Llegendes urbanes

Van des de la que ens explica l'esgarrifosa vivència de la dona autoestopista abans de la corba perillosa en una carretera, ben negra nit, fins a la dels cocodrils blancs que infesten les clavegueres de Manhattan.

Tothom coneix els fets de primera mà. Home, ben bé de primera mà potser no, però els ha sentit explicar a algú de tota confiança que coneixia prou bé a qui ho havia sentit a dir.

Ara és el torn dels taxistes, els qui es neguen a parlar en castellà als viatgers que recullen al Pont Aeri (costat El Prat) i els qui obliguen a baixar del taxi als viatgers que parlen català després o abans de volar en el Pont Aeri (costat Barajas)

Per raons prou clares visc a cavall entre Barcelona i Madrid, i en ambdues ciutats procuro moure'm sobre tot a peu i, si no puc fer-ho, en metro o autobús, però també faig un ús prou moderat dels taxis blancs, i dels negres i grocs.

Només us puc dir que mai no m'he trobat en un cas de conflicte lingüístic com els que ara corren de boca en boca, i que no conec a ningú a qui li hagi passat, encara que sí que conec molta gent que sap de bona tinta que a algú li ha passat. Curiós, oi?

Normalment ningú no es fa responsable de les llegendes urbanes, que compleixen així les seves poc innocents funcions d'intoxicació de l'opinió sense responsabilitats individuals.

Per això sorprèn molt que la llegenda del taxista que menysprea el negoci, i el posa en lloc inferior a la ferotge defensa del monolingüisme, hagi tingut en els darrers dies tan honorable difusió.

Em sembla que tot molt honorable ha de mirar de tendir ponts, de facilitar diàlegs i de resoldre problemes, que prou que n'hi ha. Jugar a inflar llegendes que miren d'enfrontar pobles no sembla que sigui el paper que els pertoca.

(article publicat a e-noticies)