Historia banal de una infamia

El acuerdo entre tres senadores republicanos y la administración de George W. Bush Jr., al que se llegó el pasado 21 de septiembre, ha permitido que se apruebe una ley enviada por el ejecutivo para "definir los límites permisibles del trato dado a los interrogados", proteger a los "interrogadores" respecto a persecuciones penales en los EE.UU., y declarar "admisible" la alegación y el uso de confesiones obtenidas "en condiciones difíciles" ante los tribunales americanos.

Todo ello lleva a evitar la posibilidad de alegar directamente las Convenciones de Ginebra, en especial su artículo 3 común a todas ellas, ante los Tribunales, puesto que se considera - en abierta infracción del Derecho Internacional - que el Presidente de los Estados Unidos puede interpretar las normas internacionales y a su interpretación están sometidos los tribunales.

Así pues, se mantienen los internamientos indefinidos sin proceso, se impide el "habeas corpus", no se aplica directamente a los prisioneros extranjeros la Convención de Ginebra, se mantiene el infierno de Guantánamo, pero, a cambio los del Partido Republicano pueden anunciar, justo antes de las elecciones de noviembre, un acuerdo sobre Derechos Humanos.

Lástima que la decisión del Tribunal Supremo que comenté en su día sobre la aplicación de la Convención de Ginebra haya sido burlada de esta manera por los esfuerzos combinados de los senadores republicanos y la administración republicana, acompañada de la mayoría republicana de la cámara de representantes.

Esta es otra banal historia de una infamia más, porque pactar sobre la tortura es, pura y simplemente, una infamia.
(artículo publicado en laRepública.es)

Democràcia

D'acord amb les informacions de The Guardian, la democràcia interna continua funcionant al Labour.

Els delegats discuteixen llargament, exposen les seves idees, i és possible que guanyi una moció contra la postura oficial del Govern Blair.

En aquest cas ha estat la moció presentada contra el canvis al Servei Nacional de Salut (NHS, en les seves sigles angleses) proposades pel Govern, que els delegats han considerat que posaven en risc de divisió el Servei Nacional i que suposaven un perill per a la deguda atenció sanitària pública, amb les privatitzacions parcials proposades a una "velocitat excessiva"

Que els partits d'esquerres mantinguem la possibilitat d'anar contra certes expressions del pensament únic, com han fet en aquest cas els companys del Labour, em sembla una magnífica notícia.

La democràtica discussió interna en els partits no ha de fer por a ningú, és un símptoma de bona salut i és perfectament, i necessària, compatible amb la defensa unànime de les postures democràticament decidides.

Una cita / XVII

La République doit se construire sans cesse car nous la concevons éternellement révolutionnaire, à l'encontre de l'inégalité, de l'opression, de la misère, de la routine, des préjugés, éternellement inachevée tant qu'il reste des progrés à accomplir.

Pierre MENDÈS-FRANCE (1907-1982)

(La República s'ha de construir sense parar, car la concebem eternament revolucionària, oposada a la desigualtat, a l'opressió, a la misèria, a la rutina, als prejudicis, eternament inacabada mentre quedin progressos per assolir.)

(La República debe de construirse sin parar, puesto que la concebimos eternamente revolucionaria, en contra de la desigualdad, de la opresión, de la miseria, de la rutina, de los prejuicios, eternamente inacabada mientras quede algún progreso que obtener.)

Otro de Gila

"Ningún musulmán me ha pedido aún perdón por haber invadido España y quedarse en ella ocho siglos"

José María AZNAR LÓPEZ, ex Consejero de Estado (1953 - )

L'amic dels rics

Per si algú en tenia algun dubte, el líder de la dreta catalana l'ha esvaït definitivament.

El Sr. Mas continua amb les seves propostes d'ajuda als rics, a costa del diner públic que hauria de servir, al menys, per a esmorteir diferències de renda, encara que a certa carcúndia nacionalista l'objectiu distribuïdor de renda del sistema fiscal li pugui fer massa olor de sofre esquerranós.

Després de les rebaixes d'impostos per l'anglès, ara es tracta dels xecs per estimular la natalitat: 100 euros al mes per menor de tres anys que no vagi a escola bressol pública, 1.000 euros per fill nascut o adoptat, i 4.000 euros l'any, durant sis anys, a partir del tercer fill.

El que es pretén, en definitiva, és que qui ja té, tingui més. Per això es proposen xecs a dojo, per donar diners que es puguin gastar en el sector privat, que el que convé es donar negoci als amics.

Fer escoles bressol públiques? I ara, que potser voleu que se n'aprofiti qualsevol? Xecs, xecs és el que convé.

Parar atenció al nivell de renda de qui rep els xecs? Que us heu begut l'enteniment? Cadascú té el que té, i no n'hem de fer res.

Que això costa 900 milions d'euros? Quin millor destí que les butxaques dels rics poden tenir els impostos dels treballadors?

Serveis públics? No em feu riure, xecs, xecs, vinga xecs!

(article publicat a e-noticies)

Más sobre los árabes de Israel

A los pocos días del alto el fuego en el Sur del Líbano, se reunía en sesión ordinaria el Gobierno de Israel. En la misma, el Ministro de Educación manifestó que las ayudas para reconstrucción de las escuelas dañadas o destruidas por los cohetes de Hezbolá, debían de dedicarse exclusivamente a las localidades de población judía, puesto que los localidades árabes en Israel habían "funcionado con normalidad" durante la guerra.

El Gobierno de Israel está gestionando unas subvenciones específicas para reconstrucción del pequeño comercio, ciertamente afectado por la caída de cohetes de Hezbolá en el Norte de Israel. Las subvenciones son sistemáticamente denegadas cuando el solicitante es un ciudadano israelí de etnia árabe. La razón dada públicamente por el Gobierno es la de que es el simple gestor de unos fondos proporcionados por judíos norteamericanos, que pusieron como condición que el dinero llegara exclusivamente a destinatarios judíos, con exclusión de los otros ciudadanos de Israel.

