Buscando la salvación por la campana
Cuando, por el orden del debate, se vió Rajoy compelido a volver a la tribuna de oradores del Congreso de los Diputados ya no sabía que decir. Había dilapidado la totalidad de las afirmaciones acostumbradas en su primera intervención, dedicada al ejercicio apocalíptico habitual, pintando una España sólo existente en su propia mente, bien alejada de la realidad.
La contestación de Rodríguez Zapatero había descolocado del todo al autodenominado líder de la oposición (habría que preguntar sobre eso en Génova), y no se le ocurría cómo podía responder.
En eso, su lado marrullero vino en su auxilio, y vió clara la solución: el "Pato Lucas", como llamamos en el Congreso al diabólico mecanismo - sustitutivo de la campana - que en forma automática lanza un desagradable sonido, que se va reiterando, cuando el orador ha superado el tiempo que le viene concedido en cada debate, y que no hay quien pueda ignorar.
Por eso Rajoy, en medio de vaciedades y deliberada pérdida de tiempo, consiguió llegar al primer toque de gong, fingió indignación, habló de expulsión de la tribuna, se enfrentó al Presidente del Congreso e incitó la bronca de su bancada, que realmente se produjo.
Trató con ello de tapar su claro, evidente, fracaso en el debate, reconociéndolo así de paso.
Como dijo ayer Rodríguez Zapatero, "profetas del desastre y, además, un desastre de profetas".
Enviado por Jordi Pedret a las 10:46
1 Comentarios:
Desconeixia que els diputats haguéssiu batejat el molest soroll que s'escolta una vegada el temps s'ha esgotat amb el divertit nom de Pato Lucas, ingeniosa idea. Tanmateix més enllà d'aquesta petita anècdota voldria afegir algunes opinions particulars que probablement poden ser compartides o no per altres persones. La brillant intervenció del president Zapatero va deixar desituats a tots els membres de la bancada popular, especialment el senyor Rajoy que deixant-se aconsellar pels bons mestres que té al seu costat ens va oferir un nou espectacle. Quan el veia des de casa no em podia creure allò que els imatges m’oferien, la seva actitud no era la pròpia d’una persona madura, d’un líder d’un partit polític, del líder del principal partit de l’oposició. Més aviat vaig pensar que era el comportament propi d’una criatura de tres anys quan li dius que hem d’anar cap a casa i ell vol seguir jugant al parc.
El partit popular vol convertir-se en la portada dels diaris, en alguns casos ho aconsegueix però no pas perquè ofereixi i presenti alteratives, col•laboracions en determinades qüestions o ambiciosos projectes legislatius sinó per les reiterades mostres d’incivisme i de falta d’educació que dia sí i dia també demostren a l’espai on tots els ciutadans ens trobem representats. No sé per què el PP reclamava més temps si quan va pujar per segona vegada el Rajoy a la tribuna ja no sabia que havia de dir, en diverses ocasions va obtar per cercar una solució enmig de la situació caòtica que ell mateix s'havia creat, però tampoc ho va aconseguir. Desesperat s'ho va jugar tot a una carta, volia convertir-se en la víctima del debat i així va afirmar que l'havien expulsat de la tribuna... Arriba un punt que ells mateixos s'arriben a creure les seves propies mentides, com en diuen tantes no deuen diferenciar la realitat de la ficció.
Publicar un comentario
<< Home