Maig del 68

Enguany sembla que toca un aniversari revisionista, en què molts dels fills del 68 en reneguen, així com d'altres han estat commemoracions simplement ditiràmbiques.

A mi, que em considero més nebot que fill del 68, que vaig viure immers en els exàmens del primer curs de la carrera - i a Barcelona, sí, ho confesso jo vaig ser l'únic que no era París - em sembla que ni tan gras ni tan magre.

Maig del 68 no va ser realment una revolució, varen ser moltes rebel·lions en diferents llocs i en circumstàncies molt diverses, encara que els afrancesats irredemptes com jo mateix pensem sempre en París.

El mateix maig parisenc va tenir moltes cares diferents, moltíssimes, de les que en vull aportar dues a través de dues imatges no gaire conegudes, una primera que evoca tot l'esperit dels estudiants en l'inacabable somni de les mil i una nits plenes de llambordins, i l'altre que demostra l'organitzada, conscient i solidaria lluita obrera dels treballadors espanyols a França. Els dos aspectes són part igual del que va passar, els dos són imprescindibles per a mirar d'entendre-ho.

Ben segur que el maig del 68 no va canviar les relacions de poder i explotació mundials, ni va fer caure el sistema capitalista.

El maig del 68, però, va fer caure barreres, jerarquies, imposicions, tabús, en la vida diària, social, familiar, de manera que res no va ser el mateix, i la nostra forma de relació social no seria avui la mateixa sense aquelles rebel.lions.

Us asseguro que el començament del segon curs a la Facultat de Dret de Barcelona l'octubre del 68 no va tenir res a veure amb el començament del primer curs l'octubre del 67, i així va ser amb gairebé tot.