El diario israelí Haaretz informa el día 19 de septiembre, de la negativa del Ministro Amir Peretz a autorizar el viaje a Gaza de un Diputado árabe al Knesset, para reunirse con representantes del Gobierno de la Autoridad Nacional Palestina. Esta es la primera vez que se produce una negativa semejante. El Diputado Talab al-Sana, de la Lista Árabe Unida, ha declarado que la prohibición de viajar no responde a ninguna preocupación por su seguridad personal, y ha denunciado que el Gobierno acusa a los Diputados árabes de no intentar influir en la conducta del Gobierno Palestino, y al mismo tiempo torpedea cualquier iniciativa al respecto.

El mismo diario transcribe unas declaraciones del Diputado derechista al Knesset Effi Eitam, quien dice "También debemos tomar otra decisión, y es la de expulsar a los árabes israelíes del sistema político. En esto también, las cosas son claras y simples. Hemos construido una quinta columna, una liga de traidores de primera clase. Sin embargo, no podemos continuar permitiendo una presencia tan grande y tan hostil en el sistema político de Israel."

Son sólo algunos ejemplos más de cual es el tratamiento que el Gobierno de Israel da a sus ciudadanos.

Caso aparte, del que no hay espacio para hablar aquí es el de los palestinos que habitan en Jerusalén, ilegalmente anexionado a Israel, y que no tienen la condición de ciudadanos israelíes.

De veras que pienso que de todo eso deberíamos de hablar mucho más de lo que lo hacemos.

(artículo publicado en laRepública.es)

Efecto llamada

El Roto, publicado en El País del 23.09.06

¿Efecto llamada? Dejad de discutir, ahí lo tenéis.

Extraordinari pregó

Ahir vaig tenir la sort d'assistir al pregó de les festes de la Mercè, a primera fila dels escons que el protocol de l'Ajuntament ens reserva als diputats al Congrés.

Us puc ben assegurar que va valer la pena. El pregó llegit per Elvira Lindo va ser extraordinari. Poques vegades he pogut sentir una lloa a la meva ciutat amb tanta sensació de veritat emocionada.

La ciutat vista pels ulls dels altres, la ciutat formada per la gent, la ciutat descoberta des de la mar, la ciutat que es converteix en una més de les ciutats de la pregonera, la ciutat mare dels llibres devorats per la infantil lectora solitària, la ciutat resultat de les converses amb els amics, la ciutat imaginada per la superposició dels autors admirats, de Pere Gimferrer a Juan Marsé, d'Eduardo Mendoza a Joan Brossa.

Tot això ens va oferir Elvira Lindo - que es va declarar tan barcelonina com Tete Montoliu es va declarar negre - en un pregó esperat amb més expectació del normal, gràcies a la inestimable col.laboració de tots els qui, variant d'excusa cada estona, pretengueren boicotejar-lo.

Tot el públic, jo inclòs, ens posàrem dempeus aplaudint Elvira Lindo, amb la única excepció de la regidora Valluguera, d'ERC, que va romandre asseguda amb les mans plegades.

Potser és que no entén el castellà i no va entendre el pregó, si és així, quina llàstima que em fa.

Festa!

Els qui sou de fora, veniu-hi; els de dins, no en marxeu!

Aquest cap de setmana la meva ciutat, aquella Barcelona en la que vaig néixer, i en la que visc, celebra i inventa la festa grossa.

Sortiu al carrer, i feu-la!

Gent per als fets

Aquest vespre el Consell Nacional del Partit dels Socialistes de Catalunya ha aprovat les propostes de llistes electorals confegides per la Comissió Electoral Nacional del PSC, després dels debats a les Agrupacions i Federacions. Hi ha hagut tres abstencions per la circumscripció de Lleida, dues per la de Barcelona, i unanimitat per Girona i Tarragona.

Unanimitat també en els aplaudiments que han seguit les intervencions del President Maragall i del candidat Montilla.

La lectura de les llistes electorals aprovades deixa ben clar que el PSC recolza i considera com a pròpia la feina feta pels Consellers socialistes dels governs Maragall, i és també clar que són unes llistes fetes per a governar en la propera legislatura.

Reconeixement dels fets realitzats per la gent, i nova gent per a nous fets, i això en un clima d'unitat del Partit.

Tenim ja la gent, ara decidirem els fets que els hi volem encomanar, en aprovar el Programa en la Conferència Política dels dies 30 de setembre i 1 d'octubre.

Tindrem aleshores reunits tots els elements d'una opció guanyadora, la socialista, de l'opció que assumirà el Govern de la Generalitat per portar a la pràctica el catalanisme social.

L'or de Moscú

D'una manera o altra, l'or de Moscú sembla destinat a interferir en la nostra política. Aquest cop la font de l'or sembla ser la màfia, però els seus efectes en la credibilitat d'uns i altres poden ser iguals o pitjors que quan la procedència es deia que era del Govern de l'URSS.

Com a curiositat podríem recordar que ja a començaments del segle XIX trobem al.lusions a l'or de Moscú (aleshores l'origen era la cort zarista) com a munició política a Espanya.

Ara hem sabut que una part de l'or de Moscú ha arribat als comptes corrents del despatx professional d'un ex-conseller de la Generalitat durant el Govern Pujol, que va nomenar el Sr. Oriol Pujol com a alt càrrec a la Conselleria de Treball que dirigia, el diputat en la darrera legislatura, i sembla que candidat a la propera en les llistes de CiU, Sr. Antoni Fernández Teixidó.

