Una cita / LXXXVII

Il diritto de resistenza appartiene a chi a il coraggio di farsene carico.

Anna JELLAMO ( ? - )

(El dret de resistència pertany a qui té el coratge de fer-se'n càrrec)

(El derecho de resistencia pertenece a quien tiene el valor de hacerse cargo del mismo)

Defensar-se del poder

He aprofitat part dels dies de vacances d'aquesta darrera setmana per a seguir amb el programa de lectures italianes. Us he parlat des de fa un cert temps d'algunes lectures que em semblen importants, i la que acabo de fer es troba sense cap mena de dubte entre elles.

El títol, en aquest cas, ho diu tot: "Difendersi dal potere.Per una resistenza costituzionale", de Ermanno Vitale, professor de Filosofia política a la Universitat de la Vall d'Aosta. Hi he arribat per una nota a peu de pàgina del llibre "Poteri selvaggi" de Luigi Ferrajoli, que us vaig recomanar fa uns dies, i no em reca gens ni mica el temps esmerzat en llegir-lo.

Es tracta també d'un llibre breu -benaurada tendència italiana a no escriure llarg - i que malgrat l'apariència d'especialització en politologia i Dret Constitucional, es pot considerar perfectament un assaig general sobre l'estructura del poder, molt especialment sobre la confusió entre el poder polític, l'econòmic i l'ideològic, i la merma d'autonomia del poder polític que això comporta, amb el risc, prou evident en el cas italià, d'anar contra els principis constitucionals i afectar directament als drets socials i polítics dels ciutadans.

El dret i l'obligació de la resistència constitucional contra aquesta regressió democràtica és el nucli de l'estudi, amb interessants propostes d'actuació, que - cal dir-ho - mereixerien un tractament més detallat.

En el nostre contexte actual, ben copsat per l'autor, la reflexió sobre aquestes matèries em sembla imprescindible, i la crida a la legítima resistència constitucional contra el poder polític quan es perverteix i contra els poders econòmics i mediàtics està plenament el línia amb tot el pensament que s'expressa en la literatura política més recent.

Jo, francament, us el recomano, encara que potser li falti, des del punt de vista estrictament polític, una major precisió en la seva part propositiva.

Ja m'en sabreu dir alguna cosa.

Sant Jordi 2011

Reconec que m'encanta la celebració de Sant Jordi a Barcelona. És una de les ocasions en què es troba major complicitat social per fer possible que tothom sigui al carrer badant, comprant roses i llibres i tornant a badar.

També m'agrada - no ho amagaré pas - portar el nom d'un mite amb tants significats possibles, i que ha donat tant de joc en la literatura, sigui poesia o prosa.

No oblidem que la lectura, i més en un any com aquest amb l'abundància de publicacions sobre política, contra la resignació, a favor de la indignació i de la reacció contra els reaccionaris, ha de ser molt més que un plaer, un estímul i un preludi de l'acció política.

No oblidem tampoc que la rosa ha de ser ben roja, altrament no val.

Una cita / LXXXVI

Occorre passare dal disagio alla resistenza.

Michelangelo BOVERO (1949 - )

(Cal passar del malestar a la resistència)

(Hay que pasar del malestar a la resistencia)

Indigna't i reacciona!

Prou que ho sé que usar dos imperatius al títol no és massa ben educat, però us prego que m'excuseu per aquesta vegada perqué el meu propi estat d'indignació és immens.

Acabo d'enterar-me avui per un magnífic article d'Andreu Jaume que es publica a El País, que el diari Ara va publicar el passat 7 de març una entrevista al Conseller de Sanitat Boi Ruiz, que rep el tractament protocol·lari d'"honorable", en que l'ex cap de la patronal sanitària deia el següent:

"Si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho haurà de pagar vosté. L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat." (sic i final de l'increïble cita).

Queda prou clar el què pensen "els millors" i, sobre tot el que pensen específicament sobre nosaltres, la genteta que ha de limitar-se a aprendre les tècniques que permetin una major productivitat i majors guanys per als empresaris.

Compte, en canvi, amb qualsevol altre coneixement, que pot donar idees i proporcionar a les persones els elements de pensament autònom que les pot convertir en ciutadans, aquesta espècie tan empipadora per als poders econòmics.

La filologia, les humanitats, la geografia, el dret, tot són disciplines perilloses per al poder, per això volen posar tots els obstacles que puguin al seu coneixement, i ho fan com saben, tal com ho anuncia el Conseller, fent pagar.

Segurament pensen que qui tingui els diners suficients per a pagar-s'ho no serà massa perillós.

Ho sento, però repeteixo els imperatius:

Indigna't i reacciona! Indigneu-vos i reaccioneu!

Fan fora les paraules

He trobat la notícia a la premsa escrita, i no la he vist gens comentada a la xarxa.

A mí em sembla d'una notable importàncias per més d'un motiu, que passo a explicar a aquells de vosaltres que volgueu llegir-me.

A Jerusalem Est, territori palestí il·legalment annexat a Israel des de 1967, sense cap reconeixement internacional, hi ha des de fa molt de temps l'hotel American Colony, que és una llegenda per als qui anem a Jerusalem tant com podem, encara que no ens hi allotgem. Des de 1998, a les instal·lacions de l'American Colony hi ha una llibreria, portada pel seu propietari Munzer Fahmi, palestí nascut a Jerusalem.

