Roma i Madrid

La setmana passada vaig ser a Roma, participant a les sessions de l'Assemblea Parlamentària de la Unió per a la Mediterrània i, com és lògic, vam dedicar la majoria del temps tant a la Comissió d'Afers Polítics, de Seguretat i de Drets Humans com al Ple de l'Assemblea a la situació a diversos països àrabs com a conseqüència de l'onada de moviments populars per la democràcia, la llibertat, la dignitat i el progrés social.

Vaig poder intervenir tant a la Comissió com al Ple i vaig demanar que l'Assemblea impulsés les reformes estructurals i funcionals necessàries en la Unió per a la Mediterrània per a fer front a la nova situació mediterrània, donada l'experiència d'extraordinari dèficits actuals.

Ahir, a la Comissió d'Afers Estrangers del Congrés dels Diputats vaig defensar la Proposició presentada pel Grup Parlamentari Socialista sobre les transicions democràtiques àrabs i el paper d'Espanya, de la Unió Europea, de la Unió per a al Mediterrània i de tota la Comunitat Internacional al respecte. Cal expressar el suport als moviments democràtics i el refús a la repressió, així com la necessitat d'actuar per a evitar la reversió dels avenços democràtics actuals i per a consolidar institucionalment les noves democràcies. L'aprovació va ser unànim a la Comissió, ara cal posar-ho tot en marxa.

No sóc partidari de parlar de moments, dies o hores històriques, perquè crec que la història la construeixen cada dia els ciutadans amb la seva acció política conscients, però és clar que hi ha moments en que sembla que la velocitat de la història es fa més gran.

Contra els predicadors del final de la història, els pobles continuen avançant en la seva lluita pel progrés, la justícia, la llibertat, la democràcia, la dignitat.

Siguem-ne conscients i participem-hi en la mesura de les nostres forces i les nostres possibilitats.

Una descripció

És la del Roto, sense cap mena de dubte, una molt bona descripció sintètica del que està passant a la Mediterrània.

Em sembla, però, que per a interpretar el que hi passa, aquest cop calen moltes més paraules, que molt possiblement encara no podem dir, ni escriure, malgrat l'extraordinària plètora de suposats especialistes perfectament desconeguts pels que fa prou anys que ens dediquem a l'estudi de la regió.

Cal ara, amb urgència, aturar la sangonosa repressió de l'autoproclamat líder libi Gaddafi, i cal una posició no només verbal de la comunitat internacional per a afavorir la democràcia als diversos països en que la gent s'està movent amb una valentia, decisió i fermesa admirables.

És urgent que la Unió Europea faci quelcom més enllà, molt més enllà, de les tímides paraules de la baronessa Ashton.

És necessari l'anàlisi acurada - no confiem, per favor, en els opinadors professionals que ara ho saben tot - de les raons profundes del que passa.

Sabiem coses sobre demografia, economia i sociologia que ens podien posar sobre la pista.

Ignoràvem voluntàriament les dades de vagues, protestes socials, reclamacions polítiques i d'altres perquè buscàvem només rastres de radicalisme religiós que permetès estigmatitzar l'altre.

Ara sabem que els mites i clichès sobre els àrabs, tan còmodes per a tractar-los com a bàrbars irreductibles a la política democràtica, eren falsos.

Cal que, avergonyits pel que no hem fet, unim les nostres forces a les dels lluitadors per la democràcia i el progrés social que estan en plena batalla contra l'opressió, la corrupció i la tirania a la Mediterrània.

Som-hi, doncs!