Jo no discutiré de cap manera que el Sr. Fernández pugui tenir un despatx professional compatible amb el seu càrrec de diputat, encara que ara surtin a la llum els perills que poden comportar els despatxos dedicats a activitats de difícil delimitació, com ara la gestió d'interessos.

El que sí discuteixo, amb tota la convicció de que sóc capaç, és que qui en la seva qualitat de professional del que sigui rep l'or de Moscú, sigui honorable o no el seu origen (presumpció d'innocència mana, encara que sigui penós acollir-s'hi), agraeixi un sopar compartit amb el seu client en una carta en la que consta impresa la seva condició política de diputat al Parlament, que ens representa a tots els ciutadans de Catalunya.

Qualsevol sospita de barreja entre els interessos professionals i la representació del poble de Catalunya cal esvair-la immediatament, i el torn és dels Srs. Fernández i Mas.

Espero, desitjo, i estic segur que així serà, que l'esclat de l'or de Moscú no els encegui.

Espaterrant

Sí, sí, ho reconec, ja fa alguns dies que ho va dir, però aquest home té la virtut de deixar-me bocabadat durant bastant temps després de l'exposició al poble ignorant de cadascuna de les seves idees.

Encara estava intentant tornar a la normalitat del comú dels mortals, que sé que és la que em correspon, després de la ja vella proposta de que Catalunya participi als Jocs Olímpics sota la bandera d'Andorra, quan el gran home, el patrici de l'helicòpter per guarir una revinclada en un dit, ha tornat a esbalair l'assemblea del poble amb una nova i gran idea.

És cert, hi ha testimonis a dojo, que el Sr. Mas ha promès solemnement l'aplicació d'exempcions fiscals sense concretar a qui demostri conèixer un idioma estranger. Això, és clar, en el supòsit de que sigui President de la Generalitat.

Des que en vaig tenir esment que hi dono voltes, per tal de treure'n tot l'ensenyament que ben segur que s'hi conté, en aquesta promesa.

Descartat d'antuvi que el seu sobiranisme el portés a considerar llengua estrangera el castellà, car això suposaria una exempció gairebé universal, m'he endinsat en altres viaranys.

He pensat que es tractava d'afavorir els qui parlen urdú, amazig, àrab o d'altres llengües pròpies d'alguns dels nostres nous conciutadans. Després, que es tractava d'afavorir un increment de la matriculació en les diverses facultats de Filologia, per donar abast a proveir l'administració fiscal de personal examinador d'idiomes i, de passada, reduir l'índex d'atur amb l'augment de demanda d'aquests examinadors i de professors de filologies diverses.

A la fi, provisional, de les meves cabòries he arribat a la conclusió de que es tracta, ben simplement d'aconseguir que els qui ja van pagar menys del que els pertocava per estudiar idiomes en escoles subvencionades amb els impostos de tothom, les que se'n diuen concertades, es vegin afavorits amb una rebaixa dels mateixos impostos per haver-se aprofitat dels impostos dels altres.

Brillant, com sempre, i espaterrant, el Sr. Mas!

(article publicat a e-noticies)

La cua de palla

"Reconocimiento de la derecha democrática, ahora que una nueva extrema derecha pretende revisar la historia, e incluso solapadamente hacer una nueva valoración de la dictadura, deslegitimar las instituciones, poner en cuestión el resultado electoral, por eso quiero reivindicar a la derecha democrática."

Aquest paràgraf del discurs de clausura de la Conferència Política del PSOE celebrada el cap de setmana passat, sembla que ha posat dels nervis l'inefable Acebes, a qui li ha faltat temps per a fer declaracions al diari del propietari de la piscina més famosa de la costa mallorquina.

En aquestes declaracions el Sr. Acebes ha acusat el PSOE de treure el doberman a passejar i de convertir-se en un partit anti-PP.

Jo ja comprenc que per a alguns llegir és un esforç fora de mida, i que l'ego sobrevalorat faci que un es pensi que tothom parla sempre d'ell, però el cert és que el paràgraf que reprodueixo està situat a una distància de 10 paràgrafs de la primera al.lusió al PP, i 34 abans de la segona i última, donat que en l'aproximadament hora i mitja de discurs, només es va parlar del PP en dues ocasions.

Ara, si el Sr. Acebes considera que el seu partit queda retratat en les paraules referides a l'extrema dreta, jo no em considero prou savi com per contradir algú que coneix bé el PP i l'extrema dreta.

Certament, n'hi ha que tenen la cua de palla, i raons per a tenir-la.

De los árabes de Israel

De los árabes de Israel no nos llega casi ningún lamento. De los árabes de Israel casi nadie sabe nada.

Lo cierto es que los ciudadanos israelíes de etnia árabe, cualquiera que sea su religión o aunque no la tengan, son en la práctica, y sutilmente en las leyes, tratados como ciudadanos de segunda categoría, para utilizar una expresión suave, o de "apartheid" como lo definen los palestinos y algunos judíos.

Los palestinos que lograron quedarse en territorio reconocido internacionalmente como israelí cuando "El Desastre" de 1947 fueron asentados por el nuevo Estado de Israel en algunas poblaciones supervivientes de la campaña de liquidación física de los asentamientos palestinos, en que se arrasaron aproximadamente 500 lugares, en cuyos terrenos se pueden ver ahora los campos de cultivo extensivo tan característicos de la llanura costera israelí. He visto estos campos, y la gente que me acompañaba me señalaba en qué lugar se encontraba el pueblo en que había nacido.

Los palestinos ciudadanos de Israel no pueden ni tan sólo autodenominarse como lo que son: palestinos. Su denominación oficial es la de árabes, para borrar su pertenencia nacional, y cualquier asociación, sindicato, partido, etc. que incluya la denominación palestina en su nombre, ve sistemáticamente denegada su inscripción en el registro correspondiente mientras no se sustituya la identificación por la genérica de árabe. La identidad de estos ciudadanos es relegada a la ilegalidad, a la clandestinidad.

