Politically correct

Tornar de València, com acabo de fer, de veure-hi la magnífica exposició "La Glòria del barroc", i dir que parlaré de llengua, història i política, pot semblar realment un exercici extrem d'esport de risc.

No va, però, aquest comentari pel camí que alguns espereu, no hi trobareu cap debat del nom de la cosa, de la nostra llengua comuna, ni de les diverses i a voltes perverses utilitzacions polítiques que se'n fa, de la llengua mateixa, que és una mateixa llengua.

Ben lluny d'això, el que tracto és simplement posar de manifest la sorpresa que em va provocar llegir una frase de la primera pàgina del "Llibre d'ordenances del reial col·legi imperial de xiquets òrfens de Sant Vicenç Ferrer de València", segons transcripció exacta de l'etiqueta que l'identificava a la vitrina corresponent a l'església de Sant Martí.

La part que m'interessa de la frase en qüestió diu exactament "chiquets y chiquetes perduts e perdudes", i està escrita el 1584.

Si això no és d'una correcció política completa d'acord amb els més exigents paràmetres actuals, ja em direu quina altra cosa és.

Després diran alguns que ens inventem coses per a molestar i per a torturar la gramàtica.

Sembla que ja al segle XVI hi havia qui es preocupava de que quedés ben clar de què es parlava.