Crispació, altre cop

Ahir ho varem viure al Congrés dels Diputats. La crispació vol tornar a la vida política de la mà del PP de Rajoy, que cada cop s'assembla més al PP d'Aznar.

La crispació és la resposta de qui vol defugir la política. La crispació no té res a veure amb la política. Acusar de no saber llegir al conjunt dels representants polítics elegits per onze milions de votants, i que són la majoria política al Congrés no té res a veure amb la política.

La política democràtica és l'àmbit reglat de la discrepància, tan forta, intensa i directa com correspongui, com correspon a la realitat d'interessos ben diferents en la societat, donat qui si bé no hi ha una classe política, sí que hi han polítics al servei d'una classe o d'una altra.

Això no té, però, res a veure amb la crispació, que és la negació de la política, que és el recurs del qui vol evitar les solucions, que serveix per a allunyar a tothom de la política, que la desprestigia en forma terrible.

Qui crispa voluntàriament i decidida, el que fa és ajudar als qui estan contra la política, als qui saben que només la política es pot enfrontar als designis de les forces econòmiques que volen evitar com sigui el control dels ciutadans que en democràcia s'expressa en la política.

Qui crispa des de la política es posa al servei dels qui estan contra la política, dels qui estan per l'existència del mercat sense regles ni limitacions, dels qui volen que el mercat reguli no només les mercaderies, sinó també els drets de la gent.

La crispació en la política intenta acabar amb la política, per a deixar sense cap control els poders econòmics.

Qui no té feina, el gat pentina

El fet que els noms de les poblacions catalanes apareguin en català als senyals de trànsit existents a les carreteres catalanes està provocant una pentinada massiva de gats per part de gent que no té feina.

No cal dir que el fet que a Catalunya a les fleques el pa s'anomeni pa fa anar també les pintes de gat a gran velocitat. Si hi afegim allò que ja no té nom, és a dir que els horaris d'atenció al públic figurin a Catalunya en català, amb números és clar, però en català, comprendreu que la frisança pentinadora de gats no tingui aturador.

A la gent de "El Mundo", que ha acabat la feina de denúncia de la conspiració etarra-serveis secrets-islamistes-monclovita per l'onze de març, privada com està ja per sentència de la seva ració de pólvores bòriques, li cal urgentment pentinar el gat.

Inventar-se una situació d'enfrontament lingüístic a Catalunya els ha semblat una bona manera d'entretenir-se, i no els ha fet cap angúnia jugar amb coses tan sensibles com les que juguen, car creuen que poden treure així algun profit en la seva campanya contra la convivència.

Aprofitar les sensibilitats a flor de pell, jugar amb el desconeixement del que realment passa a Catalunya, excitar les passions són les armes que han decidit d'emprar per atacar els diferents governs socialistes.

Tant de bo pentinessin el gat físicament, potser es calmarien i deixarien que la gent visqués i convisqués en pau.

(article publicat a e-noticies)

Home, Duran !

Quan algú li demana a algú altre que no faci una cosa, està deixant anar que l'està fent, però ho diu només una miqueta, sense afirmar-ho de cara, de manera que sempre pugui negar haver-ho dit.

És un estil ben propi d'algunes formacions polítiques, que es basa en l'ambigüitat, en l'equidistància, i en tot el que no faci ferum de compromís.

Duran Lleida acaba de demanar al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya que "no introdueixi a Catalunya factors de crispació".

Ho ha dit poc abans, o poc després, no n'estic segur, de posar de manifest davant els mitjans de comunicació, com a entremès de la sessió de la Comissió Executiva de la Federació CiU - que no es reunia des del novembre passat - que a cada Consell Nacional de UDC hi ha dirigents que reclamen la ruptura amb CDC.

Això sí, no se li pot atribuir a ell, es tracta del que diuen altres, és clar. Continua seguint l'estil propi, sense apartar-se'n gens ni mica.

Ara, després d'aquesta canonada - d'advertiment, això sí - al soci federat, parlar de que altres posen elements de crispació en la política, em sembla un clar exercici de doble mesura.

Home, Duran, provocar al soci i acusar el President de crispar em sembla un xic massa.

(article publicat a e-noticies)