La ley no lo impide, pero en la práctica han desaparecido la práctica totalidad de asociaciones y organizaciones que integraban miembros palestinos y judíos, ante la intolerancia social respecto a su existencia. Las pocas que subsisten, como el Alternative Information Center o B'Tselem, reciben un más o menos disimulado, pero constante, acoso administrativo.

Los palestinos no pueden realizar el servicio militar en Israel, lo que a primera vista puede no parecer una discriminación contraria, pero resulta que la legislación impide la adquisición de la propiedad de terrenos y casas a menos de determinada distancia de las fronteras a quien no haya realizado el servicio militar, por supuestas razones de defensa, lo que viene a excluir a los palestinos de la propiedad de las viviendas que ocupan y de las tierras que trabajan, ya que la población palestina se concentra básicamente en las inmediaciones de la línea que separa Israel de Cisjordania desde 1967.

Las leyes israelíes reconocen eficacia sólo al matrimonio religioso judío, lo que crea los problemas que se pueden imaginar a los ciudadanos no religiosamente judíos para regularizar las situaciones familiares.

Los habitantes palestinos de Israel ven con gran frecuencia como sus viviendas son arrasadas en virtud de resoluciones administrativas fundadas en infracciones urbanísticas. Lo que se debería de conocer es que, casualmente, la mayoría de los territorios donde viven los palestinos son declarados reservas ecológicas o paisajísticas, lo que luego no impide la construcción de asentamientos para israelíes de primera categoría.

Los ciudadanos israelíes de origen palestino tienen derecho al voto, pero en la práctica la abstención es mucho más elevada que la media, puesto que saben que nunca podrán reunir una mayoría en el Knesset.

Existe, además, la norma asumida - aunque naturalmente no escrita - de que los Diputados palestinos en el Knesset no ejercen el derecho de votar cuando se trata de determinadas cuestiones, como las relativas a la Defensa y fronteras.

El acceso a la justicia se complica por la cuestión idiomática, puesto que los Tribunales tienen como lengua de trabajo el hebreo, que no es conocido por la mayoría de los palestinos, de expresión árabe. He asistido a juicios militares desarrollados sin intérprete en que se impusieron penas superiores a los seis meses de prisión.

Tengo la firme convicción de que sería necesario y conveniente que muchos más habláramos mucho más de los árabes de Israel.

(artículo publicado en laRepública.es)

Conferencia política del PSOE

Hace poco he llegado a Barcelona, procedente de la Conferencia Política del PSOE, a la que he asistido en calidad de Observador del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Obligaciones diversas me han impedido asistir a las sesiones de los dos primeros días, pero he podido oir la exposición de los dictámenes de las cuatro comisiones de trabajo, y el discurso del Secretario General del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero, que ya se puede consultar íntegro.

Todos los medios de comunicación han destacado el entorno Hi-Tech en que se ha desenvuelto la Conferencia, unos para elogiarlo y otros para criticarlo, pero nadie ha podido negar que el PSOE se ha colocado a la vanguardia, desgraciadamente en solitario, de la comunicación visual por Internet, y que la reunión de responsables de redes de blogs que se reclaman ideológicamente del socialismo ha consolidado la posición de avanzadilla blogosférica que ya se tenía, como queda claro en cualquier estudio respecto al uso de Internet por los cargos electos.

No hay que pasar por alto el abrazo de Zapatero a Jordi Hereu, el nuevo Alcalde de Barcelona, y la ovación que recibió éste cuando fue citado en el discurso final como ejemplo de que las cosas cambian.

En cualquier caso, me interesa destacar lo dicho por Zapatero respecto a ETA, en el sentido de que el camino hacia la paz es incompatible con la impaciencia y que "la esperanza está en pie".

Perquè sí

Ja fa dies, en realitat mesos, que tinc guardada aquesta imatge, que vaig trobar per casualitat navegant a la recerca d'il.lustracions per al blog.

Em va agradar, i des d'aleshores estic esperant trobar un tema de comentari en la que encaixi. Confesso que no ho he aconseguit, segurament per falta d'imaginació.

Però continuava, i continua, agradant-me, l'hi trobo un no sé què que no sé definir, però que m'arriba: potser la màgia o el misteri dels espais buits?

Per això he decidit penjar-la.

Senzillament perquè sí.

Expectació al Villamagna

A les nou d'aquest matí hi havia un autèntic embús al lateral direcció Nord de la Castellana, a Madrid. Tothom parava davant de l'Hotel Villamagna i s'apressava cap a l'interior de l'hotel.

La raó de tot això era l'esmorzar de treball convocat per Europa Press amb el candidat socialista a la Generalitat de Catalunya.

La sala del soterrani, lloc habitual d'aquests encontres era ben ple de periodistes, de representants dels sectors econòmics de Madrid, de membres del Poder Judicial, de càrrecs de l'administració, inclós el Ministre Clos, i de Diputats i Senadors, que anaven a escoltar a José Montilla.

La recent proliferació madrilenya d'aquest tipus de convocatòries matineres no ha fet perdre ni una mica d'atracció a la d'aquest matí.

Tothom volia sentir que havia de dir qui presidirà la Generalitat d'aqui a un parell de mesos.

Un cert nombre de les preguntes formulades a continuació del discurs de José Montilla han tingut, de manera inevitable, un subtil tint madrileny en referir-se a coses que obsessionen una determinada premsa i que fan referència sobre tot a alguns aspectes de la gestió del candidat al capdavant del Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme. Cal dir que ha estat especialmente celebrada pels assistents la riallada amb la que Montilla ha respost alguna pregunta especialment "neutral".

