Honduras pel bon camí

Les darreres notícies arribades d'Hondures semblen anar pel bon camí.

La firma de l'acord pel qual es permet la restauració de la Presidència legítima de Manuel Zelaya i es reconeix la legitimitat de les eleccions del proper 29 de novembre, pot acabar amb la situació de govern de fet, plenament ilegítim de Micheletti.

És un bon pas per a la restauració del sistema democràtic, que ha quedat clarament debilitat pel cop que va obligar el President Zelaya a deixar el país.

Sembla, d'altra banda, que la reacció de la comunitat internacional aïllant completament el règim colpista ha estat eficaç a la fi.

Podeu trobar més explicacions sobre la qüestió aquí i aquí.

Una cita / LXIX

Folie pour folie, prenons les plus nobles.

Gustave FLAUBERT (1821 - 1880)

(Bogeria per bogeria, agafem les més nobles)

(Locura por locura, tomemos las más nobles)

Una setmana normaleta

Acabo avui una setmaneta normal de feina, encara que una mica diferent d'altres perquè el Ple del Congrés va ser l'especial de discussió general dels Pressupostos Generals de l'Estat per a 2010.

Vaig començar la setmana parlamentària a Madrid, dilluns al matí, amb una reunió amb responsables de la Xarxa Euromediterrània de Drets Humans sobre la situació a Palestina, que va haver d'acabar per assistir al Ple de Pressupostos, que continuava per la tarda i en acabar aquest vaig presidir, a les nou de la nit, la reunió del Patronat de la Fundació ArtSur, just a temps per a prendre un mos, i arribar al cafè del sopar d'un grup informal sobre les relacions hispano-poloneses format a partir del viatge a Krynica.

Dimecres començava el Ple a les nou del matí, i a primera hora de la tarda es reunia la Comissió d'Afers Estrangers per a sentir el Ministre Moratinos sobre els temes de Gibraltar i la darrera Assemblea General de Nacions Unides. Tot seguit, en un altre edifici del Congrés vaig presentar i moderar un acte públic sobre els Drets Humans a Palestina i Israel amb membres de la Xarxa Euromediterrània de Drets Humans, que vaig poder acabar a temps per a arribar a l'últim avió del Pont Aeri cap a Barcelona.

Dijous em tocava Tarragona, amb dues entrevistes a TV locals i conferència organitzada per la Sectorial de Justícia del PSC sobre la nova oficina judicial, aprovada tot just el passat 15 d'octubre.

Divendres al matí es tractava d'una taula rodona, finalment reduïda a un diàleg amb la Diputada Dolors Montserrat Montserrat, del PP, també sobre la nova oficina judicial, en el transcurs del Congrés de la Unió Progressista de Secretaris Judicials que es desenvolupava a Barcelona, i a quina clausura per la Consellera Montserrat Tura també vaig assistir. Al vespre era el torn del sopar anual - que en diuen de Nadal malgrat l'època en què es fa - dels Graduats Socials, que també va girar en torn de la Llei que vam aprovar el 15 d'octubre.

Dissabte a la tarda vaig participar amb una curta intervenció en els actes del Dia de Kashmir que es commemorava per part de la comunitat pakistanesa establerta a Barcelona en els locals de la UGT a la Rambla, des d'on vaig arribar ben just al sopar de celebració del 25è aniversari del Centro Extremeño Muñoz-Torrero al restaurant Tres Molinos d'Esplugues de Llobregat, amb participació, entre d'altres, de les alcaldesses de L'Hospitalet i d'Esplugues i del Ministre de Treball i de la Ministra de Defensa.

Si hi afegim les hores dedicades a les classes setmanals d'anglès, alemany i àrab, resulta una setmaneta d'allò més normal en l'activitat d'un Diputat perifèric, com sóc.

Justícia a Tarragona

Avui m'he apropat a Tarragona per a participar com a ponent en un acte sobre la reforma de l'oficina judicial, tot just aprovada dijous passat en forma definitiva pel Congrés dels Diputats.

L'acte tenia el títol, moderadament provocador, de "Per fi la justícia? La nova oficina judicial."

L'organitzava la Sectorial de Justícia de Tarragona, i ha resultat d'un gran interès, car hem parlat del tema proposat i de molts d'altres relacionats amb l'administració, l'administració de Justícia, el poder, el Poder Judicial, els jutges, els ciutadans, el servei públic, etc.

Ens han quedat ganes de continuar parlant, i em sembla que això sempre és bo.

Constitució britànica

La Constitució britànica no està escrita, al menys no en un sol llibre, però existeix, vaja si existeix! Canvia, a més, molt poc al llarg del temps, encara que en els governs de Tony Blair s'han introduït algunes modificacions d'importància, sobre tot pel que fa a la Cambra dels Lords.

Aquests darrers dies s'ha produït una modificació major pel que fa al sistema judicial britànic.

Els Law Lords que es van fer famosos arreu a rel del procediment contra el dictador Augusto Pinochet, han passat a constituir un Tribunal Suprem separat de la Cambra dels Lords, de la que han deixat de ser membres, i s'han instal·lat físicament en un altre edifici fora de les Cases del Parlament, encara que ben prop d'elles. En teniu una fotografia de la flamant seu, amb el Tribunal en ple, aquí dalt.

