18.3.06

68 ó 06?


Començo per dir, al contrari del que fa tanta gent de la meva generació, que jo no vaig ser a París pel maig del 68. M'havia d'acontentar amb mirar-ho d'aquest costat dels Pirineus estant. Desapareguts els Pirineus, em miro el març del 2006 també d'aquí estant.

Algunes imatges tenen una semblança extraordinària, com podreu veure si compareu aquesta imatge amb la sèrie que trobareu si cliqueu aquí, però opino que la similitud estètica no ens ha de confondre en l'anàlisi política.

En les dues ocasions ens trobem amb un govern de la dreta amb algun component clarament escorat cap a l'autoritarisme (no oblidem l'inefable Sarkozy, triomfador indiscutible en l'aplaudímetre de la darrera convenció del PP), però gairebé tota la resta de circumstàncies és clarament diversa.

El maig estudiantil del 68 va anar precedit, i acompanyat, de vagues obreres generalitzades, de llarga durada, radicalitzades i amb ocupacions de fàbriques, dirigides en un principi pels sindicats de classe, que després es van veure desbordats i en conflicte amb els partits de l'esquerra, i amb solidaritat amb els quals es va iniciar el moviment estudiantil, que després va fer d'altres giragonses.

El març estudiantil del 2006 ha estat precedit per una revolta de sectors marginats, sense connexió amb el mercat de treball, deixats fora del sistema per les polítiques marginadores dels succesius governs francesos, que han estigmatitzat les banlieues, i hi han ghetificat els descendents d'una immigració laboral produida una o dues generacions enrera. Revoltes aquestes que no han tingut cap fil conductor de propostes, cap programa transformador o revolucionari, si no que s'han limitat a ser un esclat de ràbia, quina magnífica premonició podem trobar a la pel.licula La Haine, de Mathieu Kassovitz, que us recomano veure.

Els estudiants del maig de 1968 eren els fills, majoritàriament, d'unes élits socials que representaven un migrat percentatge de la societat, allò que en francés s'en diu els nantis, sense negar, per descomptat, la seva consciència i voluntat revolucionària i la pretensió - no sempre ben rebuda pels altres - d'actuar en forma coordinada amb els treballadors vaguistes.

Les masses estudiantils de 2006 ténen un origen social ben diferent, ja desaparegut l'exclusivisme dels estudis universitaris, i estan arrelades en les amplíssimes capes mitges de la societat francesa. Són molts més i la seva base social és molt més àmplia, i l'inici del seu moviment no és la solidaritat amb els revoltats de les banlieues, si no una - també legítima - reivindicació pròpia, l'oposició als contractes de primera ocupació (CPE per les sigles franceses de contrats de premier emploi), imaginats pel Primer Ministre Villepin, i que simbolitzen i porten al seu extrem, fins ara, la precarietat laboral dels joves, que estan ben convençuts de que viuran pitjor que la generació dels seus pares.

Alguna circumstància és, per desgràcia, igual el 68 i el 06. La desorientació dels partits representatius de les esquerres franceses és ben bé la mateixa. Potser es pot trobar una diferència en la major importància que tenen en aquest moment les opcions de l'esquerra autodenominada anti-autoritària, i en la pràctica desaparició del PCF.

Seria l'hora, espero que compartiu aquesta opinió, de que el Partit Socialista francés, prengués el lideratge polític de les esquerres, expressés clarament les seves opinions i anàlisis, i demostrés a la societat francesa que el PS està preparat per a dirigir la República, des de la Presidència i des del Govern.

Esperem que els companys del PS s'hi posin ben fort. Mentre, podeu trobar dos anàlisis diferents (complementaris?) en dos diferents articles publicats a Temps de Canvi, que podeu llegir clicant aquí i aquí.



2 Comentarios:

Blogger Albert Balada dijo...

Jordi, t'agraeixo la teva aportació al meu blog, és molt interessant la teva reflexió sobre la primavera francesa i crec que no ens veiem només amb una situació d'efecte estètic similar. Hi ha un canvi important de la participació dels partits polítics i dels sindicats obrers en el context social, han deixat de ser aquells actors diligents, aquells conglomerats potents que eren quan realment eren moviments de masses, per tant, aquesta és la diferència substancial i sobre els banlieuards, certament és un situació d'exclusió social i per tant lligada íntimament amb el factor treball. Potser la diferència la podem veure en la formació que ara tenen els governants de frança on tant Hollande, com Royale com el propi Villepin han estudiat a l'Institut d'estudis Polítics de París, vaja, companys de carrera, m'entens?

Repeteixo un goig de blogejar amb tu i, tot i no coincidir amb la teva reflexió, dir-te que, en tot cas, coincidim, crec, en que la qüestió tampoc és marginal, perquè si França s'engostipa, Europa estornuda, oi?

21/3/06 10:10  
Blogger Jordi Pedret dijo...

Per tal de que no s'enfadi el company Enrique Castro, no esborro res ni modifico el post. Simplement reconec l'error que vaig cometre. En efecte, CPE no és "contrat de premier emploi", encara que ho podria ser, si no "contrat de première embauche". Restablerta la veritat, imprudentment traïda, mantinc de moment tota la resta de l'article.
Veurem com van les coses, i en parlarem.

24/3/06 00:18  

Publicar un comentario en la entrada

Enlaza con este post:

Crear un enlace

<< Home