A mí m'han agradat especialment les respostes a les preguntes formulades sobre possible pactes post-electorals, sobre tot la referida a un pacte CiU + ERC, en què ha posat de manifest el perill de divisió social que suposaria a Catalunya un pacte entre dos diferents nacionalismes en competència per un mateix vot, a més de les dificultats de relació amb la resta d'Espanya que resultarien d'aquest "pacte competitiu". Tampoc no ha estat gens malament la resposta a la insinuada possibilitat d'un pacte CiU + PP, en que ha recordat que sempre que han sumat la meitat més un han pactat, tant al Parlament de Catalunya com als governs municipals, per exemple, a Tarragona, pel que cal evitar que aquest resultat d'aritmètica parlamentària es pugui produir, car suposaria un govern de dues dretes en competència.

Com a conclusió, ha quedat clar que la intenció de Montilla i del PSC és governar d'acord amb el que marquin els resultats electorals, sense fer cap tipus d'escarafalls a la possibilitat d'un Govern sostingut per acords parlamentaris concrets, com el que s'està desenvolupant - amb notable éxit, cal dir-ho - en el cas del Govern de Rodríguez Zapatero.

Una cita / XVI

Intelligent discontent is the mainspring of civilization. Progress is born of agitation. It is agitation or stagnation.

Eugene Victor DEBS (1855-1926)

(L'inconformisme intel.ligent és la font principal de civilització. El progrés ha nascut de la revolta. Es tracta de revolta o paràlisi)

(El inconformismo inteligente es la fuente principal de civilización. El progreso ha nacido de la revuelta. Se trata de revuelta o parálisis)

L'hora de la gent

La meva pàtria és la gent. La meva pàtria és el meu veí, qui pren el vermut al bar de la cantonada, qui neteja els carrers pels que passo, qui dóna classes als meus fills, qui escriu el diari que llegeixo, qui cull les fruites que menjo, qui compon la música que m'emociona.

En la gent, que és la meva pàtria, han de pensar els qui volen governar la Generalitat. A resoldre els problemes de la gent, que és la meva pàtria, s'han de dirigir els programes electorals.

Qui busca el garbuix, qui vol enredar parlant de reunions entre partits per desqualificar-ne unes i consagrar-ne d'altres, qui parla d'electoralisme tot fent partidisme del dolent, no pensa en la meva pàtria, no pensa en la meva gent, pensa només en el seu propi interès, petit, parcial, mesquí.

Jo vull pensar en la meva pàtria, vull pensar en la meva gent, i per això treballo i treballaré per a que guanyi qui pensa que és l'hora dels catalans, que és l'hora de la gent, que és l'hora de la pàtria de debò.

(article publicat a e-noticies)

11 de setembre de 2006

La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre.

(Art. 8,3 de l'Estatut de Catalunya, de 2006)

Mintieron casi todos

El Senado de los Estados Unidos de América lo ha dejado meridianamente claro.

Saddam Hussein no tuvo nunca ninguna relación con los ataques a las Torres Gemelas de Nueva York y, por descontado, tampoco tuvo nada que ver con ellos la población civil iraquí.

Así, el Senado viene a poner en su sitio no sólo a George W. Bush Jr. y a toda su administración, sino también a sus arrebatados corifeos, como es el caso del ex Consejero de Estado José María Aznar.

Todos ellos mintieron a sabiendas, e ignorando el elemental pudor que debe de acompañar a todo servidor público.

Recuerdo perfectamente - ocupaba disciplinadamente mi escaño - el debate en el Pleno del Parlamento el día 5 de febrero de 2003, durante el cual, y desde la tribuna de oradores, el entonces Presidente del Gobierno, Sr. Aznar López, afirmó solemnemente la relación entre Saddam Hussein y Al Qaeda, así como la existencia de armas de destrucción masiva en Irak y la existencia de armas químicas, relacionándolo todo con las detenciones practicadas en la llamada "Operación Lago" en Banyoles, como justificación de la ilegal guerra preventiva contra Irak, que efectivamente se inició en 19 de marzo siguiente.

Recuerdo también como, en una maniobra moralmente repugnante, pretendía involucrarnos a todos en sus mentiras conscientes reiterando la expresión "todos sabemos" para apuntalar cada una de sus falsedades.

Las consecuencias de aquellas mentiras son suficientemente conocidas, pero no consta que ninguno de los que las repitieron - desde luego no el Sr. Aznar López - haya pedido excusas a los familiares de los soldados americanos muertos en esta guerra injustificable, ni a los familiares de los soldados iraquíes muertos, ni a los mucho más numerosos familiares de las víctimas civiles iraquís.

No esperamos, desde luego, que tal petición de disculpas se produzca. Para ello es necesario un mínimo de decencia.

Afortunadamente otros la ha tenido en su lugar y, así como el Congreso de los Estados Unidos no concedió la Medalla de Oro al Sr. Aznar pese a la abundancia de dinero público español invertido en el intento, el Senado de los Estados Unidos le ha dejado en el lugar que corresponde a los mentirosos, ante la vergüenza pública.

Quizá el único que no haya mentido en todo en toda esta historia sea el Gobernador Jeb Bush al pronosticar "beneficios inimaginables" para quien secundara la ilegal guerra contra Irak.

Lo que pocos podían imaginar entonces es que tales beneficios fueran una poltrona en el Consejo de Administración presidido por Rupert Murdoch.

(artículo publicado en laRepública.es)

L'Alcalde Hereu

He assistit a la sessió extraordinària del Consell Plenari de l'Ajuntament de Barcelona en que ha estat elegit el nou Alcalde, Jordi Hereu.

Abans he assistit també a la sessió extraordinària en què es prenia coneixement de la renúncia de Joan Clos al càrrec d'Alcalde, i després de l'elecció del nou Alcalde, a la seva renúncia com a regidor de Barcelona.

El Saló de Cent vessava de gent, el Saló de Cròniques ha calgut tancar-lo per no superar l'aforament, i hi havia gent per tots els passadissos i sales al voltant.

