Amb les urnes ja buides

Amb les urnes ja buides, i abans de que s'hagi fet el recompte, considero que ha arribat el moment de recuperar el meu hàbit d'escriure en aquest blog, que tenia inactiu des de fa una colla de mesos.
La decisió de no presentar-me a les eleccions d'avui era ben present en l'opció del silenci blocaire.
Ara, a punt de perdre, el dia 12 de desembre, la meva condició de Diputat a Corts Generals per Barcelona, he recuperat la plena llibertat d'expressió que correspon a un ciutadà lliure de representacions polítiques, i que passa - a partir d'ara - a representar-se a ell mateix i a la defensa de les opcions polítiques que assumeix.
Aquells de vosaltres que ho volgueu podreu, per tant, tornar a saber el què penso de tot plegat, i quines són les meves preocupacions i indignacions particulars, encara que crec que moltes d'elles són àmpliament compartides.

Fins molt aviat, doncs. Ben retrobats aquells qui estigueu per aquí.

Una simple descripció

No és un al·legat, és una simple descripció dels mecanismes de funcionament de la lògica capitalista, però quina força descriptiva!

Què ens està passant?

Què està passant a Noruega? Amb quines patologies polítiques i socials ens enfrontem en el país europeu paradigma de l'Estat del Benestar?

Què porta a la violència desfermada en la pitjor massacre de membres d'una organització política de la que hi hagi memòria a Europa?

No em serveix la resposta automàtica de defensa de la dreta que insinua un desequilibri psiquiàtric individual, quan si es tracta d'un altre origen de la violència parla de culpabilitat col·lectives i d'expulsió massiva de gent per raó d'origen étnic o de pertinença religiosa.

La instil·lació de l'odi mitjançant les paraules usades sense cap tipus de mesura, les paraules que neguen la humanitat completa de l'altre, del que pensa diferent o del que és diferent, per tal de poder eliminar-lo sense cap escrúpol de la conversa política han portat a la seva eliminació física, a la mort de l'altre al que no es considera igual, a l'eliminació física del que s'odia.

La permanent, pacient i constant instil·lació de l'odi està aconseguint la instal·lació de l'odi entre nosaltres.

Les paraules d'odi maten.

Ho hem vist a Noruega, ho han patit els joves, joveníssims, socialistes noruecs assassinats, i les víctimes de la bomba prèvia posada com a part indispensable del pla per a assassinar-los.

Ho hem vist en la història recent, en que les paraules d'odi, també a Europa, han estat els precedents immediats de massacres com les balcàniques.

Només el debat democràtic, la ferma aplicació de les normes decidides democràticament, l'acceptació de la diferència, l'exclusió de l'odi són els camins.

No és el camí cap enlloc més que el desastre el contestar amb un altre discurs d'odi.

El que està passant a Noruega ens està passant a tots, a Europa i arreu.

Cal, per tant, que tots reaccionem i posem aturador al discurs de l'odi, a les paraules que maten.

222 catorzes de juliol

Avui fa 222 anys de la presa de la Bastilla, data simbòlica de la Revolució Francesa, la més duradora en els seus efectes polítics.

Tots en som fills, i els seus conceptes de ciutadania i república impregnen la nostra vida política, així com els seus ideals de llibertat, igualtat i fraternitat segueixen sent les utopies que ens ajuden a encaminar les nostres accions polítiques i socials.

222 anys després no només els francesos, sino tots els qui compartim ideals de ciutadania compartida i de progrés social, polític i econòmic tenim quelcom que celebrar.

De la inutilitat de les lleis

Una majoria parlamentària pot aprovar el que vulgui, és evident, però això no suposa que cap parlament sigui omnipotent de tal manera que les seves lleis tinguin la virtut de fer canviar la realitat.

Encara que un parlament voti que la Terra és plana, aquesta continuarà sent com és, és obvi.

Que una llei sigui aprovada per una majoria de diputats no vol dir, automàticament, que aquesta llei sigui democràtica, perquè la democràcia és quelcom molt més complexe que la simple norma de la majoria.

La democràcia suposa la subjecció del legislador a les normes superiors, constitucionals i d'altres, com és sempre el Dret Internacional, fins i tot en aquells països que no disposen d'una constitució pròpiament dita.