Aquesta modificació, que ha passat plenament desapercebuda a casa nostra - capficats com estem en intentar escatir i comprendre els diferents modes d'estafa que usen els nostres prohoms - ha creat força enrenou al Regne Unit, que s'apropa un passet més als sistemes continentals de divisió de poders, amb la creació d'un Tribunal Suprem, encara que, seguint les més velles tradicions, la creació s'hagi fet per transformació d'una institució anterior.

Cal esperar que la independència judicial sigui reforçada per aquesta reforma, perquè els règims democràtics necessiten absolutament una absoluta independència dels jutges i tribunals.

Les notícies i el que passa

Just al centre de la diana, tal com ens té acostumats, el mestre El Roto clava el comentari sobre el poder, la política, la filosofia i la història.

Àger

Surto amb els amics de sempre per a fer una cosa nova.

El virus de l'astronomia n'ha infectat un d'ells amb una força notable, i la resta anem a ser iniciats en nit de lluna nova des d'un lloc que sembla ser dels millors per a aquesta finalitat.

Sempre a punt, com dirien els escoltes, per a aprendre.

Lluís Companys, 69 anys

President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover va ser afusellat als fossats de Montjuïc avui fa exactament 69 anys.

Detingut a França, on era per a no deixar sol el seu fill Lluís, greument malalt, la Gestapo el va entregar a Franco.

Després d'un Consell de Guerra més proper a un simulacre que a un judici, va ser condemnat a la pena de mort per ser el President legítim de la Generalitat de Catalunya.

Cal recordar aquests fets, per a no perdre de vista el furor antidemocràtic de la dictadura feixista que va sorgir de la sublevació militar contra la República, i que alguns continuen negant-se a condemnar.

Ferrer i Guàrdia, ha passat un segle

Fundador de l'Escola Moderna, anarquista amb idees pròpies, activista social i pedagog, Francesc Ferrer i Guàrdia va ser afusellat als fossats de Montjuïc avui fa exactament un segle.

Després d'un Consell de Guerra més proper a un simulacre que a un judici, se li va imposar la pena capital per haver instigat suposadament els fets coneguts com la Setmana Tràgica.


Tothom sap, i tothom sabia aleshores, que no hi havia tingut cap participació, però la seva activitat i les seves idees - que en molts aspectes no comparteixo - eren insuportables per als qui dominaven, i de quina manera, la societat de l'època.


L'acte militar repressiu d'afusellar-lo va ser un passar comptes amb els qui no es sotmetien, un advertiment al conjunt del moviment obrer sobre l'absència total de tolerància i de compassió.


L'onada d'indignació que va recórrer el Món es va qualificar com agitació antiespanyola, fàcil recurs que s'ha reiterat tant que perd tota significació.


Crec que es necessari recordar l'assassinat de Ferrer i Guàrdia, per a tenir ben clar que les idees no es maten amb els fusells, i que només es poden combatre, si cal, amb d'altres idees.

Síria, de nou

Tot just tornat del Líban, sense poder passar a Síria com estava previst, per qüestions d'agenda, surto cap a Damasc per tal d'assistir a Kuneitra a unes jornades internacionals sobre la situació dels Alts del Golan, part de Síria ocupada per Israel des del 1967.

És una situació que es va fent cada cop més insostenible i per a la que cal trobar una solució per la via de la negociació sobre els termes, terminis i modalitats de finalitzar l'ocupació militar.

Com sempre, si així ho voleu, en parlem a la tornada.

E adesso?

El Tribunal Constitucional italià ha anul.lat la llei ordinària per la que es donava immunitat plena als quatre alts càrrecs de la República, és a dir el President de la República, el de la Cambra dels Diputats, el del Senat i el del Consell de Ministres, per ser contrària als articles 3 i 138 de la Constitució de la República, segons el comunicat fet públic avui pel tribunal.

Cal aclarir, per a que ens entenguem que els tres primers càrrecs van ser posats a la llei amb la clara intenció de dissimular que el que es buscava era la immunitat del President del Consell de Ministres, el senyor Berlusconi. Cal dir també que l'intent de dissimular va fracassar plenament des del moment de la primera redacció del primer avantprojecte, perquè tothom sabia a què s'estava jugant.

Els jutges constitucionals, per una majoria clara, han dit que no s'hi val, que no es poden repartir immunitats amb lleis com la que s'examinava. De passada posa en el seu lloc els advocats de la defensa de Berlusconi que han fet servir arguments que han fet enrojolar a tota la professió arreu del món, i que haurien de ser suficients per a retirar-los la possibilitat d'exercir l'advocacia.

I ara? E adesso?

Doncs ara, de moment, la declaració d'en Berlusconi dient que el Tribunal Constitucional és d'esquerres, i amb això es queda tan ample!

Líban i Síria, altre cop

Surto un cop més cap al Líban i Síria, per a participar en una activitat organitzada per la societat civil, el "Pont de cultures", que vol expressar i posar en pràctica la solidaritat dels mediterranis d'una i altra banda del mar.

Es tracta, bàsicament, de visitar el camps de refugiats palestins al Líban, i de fer quelcom semblant amb els camps de refugiats iraquians a Síria.

Hi ha hagut, cal reconèixer-ho, un cert enrenou mediàtic sobre aquest viatge, que vull defensar com a expressió concreta de solidaritat de la societat civil, sense implicacions polítiques partidàries, però amb tot el compromís polític amb l'internacionalisme tant necessari en un món com l'actual.

En parlarem en tornar, si us sembla bé.