Crispació, altre cop

Ahir ho varem viure al Congrés dels Diputats. La crispació vol tornar a la vida política de la mà del PP de Rajoy, que cada cop s'assembla més al PP d'Aznar.

La crispació és la resposta de qui vol defugir la política. La crispació no té res a veure amb la política. Acusar de no saber llegir al conjunt dels representants polítics elegits per onze milions de votants, i que són la majoria política al Congrés no té res a veure amb la política.

La política democràtica és l'àmbit reglat de la discrepància, tan forta, intensa i directa com correspongui, com correspon a la realitat d'interessos ben diferents en la societat, donat qui si bé no hi ha una classe política, sí que hi han polítics al servei d'una classe o d'una altra.

Això no té, però, res a veure amb la crispació, que és la negació de la política, que és el recurs del qui vol evitar les solucions, que serveix per a allunyar a tothom de la política, que la desprestigia en forma terrible.

Qui crispa voluntàriament i decidida, el que fa és ajudar als qui estan contra la política, als qui saben que només la política es pot enfrontar als designis de les forces econòmiques que volen evitar com sigui el control dels ciutadans que en democràcia s'expressa en la política.

Qui crispa des de la política es posa al servei dels qui estan contra la política, dels qui estan per l'existència del mercat sense regles ni limitacions, dels qui volen que el mercat reguli no només les mercaderies, sinó també els drets de la gent.

La crispació en la política intenta acabar amb la política, per a deixar sense cap control els poders econòmics.