Ni la Terra serà plana perquè ho hagi votat un parlament, ni el Dret Internacional deixarà de tenir validesa, i ser exigible, encara que un parlament hagi aprovat normes contràries al seu contingut.

Tot això vé a tomb, o a mí m'ho sembla, perquè el parlament israelià, el Knesset, ha aprovat per majoria de vots - una majoria integrada per la dreta i amb absència voluntària a la votació de destacats diputat - una llei per la que es prohibeix qualsevol activitat de boicot a les colònies israelianes en els territoris palestins ocupats, i s'imposen penes als autors d'actes de boicot o d'incitació al mateix.

Aquesta llei és contrària al Dret Internacional aplicable, bàsicament la IV Convenció de Ginebra, que prohibeix expressament tant els intents de canvi demogràfic en els territoris ocupats per una potència, en aquest cas Israel, com qualsevol mena d'aprofitament econòmic per part de la potència ocupant dels recursos dels territoris ocupats.

El boicot a les colònies israelianes - clarament ilegals des del punt de vista del Dret Internacional - busca evitar que la seva existència i la seva expansió suposin una alteració demogràfica dels territoris palestins.

També suposa el boicot a les colònies la determinació de no comprar productes elaborats en territori palestí, però comercialitzats per Israel, que en treu profit econòmic directe prohibit pel Dret Internacional.

Per això el boicot suposa el compliment voluntari del Dret Internacional aplicable per part dels ciutadans que el practiquen, activitat plenament lícita, que no canviarà la seva naturalesa de tal pel simple fet de la proclamació d'una llei interna israeliana que defineixi com a ilegal el compliment del superior ordenament jurídic internacional.

La llei aprovada pel Knesset és, per tant, plenament inútil.

Mort a Texas

A Texas han executat Humberto Leal, mexicà declarat culpable de la violació i mort d'una noia de 16 anys.

Ens trobem, per tant, davant d'un crim especialment execrable.

Malgrat això, manifesto la meva protesta i la meva disconformitat amb l'execució.

La pena de mort no és cap solució, la pena de mort no és justícia, és venjança.

En aquest cas, a més, hi ha hagut una clara infracció del Dret Internacional, en concret del Conveni de Viena de Dret Consular, per tal com l'Estat de Texas va ignorar el dret de comunicació consular que assistia Humberto Leal, el que ha provocat l'intervenció del President Obama davant el Governador de Texas per a evitar l'execució. La resposta del Governador ha estat que Texas no està obligada a fer cas a cap tribunal estranger. Aquesta és la concepció de la Comunitat Internacional i del Dret Internacional que manifesta un composant d'un dels membres més rellevants de l'ONU com són els Estats Units d'Amèrica!

Més enllà, però, de tots els defectes de forma que hagi tingut el procés i del desconeixement de drets de l'acusat, i encara que no hi haguès cap dubte sobre la culpabilitat i tot el procediment haguès estat perfecte,continuaria manifestant-me en contra.

No admeto la pena de mort en cap cas, per cap crim, en cap circumstància, per més odiós que sigui el fet comès.

No accepto que cap Estat pugui matar fredament en una caricatura degradant de la Justícia.

Que ningú mati en el meu nom, que ningú escarneixi la humanitat dient que fa justícia matant!

L'ascensor social

Ja només funciona l'ascensor social mogut per la corrupció, com indica el Roto?

M'agradaria pensar que no és cert, però cal reconèixer que els motors de tots els altres mecanismes que fan moure l'ascensor social en les societats sanes estan en bastant mal estat.

Una cita / LXXXIX

Como demócratas tenemos ante todo el deber de defender y poner en práctica las constituciones democráticas que se han conquistado por los pueblos, pero esta defensa exige cada vez más a menudo auténticos actos de "subversión", de lo contrario la propia democracia se ahoga.

Gianni VATTIMO (1936 - )

Palestina, una causa de la Humanidad

Em limito avui a transcriure aquí l'article que m'han demanat des de la Fundación Ideas, deixant-lo en el seu original castellà.

