Filipines

Avui marxo per una setmana a Filipines, per feines relacionades amb ACSUR-Las Segovias.

Tal com va el programa de treball, m'ensumo que no tindré possibilitat d'actualitzar el blog.

Per això us deixaré en pau durant aquests dies, però penso continuar a la tornada.

A reveure!

El mal

L'he acabat tot just ara, en el dia de commemoració de la Shoah. Són 905 pàgines ben aprofitades per una densa tipografia i un francès impecable.

Les Bienveillantes és la descripció del mal, sense contemplacions ni excuses. És la progressió cap a la freda follia del mal amoral, eixut, sense passió.

"Germans humans, deixeu-me explicar-vos com ha anat tot plegat. (...) I, a més, us toca de prop: ja ho veureu com us toca de prop." comença el llibre - excuseu-me per la precipitada traducció.

"Visc, faig el que puc, i és així per a tothom, sóc un home com els altres, sóc un home com vosaltres. Apa va, us ho ben asseguro que sóc com vosaltres!", acaba la introducció.

A partir d'aqui es desenvolupa en primera persona la història del Doctor en Dret Maximilian Aue, membre de les SS, des del començament fins al final de la II Guerra Mundial.

L'horror fred, objectiu, indiferent, es perllonga i ens interpel.la fins a la darrera frase del llibre "Les Benèvoles havien retrobat la meva pista."

L'erudit homenatge a les Eumènids, antífrasi de les Erines, treta de l'Orestiada d'Esquil, ens posa també a nosaltres sobre la pista del nivell atribuït al protagonista, que no té cap excusa en la ignorància de res, i que escampa aquesta inexistència d'excusa al seu voltant.

Aquesta primera obra de Jonathan Littell, nordamericà resident a Barcelona i que escriu en francès, ha guanyat el premi Goncourt d'enguany.

Es tracta d'una obra terrible, potser imprescindible, que requereix estómac per a llegir-la. No goso recomanar-la, vosaltres mateixos decidireu.

Un bri d'esperança?

El "sottogoverno", que en diuen els italians, és important.

Aquesta afirmació és voluntàriament optimista, però crec que a tots ens cal una mica d'optimisme després de la decepció de l'encallament dels acords entre Israel i Síria sobre el Golan.

Esperem que aquest cop sigui de debò. A Davos, reunió que sempre es demostra més útil per altres coses que la seva finalitat formal, han parlat davant dels periodistes dos destacats membres de segon nivell del Govern israelià i de l'Autoritat Nacional Palestina.

Efraim Sneh, viceministre de Defensa d'Israel i Saeb Erekat, cap del departament de negociacions de l'ANP, han manifestat que hi ha possibilitats d'una negociació directa entre les parts respecte a la resolució del conflicte a Palestina.

Van així un xic més enllà de les declaracions de Rice i Abbas respecte a la qüestió.

Sembla, d'altra banda, que la reunió prevista per a divendres proper, 2 de febrer, el Quartet (USA, UE, ONU i Federació Russa) plantejarà la necessitat d'arribar a acords amb un límit temporal fixat, sempre anterior a la finalització de l'administració Bush Jr., és a dir abans de 2 anys menys 5 dies.

No és molt, ho reconec, però entre l'habitual foscor de la situació a la regió, potser els avenços tímids del "sottogoverno" poden fer albirar una certa llum al final del túnel.

En el record

Ángel Rodríguez Leal, auxiliar administratiu, i Luis Javier Benavides, Enrique Valdevira, Serafín Holgado y Francisco Javier Sauquillo, advocats, varen ser assassinats el 24 de gener de 1977, ahir va fer 30 anys. Quatre companys més del mateix despatx varen ser greument ferits.

Tots ells treballaven en el despatx d'advocats d'Atocha 20, de Madrid, al servei de Comissions Obreres, i tots tenien relació amb el Partido Comunista de España (PCE) aleshores encara il.legal, encara que ja no clandestí.

Els autors dels assassinats eren pistolers d'extrema dreta que actuaven al servei de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), el sindicat únic del règim franquista, òrgan de repressió del moviment obrer, en el que CCOO estava practicant una política entrista.

L'enterrament dels d'Atocha es va convertir a Madrid en una immensa manifestació silenciosa, de gairebé cent mil persones. A Barcelona un bon grapat d'advocats i de companys solidaris, sense distinció entre les organitzacions d'esquerres, vam desfilar també en silenci pel Passeig de Gràcia.

