La Nakba

Usar aquesta paraula, Nakba, està prohibit a Israel. La prohibició de l'esment dels fets històrics no farà, però, que els oblidem.
Avui, 15 de maig, el poble palestí i la humanitat commemorem el 62è aniversari de la Nakba, la tragèdia o el desastre, és a dir el començament de l'èxode del poble palestí, expulsat de la seva terra, empès al viatge cap a lloc incert, assetjat i perseguit per la destrucció i la mort, que es fixa en aquell tràgic i simbòlic 15 de maig de 1948.

Tres quartes parts de la població àrab de la Palestina històrica es van veure obligats a abandonar les seves llars, els seus pobles, els seus camps, la seva terra.

530 poblacions palestines van ser anorreades, desaparegudes físicament, destruïdes pedra a pedra, fins a deixar el terra llis, sobre el que s'han estès els camps de cultiu en uns casos; aprofitades les cases en d'altres casos pels nous ocupants israelians, que en canviaren el nom i tota referència a la secular història dels llocs.

Des d'aleshores els palestins no han pogut tornar a casa seva.

Molts, com ho van fer els jueus expulsats d'Espanya, conserven les claus de les seves cases, i no renuncien al seu dret al retorn, no renuncien a l'esperança de la restauració del Dret, i a l'establiment d'una pau justa i duradora amb el ple respecte de tots els drets del poble palestí.

És la d'avui una data amarga en el record, però no la podem passar per alt.

No podem oblidar el que va passar i no podem deixar d'aspirar a la solució del conflicte i el final de l'ocupació.

No podem deixar de treballar per a aconseguir-ho.