Ha estat una jornada, un xic més de quatre hores i mitja, dedicada a sentir discursos en que es pretenien expressar - puc ben jurar que no es pretenien resumir - les posicions de cadascuna de les forces polítiques.

Si resumir és difícil, sintetitzar és impossible, per tant el que faré serà donar alguna pinzellada del que ha dit cadascú.

En la primera sessió, de comiat de l'Alcalde Clos, els socis de govern municipal han expressat el seu suport a la tasca feta, amb algunes matisacions pròpies de la necessitat de diferenciar-se quan pràcticament estem ja en campanya electoral. Les diferents oposicions han fet dos discursos ben diferents, el matisat i formalment polit del Sr. Trias, i el destraler del Sr. Fernández Díaz (D. Alberto), composat per bromes tavernàries, jocs de paraules suposadament enginyosos sobre els cognoms dels protagonistes de l'acte - deixo a la vostra imaginació quins podien ser - , i desqualificacions globals, que han obtingut la resposta contundent del portaveu socialista, el regidor Carles Martí, i l'elegant omissió de cap referència en el discurs de l'Alcalde sortint, Joan Clos.

En la segona sessió, en la que Jordi Hereu ha estat elegit Alcalde per 25 vots contra els 9 de Xavier Trias i Vidal de Llobatera i els 7 de Fernández Díaz (D. Alberto), han seguit els matisos dels socis de govern, que han manifestat el seu acord general amb el programa, i hem pogut assistir a dos mítings electorals, un del PP i l'altre de CiU que, malgrat semblar-ho, em temo que no eren improvisats.

Tal com ho ha resumit Carles Martí, el PP està a favor de "menys impostos i més policia", sense indicar mai com es fa això i amagant a qui afavoreix, i CiU vol "canviar el model de ciutat" a favor del qual han votat sis vegades seguides els ciutadans de Barceona.

El més interessant ha estat, ben segur, el discurs del nou Alcalde, en Jordi Hereu. Un discurs ben composat, equilibrat, clar i entenedor, del que us recomano la lectura completa. Aquí us poso només unes quantes paraules recollides al vol:

"El municipalisme del PSC és l'actuació a peu de carrer dels valors de llibertat, igualtat i justícia social"

"M'imagino una Barcelona excel.lent el creativitat i en cohesió social, que mira enllà amb horitzons ben alts, però mira endins per cuidar dels seus ciutadans"

En la meva modesta opinió, amb l'Alcalde Hereu, Barcelona té assegurat un magnífic futur.

Voto unánime sobre el Líbano

Hace poco ha concluido el debate solicitado por el Gobierno para recabar la autorización del Congreso de los Diputados para el envío de tropas españolas a la misión de paz propugnada por la ONU en el sur del Líbano.

El resultado de la votación ha sido el previsto, la totalidad de los diputados presentes, con dos excepciones de abstención por error, han votado a favor del envío de los cascos azules españoles, integrados en una fuerza propia de las Naciones Unidas para garantizar la paz.

Las razones de los socialistas han sido claramente expuestas por el Ministro de Defensa José Antonio Alonso, el Portavoz Diego López Garrido y, en forma inesperada, por el Presidente del Gobierno José Luís Rodríguez Zapatero, quien ha reconocido el valor que supone que la oposición vote a favor de una iniciativa gubernamental.

Las razones son sencillas, pero contundentes. Se trata de la solidaridad, de evitar la pérdida de vidas humanas, de trabajar para establecer las condiciones de una paz negociada, justa y permanente. Salen las tropas con la autorización de los representantes del pueblo, cumpliendo un mandato de Naciones Unidas e integradas en su acción, para buscar la paz y de acuerdo con la legalidad internacional.

Otros seis grupos parlamentarios se han expresado en términos más o menos semejantes, con los matices propios de las convicciones políticas de cada uno.

Sólo el Grupo Popular, pese a votar favorablemente, ha expresado por boca de Mariano Rajoy una postura completamente distinta, intentando justificar su actuación y la de Aznar en la ilegal guerra de Irak, pretendiendo confundir a la opinión pública, confundiendo la guerra del Sr. Bush, de agresión y contraria a las resoluciones de Naciones Unidas, con una misión de paz, que respeta todo el mundo, para intentar poner fin a una sangrienta guerra en el Líbano.

Más allá de los intentos de justificación de lo injustificable, la invasión de Irak y de los insultos proferidos por el PP, lo importante es la votación, que permite que intervengamos en favor de la paz, y no de la guerra, en el Líbano.

Ara fa trenta anys

Aquest estiu ha fet 30 anys d'aquell 22 de juny de 1976 en què els ciutadans i ciutadanes de Catalunya vam omplir de gom a gom del Palau Blaugrana, de Barcelona.

Hi vam anar cridats pels socialistes de les diverses organitzacions polítiques que en aquell moment es reclamaven del socialisme. En un dia feiner vam deixar-ho tot per acudir al primer míting que es feia a Espanya des del 1939.

Hi vam anar els qui militàvem en alguna de les organitzacions convocants, en el meu cas Convergència Socialista de Catalunya, però hi van ser nombrosos també - molts més que els militants, que tampoc érem tants - els que sense pertànyer a cap organització estaven a favor de la llibertat i del socialisme. Avui en podeu llegir una visió dels qui, per raons cronològiques, no hi van poder ser, però estan a favor de la llibertat i del socialisme, a Temps de Canvi.

Allí vam ser solidaris amb tota l'esquerra, "Partits sense exclusions" cridà en Joan Reventós en referència als comunistes. Allí vam "suar socialisme" com va dir en Colomines, del Partit Popular de Catalunya, i us ben asseguro que el suar no era pas cap metàfora. Allí vam expressar ben alt el nostre compromís amb el país i amb el socialisme. Allí vam afermar la nostra irreductible voluntat de treballar per la llibertat i pel socialisme.

