a e-noticies)

No es eso

El enfrentamiento armado entre palestinos, llámesele guerra civil o como se le llame, no es el camino hacia ninguna solución, sólo sirve para ayudar a los sionistas a obtener su objetivo de destruir Palestina, reafirmado si cabe luego de decidir no reconocer los resultados de las elecciones de enero pasado.

Es absolutamente cierto que la presión israelí ejercida con todos los medios militares, políticos y económicos se ha ido haciendo cada vez más insoportable. Que los males del Muro, del apartheid, de la ocupación se han visto incrementados hasta límites insufribles.

No es menos cierto que los Estados Unidos, pese a algunas declaraciones, han ayudado a Israel a avanzar en este sentido, y no en el de la paz. También lo es que la timidez de la Unión Europea y el haberse plegado a los deseos de la administración Bush, llevando la situación económica en Palestina al desastre total, trabaja objetivamente en el mismo sentido.

Sin embargo, hermanos palestinos, el camino no es el enfrentamiento. No es eso.

El camino es el acuerdo, la actuación conjunta frente a la situación, la unión de esfuerzos en pro del pueblo palestino.

De bolos por ahí

A partir de hoy salgo de "bolos" por ahí. Así se decía en otros tiempos cuando las compañías de espectáculos teatrales, circenses o de variedades, salían de su lugar habitual para efectuar representaciones en distintos lugares.

No se trata en este caso de teatro, ni de nada que se le parezca, pero el viernes 15 por la tarde estoy presentando un libro sobre el Muro en Palestina en la sala Sargadelos, de Ferrol, invitado por los activísimos compañeros de la Asociación Cultural Fuco Buxan.

El sábado 16 me incorporo a las jornadas de planificación y de reunión de Junta Directiva y Equipo Técnico, incluyendo los equipos en terreno (Américas y Mediterráneo) de Acsur-Las Segovias, en las cercanías de Colmenar Viejo.

Pasado este paréntesis, espero reincorporarme a la normalidad de la red, y a los apuntes diarios en este blog.

En cualquier caso, seguro que vuelvo mucho más sabio por las cosas que aprenderé tanto de Fuco Buxan como de Acsur.

Buen síntoma

El Ejército de Chile ha decidido la baja del capitán Augusto Pinochet Molina por razón del discurso que el mismo pronunció, vestido de uniforme, en el funeral militar de su abuelo el dictador y general felón Augusto Pinochet.

El capitán Pinochet, que aparece en la ilustración aplaudido por su padre Augusto Pinochet, hijo del difunto tirano Augusto Pinochet, superó en mucho cualquier expansión de lealtad o afecto familiar hacia su abuelo para pasar a elogiar el sangriento golpe de Estado perpretado por el mismo en contra de la legalidad republicana y del pueblo que le había confiado las armas para defenderle, armas que el traidor usó para matar a su pueblo.

Naturalmente, el ya ex-capitán Augusto Pinochet obvió cualquier referencia a las proezas de su abuelo en pro de las cuentas corrientes familiares.

Es cierto que ha sido precisa la presión política del Gobierno de Chile, formulada mediante las palabras de la ministra Vivianne Blanlot, y en el alegato de la Presidenta Michelle Bachelet, pero el resultado ha sido que la institucionalidad militar ha funcionado, y la máxima sanción ha sido aplicada a quien, sin duda alguna, la merecía.

Me parece que esto constituye un buen síntoma de la salud democrática chilena en momentos ciertamente difíciles.

Vaya por ello mi felicitación a todos los demócratas y a todo el pueblo chileno.

Contradictorio Israel

Hace escasos días, el gobierno de Ehud Olmert ha decidido impedir el acceso a la franja de Gaza de la misión presidida por el arzobispo sudafricano Desmond Tutu, suficientemente conocido por su pacífica lucha a favor de los derechos humanos y en contra del apartheid, tanto en su Sudáfrica como en el mundo.

Esta misión tenía como objetivo investigar las circunstancias que concurrieron y provocaron la reciente matanza de civiles en Beit Hanun.

