Qui guanya, guanya

Res és més veritat en política que qui guanya, guanya.

Alguns poden tenir la temptació - de fet hi han caigut - de no reconèixer la victòria de l'altre, de refugiar-se en un increible "no hi ha ni guanyador ni vençut", i en apel.lacions salvadores variades des dels acords de curta durada fins a la gran coalició.

Així ho ha estat fent Berlusconi, resistint-se a deixar el poder, fins i tot després de que Beppo Pisanu, el seu Ministre de l'Interior, hagi manifestat que els números sobre paperetes a revisar eren "erronis", i que les escaduseres cinc mil que es troben en aquesta situació no podrien mai variar el resultat.

Reconec que ha de resultar difícil d'acceptar que l'aplicació d'una llei electoral feta per que la oposició no pugui guanyar, vingui a confirmar la victòria de les esquerres, però així ha estat.

Ara convé que qui ha perdut - la Casa delle libertà, de Berlusconi - reconegui aquest fet i acabi amb una situació, insostenible en una democràcia europea, de negació de les urnes.

Convé també que qui ha guanyat - l'Unione, de Prodi - es faci càrrec del govern i assumeixi totes les conseqüències de la mena de victòria que ha tingut, és a dir que es preocupi de crear la força políticament organitzada i ideològicament respaldada que necessiten les esquerres italianes, per tal de poder competir amb la dreta que tenen.

Deixem ara a la dreta berlusconiana el consol de la victòria moral que proclamen. Com diu l'acudit que reprodueixo, és just ja que no sempre podem guanyar moralment les esquerres.