Els falsos amics dels fills del Quixot
No em refereixo, és clar, al govern de la dreta francesa que continua consentint l'incompliment de la llei aprovada per l'Assemblea Nacional durant l'anterior majoria socialista que obliga a tots els ajuntaments francesos a reservar el 20 % de la nova edificació a l'habitatge social, i que els ha promès un projecte de llei sobre dret a l'habitatge de tant difícil desplegament jurídic com clara vinculació a la contesa electoral per la presidència de la República.
Vull parlar, en canvi, dels falsos amics que els han sortit a Barcelona, que els han portat a un fracàs que ben segur que no es mereixien els qui creien defensar els interessos de les persones sense domicili fix.
Els grupets, plataformes i demés denominacions, que no es representen més que a elles mateixes, sense cap tipus de legitimat social, clarament enfrontades a les organitzacions que realment treballen per la justícia social en aquest camp, han fet viatjar els fills del Quixot no només en va, sinó també en contra del seu prestigi.
Fer-los venir a Barcelona, ciutat en que els ciutadans han decidit mitjançant els pressupostos municipals abocar mitjans econòmics, materials, tècnics i personals a l'atenció dels qui viuen al carrer, i que ha desnvolupat programes específics d'alta i reconeguda eficàcia i eficiència, només podia tenir el resultat que ha tingut, és a dir el fracàs absolut dels qui usen qualsevol pretext per atacar les institucions democràtiques governades per les esquerres, des d'unes preteses posicions transformadores.
Les masses arrossegades per aquests individus sense cap representació van ser prou eloqüents en el seu nombre, unes escasses quaranta persones, sobre la connexió d'aquests suposats líders anti-sistema amb els interessos i el problemes reals de la població.
Llàstima, de debò. Els fills del Quixot es mereixen tota una altra classe d'amics, i els tenen realment entre la gent que treballa per al progrés.
Enviado por Jordi Pedret a las 01:32
2 Comentarios:
No puc estar més d'acord amb aquest post. I ho diu un que no ha votat mai al PSC i que en molts casos (la majoria) en discrepa i força.
És veritat que hi ha una generació que nomès podrà accedir una vivenda a costa d'un endeutament bestial i que queda sense resguard davant la precarietat i els cicles econòmics. Que això es dóna en una situació de baixos o baixíssims salaris. Però també es veritat que, a Catalunya, això conviu amb ser el país del món on existeixen més 2es i 3es residències. I aquestes 2es residències ni estan pensades ni estan comprades pels sectors amb més alts nivells de renda.
Tot i això, a Catalunya hi ha condicions reals, per a armar un veritable moviment social pel dret a la vivenda. Però ha de ser un moviment amb capacitat de separar les polítiques d'atenció social del dret a l'habitatge, de no fer demagògia i d'oferir alternatives, de situar als ajuntaments el dil·lema de si volen ser part del problema o de la solució, d'incorporar l'ampli teixit veïnal existent… i això no és el cas d'aquests xiquets del "No tendrás casa en la puta vida", on la seva reflexió de fons és "el que no m'han resolt els pares, que m'ho resolguin els polítics, que jo estic ací per a queixar-me". Aquesta, tot i el seu pretés apoliticisme, també és una manera de fer política, i amb tot el respecte, de dretes. Com diria aquell, més de dretes que Superman.
Jordi,
Cuando dicen que Barcelona es la Capital del movimiento ocupa me hace gracia, Barcelona es la capital del movimiento pijokupa.
¿Dónde están aquellas casas ocupas que ofrecían programación social para los vecinos? Hace años existían casas donde los pensionistas y niños acudían a los centros ocupados y se beneficiaban de las actividades que generaba ese colectivo (¿altruistamente?¿cómo contraprestación por la ocupación? No lo sé, pero es indiferente). En aquella época me acuerdo de vecinos movilizándose para impedir el desalojo y haciendo declaraciones donde todo eran buenas palabras para el colectivo.
Pero ahora el movimiento ocupa no es ni una sombra de lo que era, los ideales e inquietudes que existían entonces han desaparecido. Ahora muchos de los ocupas (no digo todos) viven de la “paga” de los papás. Ahora el 90% de los ocupas no son serios y desprestigian al colectivo o mejor dicho los pocos ocupas que saben por qué lo son no pueden recuperar el prestigio del colectivo.
Es lo que les ha pasado a los Hijos de Don Quijote, que se han encontrado que en Barcelona los ocupas y las inquietudes políticas de los ocupas no son ni por asomo las que existen en Francia. Para que me voy a manifestar en Sant Jaume si a unos metros, en el carrer Avinyó tengo el paraíso de la cerveza.
Un abrazo
Publicar un comentario
<< Home