Las razones alegadas para impedir la actuación de Tutu ha sido que ya el Ejército de Israel había realizado una investigación y había llegado a la conclusión de que se trataba de un error. Ni más ni menos que un error. ¡Qué error, que inmenso error!

Hoy, en cambio, , he recibido la noticia de que el Tribunal Supremo de Israel ha declarado nulos los artículos de la Ley de Indemnizaciones que prohibía la reclamación de cualquier indemnización por parte de quien no fuera ciudadano israelí, como consecuencia de las actuaciones militares israelíes en los territorios palestinos ocupados. Ésta es, indudablemente, una victoria de las organizaciones de derechos humanos israelíes que habían presentado la demanda, muy especialmente de B'Tselem, organización israelí formada por israelíes que se ocupa de la defensa de los derechos humanos de los palestinos.

Esta es una buena noticia empañada, sin embargo, por las excepciones que mantiene el Tribunal Supremo en cuanto prohibe las reclamaciones de los ciudadanos de "Estados enemigos", signifique eso lo que signifique, y de los miembros de organizaciones terroristas.

Contradictorio Israel que se viste - a veces, en parte y para según qué - de ropajes democráticos mientras mantiene una impresentable política de apartheid entre sus ciudadanos por razones étnicas y religiosas, e incumple consciente, voluntaria y reiteradamente todas las disposiciones del Derecho Internacional común, del Derecho Internacional de guerra y del Derecho Internacional humanitario en su actuación como potencia ocupante de Palestina.

Per fi existeixo!

En tornar de dinar tranquil.lament al meu habitual "El Rincón de Sanabria", just a l'altra vorera de l'estret carrer de Zorrilla, que separa el Congrés dels Diputats del món exterior, he trobat la prova de la meva existència a la blogsfera.

Tinc un meme, el primer de la meva existència bloguera. Me l'ha enviat en Manel Mas, i consisteix en transcriure la cinquena frase de la pàgina 123 del llibre que es tingui més a prop (no del que t'agradi més).

Conscient i disciplinat, m'hi poso tot seguit.

Caram, resulta que el llibre que tinc més a prop és el catàleg de l'exposició organitzada per la Fundación Pablo Iglesias "Corresponsales en la Guerra de España", i la pàgina 123 correspon a una il.lustració. Es tracta de la reproducció fotogràfica d'una plana d'un diari, em sembla que finès. Un cop he identificat la cinquena frase, amb l'ajuda imprescindible dels punts i seguit, em trobo amb que no tinc al meu teclat els signes necessaris per a transcriure-la.

En una interpretació extensiva, agafo el segon llibre més proper que, em sap greu, és el "Llibre cinquè del Codi Civil de Catalunya, relatiu als drets reals". La cinquena frase de la pàgina 123 diu així: "El dret d'ús constituït sobre un bosc o sobre plantes dóna dret a talar els arbres i a tallar les mates que calgui per a atendre a les necessitats a què fa referència l'apartat 1, i fins i tot a vendre el producte, d'acord amb el que estableix la secció tercera del capítol I".

Reconec que resulta més proper als Germans Marx que a cap altre autor, però és una bona demostració del camí cap avall recorregut des de la redacció del Code Civil, de Napoleó Bonaparte, del que s'explica que Victor Hugo en llegia cada nit uns articles per a aprendre bon francès.

Seguint les normes, passo el meme a l'Àlex Sáez, l'Ernest Benito, la Laia Gomis, l'Albert Balada i en Carlos Serrano.

Hi ha justícia?

Les temptacions de contestar negativament aquest pregunta han augmentat, cal reconèixer-ho, des que vam tenir la confirmació que la mort havia guanyat la carrera als tribunals, i que Pinochet moria sense haver estat jurídicament condemnat pels seus crims.

La mort del sanguinari genocida, general traïdor i traïdor general, del cobdiciós lladre de bens públics i privats, no li estalviarà cap engruna de la condemna ètica i política que la humanitat ha pronunciat ja contra ell.