Allí va arrencar el llarg i participatiu procés del Congrés Constituent d'un Partit que vam definir com "sense més autoritat que el lliure convenciment". Allí es forjà el que seria el Partit Socialista de Catalunya, al que es va afegir el sobrenom de "(Congrés)", per a distingir-lo del que tenia el sobrenom de "(Reagrupament)" format pels seguidors de Josep Pallach.

Allí va començar una història de treball per la unitat socialista a Catalunya que va culminar el 1978 amb la creació de l'actual Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), resultat de la unificació del PSC-C, el PSC-R i la Federació Catalana del PSOE.

Dijous 14 de setembre, a les 7 del vespre, ho commemorem els del Partit dels Socialistes de Catalunya, juntament amb la Fundació Rafael Campalans, amb la intervenció de gent que va parlar al Míting de la Llibertat, a la seu del PSC, Nicaragua 75, a Barcelona.

Un gran discurs i un magnífic futur

Ahir al vespre vaig presidir el Consell de la Federació de Barcelona del PSC en què es va aprovar per unanimitat la proposta de la Comissió Executiva de la Federació de que la Comissió Executiva del Partit designi Jordi Hereu com a candidat a Alcalde de Barcelona pel Grup Municipal Socialista en el Ple municipal extraordinari del proper divendres 8 de setembre.

Avui es reuneix l'Executiva del Partit i és prou provable que ens faci cas, i procedeixi a aquesta designació, com també és previsible que el Ple Municipal, complint estrictament la llei, voti per majoria suficient el Regidor Hereu com a nou Alcalde de Barcelona.

Aquesta feixuga - ho sé - introducció va especialment dedicada a tots aquells que han mentit conscientment aquests dies, propagant la falsedat de que ni el PSC sotmetria a cap votació la candidatura, ni el nou Alcalde seria votat, sino designat en forma no democràtica. Mentien, i ho sabien, els qui ho deien.

El Partit designa democràticament el candidat, i els regidors - representants dels ciutadans - voten democràticament l'Alcalde.

La sessió del Consell de Federació va ser extraordinària per reglament i pel seu contingut. Vam assistir a uns grans discursos del President de la Federació, Joan Clos, i del Viceprimer Secretari de la Federació, Jordi Hereu.

Hereu va acceptar la proposta de designació amb un dels millors discursos que he sentit en els darrers temps, carregat d'emoció, de seny, de compromís, de voluntat de servei, de claredat mental, de planificació política estratègica, de comprensió de la ciutat i dels ciutadans i, molt especialment, de valors socialistes.

Un gran discurs que fa preveure, raonablement, un magnífic futur per a Barcelona.

I de Catalunya, què?

Aquests dies estic llegint tant atentament com sempre el que es publica a la premsa digital, i en paper, sobre les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Potser mentiria si digués que em sorprèn que els nacionalistes d’un i altre pelatge no fan més que parlar dels socialistes. Segur que mentiria, per què el cert és que m’ho esperava.

Estan preocupats, bones ànimes tots ells, pel que pugui passar a l’interior del PSC i, per això, donen comptes amb pels i senyals de tota suposada baixa de persones ex (alguns molt, molt ex) càrrecs i d’altres que mai no han tingut cap càrrec públic. Perden el son mirant com poden ajudar en cas de que algú tingués la temptació d’anunciar el suport a un altre partit o d’alçar la bandera d’alguna escissió i, per això, caritativament en fan advertències a tort i a dret, per evitar la culminació del possible desastre, que tant de greu els sabria.

No cal, però, encaparrar-s’hi; totes aquestes preocupacions son de la mateixa mena que la que ha portat a publicar – també amb gran ànim caritatiu – que havia desaparegut la imatge de Sant Jordi de la capella de Palau i, de pas, la de la Verge de Montserrat del mateix Palau. Què hi fa que la primera estigui restaurant-se al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), i la segona sigui on sempre ha estat? Les bones ànimes ja han demostrat la seva preocupació sana i desinteressada.

Els únics que escapen a aquesta caritativa obsessió son els qui s’apressen, com el Sr. Duran i el Sr. Mas – que, encara que no ho sembli, van coalitzats – a mirar de guanyar a Madrid el que saben que perdran a Catalunya, fent advertiments ben poc caritatius al President del Govern sobre el que passarà a Madrid si el PSC governa a Catalunya. D’això se’n diu sobiranisme, sí senyor!

I mentrestant, de Catalunya, què? Doncs de Catalunya només en parla el PSC en el seu programa electoral que, obert a totes les aportacions dels ciutadans de Catalunya, s’aprovarà en la Conferència Política dels dies 30 de setembre i primer d’octubre d’enguany.

(article publicat a e-noticies)

Al Quds y el cumplimiento del Derecho Internacional

Esta vez se ha dado cumplimiento al Derecho Internacional en Al Quds, nombre árabe de Jerusalén y, una vez más, no ha sido el Estado de Israel quien lo ha cumplido.

El Salvador ha sido el último de los Estados con embajador acreditado ante el Presidente de Israel que ha trasladado su embajada de Jerusalén a Tel Aviv, hace apenas unos días.

La semana anterior le precedió Costa Rica, con lo cual no queda ahora ninguna embajada en Jerusalén, aunque ciertos países, como España, tienen abierto un Consulado General en la ciudad, que en nuestro caso se encarga también de las relaciones con la Autoridad Nacional Palestina.

No se trata de una cuestión menor, aunque pudiera parecerlo, puesto que el mantenimiento de embajadas en Jerusalén podía suponer el reconocimiento implícito de la capitalidad de esa ciudad, proclamada unilateralmente por Israel, después de la anexión ilegal de la misma a territorio israelí como consecuencia de la guerra de 1967.