Aquesta llibreria, que veieu a la foto, en la que podreu apreciar el detall de la bandera del Barça que hi és des de fa molts anys, és el lloc on es troba una de les millors, si no la millor selecció de llibres sobre Jerusalem, Palestina i Orient Mitjà en general, i també sobre la Mediterrània. S'hi troben de diferents idiomes, principalment però no exclusiva, en anglès i aborden el tema des de les perspectives històrica, religiosa, sociològica, lingüística, antropològica i política. De debó que a pocs llocs es pot trobar tanta varietat de punts de vista, i també de posicions polítiques sobre el conflicte i l'ocupació, els seus orígens i les vies per a acabar-la com a la llibreria de l'American Colony. De fet és ben habitual trobar-s'hi una pila de coneguts que fan provisió de literatura especialitzada sobre els temes que he dit.

És un model de negoci d'èxit en circumstàncies més que difícils, i és un lloc de llibertat al mig de l'opresió de l'annexió i l'ocupació militar, on regna la paraula escrita, i només aquesta.

Tot això és a punt d'acabar.

En una demostració més de la perversió de l'aplicació del Dret Administratiu per part del Govern israelià, del que ja he parlat alguna vegada en aquest blog, Munzer Fahmi és a punt de ser expulsat de la ciutat on va nèixer, on va crèixer i on hi té la seva llibreria.

El fet és que la batalla per a judaïtzar Jerusalem és implacable i té molts fronts oberts en el marc d'una refinada tècnica normativa que busca deixar Jerusalem sense palestins, convertint-la en el que els sionistes somien, una ciutat exclusivament jueva.

Munzer va sortir quan era jove a estudiar a Estats Units i s'hi va quedar un temps a treballar, suficient motiu per a perdre la residència a Jerusalem on, repeteixo, havia nascut, en un tractament plenament diferent al que tenen els ciutadans israelians jueus que no haurien perdut la residència en el mateix cas.

Això ha fet dependre el llibreter de la concessió de visats com a turista a la seva pròpia ciutat, que ara li ha estat negat, després de 18 anys, pel que està pendent només del recurs davant el Tribunal Suprem d'Israel per motius humanitaris per evitar la seva expulsió.

És un més dels 4.577 palestins de Jerusalem que han perdut la residència per la mateixa raó administrativa, però és, a més la possibilitat posada a disposició del Govern israelià de fer fora de Jerusalem la paraula escrita que els molesta.

La paraula, fins i tot quan no estem d'acord amb el seu contingut, és l'únic camí per a la pau.

No hauríem de permetre que es fes fora la paraula.

Vuitanté aniversari de la II República

Avui en fa ja vuitanta anys d'aquell 14 d'abril de 1931 en que el poble va decidir la proclamació de la República, amb la legitimitat dels polítics recolzats per les eleccions municipals que havien suposat una desfeta política completa del decadent règim.

La proclamació republicana es va consolidar, es va institucionalitzar i va dotar-se d'una Constitució que va ser de les més avançades del seu temps pel que fa al reconeixement de drets polítics i socials als ciutadans, sobre tot si tenim en compte que es va promulgar disset anys abans de la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquella Constitució, la portada d'una edició una mica "naïf" de la mateixa he volgut usar per a encapçalar aquesta nota, va intentar també resoldre la vella qüestió de la convivència en una mateixa República de nacions i nacionalitats ben diverses.

La trajectòria política de la República va ser agitada, atacada des del bell començament per les forces de la reacció, i a voltes incompresa per certes forces obreres que no se sentien atretes per les seves característiques de democràcia burgesa, segons el lèxic de l'època. Recordem que els intents colpistes no van faltar a la cita, abans de la sublevació feixista que va iniciar una sangonosa i llarga Guerra Civil que, davant la passivitat culpable de les democràcies que van decantar-se per la "no intervenció" que permetia la descarada intervenció dels règims nazi alemany i feixista italià, va acabar amb la institucionalitat republicana a l'interior, encara que el Govern legítim de la República es va mantenir durant molt temps a l'exili, com ho va fer el de la Generalitat de Catalunya fins arribar a enllaçar amb la nova legitimitat de la Generalitat restaurada.

En els aspectes socials, el poc temps en què la República es va poder desenvolupar amb normalitat va ser decisiu per a conformació d'una consciència d'allò que els ciutadans podien fer i construir des de la llibertat. Els drets socials, els drets de les dones, el divorci, el vot femení que va convertir el sufragi en realment universal, els avenços extraordinaris en matèria educativa amb la consolidació d'una nova escola pública progressista i pedagògicament avançada, el foment dels alts estudis especialitzats, van ser només algunes de les conquestes que el poble va obtenir per a ell mateix.

Més enllà de la nostàlgia per allò que podria haver estat sense la sublevació feixista, hem de reconèixer els alts valors polítics i socials que es van encarnar en la II República Espanyola i retre homenatge als homes i dones que la van construir en mig d'un mòn dominat per governs indiferents o hostils malgrat la solidaritat dels pobles.

L'ideal de llibertat, igualtat i solidaritat que s'encarna en la República continua sent el nostre ideal, sigui quina sigui la forma constitucional de l'Estat.

El principi democràtic i republicà de la sobirania del poble continua sent un principi irrenunciable, i a la seva llum i a la dels ideals dels qui van construir amb tant esforç i a tan alt preu la República que els encarnava, hem de seguir treballant en la construcció del nostre futur col.lectiu.