Va ser el gener del 77 un mes d'una enorme tensió política, d'enfrontament violent dels defensors de l'extingit règim dictatorial amb el conjunt de les esquerres, i fins i tot amb els reformistes de centre.

La serenitat i la contenció en la resposta popular a les mortals agressions feixistes va ser determinant per a evitar una tornada enrera.

El record dels qui varen morir no l'hem de perdre mai, i tampoc hem de perdre la serenitat que possibilita la tossuda marxa endavant per les llibertats i l'aprofondiment de la democràcia, per la convivència en pau.

Sapos y culebras

Sapos y culebras, rayos y truenos y toda laya de improperios, injurias y manifestaciones de la más profunda frustración. Esto es lo que sale de la boca de Mariano Rajoy, líder por ahora del PP. Esta es la aportación de ese gran estadista y registrador no ejerciente al pensamiento político contemporáneo y, sobre todo, al lenguaje preciso, correcto, matizado y sutil que tan necesario es en la política práctica.

Ha conseguido que incluso los más desmemoriados recordemos aquel momento culminante en que, en plena sesión parlamentaria, Rajoy acusó a Zapatero de "traidor a las víctimas". Ni los mayores esfuerzos de la memoria selectiva, empeñada en ser misericorde con Rajoy y en plena campaña de olvido para impedir la división fatal de la ciudadanía, han sido suficientes. Las recientes andanadas nos han hecho recordar las antiguas.

Ese señor de Génova que reclama el cumplimiento del Pacto por las Libertades y contra el Terrorismo propuesto la pasada legislatura por el Grupo Socialista, pero que olvida siempre, siempre, siempre, que el primer artículo de tal pacto establece que "la dirección de la política antiterrorista corresponde al Gobierno", ha reincidido en el uso inmoderado del lenguaje. Si se tratara de un alumno de primaria bastaría quizá con una explicación adecuada por parte del personal docente, pero me temo que el individuo en cuestión no reconoce más docente que algún que otro políglota Ex-consejero de Estado.

Lo de la última serie es, a mi modesto entender, de nota, casi de "cum laude". Veamos si no, y sometamos a árduo análisis la frase "Si hay bombas es que no ha cumplido, y si no hay bombas es que ha cedido". El emisor es el señor de Génova, el destinatario es el Presidente del Gobierno, la materia es la muerte de dos ciudadanos ecuatorianos por la bomba de ETA en la T-4 de Barajas, y es también la posibilidad de alcanzar alguna vez la paz en este país nuestro. El mensaje que se quiere lanzar al Presidente ("buen hombre", "bobo solemne", etc. en el delicado lenguaje del de Génova) es que está sometido a las iniciativas de los terroristas, y el mensaje a la ciudadanía es que no hay posibilidad alguna de acabar con el terrorismo, puesto que siempre todo irá mal. No hay en realidad mensaje más grosero posible, ni se puede expresar de forma más burda, ni se puede dar más la razón a quien no la tiene ni la tendrá jamás, es decir a los que matan.

Paso siguiente, reconozco que lógico, es la negación no ya de la legitimidad de la victoria electoral socialista de 14 de marzo de 2004, lo que no sería ninguna novedad, sino de la legitimidad personal del Presidente del Gobierno, lo que se consigue con el recurso a afirmar que "debería de exigirse algo más que ser español y mayor de 18 años para ser Presidente". Lo que ocurre es que esta pretendida negación personal de legitimidad parte de bases completamente erróneas. De hecho, la Constitución exige además obtener la confianza del Congreso de los Diputados, que es la legitimación democrática que Zapatero tiene y Rajoy no, mal que le pese. No debe, sin embargo, sorprendernos el exabrupto del genovés de Pontevedra, puesto que mantiene a lo largo del tiempo un hilo directo con sus afirmaciones de 1983 en "La Voz de Galicia" sobre la imposibilidad de la igualdad social y contra la "envidia igualitaria", con la única diferencia de que en sus años más o menos mozos, la grosería del genovés era sólo de contenido, y ahora lo es también de forma.

El disenso democrático puede y debe de expresarse con dureza, con contundencia si es necesario, pero debe de dejar siempre a salvo la posibilidad de entenderse entre los demócratas.

