Les carallades del PP

La carallada és, segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, la "feta o dita pròpia d'un carallot". Ja us espavilareu vosaltres mateixos per a trobar la definició de carallot.

De carallades del PP n'hem sentit un munt en els dos primers dies de la reunió conjunta de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats i de la Delegació del Parlament de Catalunya, per a debatre l'informe de la Ponència conjunta sobre l'Estatut.

Llàstima que l'ampli ventall de carallots possible hagi estat reduit a dos models bàsics, a saber, el bufó i el profeta apocalíptic.

Vam sentir el primer dia - hi ho vam suportar estoicament - com es frivolitzava sobre les propostes del 90 per 100 del Parlament de Catalunya, amb patètics intents d'assolir les altures de l'ironia, quan el màxim de vol que s'aconseguia era el de broma tavernària, i el mínim nivell - el més habitual - era el del sarcasme basat en la rancúnia.

El segon dia ens va tocar l'altre model de carallot, i vam veure com queien sobre nostre les més negres, terribles i espantoses profecies - en un tó lleugerament diferent a l'habitual a l'speakers corner de Hyde Park, on la volada poètica és superior - per al supòsit de que s'aprovés el que proposa el Parlament i, ara també, la Ponència conjunta.

Deixo a la vostra discreció, i als vostres coneixements del personal del PP, la tasca de posar nom als representants dels diferents tipus de carallot.

Les carallades varen tenir, però, poc efecte en les votacions que repetidament van ser a favor de les propostes de la Ponència o de les esmenes transaccionals, de manera que, a hores d'ara, ja tenim aprovats per la Comissió mixta tres dels set títols del nou Estatut.

Confiem en que els efectes sobre la salut mental dels qui hi vam assistir siguin igualment minsos.