"No se trata en modo alguno de un conflicto más, entre los muchos que, con distintos grados e intensidades de violencia, se prolongan en el tiempo y a través de todo el Mundo. Está, al contrario, en el centro de los conflictos que se viven en Oriente Medio, en el Mediterráneo, en el Mundo.
La cuestión palestina no es una mera pieza de un juego geoestratégico global, aunque también lo es.
No se trata tan sólo de una situación de injusticia continuada durante años y basada en la violencia estructural que supone la ocupación militar de unos territorios y la ilegítima anexión territorial de otros, aunque, desde luego, nadie puede negar la injusticia de la situación.
No es sólo la situación de sufrimiento colectivo de un pueblo por causa de la ocupación militar extranjera más larga en la historia, aunque también, por descontado, lo es.
Palestina es una situación, y una causa que interpela directamente a la Humanidad, y al conjunto de la Comunidad Internacional compete el compromiso de acabar con la injusticia y el sufrimiento colectivo que la situación de Palestina supone.
Los años transcurridos desde la Nakba y desde el inicio de la ocupación militar israelí son más, muchos más, de los que puede soportar cualquier pueblo.
Son demasiado numerosas ya las generaciones palestinas que durante estos 63 años desde la Nakba y estos 44 años de ocupación han visto transcurrir toda su vida en situación de ocupación, de exilio, de desarraigo, y la presente generación no puede soportar la idea de que ellos tampoco vean el pleno reconocimiento de los derechos colectivos e individuales de los palestinos, y menos aún pueden resignarse a imaginar que sus hijos seguirán en la misma situación.
El tiempo para la solución se acaba.
Las condiciones físicas del terreno en Cisjordania se deterioran por causa de las actuaciones del ocupante, muy destacadamente por la construcción continuada de asentamientos - todos ellos estrictamente ilegales, de acuerdo con la normativa internacional – que se van poblando de un número cada vez mayor de colonos, con la consecuencia de agudizar la discontinuidad del territorio administrado por la Autoridad Nacional Palestina; por la construcción del Muro que desafía todas las condenas internacionales y que afecta profundamente a la vida diaria de la población palestina; por el establecimiento de la red de carreteras diferenciada para colonos, a la que no tiene acceso la población palestina; por el mantenimiento de centenares de obstáculos físicos que dificultan la movilidad de los palestinos con todas las consecuencias negativas para todos los aspectos de la vida económica, social y familiar diaria, así como sobre las posibilidades formativas de la juventud palestina que vive en los territorios ocupados; debiendo sumarse a todo lo dicho la permanencia de los check-points.
Resulta innecesario, por ser suficientemente conocida, describir la situación de extremo deterioro de las condiciones de vida en la Franja de Gaza.
Si existe un acuerdo internacional suficientemente amplio favorable a la solución de los dos Estados en las fronteras de 1967, con las modificaciones que los interesados pudieran pactar, sería necesario que la Comunidad Internacional actuara con toda la contundencia diplomática que debe de darle la razón que le asiste para que esa solución se implemente a la mayor brevedad.
Es necesario llegar rápidamente a una solución puesto que, como he dicho, las condiciones mínimas necesarias para que pueda existir un Estado Palestino viable están casi al borde de la desaparición.
Los loables y fructíferos esfuerzos del Primer Ministro palestino para construir una institucionalidad democrática y armar los elementos básicos para una vida económica viable en su ámbito territorial pueden verse frustrados por la actuación de los elementos negativos de la ocupación, lo que nos llevaría a una situación sin salida pacífica posible.
Por ello es absolutamente necesario que todos contribuyamos en la medida de nuestras fuerzas a los esfuerzos para llegar a un solución que no puede aplazarse más.
El objetivo de una paz justa, global y duradera entre el Estado de Israel y el Estado de Palestina, con dos Estados que convivan en paz y seguridad, con fronteras definidas de acuerdo con las vigentes en 1967, con los intercambios de territorios que se acuerden entre las partes, y que coexistan con pleno respeto a la integridad de los derechos de los ciudadanos de ambos Estados es ampliamente compartido.
Su cumplimiento, que es el de la causa de la libertad y la justicia, es una causa de la Humanidad."

Sense pietat

Avui ha començat l'estiu, com és l'habitual després de que ahir acabés la primavera. Res de nou ni d'extraordinari en el fet, el contrari sí que hauria estat notícia.

El que passa és que, almenys a Madrid, l'estiu ha començat sense cap mena de pietat per als éssers vius.

El Sol ens ha recordat que existeix, i que està disposat a que no l'oblidem.

Sort, encara, que hi ha una mica de nit!