La grosería descalificadora, la injuria voluntariosamente retorcida, el lenguaje soez propio de desaparecidos antros tabernarios, no tiene nada que ver con un ejercicio democrático y sí mucho con actitudes clasistas, despreciativas y excluyentes. Justo lo contrario de lo que necesitamos.

Lo que puede resultar divertido en boca del borrachín y generoso Capitán Haddock, fiel acompañante del intrépido reportero Tintin, resulta no sólo fuera de lugar, sino insoportable en boca de quien tiene la alta responsabilidad de asegurar la oposición democrática en nuestro sistema.

(artículo publicado en laRepública.es)

L'alcalde Hereu

L'alcalde Jordi Hereu va arribar ja fa uns mesos al lloc de primer regidor de Barcelona, després d'una llarga experiència administrativa prèvia a la seva entrada al consistori com a regidor, lloc en què ha dirigit àrees diverses de la feina municipal.

En Jordi Hereu ha demostrat que té una clara visió de la ciutat de Barcelona, dels reptes a que s'enfronta, i dels problemes i preocupacions de la gent que hi viu.

Hereu té, a més, una proposta a fer als ciutadans i ciutadanes de Barcelona, la construcció d'una ciutat per a la gent.

Per això en Jordi Hereu, a més d'alcalde, és ja candidat proposat ahir pel Consell de Federació de Barcelona del PSC, pendent de la seva confirmació dissabte vinent pel Consell Nacional.

Hereu és el candidat de la renovació, de la proximitat, de les idees, de l'entusiasme per la ciutat i per la seva gent, de la proximitat, de la bonhomia i del compromís amb la ciutat i amb el partit.

Davant seu només trobem un Xavier Trias ex gairebé tot, desaparegut, descol.locat, amb idees antigues i ben allunyat del que, pel moment, és el centre de poder en el seu partit, per més que la TV ens ensenyés la cleca física que li va clavar Artur Mas en el darrer Consell Nacional de CDC, com a prova d'una confiança que no existeix.

(article publicat a e-noticies)

Por la libertad

Carlos Serrano, compañero que edita un magnífico blog sobre cuestiones políticas, que leo a menudo, y con el que coincido a menudo, ha recibido amenazas de muerte por lo que dice, por lo que opina, por lo que publica.

Las amenazas se contienen en un par de comentarios dejados en su página por un anónimo y cobarde sujeto, vergüenza y deshonra de la blogosfera, que firma como "el comandante", y cuya identificación lleva al blog de Ynestrillas.

Creo que todos los que estamos por la libertad, de expresión y de cualquiera otra clase, debemos de manifestar nuestra solidaridad con Carlos, tanto si coincidimos con lo que acostumbra a escribir como si no es así.

Desde luego, Carlos, tienes toda mi solidaridad.

¡No pasarán!

¿Fronteras razonables?

Ehud Olmert y Condoleeza Rice han ofrecido a la Autoridad Nacional Palestina la posibilidad de hablar sobre el establecimiento provisional de un Estado palestino con "fronteras razonables".

Resulta difícil justificar porqué Palestina ha de tener fronteras razonables e Israel, en cambio, las ha de tener seguras.

Lo que el Estado de Israel ha entendido históricamente como razonable para Palestina queda claramente reflejado en los cuatro mapas anteriores, que muestran la evolución de los territorios palestinos desde 1946 hasta 2000.

El resultado, la situación actual de lo que se considera razonable por Israel es la fragmentación de los pocos territorios administrados por los palestinos en 62 entidades aisladas, incomunicadas entre sí. Lo que los palestinos llaman "piel de leopardo", que hace absolutamente inviable el establecimiento de un Estado.

En el aspecto territorial es imprescindible que se reconozca a Palestina un territorio con fronteras seguras, es decir, reconocidas por sus vecinos y la comunidad internacional, de una dimensión y continuidad territorial tales que hagan viable una vida económica digna de tal nombre, y una administración eficaz de tal territorio.

Se trata, en definitiva, de parar la ocupación de territorios, la construcción del muro y emprender su demolición, de hacer lo mismo con las colonias en territorio palestino, de suprimir los obstáculos físicos, militares y policiales a la libre circulación, de restaurar la continuidad territorial.

En resumen, las fronteras razonables, y admitidas ya hace tiempo por las autoridades palestinas, son las fronteras de 1967, la línea verde que debe de ser respetada por Israel.