Però a més, i potser paradoxalment, la seva carrera criminal, la seva covardia a l'hora d'enfrontar-se a la justícia, les seves murrieries d'estafador de baix nivell, han contribuït a posar els fonaments d'una justícia universal, d'una possibilitat de perseguir sempre i en tot lloc els crims contra la humanitat com els que Pinochet havia comès.

Les temptatives diverses de fer-se l'escàpol de la justícia penal han perfeccionat les eines per a evitar que una cosa semblant torni a passar en el futur.

Així, la consolidació del concepte de la jurisdicció universal, encara que no l'hagi pogut atènyer, ha estat possible pels esforços fets per les persones decents, molt majoritàries al món, per tal que el criminal no escapés.

Hi ha, per tant, justícia, encara que sigui en construcció.

(article publicat a e-noticies)

El Món és un lloc més decent

Ahir, Dia Internacional dels Drets Humans, el Món es va convertir en un lloc més decent en morir el sanguinari genocida Augusto Pinochet.

El traïdor general va ser víctima d'una malaltia cardíaca. La natura ha estat benèvola amb ell, i l'ha lliurat de la responsabilitat penal per tots els delictes contra la humanitat, i contra la propietat, comesos al llarg de la vida.

Ha escapat, per tant, a la justícia dels tribunals, però tindrà sempre sobre la seva memòria la condemna de la humanitat.

Drets Humans

"Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món," l'Assemblea General de les Nacions Unides proclamava tal dia com avui de fa 58 anys, el 10 de desembre de 1948, la Declaració Universal de Drets Humans.

Drets per a tots, i front a tots.

Drets per a tots. Per a qualsevol membre de la família humana, sense distinció d'ètnia, llengua, religió, condició, fortuna, sexe, tendència sexual ni cap altre. Drets de tota persona.

Drets front a tots. Drets front a qualsevol altra persona, a qualsevol empresa, organització, nació que integri la persona, Estat que la representi, govern que l'administri, religió que professi o que professin els seus veïns, exèrcit que la defensi.

Drets iguals, universals, sense matisos ni inflexions culturals, religioses o polítiques.

Drets que assegurin la dignitat individual de la persona, sola, dreta i lliure front al Món.

La lluita per a aconseguir que aquests Drets Humans siguin reconeguts i respectats arreu i sempre, ni ha acabat ni és a prop de la seva fi.

És una lluita que no podem abandonar, i en la que no podem defallir. Ens hi juguem a nosaltres mateixos.

América gira a la izquierda

Los pueblos de América han ido votando a lo largo de los últimos tiempos, en el ciclo de renovación de mandatarios que afecta a casi todas las repúblicas americanas.

La inmensa mayoría se ha pronunciado a favor de las opciones que se perciben, y realmente son, de izquierda.

Un somero repaso nos da como resultado que, de Río Grande al Sur, los dirigente electos en el espectro de la izquierda son Daniel Ortega, del Frente Sandinista de Liberación Nacional, en Nicaragua; Hugo Chávez, del Movimiento Quinta República, en Venezuela; Rafael Correa, de la Alianza País, en Ecuador; Lula da Silva, del Partido de los Trabajadores, en Brasil; Evo Morales, del Movimiento al Socialismo, en Bolivia; Tabaré Vázquez, de Encuentro Progresista-Frente Amplio-Nueva Mayoría, en Uruguay; Néstor Kirchner, del Partido Justicialista, en Argentina; y Michelle Bachelet, del Partido Socialista, en Chile.

Nos encontramos, es cierto, ante un amplísimo espectro ideológico y político, pero claramente escorado a la izquierda, con una clarísima preocupación social y un interés prioritario indudable por la suerte y las condiciones de las fracciones más desfavorecidas de sus pueblos.

Todos esos mandatarios deberán de coincidir en el ejercicio del poder al menos hasta 2010.

Sería conveniente que tan amplia mayoría de izquierda americana generara sinergias suficientes para lograr una rectificación en el rumbo político del continente, y para poner las bases para una política transformadora de la realidad social en el área.