El estatuto de Jerusalén, cuya parte Este pertenece de acuerdo con la ley internacional a Palestina, es una de las cuestiones de mayor importancia en la posibilidad de un futuro acuerdo de paz en la región.

El respeto de todos al Derecho Internacional es necesario para cualquier acuerdo. La salida de Jerusalén de la embajada del Salvador, supone que todos los Estados lo están respetando en este momento y en este aspecto, con la única, habitual y desgraciada excepción de Israel.

(artículo publicado en laRepública.es)

La República amplia el meu espai

Des d'aquesta setmana m'he incorporat a la llista de columnistes que publiquen les seves opinions al diari digital laRepública.es, llista en la que figura gent a qui tinc un gran respecte per la seva història, les seves opinions o per com les expressen, i de la que espero molt en el futur.

Encara que ja havia tingut la sort de que em publiquessin algun article, la incorporació a la plantilla de columnistes crea un espai fixe que agraeixo per tant com ben segur que ampliarà l'àmbit de les persones que puguin llegir les meves opinions.

Com quan el mes de febrer d'enguany em van acceptar a la Red de Blogs Socialistas, m'alegro d'aquesta ampliació de l'espai de difusió.

Del que es tracta, en definitiva, és d'ampliar el terreny de la lluita.

Mínimo común denominador legal

Copio el título de un post de la web de Jeff Jarvis, BuzzMachine, que se escribe desde EE.UU. y que he descubierto gracias al meme del 31 de agosto, Blog Day 2006, que yo no he seguido.

Por suerte otros bloggers sí lo han hecho, lo que me ha permitido, a través de las respuestas que da Ovetus en su magnífico blog, llegar a ese post, que me parece muy interesante, por lo que me atrevo a traducirlo.

"El New York Times intentó impedir el acceso de los lectores del Reino Unido a su detallado reportaje sobre las pruebas en el complot para hacer estallar bombas en los aviones en Londres, para no actuar contra las leyes británicas que restingren estas informaciones antes del proceso criminal. Pero The Guardian explica que el intento no funcionó tanto como hubiera podido, al 100 por 100 de efectividad, tanto por razones técnica como humanas (por ejemplo, los bloggers que copiaron el reportaje para que todo el mundo lo pudiera ver). En este caso, supongo que la motivación del Times fue no interferir con la acusación del caso, y no el dejar fuera a los terroristas. Pero, con las estrictas leyes anti-libelo del Reino Unido, también se pueden imaginar publicaciones que intenten jugar sobre seguro y restrinjan el acceso a informaciones para evitar ser demandadas. Esto también impide trabajar en términos de confianza. Todo eso, además, establece una perspectiva preocupante: ¿Nos pondremos nosotros mismos en una posición en que debamos publicar para el Mínimo Común Denominador Legal? ¿Pueden las normas de China convertirse en nuestras normas? ¿Y, qué podemos hacer para protegernos frente a esto?"

Me parece que Jeff Jarvis apunta un problema real en la comunicación en la blogosfera, con la ventaja de hacerlo sobre un caso realmente existente y en un post fechado en el propio Blog Day.

Recomiendo vivamente la visita de su blog y la lectura de los comentarios sobre esta cuestión, con acertadas distinciones entre la libertad de información y expresión, y la inexistente libertad de difamación; y entre la información y la opinión política y social, y la difusión de proclamas de incitación al odio racial o al genocidio.

Creo que es un debate interesante, que no puede solucionarse con el fácil recurso a la restricción de las libertades.

Elogi del compromís

En les últimes hores, a rel de les darreres novetats sobre el nomenament d'un nou Ministre d'Indústria, Comerç i Turisme, i del possible nou Alcalde de Barcelona, estem sentint, massa sovint amb intenció pejorativa, que la persona que segurament serà elegida pel conjunt dels regidors com a nou Alcalde de la meva ciutat és un "home de partit".

Alguns deuen pensar que amb aquesta definició el desqualifiquen. Sembla que creguin que el conjunt comparteix la idea que les persones que diuen ser independents, que refusen el debat col.lectiu i la presa democràtica de decisions, les que "van per lliure" segurs de la certesa de les seves opinions personals, frueixen d'alguna mena de superioritat moral respecte a les que han decidit assumir un compromís col.lectiu en la seva actuació política.

Doncs crec que s'equivoquen.

La majoria de la gent que es preocupa pel comú, la majoria de la que es revolta contra les injustícies, la gent que sent i sap en les seves entranyes que cal fer alguna cosa per a canviar una societat injusta, assumeix un compromís col.lectiu.

Aquesta gent s'organitza en associacions de tota mena, en les anomenades Organitzacions No Governamentals, en cooperatives, en sindicats, en grups diversos.

Aquesta gent, la majoria, sap el que és discutir amb els companys i companyes quines són les coses que cal fer i com cal fer-les.

Aquesta gent coneix la duresa de la formació democràtica de la voluntat comuna i sap de la renúncia a posicions individuals per defensar les conjuntes.

Aquesta gent comprén la necessitat d'organitzar-se per a tenir la força necessària per a poder modificar una realitat que no els agrada.

Aquesta gent entén perfectament que per a fer política el millor és organitzar-se en un partit, defensar en el seu sí les posicions pròpies, mirar d'obtenir la majoria i defensar després el que els companys i companyes han decidit.

Aquesta gent aprecia la vàlua de la gent que treballa cada dia pel seu ideal i que vol compartir-lo amb els altres, i moure els seus actes per a fer realitat els canvis necessaris en el nostre Món.

Aquesta gent, la majoria, està convençuda dels valors del compromís amb un partit polític.

Aquesta gent, la majoria, sap que es pot confiar en qui confia en els companys i companyes, en qui es compromet voluntàriament amb ells, en qui assumeix un compromís.

(article publicat a laRepública.es)