Una cita /XXIII

De l'austère pudeur les bornes sont passées.

Jean RACINE (1639 - 1699)

(De l'auster pudor, els límits s'han passat)

(Del austero pudor, los límites se han pasado)

Fábrica de terroristas

El empecinamiento en el recurso a las políticas más erróneas posibles contra el terrorismo internacional constituye una auténtica fábrica de terroristas.

Ferreres lo ha descrito magistralmente en su dibujo de opinión de "El Periódico" de ayer.

Els falsos amics dels fills del Quixot

Els fills del Quixot, d'una bona fe indiscutible, han estat entabanats per uns falsos amics.

No em refereixo, és clar, al govern de la dreta francesa que continua consentint l'incompliment de la llei aprovada per l'Assemblea Nacional durant l'anterior majoria socialista que obliga a tots els ajuntaments francesos a reservar el 20 % de la nova edificació a l'habitatge social, i que els ha promès un projecte de llei sobre dret a l'habitatge de tant difícil desplegament jurídic com clara vinculació a la contesa electoral per la presidència de la República.

Vull parlar, en canvi, dels falsos amics que els han sortit a Barcelona, que els han portat a un fracàs que ben segur que no es mereixien els qui creien defensar els interessos de les persones sense domicili fix.

Els grupets, plataformes i demés denominacions, que no es representen més que a elles mateixes, sense cap tipus de legitimat social, clarament enfrontades a les organitzacions que realment treballen per la justícia social en aquest camp, han fet viatjar els fills del Quixot no només en va, sinó també en contra del seu prestigi.

Fer-los venir a Barcelona, ciutat en que els ciutadans han decidit mitjançant els pressupostos municipals abocar mitjans econòmics, materials, tècnics i personals a l'atenció dels qui viuen al carrer, i que ha desnvolupat programes específics d'alta i reconeguda eficàcia i eficiència, només podia tenir el resultat que ha tingut, és a dir el fracàs absolut dels qui usen qualsevol pretext per atacar les institucions democràtiques governades per les esquerres, des d'unes preteses posicions transformadores.

Les masses arrossegades per aquests individus sense cap representació van ser prou eloqüents en el seu nombre, unes escasses quaranta persones, sobre la connexió d'aquests suposats líders anti-sistema amb els interessos i el problemes reals de la població.

Llàstima, de debò. Els fills del Quixot es mereixen tota una altra classe d'amics, i els tenen realment entre la gent que treballa per al progrés.

(article publicat a e-noticies)

Aislamiento en el Congreso

En la tarde de ayer, de Pleno extraordinario del Congreso de los Diputados sobre política antiterrorista, se produjo el enésimo aislamiento del PP en una materia como ésa, central en la vida de nuestra democracia.

La norma elemental del juego democrático es la combinación del disenso sobre los contenidos con el consenso sobre el marco democrático.

La defensa del marco democrático contra los que lo atacan con la violencia es una tarea común de todos los demócratas, y para ello es necesaria la unidad mínima de todos sus representantes.

Pero la cúpula del PP no parece entender algo tan elemental, y va dando satisfacción tras satisfacción a los terroristas al escenificar cuantas discrepancias sobre la defensa de la democracia se le van ocurriendo en cada momento.

El Sr. Rajoy ha pretendido que el Congreso revoque su resolución de autorización para establecer contactos en determinadas condiciones, dando así a ETA el privilegio de decidir lo que aprueba o no el Parlamento, y de hacer que se desdiga de lo que dijo.

Pero además el Sr. Rajoy ha tenido palabras tan oportunas, favorecedoras de la unidad y el consenso como las siguientes, dirigidas al Presidente del Gobierno "Si no cumple, le pondrán bombas; y si no hay bombas, es porque ha cedido."

No sólo las palabras de Rajoy, sino la actitud vociferante y agresiva de la mayoría de su grupo parlamentario son contrarias a la unidad, incitan a la división y debilitan la defensa del marco democrático.

Por suerte, la responsabilidad política del resto de los grupos parlamentarios ha dejado la actitud del PP completamente aislada, sólo con él mismo, en el ataque al Gobierno como objetivo único de su política, sin parar mientes en los perjuicios que causa al sistema democrático.