Me parece que la Internacional Socialista debería de ocuparse del asunto, y aportar las ayudas y la solidaridad necesarias al efecto.

¿Honores? ¡Deshonor!

Existe en las esferas oficiales de Chile cierta polémica sobre si se deberán rendir honores de Estado al cadáver de Pinochet, o simplemente honores militares. Parece que, por el momento, se va consolidando la postura de los honores militares.

La otra opción, presente en buena parte del sentimiento popular, es la de la ausencia absoluta de cualquier honor.

Es lo cierto que en todos los sistemas jurídicos civilizados, como lo es el chileno, la muerte extingue la responsabilidad penal por cualquier delito o crimen cometido.

Como parece que la muerte les va ganando la carrera a los distintos tribunales, no dudo que el felón Pinochet quedará exento de responsabilidad por esa vía.

Que no podamos en el futuro condenar jurídicamente a Pinochet no le exime, no le eximirá de nuestra condena moral, ética y política por los crímenes cometidos y de nuestra proclamación de que se trata de un fementido genocida, responsable de crímenes contra la humanidad y del expolio económico de su país en provecho propio.

¿Honores al cadáver de Augusto Pinochet Ugarte? No, ninguno.

Deshonor para el traidor genocida. Deshonor para el depredador. Deshonor para el criminal Pinochet.

(artículo publicado en laRepública.es)

Sis de desembre

Ja fa 28 anys!

Just la meitat de la meva vida.

I sembla que va ser ahir!

Coalició i fusió

Sembla que la tasca de pedagogia política és quelcom que no acaba mai. Ara els qui no havien capit la diferència entre un sistema parlamentari, com és el català, i un sistema presidencialista com són, posem per cas, el panameny o l'haitià, tenen també dificultats per a entendre el concepte de govern de coalició.

Els governs de coalició - que administren, per cert, els interessos d'aproximadament un 70 % de la població europea - són governs formats per diferents partits polítics, que han arribat a un acord sobre un programa de govern aplicable normalment durant una legislatura, encara que hi ha casos de coalicions governamentals expressament fetes per a més d'un mandat.

Un cosa diferent, que no té res a veure, és una fusió de partits, que fa que aquests adoptin un programa i un capteniment comú, desapareixent les seves diferències en tots els camps.

Un exemple proper, per a facilitar la comprensió: A Catalunya hi ha un govern de coalició, el Govern d'Entesa Nacional pel Progrés, però els partits que hi donen suport no s'han fusionat, i mantenen, per tant, els seus programes propis, la seva forma de fer, els seus capteniments característics i la seva independència i llibertat d'expressió.

Suposo que això és difícil d'entendre per als qui durant 23 anys han confós sempre partit i govern, i pitjor, partit i Generalitat, i encara pitjor, partit i Catalunya.

Caldrà, però, que s'hi avesin, car la situació és aquesta, la pròpia d'un país europeu normal, amb un govern de coalició i la lliure actuació dels partits que li donen suport.

(article publicat a e-noticies)

Lucrècia reivindicada

Les pitjors i més exagerades llegendes negres respecte al mal ús de certes substàncies verinoses per part de Lucrècia Borja i d'altres coneguts membres de la seva família, han quedat de cop i volta convertides en una espècie de versió expurgada - políticament correcta - d'algun conte de fades per a ús de minyons i minyones.

El, fins fa ben pocs dies absolutament desconegut element, Poloni 210 ha fet retrocedir tot l'antic art de les enverinadores a uns patètics balbucejos.

I pensar que Caracal.la va modificar les antigues normes per a implantar el "tormentum" per a les dones acusades d'enverinar algú!

Què faria ara el bonifaci emperador de les termes davant els autors de l'enverinament radioactiu?

Cal reconèixer que, almenys, els enverinadors avancen d'allò més.

Contra la tortura

Hablé algo del tema en un post titulado "Historia banal de una infamia", que publiqué en este mismo blog y en laRepública.es.

