Un desastre sense pal.liatius
Ens ho mirem com ens ho mirem, el desastre no té pal.liatius. Els resultats electorals italians han estat pitjors que les previsions pessimistes, i no s'hi val a dir que segons quines enquestes de fa mesos encara ho posaven més negre.
El cert és que l'esquerra indiscutida, els qui es presentaven ara en la coalició Sinistra Arcobaleno (Esquerra Arc de Sant Martí), han quedat com a forces extraparlamentàries, inclós el veterà i clàssic dirigent de Rifundazione Communista, Fausto Bertinotti.
El Partito Democratico, que ha eliminat tot referent anterior a l'esquerra, ha quedat en una oposició molt més llunyana del poder del que ho estava la dreta en l'anterior legislatura. No ha pogut arrossegar el vot de centre que era l'objectiu que justificava - segons els seus dirigents - tota l'operació d'abandó de l'esquerra. Oposició, per tant, i sense referent d'esquerra, voluntàriament deixat de banda en liquidar l'organització Democratici de Sinistra, hereva en segon o tercer grau del mític PCI.
El resultat de tot plegat és que tenim a Itàlia l'únic parlament europeu sense cap força política que es reclami de la tradició socialista, ni de l'esquerra en general.
A falta de reflexions més aprofundides, absolutament necessàries, em sembla que cal preguntar-se seriosament sobre les virtuts que alguns proclamen de la liquidació de les esquerres i la seva suplantació per partits democràtics amb segons cognoms ben variats.
El cert és que l'esquerra indiscutida, els qui es presentaven ara en la coalició Sinistra Arcobaleno (Esquerra Arc de Sant Martí), han quedat com a forces extraparlamentàries, inclós el veterà i clàssic dirigent de Rifundazione Communista, Fausto Bertinotti.
El Partito Democratico, que ha eliminat tot referent anterior a l'esquerra, ha quedat en una oposició molt més llunyana del poder del que ho estava la dreta en l'anterior legislatura. No ha pogut arrossegar el vot de centre que era l'objectiu que justificava - segons els seus dirigents - tota l'operació d'abandó de l'esquerra. Oposició, per tant, i sense referent d'esquerra, voluntàriament deixat de banda en liquidar l'organització Democratici de Sinistra, hereva en segon o tercer grau del mític PCI.
El resultat de tot plegat és que tenim a Itàlia l'únic parlament europeu sense cap força política que es reclami de la tradició socialista, ni de l'esquerra en general.
A falta de reflexions més aprofundides, absolutament necessàries, em sembla que cal preguntar-se seriosament sobre les virtuts que alguns proclamen de la liquidació de les esquerres i la seva suplantació per partits democràtics amb segons cognoms ben variats.
Enviado por Jordi Pedret a las 01:02
2 Comentarios:
Así es para la política de izquierdas, Enrique, porque el socialismo hay que sentirlo primero en las tripas, como rebelión imparable contra las injusticias, y luego viene la racionalización.
La política de derechas, en cambio, puede ser un simple, frio y desapasionado cálculo de mecanismos de dominación.
Un abrazo,
Jordi
Sí, la verdad que lo de Italia es un desastre. En cualquier caso, no creo que ya nadie dude hacia donde llevan "las terceras vías".
El "centro político" es la negación del avance social. El futuro sigue siendo socialista.
Apertas aos dous, meus amigos!
Publicar un comentario
<< Home