Sin Siria no hay paz

He llegado hace poco de un viaje de buena voluntad a Damasco, en momentos en que la administración Bush ha intentado el aislamiento internacional de Siria, a la que sitúa como parte del problema en la región de Oriente Medio.

Sólo la ceguera política que ha demostrado George W. Bush Jr. en todas sus intervenciones en la región puede llevarle a pensar que Siria no es parte de la solución.

Sólo la falta de entendimiento de cómo funciona realmente la política allí puede llevarle a pensar que un bloqueo de relaciones políticas pueda ser eficaz.

De hecho, el grupo en el que me integraba llegó a Damasco justo cuando partía de allí una delegación multipartidista del Parlamento Europeo, acababa de marchar el ex-candidato demócrata a la presidencia John Kerry, coincidimos en el primer día de la visita con Gerhard Schroeder, y cuando ya estábamos para volver a España fuimos relevados por un grupo de parlamentarios australianos.

Todo ello demuestra que el aislamiento preconizado por los USA no tiene resultados prácticos, lo que es una gran noticia puesto que Siria es una potencia imprescindible en la zona, un potencial elemento de estabilidad totalmente necesario, y un país que ha cumplido hasta el momento todas las resoluciones de Naciones Unidas que le afectaban, lo que es mucho más de lo que se pueda decir de la mayoría de estados de la región.

Siria, que sufre directamente la ocupación israelí de buena parte de su provincia de Golán, se ha manifestado dispuesta a dialogar con todos, Israel incluido, y ha solicitado el inicio de negociaciones sin condiciones previas, y así lo ha ratificado su alto representante en Toledo, en la reunión Madrid + 15.

Siria, potencia militar considerable, con frontera con Turquía, Irak, Jordania, Israel y Líbano, es una pieza indispensable en cualquier diseño de paz. Puede que, por desgracia, no haya paz contando con Siria, pero es claro que no habrá nunca paz sin contar con ella.

Cuando ya habíamos salido del país, llegó al mismo Condoleeza Rice, coincidiendo con las declaraciones americanas de no tener intención de atacar a Siria ni a Irán.

Para que declaraciones de tal tipo sean absolutamente inútiles, porque esté descartada cualquier posibilidad de intervención militar, hay que contar con Siria.

(artículo publicado en laRepública.es)

Tothom menys Batasuna i PP

Tothom, a Bilbao i a Madrid, va sortir ahir al carrer per demanar la pau.

Tothom menys Batasuna i PP.

Em sembla que cal pensar sobre la qüestió.

Per la pau, la vida, la llibertat i contra el terrorisme

Amb aquest lema, i per demostrar la seva adhesió als valors de pau i llibertat, a la vida, i la seva radical oposició al terrorisme, es manifestaran avui un pilot de ciutadans i ciutadanes a Madrid.

Demostraran així la unitat de les persones de bona fe que volen que al nostre país s'hi pugui viure en pau i en llibertat, sense l'amenaça del terrorisme.

Queda fora d'aquesta unitat només la cúpula del PP, que primer va excusar-se en la falta de la paraula "llibertat" en el lema, i quan els organitzadors l'hi han posada demana que es desconvoqui la manifestació, la titlla de sectària i s'inventa organitzacions d'equatorians per a intentar desprestigiar-la.

La baixa forma d'entendre la política que demostra la direcció del PP no aconseguirà, ben segur, que el poble mantingui la seva unitat contra el terrorisme i en favor de la pau.

El paradís dels notaris

A Catalunya sempre s'ha tingut un gran respecte al notariat. De fet, la seguretat jurídica preventiva, és a dir per a evitar el conflicte, ha estat confiada d'una manera tradicional i gairebé exclusiva a la feina dels notaris.

Sempre, però, aquestes funcions s'han limitat a l'àmbit del dret privat, en les relacions familiars, civils o mercantils entre persones privades.

Ara sembla que alguns volen estendre aquest camp d'actuació a les relacions polítiques, i aquí em sembla que l'esgarrien.

Primer va ser Artur Mas, anant a cal notari a signar promeses electorals que ja havíem rebut a casa, ben conscient de que ningú les creia.

Ara sembla que Convergència no es refia d'Unió, ni Unió de Convergència, i se'n van a cal notari a posar en escriptura pública el repartiment dels càrrecs polítics que puguin obtenir a Tarragona en les properes eleccions del 27 de maig d'enguany.