Ahora he encontrado en la blogosfera algo mucho mejor.

Se trata de una campaña de "Blogs contra la tortura" impulsada por otromundoesposible, que publica el link con el "Manifiesto contra la Tortura", que está rodando por la red, y obteniendo adhesiones.

Igual que en el caso de la pena de muerte, sobre la que me manifesté en mi post "No" el ocho de noviembre, me parece que vale la pena luchar contra la tortura, y denunciar la aplicación legal de la misma en los Estados Unidos, a través de la Military Comissions Act 2006, y dejar claro que la degradación moral que supone la tortura no se justifica en ningún caso. Que aplicarla en una supuesta defensa de los valores de la civilización y de los derechos humanos, constituye un sarcasmo de alcance cósmico. Que su utilización en la lucha contra el terrorismo supone dar la victoria al terrorista, mediante la destrucción de nuestro sistema de valores y la demolición del carácter universal e inexcusable del respeto de los derechos humanos.

Por eso os animo a todos a suscribir el manifiesto, y hacer pública en vuestro blog esa adhesión, y a colocar el logo identificador de ser un blog contra la tortura.

No podemos consentir la pena de muerte, no podemos consentir la tortura.

Una cita / XXI

L'azione politica rivoluzionaria, la prassi, è anche catarsi che segna il passagio del momento meramente economico al momento etico-politico (...) nella coscienza degli uomini. Ciò significa anche il passaggio (...) della necessità alla libertà. La struttura, da forza esteriore che shiaccia l'uomo, lo assimila a sé, lo rende passivo, si trasforma in mezzo de libertà, in strumento per creare una nuova forma etico-politica, in origine de nuove iniziative.

Antonio GRAMSCI (1891-1937)

(L'acció política revolucionària, la praxi, és també una catarsi que assenyala el pas del moment merament econòmic al moment ètico-polític (..) en la consciència dels homes. Això significa també el pas (...) de la necessitat a la llibertat. L'estructura, de força exterior que aixafa l'home, l'assimila a sí mateixa, el torna passiu, es transforma en mitjà de llibertat, en instrument per a crear una nova forma ètico-política, en origen de noves iniciatives.)

(La acción política revolucionaria, la praxis, es también una catarsis que señala el paso del momento meramente económico al momento ético-político (...) en la conciencia de los hombres. Eso significa también el paso (...) de la necesidad a la libertad. La estructura, de fuerza exterior que aplasta al hombre, lo asimila a sí misma, lo vuelve pasivo, se transforma en medio de libertad, en instrumento para crear una nueva forma ético-política, en origen de nuevas iniciativas.)

CiU contra l'autonomia

Ahir al Ple del Congrés dels Diputats, CiU es va manifestar virulentament en contra de la Llei de promoció de l'autonomia personal i d'atenció a les persones en situació de dependència, que va ser aprovada per amplíssima majoria.

Aquesta llei, impulsada pel govern socialista, posa els sólids fonaments de la quarta pota de l'estat del benestar, després de l'educació, la sanitat i les pensions universals.

Aquesta llei tindrà una incidència directa en la vida d'unes 330.000 persones que a Catalunya necessiten ajuda per a afermar la seva autonomia personal, i en la vida de les famílies que ara es troben en situació d'haver de dedicar la majoria del seu temps i esforços a tenir cura d'aquestes persones. Com a beneficis afegits, és una veritat indiscutida que crearà un nombre molt considerable de llocs de treball, i que la majoria d'aquests seran ocupats per dones, amb el que això suposa d'incorporació al món del treball regular i d'enfortiment del sistema de la Seguretat Social.

La llei de promoció de l'autonomia personal crea un nou dret subjectiu, exigible davant els tribunals, de rebre l'atenció social marcada en el text. Reconeix la dignitat de les persones afectades, que no hauran de demanar el favor, sinò que podran exigir el dret.

Contra tot això, amb embolicats i incerts arguments competencials, s'ha manifestat CiU, que prefereix, és clar, els xecs que va prometre en la recent campanya electoral catalana.