Si corre la brama, podrem tenir una peregrinació de notaris a Catalunya, on s'ha descobert un nou filó de feina ben insospitat.

Que parin compte els de Convergència i els d'Unió, no sigui que de tant anar al notari acabin signant el seu testament, polític és clar.

(article publicat a e-noticies)

Damasc

Ves per on, tot parlant de l'Orient, aprofito per dir-vos que marxo cap a Damasc, en una visita tan curta com atapeïda, i que estic ben segur que no serà només interessant, sinó també profitosa.

Tal com vaig dir quan marxava a Roma, i encara no he complert, a la tornada en parlem.

5 coses que probablement no saps de mi

Acabo d'enterar-me del meme que m'envia la Lourdes Muñoz. Es tracta de dir cinc coses que és probable que els improbables lectors no sabeu de mi i, suposo, que no em comprometin massa.

Doncs m'hi llenço:

1.- Sóc el de l'esquerra de l'il.lustració. Mai he estat capaç d'entonar una sola nota. Mai no he estat membre de cap coral.

2.- Mai he comès una sola infracció de trànsit. Encara espero una medalla del Ministeri de l'Interior al millor conductor. Em vaig treure el carnet de conduir fa uns 36 anys, i no l'he usat mai, encara que el vaig renovant puntualment. Per sort per al país, no condueixo.

3.- Sóc un cinèfil frustrat per la manca de temps per anar al cinema. Els horaris absurds en què es desenvolupa la vida política fan difícil veure totes les pel.licules que voldria, que són moltes. Però estic orgullós d'un rècord de joventut de vuit pel.licules en un dia.

4.- Compro llibres compulsivament, però sempre per una bona raó, una bona crítica o un impuls irreprimible. L'alerta salta quan em saluden amistosament els dependents i dependentes de més d'una llibreria, que coneixen el meu nom. M'he d'imposar períodes d'abstenció de compra fins que es redueix l'alçada de la pila de llibres en espera de ser llegits.

5.- M'encanta viatjar. Trobo que el viatge és un bé en sí, encara que sigui en Metro. Sempre hi ha alguna cosa que observar, que escoltar, que aprendre.

Ara la part més difícil. Passo el meme a Manel Mas, Merce, Toni Herrero, Ramon Bassas i Pep Gorgori.

Els Sants Reis de l'Orient

Sí, és cert. M'heu pescat en flagrant contradicció, però que aixequi la mà qui no n'arrossegui cap ni una.

Reconeixereu, però, que els reis de l'il.lustració porten gorres frígies. Alguna cosa és alguna cosa.

Aquesta és una celebració popular en què un dels valors més apreciats és la complicitat social, sense fissures, per continuar mantenint la raó de la seva existència cara a la mainada.

Què voleu que us digui? Això me la fa especialment simpàtica.

El 2006 ha fugit

Ens ha deixat un final que posa a prova la unitat dels demòcrates per a mantenir el camí cap a la pau, que és irrenunciable. Malgrat la difícilment dissimulable alegria d'alguns i l'aprofitament de les bombes per a la més baixa politiqueria, aquesta és una mala herència.

Però l'any que se'ns ha esmunyit entre els dits serà d'aquells que sortiran als llibres d'història de les escoles.

Els catalans hem aconseguit l'Estatut que dóna més competències a la Generalitat de les que mai ha tingut, que perfecciona les institucions catalanes i les adapta al segle XXI, i per últim, però per a mi el més important, que reconeix als ciutadans i ciutadanes de Catalunya més drets que cap altre text, inclòs, per descomptat, l'Estatut de la Generalitat Republicana.

A més, ha estat l'any en què un govern progressista i d'esquerres ha estat subsituït, per la voluntat democràtica del poble, per un govern d'entesa nacional de progrés. Per primer cop a la nostra història un govern d'esquerres en succeeix un altre a la Generalitat de Catalunya.

Són força motius per recordar el 2006.

(article publicat a e-noticies)

Roma

Me'n vaig a Roma. A llegir els pasquins que apareixen cada nit a l'estàtua de Pasquino, i a veure altres coses d'una ciutat que ja fa temps que ho és.

Hi vaig de vacances, sempre massa curtes des de la perspectiva pròpia, per la qual cosa no tocaré el blog gens ni mica.

A la tornada, si us vaga, ens trobarem altre cop, i en parlarem.